Читать книгу Llengua i Estat - Vicenta Tasa Fuster - Страница 11
Оглавление1. JERARQUIA LINGÜÍSTICA I SEGURETAT LINGÜÍSTICA
El propòsit d’aquest capítol és explicar dos conceptes centrals per a aquest treball, tenint en compte el debat que hi ha sobre el multilingüisme en les ciències socials que tracten el fenomen polític en un sentit ampli, tant en el dret com en la ciència política, la teoria del dret, teoria política, teoria de l’Estat o la sociolingüística, entre d’altres. I ho farem de manera específica considerant la profunda revisió a què ha estat sotmesa, en les últimes dècades, la teoria liberaldemocràtica sobre els drets col·lectius en el seu debat amb les concepcions comunitaristes, i que ha comportat un intent seriós de conciliar el proteccionisme cultural i lingüístic del comunitarisme, sovint vinculat a concepcions nacionalitàries properes a «la construcció de l’Estat des de la nació» o nation-building, amb les teories liberaldemocràtiques que figuren a la base de les societats democràtiques pluralistes contemporànies.
Un procés de debat intel·lectual que busca construir discursivament propostes de redefinició de la comunitat política, basades en el pluralisme multiculturalista i crítiques amb les concepcions nacionalitàries tradicionals, que solen estar pròximes a «la construcció de la nació des de l’Estat» o, el que és el mateix, al nacionalisme d’Estat, sovint autoritari i antipluralista quan parla de la nació estat.
La primera secció d’aquest capítol centrarà l’atenció en la noció de jerarquia lingüística, com a concepció implícita dominant en la regulació legal-constitucional de la diversitat lingüística per bona part dels estats nació contemporanis i, de manera concreta, en la Constitució espanyola de 1978. Tractarem de mostrar l’origen del concepte i l’evolució del seu significat, així com el seu valor descriptiu i analític.
La segona secció explica el concepte de seguretat lingüística, situant-lo en el context intel·lectual en què naix, la seua evolució i el sentit que li donem en aquest treball, que ens serà d’utilitat en la reflexió final d’aquesta investigació.
EL CONCEPTE DE JERARQUIA LINGÜÍSTICA
El concepte de jerarquia lingüística és utilitzat, per primera vegada, pel lingüista Noan Chomsky amb un sentit ben diferent del que tindrà posteriorment en les ciències socials. Chomsky (1956 i 1959) fa servir el terme jerarquia lingüística per a descriure «les propietats dels tipus de llenguatges formals i les gramàtiques corresponents amb relació a la seua complexitat computacional» (Gallego, 2008). La jerarquia lingüística de la qual parla Chomsky fa referència a l’existència de quatre tipus de llenguatges formals i que cada llenguatge comporta un tipus diferent de problemes i lògiques distintes pel que fa a la computació.
Posteriorment i partint dels estudis de Chomsky, Marcel-Paul Schützenberger (1963) desenvoluparà la teoria dels llenguatges formals i les seues relacions. Els treballs de Chomsky i de Schützenberger van ser essencials per al desenvolupament de les ciències de la computació i de la lingüística contemporània i fixaren el concepte de jerarquia lingüística, relacionada amb els llenguatges formals, que rep també el nom de jerarquia de Chomsky o de jerarquia de Chomsky-Schützenberger.
Ara bé, les troballes de Chomsky van anar més enllà de l’àmbit de la computació, i comportaren una revolució radical en l’estudi científic de les llengües i de les seues gramàtiques. En aquest sentit, la principal troballa de Chomsky fou demostrar que únicament la gramàtica transformacional o que tenia en compte el context podia explicar la complexitat de les llengües naturals o parlades pels éssers humans.
De fet, Chomsky demostrà que, en concret, la llengua anglesa presentava característiques que no podien ser reflectides ni per les gramàtiques tradicionals, que posaven l’accent en la història del lèxic i les estructures gramaticals formals, ni per les gramàtiques més modernes, que posaven l’atenció en l’estructura de la frase. Chomsky posarà, així, les bases de la gramàtica generativa i transformacional que és el paradigma científic que ha dominat la lingüística des d’aleshores, i que ha contribuït a distingir entre «llengua cultivada», vinculada a les gramàtiques tradicionals, i les «llengües naturals», que parlen les persones, i a les quals ens referirem més avant.
