Читать книгу Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu - Vicent Torregrosa Barberà - Страница 9

El nostre segle XVIII es va iniciar amb l’adveniment d’una nova dinastia¹ a la monarquia hispànica, la qual, en opinió del professor Martínez Shaw, es va trobar amb un país despoblat, endarrerit econòmicament, anquilosat en la seua estructura social, desorientat en el pla de la política interior i indefens en referència a l’exterior.² J. Sarrailh, per a contextualitzar-nos la situació, recorre a les paraules del Marqués d’Aubeterre, ambaixador de la Cort de Versalles a Madrid, el 1759:

las tierras […] están absolutamente despobladas; no hay en ella ni industria, ni buena fe; casi nada de policia, y poca justicia; las poblaciones son perezosas y poco trabajadoras; en el interior no hay ni caminos, ni canales, ni ríos navegables; pocos carruajes. En una palabra, se puede decir que este país lleva, con relación a todos los demás, dos siglos de retraso cuando menos.³

Un estat de coses que explicaria les iniciatives de monarques i ministres dirigides a la modernització en tots els terrenys, d’acord amb els principis rectors de l’anomenat despotisme il·lustrat. Es tracta de proposicions que abracen polítiques de foment econòmic, de reordenació social, d’eficàcia administrativa i de renovació cultural.⁴ Sobre això, Miguel Artola ens dirà que els Borbó il·lustrats es caracteritzen per ser els iniciadors d’un programa de reformes «cuya plena realización no seria realidad hasta tanto no se produjo la consolidación en el poder de la burguesía revolucionaria».⁵

Així doncs, el reformisme borbònic va actuar en diferents fronts. D’una banda, va centralitzar l’acció política sobre els distints regnes de la monarquia hispànica amb els decrets de Nova Planta.⁶ Modificà l’administració,⁷ buscant eficàcia a través de la centralització i la racionalització. Transformacions territorials i canvis administratius comportaren una altra filosofia del poder i una nova administració borbònica que canvià l’esperit de l’austríaca.⁸ D’altra banda, el reformisme borbònic revitalitzà instruments de la política exterior com ara l’exèrcit, la marina, la diplomàcia o la hisenda, amb la clara intenció de recuperar el prestigi i la influència en l’àmbit internacional. Articulà, també, una política econòmica tardomercantilista en els sectors de producció i d’intercanvi. I finalment, patrocinà unes vegades, i emparà d’altres, el moviment de profunda renovació cultural de la Il·lustració. En aquest sentit, com ens expliquen diversos autors, el segle XVIII va significar una nova època d’expansió en la història d’Espanya, que trobà els seus límits a les acaballes del segle.⁹

L’enrobustiment del poder de l’Estat i de l’autoritat reial aportats per la nova monarquia borbònica permeteren la realització de part de les reformes preconitzades pels il·lustrats. Malgrat el tall amb el passat i l’obertura a nous rumbs que significà l’any 1700 en l’àmbit de la història política, no va tenir gran transcendència, tanmateix, pel que fa a l’evolució intel·lectual i a la realitat social, perquè el procés envers la Illustració fou molt lent i es produí amb decennis de retard respecte de la resta d’Europa. De tota manera, s’hi hauria donat igualment, ja que com ens diu Domínguez Ortiz «España, aunque un tanto al margen, era parte del área cultural europea».¹⁰

