Читать книгу Fronteres - Vicent Partal - Страница 8

La capital del Regne de Prússia, de l’Imperi alemany, de la República de Weimar, del Tercer Reich, de la República Democràtica Alemanya i, finalment, d’ençà del 1990, de l’Alemanya unificada. La ciutat ha viscut com poques la duresa de la història d’Europa al segle XX. Del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989 un mur la va migpartir i la separà en dues parts, encara avui recognoscibles.

—Que us sembla que hi podríem entrar?

El policia em va mirar estupefacte. Al Berlín on feia poques hores que havia caigut el mur les preguntes eren insòlites i les respostes també. Entrar-hi?

—No ho sé. No sé si es pot passar. Crec que és perillós —em va dir aquell home, clarament superat pels esdeveniments.

—Perillós? Però si acaben d’obrir el pas... Què vol dir perillós?

—No ho sé, hi pot haver mines, trampes, què sé jo. Escolteu: només sé que si ahir haguéssem posat una bota en aquesta plaça el món potser avui no existiria. M’enteneu? I ara em dieu si podeu passar?

I tant com l’entenia. Potsdamer Platz era un indret massa especial per a no entendre allò que em deia. Després de la derrota de Hitler, la divisió de Berlín havia dreçat el mur, però just en aquella gran plaça les quatre potències no s’havien posat d’acord en com delimitar la frontera entre el sector soviètic i els altres tres. De manera que fou tota engolida dins una frontera que amb el pas dels anys va anar deixant-hi una desolació tan magnífica com estremidora. I, efectivament, aquell era el lloc on podia haver esclatat, més probablement, la tercera guerra mundial.

Els vells, la gent gran, explicaven mil històries sobre tot allò. Com ara que, abans de construir el mur, els uns i els altres pintaven a terra amb pintura fosforescent per marcar on acabava el terreny de cadascú. Els soviètics tenien soldats en aquella plaça nit i dia, arrenglerats. Tant si plovia, com si feia sol, com si nevava. I de tant en tant la filera es movia. Quan passava això els occidentals hi responien enviant-hi els seus soldats. La plaça era justament la intersecció dels sectors americà, britànic i soviètic de Berlín, de manera que s’hi veien uniformes de tota classe —només hi faltaven els francesos, i no era gens estrany que n’hi aparegués algun també per afegir-se a la confusió.

La pintura fosforescent un dia va deixar pas a petits murs de fil d’aram, barricades artesanals. I a aquells senyals, que acabaren fent-se famosos, que anunciaven solemnement que eres a punt d’abandonar el sector britànic, o el sector americà o el sector soviètic. I després encara van aparèixer els fanals, unes torres altíssimes que remataven potents feixos de llum il·luminant la plaça sencera, buida, de nit. Mai tanta buidor no ha estat tan ben il·luminada, en definitiva perquè aquella era una de les rutes per a escapar-se, per a passar d’una banda —i d’un bàndol— a una altra.

Des de la banda oriental aviat es van tirar a terra el parell d’edificis que havien restat mig drets després del gran bombardament dels dies finals de Hitler. Es volia una visual més gran per a deixar temps de controlar qualsevol moviment. A la banda occidental, acostumats a l’espectacle, van erigir una mena de petita tribuna on podies enfilar-te i mirar darrere el mur, per damunt. En el seu temps, fins i tot, els uns i els altres van alçar grans cartells lluminosos amb notícies —propaganda, n’hauria de dir. Die Freie Berliner Presse Meldet: la premsa lliure berlinesa anuncia, deien els uns, ben previsiblement. Der Kluge Berliner Kauft bei der H.O., responien, de manera sorprenent, els de l’altra banda: els berlinesos que en saben compren a la H.O., la Handelorganisation, una cadena de botigues estatal que arribà a tenir 35.000 botigues a la RDA.

Durant uns quants anys Potsdamer Platz va viure aquest joc permanent de provocacions. Ara el cartell de la premsa lliure, fet amb dues mil peretes de llum, l’alçaven uns quants metres perquè el poguessen veure millor els berlinesos «d’allà». I ara els d’allà movien també el cartell de la H.O. per tapar la visió del cartell enemic a la gent que passàs per la Leipziger Straße. Diuen i tot, però no tinc cap prova que siga cert, que hi hagué un moment que les autoritats soviètiques van provar de bombardar el cartell enemic. I expliquen que aquest és l’origen de la teoria sobre la tercera guerra mundial. Aquella tensió era allò que ho podia fer esclatar tot.