Val a dir que aquesta idea de la jerarquia lingüística de Chomsky i Schützenberger descriu el grau de permeabilitat o impermeabilitat d’unes estructures lingüístiques respecte a altres estructures lingüístiques. Així doncs, el concepte només es refereix a l’existència d’una més o menys gran capacitat de determinats llenguatges per a ser impermeables a la presència i el contacte d’altres llenguatges. No hi ha, per tant, en aquesta referència al concepte jerarquia lingüística cap mena d’idea de poder o de desigualtat en els usos socials de les llengües.
De fet, la lingüística actual, quan estudia els fenòmens de la variació lingüística i la lògica que segueixen els canvis i les innovacions en les llengües i les influències que exerceixen entre si les llengües en contacte utilitzen també la paraula jerarquia, dins del concepte jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, per a determinar quins són els aspectes d’una llengua més proclius a transformacions i els més estables. Generalment, es considera que la part més inestable de les llengües és el lèxic, seguida de la morfologia i la sintaxi i, en darrer lloc, la fonètica. Amb tot, no hi ha consens entre els autors i la jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, depén sovint de la llengua, de la realitat sociolingüística, del prestigi de les llengües i de les situacions de contacte de llengües (Valls, 2013).
Caldrà esperar fins que els estudis sobre llengües en contacte tinguen en compte els aspectes sociolingüístics perquè el concepte canvie el seu sentit. I també que els estudis de teoria política, de dret o de ciència política posen de manifest les desigualtats de poder, de drets o de consideració social de les diferents llengües i, per tant, dels seus parlants en societats on hi ha la convivència de parlants de diverses llengües. Serà llavors quan el concepte jerarquia lingüística, unit sovint al de supremacisme lingüístic, canvie el seu significat i subratlle el diferent tractament que reben les llengües dels diversos poders i àrees de poder, i com d’aquesta manera els parlants d’unes llengües o d’unes varietats lingüístiques ocupen una posició subalterna respecte als parlants d’unes altres llengües o varietats lingüístiques.
En aquest sentit, és necessari recordar que les llengües no són un simple instrument d’intercomunicació entre les persones individualment considerades; sinó que, essencialment, són sistemes d’expressió que defineixen i configuren la realitat immediata i global, i alhora són instruments de representació simbòlica, d’identificació i d’afirmació de les diferents comunitats humanes, ja que connoten significats compartits, generen identitat i delimiten una comunitat de parlants determinada (Lamuela, 1994).
En conseqüència, en les comunitats polítiques amb llengües en contacte, l’existència de poder lingüístic i de jerarquia lingüística va lligada al fet que els parlants de les llengües dominants i considerades, com hem vist, amb valors positius de superioritat i de més utilitat, siguen també considerats persones superiors per tal com són més cultes i preparades. I, en sentit contrari, els parlants de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística siguen considerats amb el valor que s’atorga a la seua llengua; és a dir, com a persones socialment i culturalment inferiors. De fet, les dinàmiques de jerarquia lingüística van lligades, molt sovint, a situacions de desigualtat socioeconòmica i domini social, de diglòssia en els usos de les llengües i de conflicte social i polític al voltant de les llengües en contacte.
En la construcció del discurs ideològic sobre l’existència d’unes «llengües superiors» i unes «llengües inferiors», o sobre les formes superiors i inferiors de parlar o d’escriure una llengua, té una funció determinant la confusió entre llengua escrita i llengua en general, i la consideració de la llengua escrita cultivada com la forma superior d’una llengua i la parla oral habitual i tradicional com a formes defectives o errònies d’una llengua cultivada. Aquesta idea, tot i estar socialment molt estesa, no té cap fonament científic, d’acord amb els principis de la lingüística contemporània (Moreno Cabrera, 2015: 61-82).
En aquest sentit, el que anomenem «llengua» és una abstracció, les persones no parlem «una llengua», sinó una «varietat lingüística pròpia» que s’assembla a les varietats territorials i socials que parlen persones amb les quals podem comunicar-nos sense massa dificultats. Així, de manera abstracta, considerem «llengua» la suma de les varietats de parles territorials i socials relativament semblants i suficientment diferents d’altres conjunts de varietats lingüístiques amb què la comunicació resulta molt difícil o impossible.
