Читать книгу Llengua i Estat - Vicenta Tasa Fuster - Страница 10

INTRODUCCIÓ

Espanya no ha resolt bé la qüestió de la seua diversitat lingüística. La Constitució de 1978 era un pas avant, indiscutible en termes històrics, sobretot si el comparem amb el totalitarisme franquista; però la solució de 1978 s’ha demostrat limitada i curta, legitimadora de la desigualtat de llengües i de la desigualtat de drets lingüístics. L’Estat, entés com a institucions i poder centrals, o no ha assumit mai, de fet, la diversitat de llengües com un fet propi de la realitat espanyola, del que és Espanya, o, si ho ha fet, ha sigut reafirmant el predomini del castellà i considerant la resta de llengües com una qüestió secundària, menor, «autonòmica». La jerarquia lingüística està profundament arrelada en l’ADN del sistema de poder polític i institucional central i en les polítiques públiques que s’hi promouen. Especialment, en les formacions socials i polítiques més conservadores, però no exclusivament.

Al nostre entendre, la ideologia de la jerarquia lingüística i la concepció essencialista de la nació espanyola i de l’estat nació espanyol com una realitat monolingüe estan en l’origen de la inadequada resposta, des d’una òptica liberaldemocràtica, a la diversitat lingüística pròpia i és, també en la nostra opinió, una de les causes de les fortes tensions nacionalitàries d’Espanya.

Aquest llibre, fet des de la perspectiva del Dret Constitucional, aspira, en primer lloc, a posar de manifest que el sistema legal-constitucional sobre la diversitat lingüística espanyola es fonamenta en el principi de jerarquia lingüística i, per tant, no tracta igual a tots els ciutadans. En segon lloc, aspira també a demostrar que, en altres llocs amb diversitat lingüística similar a l’espanyola, la lògica juridicoconstitucional i política seguida no ha estat la mateixa i ha avançat a una major seguretat i tranquil·litat lingüístiques. I, en tercer lloc, reflexionar sobre propostes i els debats actuals per a mantenir el principi de jerarquia lingüística en la resposta a la diversitat lingüística pròpia o, per contra, com és la nostra intenció, assumir plenament la nostra diversitat lingüística i avançar cap a la seguretat lingüística també a Espanya.

El sentit i objectiu de l’estudi, per tant, és mostrar com el principi de jerarquia lingüística regeix de fet el sistema de reconeixement legal i constitucional de les llengües autòctones espanyoles i com això comporta que no tots els ciutadans tinguen els mateixos drets lingüístics. La nostra anàlisi està feta des del Dret Constitucional, un àmbit d’estudi que al País Valencià pràcticament no s’ha acostat a l’examen del fenomen lingüístic. Hi tenim en compte també aspectes de l’anàlisi de les polítiques públiques de la ciència política i aproximacions fetes des de la sociolingüística. Pel que fa a la perspectiva teòrica, la nostra aproximació als drets lingüístics es fonamenta en les aportacions del multiculturalisme liberal anglosaxó i s’allunya, en conseqüència, de les concepcions descriptives de l’estatalisme analític que sacralitza la llei i ignora que sempre és producte del poder polític i d’un sistema concret de valors, concepció del món i ideologies més o menys coherents.

Ho fem comparant la legislació constitucional i legal bàsica sobre la diversitat lingüística de Suïssa i d’Espanya, i els eixos centrals de les polítiques públiques que intenten materialitzar allò que formalment estableix el sistema legal o que, per contra, no ho fan o ho fan insuficientment. Hem considerat comparar Suïssa i Espanya perquè en matèria de diversitat lingüística tenen bastants semblances: 12 llengües Espanya, 8 llengües Suïssa, quatre llengües grans els dos països i diverses llengües menudes en els dos casos. I ho hem fet també perquè la resposta suïssa a la diversitat lingüística pròpia i la seua construcció nacional-estatal moderna ha estat profundament diferent de l’espanyola. En això i en altres aspectes, tot i formar part d’Europa i ser països desenvolupats, hi ha una distància notable. Només cal recordar que Espanya és un país amb una extensió dotze vegades més gran que Suïssa, té cinc vegades la població de Suïssa, una densitat de població que és la meitat del país centreeuropeu, un percentatge de residents de nacionalitat estrangera que és la meitat del suís, un PIB nominal que és la tercera part de Suïssa, i un nivell de desenvolupament humà i de desigualtats socials pitjors que els de Suïssa.