Els anys que van de 1680 a 1715, que Paul Hazard¹¹ assenyala com a extraordinàriament decisius per a l’Europa moderna, Manuel de Puelles els qualifica, en referència a Espanya, com d’«abulia y mediocridad», ja que sols després de transcorregut el primer quart del segle XVIII va començar a tenir lloc «la aparición de una élite que preparará la obra de la Ilustración» amb personatges com Luzán, Mayans o Feijoo. Per al mateix Puelles, l’últim d’aquests, Feijoo, va ser un precursor de la Il·lustració i en la seua obra crítica va considerar prefigurat l’ideal reformista posterior, és a dir, la passió per les ciències útils, l’afany per promoure el comerç i impulsar la marina, la crítica a l’ociositat de la noblesa i la lloança del treball, la reforma dels estudis i l’organització dels ensenyaments i la preocupació pels nous sabers. Domínguez Ortiz considera, però, que Feijoo «tocó muchos temas sin profundizar en ninguno; fue más bien un divulgador que un espíritu original» i afirma que Gregori Maians i Siscar (1699-1781), encara que amb menor popularitat, va tenir «mayor envergadura» i va ser, «según se mire, el último de los grandes humanistas o el primero de los grandes ilustrados, porque su larga existencia le permitió servir entre dos épocas».¹²

La utilització del poder reial com a instrument de reforma, iniciativa pròpia dels nostres il·lustrats, va necessitar un període de maduresa abans d’introduir-se en les altes esferes del govern, fase a la qual historiadors com l’esmentat Domínguez Ortiz anomenen preil·lustració. El regnat de Ferran VI va obrir una època qualificada de transició. Amb Carles III s’arribà a la plena Il·lustració, caracteritzada en Espanya per dos grans temes, com apunta el mateix autor. En primer lloc, «la reforma política debía de ser a la vez una reforma social; no cabía hablar del interés del Estado como desligado del interés de la Nación». I d’altra banda, aquesta reforma, tutelada per l’Estat, havia de ser integral. És a dir, no ser ni purament intel·lectual, ni anar dirigida en exclusiva a les elits, sinó que havia d’abraçar tots els aspectes i totes les classes socials: els plans d’estudis, des de l’escola primària a la universitat, la millora de les estructures agràries, la dignificació del treball manual, la recuperació social dels marginats, la purificació de la vida religiosa, les relacions Església-Estat, l’eficàcia administrativa, la supervisió estatal duta a tots els àmbits…¹³

Aquesta reforma integral tutelada per l’Estat, però, va tenir els seus límits, com ja hem assenyalat. El creixement econòmic basat en el progrés tècnic predominà sobre el desenvolupament recolzat en la transformació de les relacions de producció. Així, l’estructura social estamental es va imposar sobre qualsevol temptació de canvi social.¹⁴ L’eficàcia administrativa es va fonamentar estrictament en l’enrobustiment de l’absolutisme, i el moviment cultural es va subordinar a les necessitats d’una nova cobertura ideològica per tal de propiciar l’adhesió al sistema, mantenir la pau social i exaltar les consecucions del reformisme que patrocinava la monarquia.¹⁵

La conjuntura econòmica expansiva, que de manera tímida començà a manifestarse en els últims anys del segle anterior, es reafermà al llarg del segle XVIII. L’expansió, però, no fou uniforme; algunes regions de la perifèria se’n van beneficiar més que les interiors, la qual cosa va produir una sèrie de desigualtats regionals que es van llegar al segle següent.¹⁶ Sobre això, Gonzalo Anes ens assenyala que el reformisme borbònic, causa per a alguns historiadors del desenvolupament econòmic d’Espanya durant el segle XVIII, no és altra cosa que «el aprovechamiento y orientación de fuerzas productivas ya existentes y en acción, pero que consagran las diferencias de desarrollo entre centro y periferia».¹⁷

