Читать книгу Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu - Vicent Torregrosa Barberà - Страница 11

A principis del segle XIX és evident l’estat de decadència econòmica i política d’Espanya. Un país quasi exclusivament agrari, amb una estructura feudal de la propietat de la terra en la qual els senyors atenien més les rendes que la producció. La situació interior, marcada per l’orientació de la política exterior¹²⁶ davant la crisi internacional, va derivar en una successió d’enfrontaments militars, que comportà la bancarrota de la hisenda,¹²⁷ el progressiu augment de la protesta social, l’agudització de les contradiccions de les classes dirigents, l’explosió de la controvèrsia ideològica a l’interior i els primers signes del moviment d’emancipació en l’Amèrica espanyola.¹²⁸

Ja hem vist que Carles III, seguint els postulats del despotisme il·lustrat, amb les aportacions d’un reduït grup de col·laboradors, havia iniciat una sèrie de reformes dirigides a millorar la situació del país. L’abolició del gremialisme en algunes professions, el perfeccionament de la maquinària administrativa, la planificació econòmica o la política de foment en són bons exemples. Com ens assenyala Domínguez Ortiz, els ministres del monarca escolliren l’única via possible, la reformadora. Atés que l’antic règim es degradava a poc a poc, semblava més encertat accelerar aquest moviment intern per tal de realitzar un canvi sense dificultats. Això no obstant, aquest procés evolutiu, lent, hauria necessitat que el regnat de Carles IV fóra una continuació del projecte reformista. Com conclou el mateix Domínguez Ortiz, «el estallido revolucionario y el pánico que provocó» van modificar «los datos del problema».¹²⁹

La Revolució Francesa va generar inquietud en el govern d’Espanya. L’anomenat pánico de Floridablanca, el replegament defensiu del govern, significà un retrocés per a la cultura i la ideologia il·lustrada amb un nou enfortiment de la Inquisició, l’exigència d’una considerable censura oficial, la desaparició d’una sèrie de prestigiosos periòdics, la imposició d’un cordó ideològic de sanitat¹³⁰ en les fronteres terrestres i marítimes, i el resorgiment de publicacions afins al pensament reaccionari espanyol.

Un moment històric qualificat per diversos autors com l’època daurada del pensament reaccionari espanyol: Fra Diego José de Cádiz (El soldado católico en la guerra de religión, 1794) o el filòleg Lorenzo Hervás y Panduro (Causas de la Revolución Francesa, 1794) en són referències. Un temps que també veié aparéixer la primera literatura política de signe marcadament liberal: José Agustín de la Rentería publicava quatre Discursos (1790), Valentín Foronda, Cartas sobre materias político-económicas (1788-89), León de Arroyal, Cartas político-económicas al conde de Lerena (1787-90 i 1792-95) o Francisco Cabarrús, Cartas sobre los obstáculos que la naturaleza, la opinión y las leyes oponen a la felicidad (1792). En aquest context, els esdeveniments dels anys noranta «brindaron también la primera ocasión para la aparición de movimientos opuestos al absolutismo».¹³¹ Així doncs, el regnat de Carles IV va constituir tant la fi d’un període com el principi del següent.

L’aïllament no fou capaç d’evitar l’evident: l’expansió entre la intel·lectualitat d’uns nous pressupòsits ideològics i polítics, els del liberalisme. És clar que la crisi de l’antic règim, que havia estat gestant-se al llarg de tot el regnat de Carles IV, va eclosionar el 1808 amb l’ocupació del país per part dels francesos, la sublevació contra ells i l’esclat d’una guerra, que no va ser només d’independència sinó també civil. Un conflicte que anà acompanyat de l’inici d’un canvi polític i social decisiu en la història contemporània espanyola.¹³²

La conflagració contra els francesos i les circumstàncies que l’envoltaren van ser un catalitzador dels corrents revolucionaris que intentaren el trencament d’unes institucions reputades com a caduques¹³³ i posaren de manifest el que s’havia estat gestant al llarg de dècades, el desig d’operar una reforma a l’edifici polític espanyol.¹³⁴ El qüestionament de les bases de la monarquia absoluta i el conflicte de dominació d’uns grups socials sobre d’altres pel control del poder polític es feren palesos. El procés va estar marcat per un projecte de canvi revolucionari de la societat i de l’Estat de l’antic règim, una transformació anterior a la guerra i que amb aquesta es va convertir en essencial.¹³⁵

La invasió i la guerra subsegüent provocaren una doble vida política i estatal, i la confluència de tres centres de poder. Per una part, el que va derivar de les institucions preexistents –la Junta de Govern que deixà establerta Ferran VII abans d’anar-se’n, el Consell de Castella, les audiències…; per una altra, sorgí un poder creat al voltant de l’alçament antifrancés, les juntes provincials –la Central, la de Regència i les mateixes Corts–, encarnacions d’un poder alçat sobre noves bases, enfront del l’antic règim. I finalment, l’aparell estatal que intentaren alçar els francesos amb la col·laboració dels espanyols que acceptaven el fet de Baiona. Durant la guerra, els òrgans de l’antic règim s’enfonsaren en la seua inoperància o van ser eliminats o absorbits; només els dos últims tingueren plena vigència. Liberals, absolutistes, afrancesats i el poble se’n convertiren en els protagonistes.