Dividim el llibre en set capítols, que aspiren a donar una visió global i coherent de la realitat estudiada. La «Introducció» tracta sobre l’objecte, l’estructura i els objectius del llibre de manera breu i concisa.

El primer capítol del treball («Jerarquia lingüística i seguretat lingüística») se centra en l’explicació dels dos conceptes centrals del llibre. El primer configura un sistema de valors i ideologies que, sovint de manera implícita i natural, considera que hi ha unes llengües (o variants lingüístiques) més importants que les altres, i que les llengües o variants superiors han de tenir, en conseqüència, un reconeixement legal i un prestigi social més elevats. Aquesta construcció ideològica, estesa en moltes de les societats plurilingües, contribueix a facilitar la imposició social del domini d’unes llengües, unes variants lingüístiques, i per tant uns parlants, sobre les altres llengües o variants d’una llengua. Aquest principi de jerarquia lingüística és el que regeix força reconeixements constitucionals i legals de la diversitat lingüística i les polítiques públiques pel que fa a les llengües.

Per contra, el concepte de seguretat lingüística, definit per Réaume dins del debat sobre el multiculturalisme liberal canadenc i anglosaxó, fa referència a les condicions i garanties de tot tipus que possibiliten que en contextos plurilingües les persones que pertanyen a una comunitat lingüística determinada puguen viure i usar la seua llengua en totes les situacions socials de manera segura i no hagen de canviar de llengua en contra de la seua voluntat.

Els dos conceptes, sorgits fa dècades en l’àmbit de la lingüística, han evolucionat en el seu significat fins a esdevenir conceptes útils per a distintes ciències socials (sociologia, sociolingüística, politologia o dret) per a referir-se al reconeixement social, polític i legal de diferents llengües en contacte en un mateix espai polític i territorial, i a la lògica que orienta l’actuació del poder (polític, econòmic, social, religiós i de tot tipus) envers les llengües en contacte.

El capítol segon del llibre («La realitat plurilingüe d’Espanya i Suïssa») té dos objectius. El primer, qüestionar el discurs fal·laç de l’excepcionalitat lingüística espanyola, tant quan parla d’una diversitat lingüística excepcionalment i quasi anòmalament elevada com quan afirma, en abstracte, que a Espanya es fa un reconeixement i un tractament estatal de la diversitat lingüística autòctona «equilibrat» i «molt» favorable a les llengües diferents a la castellana i que els únics «excessos» es produeixen en algunes comunitats autònomes que volen «imposar» la seua llengua pròpia en detriment del castellà. El segon objectiu és descriure la realitat plurilingüe espanyola, que abasta un total de 12 llengües autòctones amb diferents graus de reconeixement legal, polític o administratiu. Així, a més, del castellà/espanyol, declarada llengua de l’Estat en la Constitució i del valencià/ català, el gallec (dit A fala a Extremadura i gallec-asturià a Astúries) i basc/èuscar que són llengües oficials en la major part del territori on són parlades, igual que l’aranés/occità, oficial a Catalunya; cal destacar l’existència de l’asturlleonés (dit asturià a Astúries i lleonés a Castella i Lleó), de l’aragonés, de l’àrab, el tamazight, el portugués, el haquetia i el caló; tot i que, en ocasions, no tinguen cap mena d’atenció legal o administrativa.

En la tercera part («La conformació dels estats nació contemporanis i el plurilingüisme. Espanya i Suïssa, models divergents») expliquem que considerem que és en la conformació de l’estat nació i la mirada del nou subjecte polític naixent, «la nació», sobre les llengües dels seus ciutadans el factor que és a la base del reconeixement o la negació constitucional, institucional i legal de la diversitat lingüística interna. Compararem breument el cas d’Espanya i el de Suïssa, models divergents en la creació de l’Estat nació i del reconeixement lingüístic, per a valorar com el nacionalisme espanyol, històricament essencialista, uniformista i defensor de la supremacia «natural» del castellà ha alimentat un discurs i una pràctica lingüística negadora i sovint perseguidora legalment de la diversitat lingüística pròpia, i, quan l’ha reconeguda, ho ha fet de manera jeràrquica, mantenint la supremacia del castellà. Per contra, Suïssa es configura com a estat nació reconeixent el plurilingüisme intern en contra del que havia estat la tradició de la Confederació Helvètica en l’època medieval i moderna, i, a més, estableix un sistema legal-constitucional que garanteix uns nivells molt elevats de seguretat lingüística als seus ciutadans.