Les úniques llengües naturals són les varietats lingüístiques parlades, que estan en transformació permanent i que tenen el mateix valor lingüístic i comunicatiu per a qualsevol grup de parlants que comparteixen un mateix codi comunicatiu; o, dit en altres paraules, cap varietat o parla social o geogràfica no és superior a cap altra en termes lingüístics (Saussure, 1991). Ara bé, el desenvolupament humà ha multiplicat les relacions entre les persones i genera unitats de relacions polítiques, socials i econòmiques que ultrapassen l’àmbit geogràfic de les varietats lingüístiques pròpies i que, fins i tot, en algunes funcions, tenen un abast mundial en aquests moments.
En aquest sentit, en el procés de naixement i conformació dels estats moderns que s’inicia en la baixa edat mitjana es desenvolupen sistemes de convencions ortogràfiques i gramaticals que, en determinades llengües europees, donen lloc a una «llengua cultivada» que actua com a model de llengua de referència o «llengua estàndard». El fet pel qual una variant lingüística o unes variants lingüístiques esdevenen la referència principal de la llengua estàndard, com recorda Saussure, és divers; però sempre vinculat a la idea de prestigi i, sobretot, de poder. En ocasions, és producte del prestigi intel·lectual (cas de l’italià, que pren com a referència el toscà del Renaixement); però el més habitual és que l’element determinant siga el poder social i econòmic, quan la varietat lingüística estàndard és la de les classes i grups socials i intel·lectuals dominants, o el poder polític, quan el model estàndard és la varietat lingüística de la cort.
Posteriorment, les acadèmies de la llengua, l’escola, les institucions públiques i els mitjans de comunicació contemporanis situaran la «llengua estàndard» en una posició social i política dominant. Això, però, no hauria de fer oblidar que, lingüísticament, la «llengua estàndard» o «llengua cultivada» no és més que una forma lingüística artificial, codificada i útil per a la intercomunicació, sobretot escrita, de parlants de diferents varietats lingüístiques vives. A més, la llengua estàndard o la llengua cultivada no és una varietat lingüísticament superior i jeràrquicament més elevada que les varietats vives d’una llengua, que són plenament actes, en termes lingüístics, per a la comunicació humana en totes les seues dimensions.
Així doncs, les llengües naturals són sempre parles o variants locals, i totes són igualment «correctes» i útils per a expressar qualsevol tipus d’informació i per a comunicar-se amb altres persones; i en cap cas són variants inferiors d’una llengua. La llengua estàndard, per contra, és una llengua artificial, creada per a transmetre de manera escrita i abstracta el coneixement, i serveix per a facilitar la comprensió escrita, i, en una altra mesura, oral dels parlants de varietats lingüístiques diferents d’una mateixa llengua; però, encara que aparegué lligada al poder i als grups socials i intel·lectuals dominants, no és una forma superior de la llengua.
Per les seues característiques, les «llengües estàndards» són models de llengua codificats racionalment per autoritats lingüístiques que tracten de mantenir aquells trets homogenis que permeten la intercomunicació entre els parlants de les diferents varietats d’una llengua i prestigien determinades formes lingüístiques i en rebutgen unes altres; mentre que les variants lingüístiques naturals són heterogènies, canviants i tendeixen a la diversitat. Els missatges entre una persona que escriga, per exemple, en la llengua estàndard anglesa a l’Índia no tindran gaires problemes a l’hora de ser compresos per una altra persona de parla anglesa d’Austràlia, d’Anglaterra o dels Estats Units d’Amèrica; però la comunicació comprensiva serà més difícil quan s’expresse oralment amb les mateixes persones usant les variants lingüístiques pròpies. Això passa amb totes les llengües.