El progrés econòmic, encara que modest, es va estendre a totes les branques de la producció, especialment a l’agricultura,¹⁸ sector decisiu de l’economia de l’antic règim.¹⁹ Per al seu foment, il·lustrats i govern plantejaren una triple línia d’acció: el camí de les innovacions tecnològiques, la creació d’estímuls a la producció i la millora de la situació dels llauradors amb projectes de reforma agrària.²⁰ Davant una població que havia crescut considerablement, es recuperaren per al conreu les terres abandonades, es van rompre nous camps i es buscà augmentar la productivitat per mitjà de l’ampliació del regadiu (un bon exemple el tenim en l’execució de l’obra del canal Imperial d’Aragó) i la disminució dels guarets.²¹ Tot això generà la dinamització de la resta dels sectors, producció manufacturera i intercanvis comercials, especialment al llarg del primer període, comprés entre el 1750 i el 1808, i el ràpid augment de rendes i preus. En paraules de Gonzalo Anes, la major demanda de productes agrícoles provocada per l’increment de la població afavorí l’agricultura «en cuanto aumentaron los precios de los productos agrícolas, sobre todo, en la segunda mitad del siglo XVIII». De fet, l’augment dels preus dels productes agrícoles va benefeciar, especialment, els venedors, és a dir, «los grandes propietarios territoriales: la nobleza y el clero».²²

Els propietaris de les terres conreades, nobles i clero, i tots aquells que rebien ingressos derivats de la producció agrícola, prompte van dirigir l’atenció cap a mecanismes que pogueren facilitar la possibilitat de millorar els rendiments de l’agricultura, de la manufactura i dels intercanvis comercials. L’augment de la població i de la demanda així ho aconsellaven. Millorar la producció agrícola i manufacturera mitjançant la instrucció adient d’agricultors i artesans, i intensificar els intercanvis comercials, eliminant les traves que els obstaculitzaven mitjançant les corresponents mesures liberalitzadores,²³ en foren algunes de les iniciatives.

Es donaven, doncs, a curt termini almenys, les condicions per a la col·laboració de nobles, eclesiàstics, burgesos, camperols i treballadors de les ciutats en l’intent d’augmentar la producció i d’aconseguir una certa liberalització reivindicada per la burgesia emergent. De fet, en les ciutats marítimes de la perifèria i en alguns nuclis urbans de l’interior s’havia anat consolidant una burgesia dedicada principalment al comerç i la producció manufacturera, i les mesures liberalitzadores adoptades pel govern²⁴ durant la segona meitat del segle XVIII «podrían ser consideradas como fruto de la lucha reivindicativa de una burguesia emergente».²⁵

Un conjunt de mesures que, com la liberalització del comerç de gra el 1765 (la pragmàtica de l’11 de juliol declarava la lliberat de comerç i preu, i renovava totes les disposicions «que prohíben los monopolios, los tratos ilícitos y los torpes lucros»),²⁶ el permís a diferents ports per a comerciar amb les Índies, la dignificació dels anomenats oficis vils el 1783 (RC de 18 de març de 1783),²⁷ l’ajuda d’una política econòmica intervencionista,²⁸ o la creació de «Sociedades Económicas del País»²⁹ es convertiren en canals del procés.

Les anomenades Sociedades Económicas de Amigos del País, constituïdes majoritàriament per aristòcrates, prelats, capellans, membres de «la minoría selecta»,³⁰ no van sorgir d’una decisió governamental. Com té escrit G. Anes, la creació d’aquestes entitats³¹ es va veure afavorida «por las fuerzas productivas en acción, que provocan el auge económico de la segunda mitad del siglo XVIII y que impulsan a personas procedentes de los diferentes estamentos a unir sus esfuerzos para conseguir beneficiarse, en lo posible, de la nueva coyuntura».³² Els qui signaven la sol·licitud de creació de les societats eren generalment nobles i eclesiàtics, algunes vegades s’hi afegien comerciants o persones representatives dels centres de producció manufacturera. També hi participaren individus amb càrrecs municipals, generalment per a impulsar la fundació i, puntualment, trobem camperols i menestrals de les ciutats a les llistes de socis. L’estratègia minuciosa i subtil d’un grup d’il·lustrats en el poder, dirigits per Campomanes, hi tingué, però, molt a veure. El govern, doncs, impulsat pels il·lustrats, protegí la fundació de societats econòmiques. En síntesi, podem dir que els factors fonamentals que ajudaren al seu sorgiment es concreten en l’ideari de la Il·lustració, el despotisme il·lustrat i la política econòmica espanyola de la segona part del XVIII.³³

