Читать книгу Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu - Vicent Torregrosa Barberà - Страница 10

Tamisant, desenvolupant i aclarint l’herència de segles anteriors,⁶⁹ va tenir lloc a l’Europa occidental, al llarg del segle XVIII, el naixement i desplegament d’un moviment de reforma i renovació que ho discutí, analitzà i agità tot, la Il·lustració.⁷⁰ La llum de la raó de l’esperit il·lustrat permetria a l’ésser humà, ens diu Hazard, dissipar les ombres que envoltaven la Terra, tornar a trobar el Pla de la Natura i, seguint-lo, recobrar la felicitat perduda.⁷¹ Un corrent que, en el fons, implicava portar a la praxi les idees i les il·lusions dels homes del Renaixement, per part especialment dels empiristes i els racionalistes del segle XVIII –Descartes, Locke, Bacon, Galileo, Hobbes, Leibniz.⁷² L’original del moviment il·lustrat no van ser, però, els continguts propis de les seues doctrines; la novetat rau essencialment en la forma de pensar i de posar en pràctica les idees.

Com encertadament ens assenyala Enrique Guerrero, la Il·lustració, mitjançant el racionalisme empíric, continuà l’esforç de les ciències per explicar el perquè d’alguns fenòmens naturals. A més, li donà al saber un caràcter més sistemàtic, que es traslladà a totes les facetes de la vida material i social. L’Enciclopèdia se’ns presenta com un bon exemple. Tanmateix, va ser més important encara aplicar la mateixa metodologia a la consecució del coneixement de l’estructura i el funcionament de la societat.⁷³

La utilització per part dels il·lustrats de l’anàlisi racional com a instrument de crítica social i política, el posicionament discrepant amb l’organització política de la societat, l’actitud d’oposició a la concepció del món i la ideologia dominant comportaren el naixement d’una nova consciència en determinats sectors de la societat. Es tractava, doncs, com apunta Herminio Barreiro, de dissenyar un nou Estat (Montesquieu). Un Estat que requeria una organització política nova (Montesquieu, Voltaire, Diderot, Rousseau), una educació i una cultura noves (Diderot, Rousseau, Helvecio, D’Holbach, Voltaire i, més tard, Condorcet i Tayllerand) i del qual sorgiria un nou tipus de ciutadà i un home nou (Rousseau).⁷⁴

Es tractava d’una proposta transformadora, de canvi per a la millora social, que podria implanter-se políticament mitjançant un procés revolucionari. Exigia, però, per a la seua consolidació, una millora en l’educació dels joves i dels ciutadans,⁷⁵ i la intervenció de l’Estat. Es va recuperar així la vella idea de Plató: l’educació ha de funcionar com un sistema al servei de l’Estat.⁷⁶

Ara, al segle XVIII, el projecte comptava amb el recolzament dels interessos de sectors amplis i creixents, d’una classe burgesa emergent i amb poder econòmic, i tenia perspectives de convertir-se en realitat. A més, va comportar el naixement de la primera consciència contemporània d’allò que més tard serà l’educació pública. L’objectiu essencial fou la proposta d’un sistema educatiu que permetera la implantació i el manteniment de l’estat burgés que es dibuixava. La revolució política necessità anar acompanyada, doncs, d’una revolució educativa paral·lela. L’educació començà a ser considerada una palanca de transformació de primer ordre i, amb la publicació de l’Emili de Rousseau (1762) i l’Assaig d’educació nacional de La Chalotais (1763), s’obrí un procés històric lent i profund, de llarga durada, que no culminarà fins després de la Segona Guerra Mundial «y en muy contados paises».⁷⁷