Per tant, no tenen sentit les afirmacions, habituals en les ideologies dels nacionalismes lingüístics, que confonen les categories «llengua» i «llengua estàndard». Sovint, partint d’aquesta confusió conceptual, s’afirma l’existència de llengües consubstancialment més homogènies que unes altres. En les primeres, generalment, es valora la llengua estàndard; en les segones, les variants dialectals tradicionals, que són dues categories diferents: dues «llengües» distintes i no comparables. Les primeres serien llengües superiors i les segones tindrien un valor inferior i estarien compostes essencialment per dialectes que poden arribar a ser inintel·ligibles. S’ignora en les segones l’homogeneïtat del seu estàndard propi, siga històric o contemporani, i en les primeres la diversitat de les variants lingüístiques pròpies de caràcter natural.1
Poc abans que Chomsky fera servir, el 1956, el concepte «jerarquia lingüística», Weinreich (1953) publica Languages in contact, on analitza el plurilingüisme suís i la influència del plurilingüisme en les variacions lingüístiques dels parlants. Hi descriu els fenòmens de bilingüisme (o plurilingüisme) dels parlants i el tipus d’interferència lingüística que té lloc en la forma de parlar la llengua primera, com ara canvis en el lèxic, en la morfosintaxi i en la fonètica, etc. Aquesta obra no pressuposava l’existència de cap mena de jerarquia lingüística i poder lingüístic en les relacions entre llengües, però definia el concepte interferència lingüística i analitzava els contextos i les situacions socioculturals en què tenia lloc el contacte lingüístic. Obria, d’aquesta manera, el camp a altres visions sociolingüístiques que remarcaren que el contacte entre llengües molt sovint no és igualitari i que la interferència lingüística comporta situacions conflictives i fenòmens de bilingüisme individual i social jeràrquic i problemàtic.
Així, Ferguson (1959) analitzarà la diglòssia que s’esdevé dins d’una comunitat lingüística entre diferents variants d’una llengua. La diglòssia seria, doncs, el canvi de variant lingüística que les persones realitzen en funció de consideracions socials diverses (prestigi, estandardització lingüística, divisió social, etc.). I els comportaments diglòssics fan que una mateixa persona use una variant o una altra de la llengua segons el context social en què es trobe i la funció social que haja de dur a terme. Ferguson distingirà, en aquest sentit, entre la variant considerada superior d’una llengua i la variant que és considerada de més baix nivell. La primera s’identifica amb els models de llengua usats a l’escola, les institucions i els mitjans de comunicació. La segona, amb el model de llengua dels àmbits socials informals i del domini privat i familiar. Sense citar el concepte, en l’anàlisi de Ferguson hi ha un estudi de la jerarquia lingüística, bé que restringida a les variants d’una mateixa llengua.
Des d’una perspectiva més clarament sociolingüística, Fishman (1967) analitzarà les situacions que viuen les llengües en contacte, en funció de dues variables: l’existència (o no) de fenòmens de bilingüisme i l’existència també (o no) de diglòssia no sols dins de variants d’una llengua, sinó fonamentalment entre llengües diferents. Diferenciarà, a més, entre bilingüisme i diglòssia. Segons Fishman, el bilingüisme (o plurilingüisme) és un fet essencialment individual, mentre que el concepte de diglòssia és social o sociocultural. El bilingüisme descriuria les habilitats lingüístiques dels individus d’una societat i la diglòssia mostraria que les relacions entre les llengües en contacte en un mateix territori no és igualitària, sinó que una de les llengües hi és predominant i té més importància i prestigi per als assumptes oficials i públics, mentre que l’altra queda reduïda a un ús eminentment familiar, informal i quotidià.
Fishman explicà que les situacions possibles de la combinació entre bilingüisme i diglòssia són quatre. Diglòssia i bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia, diglòssia sense bilingüisme, i aquelles en què no hi ha ni bilingüisme ni diglòssia. I cal recordar que, en la seua anàlisi, totes les situacions amb diglòssia comporten l’existència d’alguna mena de jerarquia lingüística.
Aracil (1965) va utilitzar el terme conflicte lingüístic per a redefinir les aportacions de Weinreich, Ferguson i Fishman i anar més enllà. Aracil constata que, malgrat que l’estudi de Fishman entenia el bilingüisme com un fenomen individual, l’ús social i polític que sovint es feia del concepte amagava una situació real de diglòssia i, sobretot, de substitució social d’una llengua per una altra i de conflicte lingüístic, fet que el duu a denunciar el discurs del bilingüisme com un mite social (1973). Considera que les nocions de diglòssia de Ferguson i de Fishman es centraven en les funcions de la llengua en les diferents situacions socials, però ignoraven les dinàmiques lingüístiques de la societat i, per això, no explicaven els fenòmens de domini i substitució lingüística.
Aracil afirmava que en les situacions de llengües en contacte en un mateix territori, amb diglòssia i, per tant, amb jerarquia lingüística, la llengua dominant marginarà socialment la llengua dominada i la minoritzada; és a dir, en reduirà la presència social i intel·lectual, tendirà a recloure-la en l’àmbit familiar i progressivament a reduir-ne el nombre de parlants i a fer que la llengua dominada incorpore elements lingüístics de la llengua dominant.