Sobre el sector d’espanyols que va ser qualificat com a afrancesat, Javier Tusell considera que es un «nombre infamante que no descubre la realidad de su posición». Des del seu punt de vista, nombrosos il·lustrats, hereus de temps passats, el programa dels quals va consistir en el monarquisme, les reformes i el repudi de la revolució, trobaren en Josep I una possibilitat de canvi. Això, la tradició històrica d’aliances entre Espanya i França, i les poques possibilitats de fer front a Napoleó foren, entre d’altres, els motius per a donar suport al seu germà. Tusell conclou que més que col·laboracionistes, els afrancesats volgueren «ser mediadores entre los franceses y los españoles» amb un programa molt semblant al del despotisme il·lustrat que després «se reencarnó en algunos liberales moderados».¹³⁶ Per a Julio Aróstegui, els afrancesats foren homes convençuts que un conjunt de reformes, «formalmente herederas de la revolución», eren l’única solució davant la greu crisi espanyola i mai no «creyeron en la posibilidad de una victoria frente al Imperio y aun cuando calibraron bien la resistencia que ofrecería el elemento dominante del Antiguo Régimen, tuvieron el error típico de la mentalidad ilustrada de no confiar en absoluto en el pueblo».¹³⁷

Respecte del sector més il·lustrat de la societat espanyola, obert a una idea de reforma, Tuñón de Lara assenyala que va exercir una funció de primer ordre en la resistència patriòtica a la invasió de Bonaparte, «uniéndola a un proyecto de Estado liberal y de sociedad burgués».¹³⁸ Els liberals i els afrancesats compartiren una formació que bevia en les fonts de l’enciclopedisme, però discrepaven en el camí de reforma de l’Estat i en els principis que havien de constituir-ne el fonament. Els primers rebutjaven la invasió napoleònica i apel·laven a tot allò intrínsecament espanyol.

Enfront dels liberals, els absolutistes, partidaris de l’antiga monarquia, ni donaren suport a la invasió, ni participaren de la necessitat de reformes en l’estructura política de l’Estat, oposant-se, per tant, a l’obra gaditana. L’aparició d’aquest testimoni demostra, en opinió d’alguns autors, que hi havia forces amb capacitat per a substituir les institucions de l’antic règim i que, en definitiva, l’alçament va suposar una espècie de «reasunción de la soberanía por el pueblo y convirtió en realidad uno de los postulados esenciales del liberalismo».¹³⁹ Amb relació al sentiment col·lectiu enfront de la intrusió napoleònica, el comte de Toreno ens diu que «acompañó al sentimiento unánime de resistir al extranjero otro no menos importante de mejora y reforma».¹⁴⁰ Tanmateix, respecte a aquesta «unanimidad de ánimo», Tuñón de Lara apunta que més bé sembla una opinió influenciada per la proximitat dels fets i que «bien pudiera ser que muchos de cuantos empuñaron las armas contra el invasor lo hicieran más por creer que así defendían la religión que por postular reforma alguna».¹⁴¹

El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, d’acord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas, recusació completa de tota l’obra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició d’aquesta situació al llarg del temps explica la manca d’arrelament popular dels textos constitucionals històrics.

El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de l’opinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de l’antic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió d’unes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat d’una iniciativa de Calvo de Rozas,¹⁴² que va plantejar la necessitat d’aprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social».¹⁴³

En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç, l’afirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de l’administració local, el somni d’un pla d’instrucció pública…) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també d’altres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de l’exèrcit, la passió per la igualtat…). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política».¹⁴⁴

Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en l’imperi de la llei, l’afirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació d’un govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.