En opinió de Ramón Carande, amb la creació les societats econòmiques del país es perseguí fonamentalment crear un estat d’opinió favorable a les múltiples manifestacions del foment, la instrucció i l’economia, i la formació d’equips aptes per a les funcions de govern.³⁴ Les societats econòmiques es convertiren en escoles públiques de diferents graus dedicades a l’ensenyament teòric i pràctic de l’economia.³⁵

Així, s’hi van impartir classes d’agricultura,³⁶ indústria, oficis, comerç, en les quals es debatien els problemes que afectaven els diferents sectors segons el seu àmbit d’influència. Crearen escoles patriòtiques, escoles de «labores y oficios», costejades per les quotes dels socis o per donatius particulars, amb la finalitat de fomentar la laboriositat i combatre la vagabunderia i l’ociositat, tot relacionant ensenyament i política social. Promogueren debats, convocaren concursos, concediren premis… Iniciatives pròpies, totes elles, «de una política precoz del paro obrero». Les societats econòmiques promocionaren també escoles d’ensenyament primari, seleccionaren mestres, incentivaren iniciatives sobre nous mètodes pedagògics, publicaren treballs dels seus socis i d’altres premiats en concursos, crearen càtedres d’economia política com la de Saragossa i suggeriren la seua creació en universitats. Diferents societats crearen escoles d’ensenyaments especials: a Madrid, de mecànica teòrica i pràctica; a Granada, Talavera, Tàrrega, Segòvia, Vélez-Màlaga i Zamora, de dibuix; a Palma i Saragossa, de matemàtiques; a Granada, de l’art de teixir seda; a Saragossa i Granada, d’agricultura; a Vélez-Màlaga, de llatinitat. En altres casos, establiren fàbriques, emprengueren obres d’infraestructures o iniciaren companyies de comerç. Algunes complementaren la seua política social amb l’establiment d’hospicis, germandats i altres institucions benèfiques, i lluitaren contra la resistència d’interessos privilegiats, la intolerància i la propensió a la inèrcia i al fanatisme, la qual cosa explica la problemàtica del seu arrelament. En el foment de l’economia local aspiraven a crear riquesa i oferir treball.³⁷ Gràcies a les societats i a les seues iniciatives es van promoure els assumptes relacionats amb l’agricultura, la indústria, el comerç i l’economia política, i se sistematitzaren les crítiques il·lustrades als fonaments econòmics de la societat estamental.³⁸

Al llarg del segle XVIII, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, la població espanyola va experimentar, com a la resta d’Europa, un augment considerable. L’impuls demogràfic registrat a les acaballes del segle XVII es va mantenir en el XVIII gràcies a la combinació de factors diversos com la desaparició de les grans epidèmies de pesta bubònica, lleus progressos mèdics, dilatats períodes de pau o la millora del nivell de vida. Gonzalo Anes veu l’origen de la dita progressió en un cert equilibri entre recursos i població, aconseguit ja en la segona meitat del XVII, que va atenuar els efectes de les pestes.³⁹ Per la seua part, Jordi Nadal apunta com a raons fonamentals: l’eliminació dels obstacles que durant segles havien mantingut el potencial humà espanyol molt per sota de les seues possibilitats –guerres i emigració– i la introducció de nous conreus.⁴⁰ Però en tot cas, la positiva evolució de la població espanyola no va ser conseqüència, com a Anglaterra, d’un canvi en les estructures productives, que havien romàs inalterables.⁴¹