Aquesta realitat pot donar lloc a una il·lusió de bilingüisme social pacífic i de reproducció diglòssica i aparentment estable de les dues llengües, però amaga una realitat de conflicte lingüístic. El bilingüisme social és un estadi entre dues situacions diferents, un temps de pas des d’un moment històric en què la llengua minoritzada era l’única llengua de la societat i la societat era monolingüe a un altre en què la societat serà monolingüe, però en la llengua dominant. El bilingüisme social és, per tant, un període, més o menys llarg segons els casos, de convivència conflictiva de les dues llengües, que ideològicament i confusament és anomenat bilingüisme.
Si la idea de bilingüisme era una falsa representació de la realitat, la superació d’aquest equívoc era desenvolupar una consciència lingüística clara; i si el conflicte lingüístic conduïa a la desaparició social de la llengua minoritzada, els parlants d’aquesta llengua devien tenir el control lingüístic de la seua societat per a recuperar i normalitzar les funcions socials de la llengua minoritzada.
Val a dir que, en Aracil, el conflicte lingüístic no és producte del contacte de les llengües, ni tampoc de la competència que puga haver-hi entre diverses llengües, sinó de la minorització d’una llengua, perquè socialment una llengua, o més ben dit els parlants d’una llengua, no poden desenvolupar amb normalitat totes les capacitats i els usos de la seua llengua; o dit d’una altra manera, hi ha conflicte lingüístic quan una llengua no satisfà, per motius socials, jurídics o polítics, les necessitats socioculturals i els interessos lingüístics dels seus parlants. És a dir, quan els seus parlants no poden viure de manera plena i normal en la seua llengua en el territori en què la llengua és autòctona (Bodoque, 2009).
Si fins llavors les situacions de contacte entre llengües, diglòssia, bilingüisme o substitució lingüística, havien estat analitzades com si foren fenòmens gairebé naturals, sense intervenció humana, Aracil canvia profundament aquest paradigma i afirma que són processos socials en els quals la política, com a manifestació de les pulsions dels sistemes de dominació i estratificació social, influeix profundament en les dinàmiques evolutives de les llengües i mediatitza les funcions socials de la llengua. En altres paraules, els processos de substitució política són fenòmens socials en què intervenen actors amb interessos, valors i objectius diferents. Serien, per tant, processos conflictius, de confrontació d’opcions. En això consistiria, a grans trets, el conflicte lingüístic. I és així que s’acosta aquesta concepció a l’accepció politològica del conflicte social i polític que està en l’origen de les polítiques públiques (Dente i Subirats, 2014).
Cal advertir que utilitzem el terme «conflicte» en el sentit que li donen la Sociologia, la Ciència Política i en bona mesura el Dret per a referir-nos a l’existència d’una col·lisió o una diferència important d’interessos, valors, criteris i objectius que pot donar lloc a dinàmiques d’enfrontament, de cerca de noves polítiques que reequilibren la situació denunciada, i també a situacions de domini i de submissió. Una accepció que s’acosta a la de diferència, disputa o litigi, i s’allunya de la primera accepció que dona l’AVL, de lluita, combat o enfrontament, generalment armat i violent. La nostra referència a la teoria del conflicte lingüístic tracta de reforçar la relació entre llengua i poder polític per tal de mostrar les situacions de desigualtat o jerarquia lingüística producte del tracte polític desigual a les diferents llengües en contacte en un territori i, per tant, de l’existència d’un ordenament legal que reprodueix aquesta realitat política. Amb tot, hi ha autors que eviten el concepte de conflicte lingüístic i diglòssia substitutiva, i es centren en la descripció del fenomen i de la relació entre llengua i poder polític d’una manera més directa i més precisa, en la nostra opinió.
En aquest sentit s’expressa Kachru (2006), qui, analitzant des de la sociolingüística la relació entre poder, política i l’expansió asiàtica de l’anglés, desenvolupa el concepte «jerarquia lingüística» donant-li una accepció diferent de la de Chomsky o la dels investigadors de la variació lingüística. La jerarquia lingüística seria, segons Kachru (2006), el resultat d’una manifestació del poder lingüístic en una societat determinada. En altres paraules, la jerarquia lingüística mostraria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant.