Partint d’aquesta reflexió, en el capítol quart fem un estudi comparat del «reconeixement constitucional i jurídic del plurilingüisme a Espanya i Suïssa» que posa de manifest una resposta diferent de tots dos estats a problemes diferents pel que fa al reconeixement constitucional, normatiu i polític que tenen les diverses llengües suïsses i espanyoles, incloses les minories lingüístiques més minúscules o extremes. S’hi mostra, doncs, el reconeixement del plurilingüisme en el bloc constitucional i la normativa lingüística bàsica dels dos estats i es posa de manifest la seua divergència consubstancial ja que un (Espanya) parteix, de fet, del principi de jerarquia lingüística i poder polític desigual de cada comunitat lingüística com a fonament del reconeixement jurídic i motor de les polítiques públiques; i l’altre (Suïssa) ho fa de la voluntat de generar seguretat lingüística i del reconeixement de l’existència de comunitats lingüístiques sense valorar-ne el poder.

Hi analitzem de manera comparada els nivells de reconeixement de les llengües, la relació entre organització territorial i reconeixement lingüístic, els plurilingüismes i monolingüismes individuals, les llengües primera, segona i tercera en l’ensenyament, la relació entre llengües grans i minoritàries, la diglòssia lingüística i la seua relació amb el reconeixement lingüístic, l’aplicació dels principis de llibertat de llengua i de territorialitat lingüística, les respectives jurisprudències constitucionals, i els que considerem aspectes centrals en què es diferencien els dos models de reconeixement de la diversitat lingüística.

Analitzada la realitat legal-constitucional, tractem en el capítol cinqué («La realitat pràctica dels drets lingüístics. Desigualtat de llengües, desigualtat de drets, ciutadans desiguals»), d’estudiar detalladament per àmbits de la vida social la garantia concreta dels drets lingüístics per matèries com ara el reconeixement de les comunitats lingüístiques, les relacions amb l’Administració i les institucions, l’ensenyament, els mitjans de comunicació i noves tecnologies, la cultura, o els àmbits socioeconòmics i les activitats socials privades; seguint les set categories en què distribueix els drets lingüístics la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, realitzada pel PEN Club International i el CIEMEN, amb el suport tècnic de la UNESCO.

Hi tractarem d’observar, des de l’anàlisi de les polítiques públiques, fins a quin punt es materialitzen els drets reconeguts en l’ordenament legal-constitucional; partint en tot moment de la consideració que, si els drets lingüístics formals i materials no són els mateixos i els poders públics no fan el que siga necessari per a remoure aquesta realitat, s’està atemptant contra el dret fonamental a la igualtat de tracte i possibilitats de desenvolupament vital de tots els ciutadans.

La part sisena del llibre («Seguretat lingüística i jerarquia lingüística a Suïssa i Espanya») tracta d’analitzar els aspectes bàsics que permeten afirmar que, mentre que el sistema de drets lingüístics de Suïssa s’acosta o tracta de garantir la seguretat lingüística, sobretot, dels parlants de llengües nacionals i oficials, el sistema espanyol es fonamenta en el principi de jerarquia i només garanteix la seguretat lingüística als parlants de la llengua oficial de l’Estat, el castellà.

El capítol seté («Les posicions polítiques a favor de la jerarquia lingüística i de la segueretat lingüística a Espanya») explora les posicions dels partidaris de reforçar la jerarquia lingüística i d’avançar cap a la seguretat. No parlem de debat, perquè pràcticament no hi ha un debat obert entre les diferents posicions.

El capítol final («Conclusions: canviar la Constitució, canviar les polítiques») no són unes conclusions sistemàtiques convencionals, sinó una reflexió que defensa el canvi de la Constitució i la legislació general en matèria de llengües i que demana també un canvi profund en les polítiques públiques lingüístiques; sabent que això està en funció, com sempre, de la voluntat i les possibilitats de la política i les correlacions de forces entre les diferents posicions. El volum es clou amb la bibliografia citada al llibre.