L’increment no s’ha pogut valorar exactament perquè en la primera meitat del segle no es va realitzar cap cens general amb suficients garanties. D’una manera aproximada, Domínguez Ortiz ha calculat, però, que els vuit milions d’habitants de 1700 es convertiren en prop de dotze per al 1800.⁴² Segons Juan F. Fuentes, d’acord amb el cens de Campoflorido, realitzat entre 1712 i 1717, la població espanyola de principis de la centúria era d’uns 7.500.000 d’habitants; cap al 1768, a la vista del recompte del comte d’Aranda, estaria pels 9.300.000; vint anys després (coincidint amb la mort de Carles III), arribaria fins als 10.500.000, xifra que es mantindria durant uns quants anys. Això implica, des del seu punt de vista, un augment demogràfic al llarg del segle d’un 40% en relació al punt de partida, és a dir, una taxa mitjana de creixement anual del 0’42%, similar a la d’Itàlia, superior a la de França i un poc inferior a les de Gran Bretanya i Escandinàvia.⁴³ Un increment que va ser molt desigual en unes regions i unes altres.⁴⁴ C. Martínez Shaw quantifica també l’augment net de la població del dit període en un 40%, deu milions al voltant de la data del cens d’Aranda (1768), i onze en el moment del de Floridablanca (1787). Aquest augment es va repartir de forma desigual, beneficiant la perifèria sobre l’interior, i les zones urbanes sobre les rurals.⁴⁵ Això no obstant, l’antic règim demogràfic va continuar vigent, la taxa de natalitat seguí sent el motor de la recuperació, però la taxa de mortalitat es va mantenir en cotes altes. De fet, no cediria fins als avanços de caràcter mèdic i sanitari del segle XIX.⁴⁶

Si bé el foment de l’economia, especialment de l’agricultura, i l’enfortiment del poder de la monarquia, a més de «la búsqueda de la felicidad de la nación»,⁴⁷ van ser les dues principals motivacions de l’acció política del despotisme il·lustrat, en el camp del reformisme social, les accions quedaren reduïdes a algunes mesures de caràcter cosmètic i al foment d’una consideració més favorable del treball productiu. Com ha escrit Antonio Elorza, tot conservant els principis bàsics d’estratificació social i les relacions de producció anteriors, s’intentà aconseguir l’homogeneïtat legal, econòmica i cultural, per tal que el poder absolut poguera actuar amb plena eficàcia.⁴⁸ Els nous plantejaments en el camp de les relacions socials sols eren acceptables si contribuïen a l’objectiu del foment econòmic, amb el condicionant, però, de no alterar l’estructura estamental tradicional. Amb això, tant la noblesa com el clericat mantingueren pràcticament intacta la seua situació econòmica i social preeminent. Les consideracions envers la burgesia emergent s’establiren només en funció de la seua convenient participació en el projecte de desenvolupament econòmic del país.

Com ens refereix M. Artola, la societat espanyola de l’antic règim s’organitzà sobre «el supuesto, inalterado hasta el triunfo de la revolución industrial, de que el trabajo y la tierra son los únicos factores, al menos los únicos significativos, que intervienen en la producción de una renta que se presenta en forma de excedente agrícola». La distribució de la renda o l’excedent agrícola li donen a la societat de l’antic règim el perfil característic. Hi trobem una aristocràcia de rendistes que controla el govern local per mitjà de la jurisdicció senyorial i una burgesia de llauradors que governen els pobles no sotmesos al règim senyorial, exploten les terres llogades a l’aristocràcia i «contratan cotidianamente al sector más numeroso de la población que constituyen los jornaleros». Aquesta organització social és la realitat que el sistema estamental «transparenta al tiempo que oculta». Encara que, ens diu, se’n poden citar excepcions –petits propietaris, eclesiàtics pobres– i que cal «completar el sector burgués añadiendo el grupo de los arrendadores de rentas y el menos importante aunque más numeroso de los artesanos, fabricantes, funcionarios, el modelo permite integrar perfectamente estas situaciones».⁴⁹