Però si els il·lustrats consideraren l’educació un instrument imprescindible per a produir i consolidar el canvi social, van entendre també que la instrucció era, igualment, imprescindible per a garantir les perspectives de progrés basades en les activitats productives. En el camp educatiu, això es traduí en una orientació utilitarista en funció de les necessitats de l’activitat econòmica.⁷⁸ Aquesta importància, tant política com econòmica, de l’educació fou posada de manifest per rellevants il·lustrats europeus, com Rousseau, Diderot, Condorcet, Humboldt, Voltaire, D’Alambert, o espanyols com Jovellanos, Campomanes…

El canvi polític proposat pel moviment il·lustrat, amb la consegüent necessitat de consolidarlo una vegada assolit, l’exigència de dinamitzar les activitats productives, amb la finalitat de facilitar el progrés i l’oposició a una concepció educativa domèstica, religiosa i particular, determinaren els suggeriments renovadors tant de continguts com de mètodes educatius.⁷⁹ La renovació metodològica vingué impulsada per aportacions com les de Rousseau, especialment en l’Emilio (1762), i la revisió del concepte d’educació en si mateix. En aquesta obra, l’autor es va mostrar partidari d’un sistema que ensenyés el deixeble a resoldre els seus problemes mitjançant una intervenció personal. Es tractava d’establir un programa de continguts adient a la capacitat d’absorció i progressió de l’alumne. Un mètode que proposava exercitar «su cuerpo, sus órganos, sus sentimientos, sus fuerzas», tot mantenint, però, «su alma ociosa por tanto tiempo como sea posible». Considerar «todos los retrasos como ventajas». Deixar «madurar la infancia en los niños». Conéixer «el genio particular del niño» per tal de saber «el régimen moral que le conviene».⁸⁰

Malgrat la poca viabilitat del pla proposat i la impossibilitat de convertir-se en un projecte o guia d’educació pública, el punt de vista de Rousseau va posar de manifest evidents insuficiències educatives dels sistemes imperants. Amb ell, l’educació, a més d’un acte social i polític, esdevingué també un acte creatiu, generador de cultura i capaç d’aconseguir un nou model d’home.⁸¹

Per als il·lustrats, l’educació esdevingué protagonista⁸² i l’Estat, el màxim responsable de la matèria. Això va significar un sistema educatiu unificat i controlat per l’Estat. És a dir, una proposta educativa centralitzada, pública, laica i col·lectiva, que en el nou Estat havia de ser nacional.⁸³ La fe il·lustrada en l’educació, la consideració de l’educació nacional com una qüestió d’Estat, explica la concepció social i política de Condorcet. L’educació significarà

ofrecer a todos los individuos de la especie humana los medios de proveer a sus necesidades, de asegurar su bienestar, de conocer y ejercer sus derechos, de comprender y cumplir sus deberes. Capacitar y cualificar al individuo para el desarrollo de sus capacidades naturales y garantizar la igualdad de hecho entre los ciudadanos.⁸⁴

Sobre la concepció educativa d’aquest segle resulta imprescindible al·ludir, però, com ens indiquen els professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro, a algunes qüestions bàsiques. Per una part, la contradicció observada entre la declaració teòrica sobre l’interés per l’home i la universalització de la cultura, i la falta d’impuls real que es produeix en el terreny de l’educació popular. (Se citen, per exemple, les posicions contradictòries d’autors com Voltaire, Diderot o La Chalotais que, junt amb el discurs laudatori de l’educació, qüestionaren l’extensió d’aquesta a les classes treballadores.) D’altra banda, tenim la consideració de l’educació com a camp d’intervenció per part dels poders públics, atés el seu vessant cívic i polític, útil per a l’Estat.⁸⁵ Sobre aquest posicionament, ja s’ha vist la concepció de l’educació com a aparell de l’Estat (en La Chalotais, Rolland d’Erceville o Zedlitz), mecanisme ideal per a l’assimilació i l’assumpció de les lleis, o com «un deber de justicia», imposat per l’«interés común de la sociedad y por el de la humanidad entera».⁸⁶ I, finalment, hi ha la tercera qüestió, la renovació propiciada per les tendències del realisme i l’utilitarisme, i pel desig de metoditzar i racionalitzar el procés d’aprenentatge. Una Il·lustració, per tant, que va estimular una educació més científica i més moderna. Una preocupació educativa que vol servir a una realitat en transformació i, per tant, a la perspectiva determinada pels qui la promouen des de posicions de privilegi.⁸⁷

