Читать книгу Fronteres - Vicent Partal - Страница 7

Béal Feirste, rebatejada pels anglesos amb el nom de Belfast, és la segona ciutat més gran d’Irlanda i la major tant de l’Ulster com de l’actual Irlanda del Nord. Durant els incidents dels anys seixanta i setanta, Belfast va ser escenari de duríssimes batalles entre la comunitat republicana i els unionistes. La brutalitat de l’exèrcit britànic va fer que durant un temps els grups armats irlandesos creassen punts de control en diversos barris republicans, especialment a Falls Road.

Mentre puge del centre de la ciutat cap a Falls Road em pregunte què deu haver passat tots aquests anys, com deu viure aquest espai geogràfic tan singular de Belfast el procés de pau emprès el 1998. Les imatges dels anys més durs em tornen al cap. Amb aquells checkpoints de l’IRA, dels provos o de l’INLA que van fer la volta al món. Homes amb la cara tapada i sorprenents fusells automàtics de fabricació americana que inspeccionaven cada cotxe que volia passar per Falls Road. La bandera tricolor irlandesa i els cartells fets a mà que marcaven, sense gaire solemnitat però amb molta eficàcia, aquell estrany punt de passatge que contenia el germen de la Irlanda reunificada. Recorde especialment una dona amb jaqueta de cuir i una faldilla negra amb petits dibuixos geomètrics blancs que portava a les mans un rifle d’assalt AR18, arma que va arribar a esdevenir un símbol distintiu de l’IRA provisional. Expliquen que va morir en l’enfrontament i que el comandant britànic va decidir de no emportar-se’n el cos sinó deixar-lo perquè el retirassen els seus camarades. Irlanda és un país de llegendes i fantasia i no acabes de saber mai on hi ha el mite. Però la realitat és que a Falls Road es van viure, abans de la fràgil pau que ara sembla imperar-hi, batalles obertes, impensables gairebé enlloc més d’Europa,

Puge a poc a poc, passejant, per Glenmachan i constate que encara hi ha marques visibles de l’enfrontament. Algunes vorades són pintades en blau, roig i blanc i algunes altres en verd, blanc i taronja. És una pràctica prohibida, però que les autoritats no poden eliminar. El missatge és ben simple i directe. Ets en territori de la reina o en territori de la república. Ets al Regne (encara) Unit o a la República d’Irlanda, diga què diga la frontera oficial. Més amunt, ja a la zona de contacte, la humil pintura al límit de les voreres esdevindrà mur i portes metàl·liques que separaran —i separen avui encara, tants anys després— barris «catòlics» i barris «protestants», per a fer servir una terminologia inexacta però identificativa. Enmig d’aquest festival de colors, a la complicada rotonda de la A-12, han assentat una estàtua perfectament prescindible. Al lluny —m’espera encara una bona caminada— em sembla endevinar l’edifici Divis, l’epicentre altíssim de la batalla pel control de Falls Road.

La Divis Tower no és tan a prop com sembla, però es destaca en la distància amb les seues vint plantes sobre aquest espai urbà on les cases baixes continuen essent la norma. Quan hi arribe em sorprèn trobar al peu una mena de museu de la lluita republicana. Durant els anys més difícils del conflicte irlandès l’exèrcit britànic va instal·lar-se en les dues plantes superiors per controlar l’activitat dels grups armats republicans a la zona. Hi va haver períodes de temps duríssims en què els militars havien de defensar les plantes des de dins l’edifici, al qual només podien accedir en helicòpter perquè el carrer era a les mans dels republicans. Patrick Rooney, el primer xiquet mort en els troubles, fou assassinat en la mateixa torre l’agost del 1969 per una metralladora de la policia que va disparar indiscriminadament sobre l’edifici. Anys més tard, el 1981, un especialista britànic, un sniper, disparant des del capdamunt de la mateixa torre, va assassinar un militant de l’INLA, la mateixa nit que Francis Hughes, un dels caps de l’IRA provisional, moria a causa de la vaga de fam de protesta a les presons. És difícil encara avui, quan l’aparença de normalitat és tan clara, passar per davant la torre sense pensar en quanta violència ha acumulat amb els anys.

Una volta superada la torre, un llarg revolt porta ja directament a Falls Road. La frontera d’aquest barri, d’entrada, és indistingible. Però al cap de pocs passos, a mà esquerra, un cementeri marca l’entrada a allò que possiblement és l'espai més republicà de tot Irlanda. La gent d’allà en diu «el jardí» i sobre les tombes, espectaculars, flota ben sola i alta la bandera tricolor de l’illa. Al bell mig, una gran placa negra mostra els noms de militants republicans morts i una dedicatòria en anglès i en gaèlic irlandès en reconeix el sacrifici. El camí, a partir d’ací, ja és atapeït de missatges polítics. Al final de la revolta següent hi ha la casa, famosa a tot el món, que decora la façana amb un gran mural d’homenatge a Bobby Sands, «poeta, gaeilgeor, revolucionari, voluntari de l’IRA». I com més endins del barri vas, més i més senyals, més i més banderes, més i més eslògans.

Passat el parc Dunville i l’Hospital em trobe la vella església presbiteriana de maons rojos, reconvertida ara en un centre cultural, el Cultúrlann McAdam Ó Fiaich. És un dia fred i decidesc d’entrar-hi, mogut per la curiositat però també cercant un cafè calent i una mica de repòs. El nom i les indicacions en gaèlic a la porta no em sorprenen. Els senyals en irlandès sempre han estat, en part, la diferència republicana. La sorpresa grossa arriba quan comence a sentir veus i reconec que parlen, totes, en irlandès. La sorpresa és trobar-me, de sobte, dins un Gaeltacht.

A Irlanda, especialment a la república, s’ha volgut combatre el dramàtic retrocés de la llengua pròpia establint, a la part oest de l’illa, àrees on encara l’irlandès és la llengua de la població, la llengua viva del carrer i on és especialment protegida. Jo havia sentit parlar del projecte de crear Gaeltacht urbans a Dublín i algunes altres ciutats, d’establir barris que intentarien de reproduir l’experiència de viure en irlandès en àmbits urbans. Però fins aquell moment no vaig ser conscient que precisament a Belfast n’hi ha un dels més potents i ben organitzats. Amb escoles de tots els nivells, amb l’única emissora del nord que emet en irlandès nit i dia, però sobretot amb tot de petites empreses, comerços, restaurants i bars que t’asseguren l’atenció en irlandès i que et parlen d’entrada en aquesta llengua.

Fascinat per aquest canvi inesperat, vaig estar-me hores recorrent aquests carrers i parant l’orella, comptant quanta de la gent que passava vora meu sentia parlar en irlandès i quanta en anglès. Vaig entrar a botigues on gent joveníssima, que no podia tenir cap record de la violència del passat, em rebia amb un sonor «fáilte», vaig comprar llibres que no entendré mai pel simple plaer de tenir-los i vaig menjar en un pub qualsevol només per sentir la gent de les taules del voltant com demanaven el menjar i les pintes —«Ba mhaith liom pionta Guiness, le do thoil!»— en la llengua que fa anys semblava haver-se extingit de manera definitiva al nord. Mentre els cambrers feien crits estridents, feliçment inintel·ligibles per a mi.

I cap al vespre, mentre tornava a enfilar el camí cap a l’hotel, vaig pensar que Falls Road sembla haver trobat en els mots, en els sons de la llengua antiga aquella frontera que durant un quant temps la seua gent havia intentat de defensar amb fusells, barricades i bombes de petroli. Persistents.