La pervivència de l’estructura social de l’antic règim es va fer palesa també en els posicionaments davant la marginació social, camp en el qual les accions es dirigiren alternativament envers les solucions assistencial i repressiva, però sense entrar en la consideració de l’origen social de la pobresa. Aquests procediments són qualificats pels professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro com a preventiu-correctiu i repressiubenèfic, respectivament. El primer, amb un marcat caràcter d’educació especial, era dirigit als xiquets orfes i sense empara, en general a la infància desvalguda, educada fins als deu anys en cases de pietat sotingudes amb fons públics, per a evitar l’ociositat i la vagància. El segon estava orientat a replegar, col·locar, controlar i dedicar a treballs útils vagabunds i captaires.⁵⁰

En comparació al segle anterior, la conflictivitat social es va reduir de forma substancial. L’esforç governamental per mantenir la pau social i una favorable conjuntura econòmica hi ajudaren. Alhora que s’augmentava l’oferta de terra amb una major extensió de conreu, es va buscar per mitjans indirectes d’afavorir l’accés dels llauradors a la propietat.⁵¹ Això no obstant, al llarg d’aquest període es van produir diverses revoltes camperoles i avalots antifiscals i de subsistències, en uns casos seguint els models típics de l’antic règim⁵² i en altres com a resposta a les noves circumstàncies imposades per la centralització administrativa de l’Estat absolutista en territoris forals. Entre tots els esdeveniments revolucionaris ocorreguts en l’Espanya del XVIII, destaca l’anomenat Motín de Esquilache.

El sentiment xenòfob contra la presència de ministres estrangers al govern, la dràstica imposició d’una sèrie de mesures d’ordre públic (prohibició de l’ús de la capa llarga i el xamberg), l’augment de la pressió fiscal en detriment de persones poderoses i influents, i el malestar per la mancança del blat, conseqüència de la seua liberalització i de les males collites dels anys anteriors, especialment la de 1765, van confluir perquè pel març de 1766 es produïra a Madrid un avalot, el qual es va estendre ràpidament per nombroses ciutats i províncies, on sovintejaren les demandes populars.⁵³

El succés revolucionari, amb evident rerefons polític a Madrid, constituí un clar intent dels grups més conservadors de la societat tradicional per tal de paralitzar les polítiques de canvi impulsades pel reformisme borbònic, especialment al llarg del regnat de Carles III. La revolta es va saldar amb el desterrament d’Esquilache, la rebaixa del preu dels queviures, l’abolició de les mesures sobre els vestits, l’amnistia per als amotinats i la fugida de Carles III a Aranjuez.

Amb el comte d’Aranda al capdavant d’un nou govern, hom procedí a enfrontar la crisi, a restablir l’ordre públic i a investigar i dirimir la possible participació de membres dels estaments privilegiats en una pressumpta conspiració. Encara que aquest aspecte no va quedar resolt de forma clara, el marqués de l’Ensenada va ser desterrat a Medina del Campo, el marqués de Valdeflores i l’abat Gándara van ser processats i, mitjançant decret del 27 de febrer de 1767, es va procedir a l’expulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels béns de la Companyia per provisió reial del 5 d’octubre de 1767. Amb això, se li va atorgar al moviment un clar significat polític conservador.

Com veurem més endavant, l’expulsió dels jesuïtes intensificà la política regalista i centralitzadora de l’ensenyament. És més –com ens diu Ruiz Berrio–, és possible assenyalar la data de 1767 com la «del comienzo de la enseñanza laica y estatal en España». Bona prova d’això la tenim en el contingut de l’esmentada provisió del 5 d’octubre de 1767 per la qual se subrogaven les Primeres Lletres i altres ensenyaments impartits en col·legis i cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició.⁵⁴

La provisió reial deia:

De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado, en que los tenía la Compañía. Si la vigilancia del nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor; restituyéndole a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras, concurriendo las ciudades y villas con aquellos mismos situados que daban a los Regulares de la Compañia, y aplicándose de sus Temporalidades ocupadas lo que pareciese conveniente, para dotar a los Maestros de tan importantes enseñanzas, como que la perfeccion de ellas es el cimiento y basa principal de los demás Estudios, que nunca son sobresalientes en los que carecen de estas sólidas nociones.⁵⁵