Al llarg del segle XVIII no faltaren a Espanya, encara que amb el segell de les singularitats pròpies del país, alguns dels aspectes que s’han citat com a definidors de l’esperit i la mentalitat il·lustrades, dels quals podem esmentar la defensa i el recolzament de l’actitud crítica, obertura a les noves idees, canvis en el sistema de valors, secularització, adhesió als posicionaments d’optimisme i fe en el progrés i la felicitat pública, confiança en els sabers útils i, per descomptat, la consideració de l’educació com a font de rendiment i utilitat econòmica i social, com a consecució per a tots i deure d’atenció pública. Un pensament il·lustrat que, malgrat la falta d’originalitat en determinades ocasions, o de l’abundància en reiteracions,⁸⁸ de les contradiccions i incoherències, de la tensió entre el reformisme de la minoria selecta i l’immobilisme de la massa,⁸⁹ va aconseguir que el país se n’eixira durant el XVIII de la seua tradició com mai no ho havia fet abans.⁹⁰

Com ja hem apuntat, Antonio Elorza ens resumeix l’intent il·lustrat com el desig d’arribar a una societat estamental racionalitzada i progressiva, tot conservant els principis bàsics de l’estratificació social –cercant una homogeneïtat legal, econòmica i cultural per tal d’aconseguir l’eficàcia de l’Estat– i aprofundint en el procés de secularització. D’altra banda, Pierre Vilar veurà l’originalitat de «las luces españolas» en «la reflexión de España sobre ella misma».⁹¹

En consonància amb el moviment general, els il·lustrats espanyols confiaren plenament en l’educació com a font de felicitat, com a instrument de pau o com a recurs per a conquerir la naturalesa.⁹² En opinió de Ruiz Berrio, l’equació educació = virtut = felicitat sosté la utopia educativa dels il·lustrats i explica l’atenció que aquests hi dedicaren. Amb ciutadans instruïts es tindrien ciutadans virtuosos, una nació fàcil de governar i, a la llarga, s’aconseguiria la felicitat pública. Un punt de vista que justifica l’enfocament utilitarista de la instrucció i que permet impulsar la idea de fer-la universal i establir diferències en els continguts i nivells.⁹³

Sorgeix així l’equació educació = utilitat = benefici públic. En aquest sentit, Escolano parla de la implementació entre il·lustració i foment, de la coincidència entre les característiques del moviment il·lustrat i les noves actituds polítiques i les necessitats de la dinàmica econòmica, de la sinergia entre la ratio econòmica, el discurs il·lustrat i l’acció educativa.⁹⁴ Els coneixements útils seran bàsics per al desenvolupament de les branques del foment: agricultura, indústria, comerç i navegació. El mateix Jovellanos es preguntava si la instrucció pública és el primer origen de la prosperitat social, i assenyalava que

las fuentes de la prosperidad social son muchas, pero todas nacen de un mismo origen y este origen es la instrucción pública. Ella es la que las descubrió, y á ella todas estan subordinadas […]. Con la instrucción todo se mejora y florece; sin ella todo decae y se arruina en un estado.⁹⁵

L’interés per les ciències naturals, per l’educació tècnica⁹⁶ i pels ensenyaments pràctics i útils,⁹⁷ la formació en assumptes relacionats amb l’agricultura com a instrument de dinamització econòmica del país,⁹⁸ la valoració del treball,⁹⁹ les iniciatives dirigides a combatre l’ociositat, la vagància o la pobresa,¹⁰⁰ les accions encaminades a la consecució de la felicitat,¹⁰¹ la prosperitat i el benestar de la nació…¹⁰² són mostres patents del plantejament econòmic de la reforma educativa.¹⁰³ Com assenyala Elorza, són evidències de la intenció de millorar el funcionament de les unitats productives¹⁰⁴ en interés, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, dels sectors privilegiats de la societat, els quals foren afavorits per l’augment de la producció.