Ja en la mateixa obertura de les Corts, celebrada a l’actual San Fernando¹⁴⁵ el 24 de setembre de 1810, la iniciativa va ser presa pels més liberals. En aquesta primera sessió, mitjançant decret, es van proclamar els principis dogmàtics que a continuació es desenvoluparien sense rectificacions notables: sobirania nacional i divisió de poders. Des del primer moment, les Corts plantejaren una nova concepció de l’Estat.¹⁴⁶ Per una part, s’atribuïren la condició de sobiranes declarant nul·la la renúncia de Ferran VII «por faltarle el consentimiento de la nación». Així doncs, la sobirania passava a residir en la nació, representada pels diputats reunits en Corts. Per altra, les mateixes Corts es reservaren el poder legislatiu, però admetien l’existència del judicial i de l’executiu. En definitiva, el primer decret d’aquestes Corts va produir, sense cap dificultat aparent, un canvi substancial en l’organització política. La construcció d’un nou ordre polític es presentà, en gran mesura, com una restauració, quan era, en realitat, una substitució de l’Estat de l’antic règim.¹⁴⁷

El sistema polític que la Constitució gaditana va definir té com a elements essencials, segons Artola, «la limitación del poder de la Corona» i «la atribución a la burguesía y a quienes se sumen a sus filas de un papel decisivo en el gobierno a través del control que se adquieren sobre las Cortes».¹⁴⁸ Sobirania nacional i divisió de poders foren, doncs, elements amb els quals es construí el nou ordre. Però també han de destacarse l’individualisme i la seua vessant més política: el liberalisme. Individualisme i liberalisme constituïren el substrat de la revolució burgesa que va fer caure l’antic règim i va obrir les portes de l’època moderna. Enfront de la tradicional societat estamental, jerarquitzada i gremialista, el liberalisme representarà la comunitat política com una suma d’individus cohesionats per la seua pròpia voluntat. Un esperit que trobem al llarg del text constitucional en aspectes com el principi de la representació política, la proclamació de drets i llibertats o en la visió econòmica.¹⁴⁹

D’acord amb el principi de representació política, l’individu preval per damunt de la seua pertinença a un grup determinat; els diputats representaven la nació i no les parts que la componien ni les circumscripcions que els triaven; les Corts quedaven deslligades de tot manament imperatiu i es convertien en voluntat i en veu de la nació. Encara que la Constitució gaditana no va incloure una part dedicada a la proclamació de drets i llibertats, aquests van aparéixer repartits al llarg de l’articulat (arts. 4, 131, 24, 248, 373). De tots, el dret a la llibertat d’expressió, element consubstancial al règim democràtic, és el que va tenir un significat especial.¹⁵⁰

La carta magna constava de 384 articles, que sintetitzaven les bases d’un règim constitucional i de la legitimitat democràtica; organitzava, en el mateix sentit, el règim municipal, a excepció dels alcaldes de capital de província; introduïa elements de democratització enfront dels aparells d’Estat tradicionals, com la Milícia Nacional; i creava una institució original, la Diputació Permanent de Corts, que exercí les funcions d’aquestes en l’interregne de les seues sessions.¹⁵¹

El text de la Constitució de 1812, encara que conté aspectes del binomi tradiciórevolució, és clar que s’inspirà en els mateixos principis que havien fet possible la Revolució Francesa –sobirania nacional, divisió de poders… Això no obstant, el sistema polític resultant va ser bastant diferent per l’especial configuració de l’estructura socioeconòmica del país, la qual cosa el va privar del recolzament social necessari per a l’establiment definitiu del canvi.¹⁵²

Les Corts desenvoluparen també un ampli contingut legislatiu coherent amb el text constitucional en camps com la llibertat d’impremta, l’abolició dels senyorius jurisdiccionals, els gremis, la Inquisició, la tortura… Com ja hem apuntat, les reformes socials no només implicaren la desaparició dels privilegis de noblesa i clero, sinó també la creació d’un nou ordre social. Així, des de la primavera de 1813 a la de 1814, diverses disposicions escalonades¹⁵³ establiren una nova concepció de la propietat basada en la idea de la llibertat absoluta, de la desaparició dels gremis i del Concejo de la Mesta, de la dignificació del comerç i de la llibertat de contractació dels treballadors. En consonància amb les noves propostes, les disposicions fiscals suposaren la desaparició de les immunitats. Per al problema del deute públic, que havia crescut de forma vertiginosa al llarg de l’etapa bèl·lica, es trobà la solució de la desamortització. No hi van haver dificultats amb la propietat comunal, municipal o de realenc, però sí amb l’eclesiàstica.¹⁵⁴

L’etapa constituent va clausurar les seues sessions el 14 de setembre de 1813. Dotze dies després, s’obriren les sessions de les Corts ordinàries, que comportaren la majoria absolutista –Wellington va establir la proporció entre amdós sectors (liberals i absolutistes), indicant als seus superiors en Gran Bretanya que era d’un a dos, «aunque los últimos jamás han tenido el valor o la inteligencia para realizar sus planes»– i la multiplicació d’enfrontaments entre aquests i els liberals. La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII va permetre als absolutistes donar la volta a la situació.

En resum, les Corts de Cadis portaren a terme una doble tasca de forma successiva. En primer lloc, al llarg del període 1810-1812, el canvi del règim polític i, a continuació, entre 1812 i 1814, una profunda transformació social.¹⁵⁵ Amb la tornada del monarca al març de 1814, els acords van ser declarats nuls i sense cap valor ni efecte.