Pel que fa a l’ús de les temporalitats dels jesuïtes, malgrat les aspiracions de Campomanes («pretendió con excesivo optimismo, cambiar esta realidad social cuando creyó tener en sus manos una fuente inagotable de riqueza»), la lentitud, la indecisió, les freqüents contradiccions i la falta d’una política clara i decidida del Consell de Castella impediren que s’obtingués, de l’administració de les dites temporalitats, una compensació pedagògica i cultural que pal·liara el buit deixat per l’expulsió de la Companyia.⁵⁶

Com ja s’ha apuntat, el reformisme il·lustrat, que seguí el model francés, va significar en el nostre cas la centralització tant de l’acció política com de l’administració, mirant de trobar l’enrobustiment del poder de la monarquia absoluta i l’eficàcia. En aquest sentit, els Borbó tractaren d’uniformar el sistema institucional en perjudici de les constitucions particulars dels distints estats que composaven la monarquia hispànica. Instauraren un nou sistema de govern concentrant les decisions polítiques en la Secretaria d’Estat; per mitjà de la figura de l’intendent, controlaren de manera ferma les províncies; afirmaren de forma més enèrgica la superioritat de l’Estat sobre l’Església, augmentant la tendència regalista de la dinastia anterior, i a partir d’una Hisenda més eficaç, destinaren la major part dels ingressos obtinguts a la potenciació de tots els instruments de la política exterior amb l’objectiu de conservar l’imperi.⁵⁷

Per mitjà dels decrets de Nova Planta (juny de 1707 per a València i Aragó, novembre de 1715 per a Mallorca i gener de 1716 per a Catalunya) es va instaurar en cadascun d’aquests estats un nou marc institucional que implicà un govern presidit pel capità general (que assumí les competències de comandant militar i governador general) i l’audiència, la pèrdua del dret privat propi al Regne de València, la desaparició de les institucions peculiars de cadascun dels regnes, el Consell d’Aragó i els organismes forals, la supressió de la llengua pròpia com a llengua oficial, l’abolició dels consells municipals i l’establiment del sistema de corregiments (s’imposà la designació de tots els càrrecs per l’autoritat reial i la figura del regidor vitalici a les principals ciutats) i la transferència de la gestió fiscal als intendents, els quals van assumir els ingressos corresponents al monarca, els percebuts per les institucions forals i els nous impostos, creats per a equiparar la càrrega impositiva a la castellana, anomenats equivalentes o catastros. La figura de l’intendent, que se superposava a la dels corregidors, amb territoris més amples, tenia com a principal objectiu reforçar la centralització i l’eficàcia administrativa. L’ordenança de 1718 li va conferir atribucions en matèries d’hisenda, milícia, justícia, govern i supervisió de les autoritats i organismes de menor rang.⁵⁸

El 1721 es va implantar un nou sistema de govern mitjançant la creació de les secretaries d’Estat en les quals es concentraren les decisions polítiques: Estat, Gràcia i Justícia, Hisenda, Guerra i Marina i Índies. Més endavant, encara que durant un breu període (1787-1792), les secretaries s’integraren en un òrgan superior, la Junta Suprema del Estado, que era presidida pel titular de la primera secretaria. Malgrat tot, es mantingueren els consejos. Des del Consell de Castella, fiscals com Pedro Rodríguez de Campomanes –que amb posterioritat n’aconseguí la presidència– o José Moñino –que rebé el títol de comte de Floridablanca–, prestigiats pels seus propis mèrits i comptant amb el recolzament reial, impulsaren les polítiques reformistes.⁵⁹