Els plantejaments religiosos marcaren la línia d’orientació educativa, l’acció de les institucions pedagògiques i els conflictes polítics i ideològics del segle XVII. El nostre segle XVIII es caracteritzà, en canvi, com assenyala Escolano, per la predominant atenció prestada a tots els assumptes de l’economia i per la inclinació economicista que va imprimir a totes les realitzacions.¹⁰⁵

Amb l’objectiu de la racionalitat, de fer realitat la circulació de les llums i augmentar la rendibilitat social, es féu necessari, com hem comprovat, popularitzar i universalitzar una certa impregnació educativa,¹⁰⁶ especialment a partir de 1759, amb l’accés de Carles III al poder i amb una gran coincidència de punts de vista entre els equips reformistes del govern i els il·lustrats.¹⁰⁷ Tant la noblesa com el clericat són convocats a col·laborar en la tasca d’instruir el poble invocant la seua missió de caritat, la seua obligada participació cívica o la seua influència i el seu exemple.¹⁰⁸ Aquest serà el paper a desenvolupar per la minoria selecta però heterogènia, com ja hem vist amb anterioritat en J. Sarrailh.¹⁰⁹

Atesa la importància tant social com política de la noblesa, la voluntat reial d’instrumentalitzarla fou palesa. Considerat el seu nivell d’influència econòmica, social, política i cultural, el nombre –quasi mig milió dels deu i mig habitants, segons el cens de Floridablanca (1787)– i l’escassa preocupació mostrada per les qüestions relacionades amb les arts, la ciència i la cultura en general, una part important de l’esforç es va dedicar a la formació d’aquest grup social.¹¹⁰ Amb plena confiança en els avanços de la tècnica i de la ciència, i, en definitva, en els assumptes educatius, aquest tipus d’accions es dirigiren també, de forma paral·lela, als capellans, perquè foren alhora mestres en qüestions temporals.¹¹¹

La preocupació il·lustrada per la formació i la instrucció dels diferents grups socials,¹¹² amb la finalitat d’aconseguir la prosperitat i la felicitat públiques, no exclou, tanmateix, la relació entre posició social i model pedagògic.¹¹³ Cadalso, per exemple, ens dirà:

el que nace en la ínfima clase de las tres, y que ha de pasar su vida en ella, no necesita estudios, sino saber el oficio de sus padres en los términos en los que se lo ve ejercer. El de la segunda ya necesita otra educación para desempeñar los empleos que ha de ocupar con el tiempo. Los de la primera se ven precisados a esto mismo con más fuerte obligación, porque […] han de gobernar sus estados, que son muy vastos, disponer de inmensas rentas, mandar cuerpos militares […].¹¹⁴

El model pedagògic il·lustrat va estar limitat, però, pel seu mateix projecte de societat estamental racionalitzada i progressista,¹¹⁵ molt més general. De fet, va trobar els seus límits, com ja hem apuntat anteriorment, en l’equivocada pretensió de fer una reforma cultural sense danyar els privilegis de classe, és a dir, respectant les estructures econòmiques i socials de la societat estamental.¹¹⁶ Sobre aquesta consideració, convé recordar també el punt de vista de Ruiz Berrio en el sentit que el plantejament econòmic de la reforma educativa proposat pels nostres il·lustrats formava part de la visió general que van tenir del problema espanyol global. Partien, ens diu, del fet que Espanya estava en crisi política, i amb la convicció que la felicitat de la nació s’aconseguiria a través de la felicitat dels particulars, buscaren solucions econòmiques per a la seua regeneració.¹¹⁷ En opinió de Puelles, els il·lustrats espanyols pensen que el poble és objecte especial de la política, però no té preparació per a ser subjecte actiu. A més, donat que es considerava que les causes econòmiques de la decadència només podien anul·lar-se mitjançant la llibertat de treball, de comerç o d’indústria, es va optar pel liberalisme econòmic, però no pel liberalisme polític. Per a la reforma econòmica es plantejaren dos mitjans: poder regi i instrucció pública.¹¹⁸