Després de la segona gran guerra, no tan sols a Europa però sobretot a Europa, i encara més a Alemanya, la divisió, allò que Churchill va batejar com el teló d’acer, va ser físicament implacable. De les ratlles dibuixades en un mapa, aquella era la total. La que ho canviava tot. I Berlín, dins el bloc soviètic, però dividida encara entre quatre exèrcits, era el lloc. El punt clau. La referència. Tot tenia a veure amb Berlín. Fins i tot la crisi dels míssils cubans és puntejada constantment per la por del president Kennedy que la resposta passe a Berlín i la part occidental de la ciutat no puga ser defensada.

Com a ciutat, Berlín era una frontera total, claustrofòbica. Especialment el sector occidental, envoltat per la República Democràtica i aïllat de la resta de la Federal. I ocupat, per si calia complicar-ho més encara, per quatre exèrcits estrangers tots alhora. Els acords signats entre els aliats contra el nazisme que acabaren essent enemics irreconciliables contenien clàusules ben peculiars. Com ara que les tropes de tots quatre exèrcits podien patrullar sota determinades condicions per tot el territori.

Recorde el calfred que em va recórrer l’esquena una de les primeres vegades que vaig ser a Berlín. Sopàvem en un restaurant i jo, com faig sempre, m’havia posat de cara a la porta que tenia una gran finestra al costat. De sobte, vaig veure passar pel carrer dos jeeps soviètics. El meu cap va calcular, excitadíssim, que havia tingut la mala pensada d’anar a parar a Berlín el dia que començava la tercera guerra mundial, abans de tranquil·litzar-me, tan bon punt vaig recuperar de la memòria profunda la dada explicativa que aquell era un dret de pas perfectament regulat.

En canvi, el contrast total amb aquella llibertat dels militars per a passar d’un sector a un altre era el control estricte dels civils que preteníem fer allò mateix. La primera vegada que vaig entrar a la RDA me’n va impressionar l’escenografia. Et feien passar per un corredor molt estret en què, al capdavall, hi havia un policia de l’est dins una taquilla ínfima. La frontera era a les mans dels VoPos. I no sé si els seleccionaven especialment per estar allà, vull dir per l’alçada que tenien i un posat espartà, però reconec que impressionaven. Et miraven en silenci, et remiraven, miraven i remiraven la documentació, et preguntaven què hi anaves a fer i quan tornaries i amb tot plegat et feien sentir molt petit. Encara més perquè en aquell túnel estret on t’havien entaforat, ells eren a més alçada que tu i tota la paret del darrere era un espill per a comprovar que no portaves res o que les teues mans no feien cap gest inopinat.

I quan tornaves a eixir d’aquell túnel, a la llum del dia, tot canviava. Era xocant. No és que canviasses de país, que precisament era de l’única cosa que realment no canviaves. És que canviaves de sistema. Completament. Passaves del capitalisme al socialisme o del socialisme al capitalisme. Fos com fos, sempre entraves o eixies de l’oposició màxima. La mateixa ciutat, de fet, era una ciutat diferent, una sola que eren dues. La reconstrucció del Berlín destruït per la guerra s’havia fet d’una manera a l’una banda i d’una altra a l’altra. Fins al punt que avui, decennis després de la unificació, encara hi ha petits detalls, com el simpàtic Ampelmännchen del semàfor, la classe de llum dels fanals, l’asfalt del carrer si no és recent... que et fan capir què ets en allò que un temps havia estat una zona o una altra.

Però el 9 de novembre de 1989 tot va canviar. Una equivocació del cap de premsa de la RDA va desfer com un terròs de sucre un mur que tots pensàvem que era impossible de tombar. I he de dir que poques vegades en la meua vida he treballat més feliç. Els periodistes, quan acudim a una ciutat, és perquè hi solen passar coses desagradables, conflictes. No estem acostumats a parlar de l’alegria. I aquelles nits, sobretot, eren tot alegria, una alegria desmesurada: el mur anava caient a trossos enmig de l’entusiasme dels berlinesos i tot allò que semblava impossible el dia abans de sobte es feia realitat. Tan de pressa que el nostre cervell no tenia temps de processar-ho tot.

El policia de la Potsdamer Platz a qui jo intentava de convèncer finalment ho va consultar amb algú i van convenir que sí, que podíem passar dins la plaça. Jo aleshores treballava per a una cadena de televisió i fer l’entradeta en directe dins aquell indret em va semblar que era una gran idea, una manera impactant i ben gràfica de descriure com el món havia canviat completament les darreres hores. Tanmateix, no vaig preveure les meues limitacions emocionals. I quan em van fer el senyal que començàs a parlar, em vaig quedar completament en blanc. De fora estant no es veia, però en entrar dins la plaça vaig ser conscient immediatament de les barricades, dels llums, de les metralletes, de tot allò que s’havia preparat perquè ningú no trepitjàs aquell espai, la frontera total, sense que en fer-ho es desencadenàs la fi del món. I, simplement, no vaig ser capaç de dir res.