Les poblacions, sobretot a la Corona d’Aragó, perderen part de la seua autonomia a mesura que anà avançant el procés de centralització i racionalització administratives. Això no obstant, seguiren tenint moltes atribucions en matèries com ensenyament, sanitat i abastiment, administraven les terres comunals, disposaven de béns de propis, recaptaven els seus propis arbitris… Com a conseqüència del Motín de Esquilache del març de 1766, que va posar en evidència el descontent popular contra la gestió dels municipis, es crearen els càrrecs populars i electius (mitjançant un sufragi universal de dos graus), inicialment per un any, ampliat després a dos, dels diputats del comú (quatre en els pobles de més de mil veïns i dos en els de menys, encarregats de la política d’abastiments, administració de béns de propis, quints…) i del síndic personer del comú, responsable de la defensa dels veïns enfront dels abusos de corregidors i altres autoritats locals. Lògicament, els nous càrrecs trobaren l’hostilitat i el menyspreu de les oligarquies tradicionalment usufructuàries de les regidories vitalícies.⁶⁰

L’eficàcia administrativa pretenia d’aconseguir una hisenda sòlida. Si amb els decrets de Nova Planta s’incorporaren els impostos tradicionals a la Hisenda Reial i es va implantar un nou gravamen –el qual havia de resultar equivalent en quantitat a les rendes provincials castellanes–, concebut com l’instrument per a pal·liar la desigualtat contributiva entre els diferents estats, a partir de 1749, el marqués de l’Ensenada va intentar, seguint l’exemple de José Patiño per a Catalunya, una única contribució, una reforma tributària basada en un cadastre que recollira tots els béns i rendes dels habitants de Castella. La caiguda del ministre i les resistències trobades feriren de mort el projecte, el qual, encara que es va reprendre en l’època de Carles III, finalment va quedar arxivat. Com a conseqüència, s’optà per una reforma que implicava rebaixar els drets imposats sobre productes de primera necessitat i simultàniament gravar les rendes de les propietats rústiques i urbanes, els rèdits dels censos i altres fons de riquesa que fins aleshores no tributaven, la contribució de fruits civils.⁶¹ La mancança d’una reforma fiscal més profunda comportà, a les acaballes del segle, la fallida de la Hisenda Reial, fallida que unida a altres fets contribuí a la crisi de l’antic règim.⁶²

A l’exèrcit, es reorganitzaren les unitats, es promulgà una normativa de caràcter general, s’instaurà un nou sistema de reclutament i es van nacionalitzar i multiplicar els efectius. A la Marina, una vegada constituïda l’Armada Reial (1714), creats els tres departaments marítims de Ferrol, Cartagena i Cadis (1726), i instaurat l’Almirallat (1737), la reforma es va dirigir a la construcció de vaixells de guerra als arsenals, la formació de l’oficialitat, encomanada fonamentalment a l’Acadèmia de Guàrdies Marines de Cadis, i la dotació adient de tripulacions, declarant obligatori el servei a la marina de guerra per a la gent de mar.⁶³

Per altra part, si les relacions entre Església i Estat⁶⁴ van estar presidides pel seguiment de l’orientació regalista ja perfilada pels sobirans de la casa d’Àustria,⁶⁵ la política internacional dels Borbó es va organitzar en diferents fronts: la revisió del tractat d’Utrecht, la defensa de l’imperi ultramarí, la política mediterrània davant les potències musulmanes i l’expansió per les costes occidentals d’Àfrica i el Pacífic, utilitzant com a instrument diplomàtic l’aliança dinàstica amb França i com a instrument militar el nou exèrcit i la nova marina.⁶⁶

El regnat de Carles IV, caracteritzat pel bloqueig de l’economia, la recrudescència de la protesta social, l’agudització de les contradiccions polítiques al si de les classes dirigents, l’explosió de la controvèrsia ideològica a l’interior, la successió dels enfrontaments militars a l’exterior, amb la consegüent fallida de la hisenda,⁶⁷ i els primers signes del moviment d’emancipació a l’Amèrica espanyola, pot considerer-se el primer capítol d’un procés que va conduir a la crisi. Crisi que posà fi a l’antic règim i que illuminà l’Espanya contemporània.⁶⁸