Des del govern es va mostrar disposició a pactar amb determinats sectors de l’Església i de la noblesa, amb la finalitat que fos l’Estat qui dirigira i ordenara l’educació; es volia aconseguir la uniformació de mètodes i llibres, i la creació d’establiments educatius mitjançant els quals es propagaren i transmeteren uns valors, coneixements i habilitats nous en consonància amb els punts de vista il·lustrats. Per primera vegada, l’Estat passà a monopolitzar la legitimitat educadora a pesar de les resistències de la noblesa, l’Església o els gremis.¹¹⁹

Encara que les contradiccions internes del projecte de la minoria il·lustrada van impedir emprendre una reforma educativa sistemàtica o la construcció del sistema educatiu que el país necessitava,¹²⁰ la política reformista va contemplar la promulgació d’un cos legislatiu que permetera la necessària organizació de l’àmbit escolar institucionalitzat i l’execució de la tasca educadora.¹²¹

Així, es feren palesos principis teòrics fonamentals com ara són l’extensió de l’oferta o el reconeixement dels drets i deures de l’Estat en matèria d’educació. En la pràctica, es promogueren, com veurem amb més detall en apartats posteriors, iniciatives legislatives com l’ordenació del magisteri¹²² (RP 11-VII-1771, RP 22-XII-1780, RC 15-V-1788, RC 25-XII-1791), l’organització d’escoles públiques a Madrid (RP 3-X-1763, RP 11-V-1783), el nomenament d’inspectors de les escoles reials (RO 1-IV-1802), la creació a les capitals de província de juntes d’exàmens depenents del Consell Reial (RO 3-IV-1806), les resolucions que obligaven pares i magistrats polítics a donar «educación conveniente y oficio o destino útil» als xiquets o joves per tal d’intentar acabar amb la mendicitat, l’ociositat o la vagància (RC 12-VII-1781, RC 3-II-1785), o la demanda a corregidors i alcaldes majors perquè informaren sobre la situació escolar de viles i aldees (ROC 6-V-1790).¹²³

Va haver, doncs, interés per racionalitzar el procés d’ensenyament, per millorar els aspectes metodològics i curriculars, per ordenar i organitzar els assumptes relacionats amb el professorat, les escoles, la inspecció i el control, per definir les obligacions de pares i autoritats respecte de facilitar educació adient, ofici o col·locació útil de xiquets i joves, o per incentivar o protegir propostes renovadores com el moviment de San Ildefonso o el procés d’introducció i difusió dels mètodes pestalozzians.¹²⁴

En aquest sentit, com ens apunta Viñao Frago, l’actuació dels poders públics i eclesiàstics al llarg de la segona meitat del segle XVIII va produir accions valuoses, però aïllades, irregulars i desiguals en el temps. I tot això, sense bases financeres estatals i sense un pla o propòsit global, ateses les limitacions imposades per les estructures feudals i estamentals de l’antic règim i la realitat d’un país en el qual l’alfabetització no era considerada instrument de control i proselitisme massiu, perquè hi existien altres mitjans més eficaços i menys perillosos per a l’ordre establert. La influència de les accions desplegades va quedar circumscrita al medi urbà –arribant més als homes que a les dones–; per al camp, les províncies i localitats aïllades del trànsit comercial i el sexe femení, no existiren ni Il·lustració ni Llums.¹²⁵