Segons Kachru, hi hauria tres tipus de situacions de jerarquia lingüística: primerament, la que es produeix en societats tradicionalment plurilingües on les llengües en contacte tenen un reconeixement social, polític i legal diferent; segon, la que es dona en societats oficialment monolingües que neguen, si més no legalment, la diversitat lingüística i el plurilingüisme propi; i tercer tipus, la que es produeix en societats monolingües durant períodes de dominació política i militar per països que tenen una altra llengua.
Kachru, però, considera que les societats on hi ha jerarquia lingüística desenvolupen una jerarquia d’usos lingüístics, és a dir, una diglòssia jeràrquica. O el que és el mateix, les llengües (o dialectes) que, per la manifestació del poder lingüístic, es situen dalt de la jerarquia lingüística són les llengües (o variants lingüístiques) usades per a funcions oficials, d’alta cultura i prestigioses, i sovint són les llengües de les elits dominants; mentre que les altres llengües (o dialectes) que hi ha a baix de la jerarquia queden reservades a funcions informals, familiars de «cultura popular» i sense prestigi social.
L’existència d’una jerarquia lingüística comporta també un sistema d’actituds i valors respecte als usuaris d’una llengua o variant lingüística que, segons Kachru, pot ser ocasionalment neutre; però que, de manera habitual, activarà un sistema de prejudicis lingüístics que atorguen a la llengua que es situa a dalt de la jerarquia lingüística tota una suma de consideracions positives que, sense cap fonament científic consideren aquestes llengües (o dialectes) com a millors, més útils per a la comunicació, més fàcils, més riques i més flexibles, si més no. I, en sentit contrari, les llengües que queden a la part inferior de la jerarquia reben la consideració de llengües insuficients per a tractar assumptes importants; són pobres d’expressió, no tenen homogeneïtat i són rígides en les seues estructures. Sovint, fins i tot, les primeres són vistes com a llengües de futur i internacionals, i les altres simplement com a coses del passat i com a molt familiars. I cal subratllar que, malgrat que el sistema de prejudicis lingüístics estiga mancat de la més mínima racionalitat científica i humanística (Tuson, 1988), les seues conseqüències no són innòcues en termes socials, polítics i legals. Són una construcció ideològica2 que impregna els comportaments de tots els actors de les societats en què hi ha jerarquia lingüística.
Kachru considera, finalment, que en totes les situacions de llengües en contacte en què hi ha una manifestació del poder lingüístic per part dels defensors de determinades llengües (o variants lingüístiques) i, a causa d’aquest poder, es genera un sistema de jerarquia lingüística i, finalment, s’ha de fer front a una, o més d’una, d’aquestes situacions: desplaçament, enfrontament o vides en paral·lel de les llengües en contacte.
El desplaçament progressiu de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística per la llengua dominant en la jerarquia lingüística, en un nombre cada vegada més gran de funcions socials i, fins i tot, en la fase més avançada del procés, en la transmissió familiar de les llengües (o dialectes), dona lloc a un procés de minorització lingüística i, en la fase final, a una situació de substitució lingüística.
L’enfrontament entre llengües, un fet bastant habitual arreu del món, subratlla Kachru, es produeix de tres maneres diferents: primera, quan es vol imposar acceleradament i descarnadament un sistema de jerarquia lingüística que altera la realitat anterior; segona, quan hi ha resistència per part dels parlants d’una llengua subalterna a acceptar la seua posició en la jerarquia lingüística; i tercera, quan, simplement, hi ha polítics o formacions polítiques que utilitzen les llengües (o els dialectes) com un instrument de confrontació i domini polític, sense que hi haja voluntat de qüestionar de debò ni alterar la jerarquia lingüística.
Finalment, les vides en paral·lel de les llengües dins d’una comunitat política determinada comporten que territorialment les diverses comunitats lingüístiques que formen part d’una única comunitat política tendesquen a desenvolupar les seues funcions en territoris diferents i a evitar els territoris multilingües. En aquests darrers casos, la jerarquia lingüística no desapareix necessàriament, però s’intenten evitar les situacions d’enfrontaments entre llengües i els seus parlants, i es volen evitar els processos de desplaçament, diglòssia i substitució lingüística.
Cal subratllar, com també apunta Kachru, que l’existència de situacions de jerarquia lingüística va unida, sovint, a dinàmiques de desigualtat social, econòmica, intel·lectual i política. I, hauríem d’afegir, de domini, alienació i subordinació individual, grupal i col·lectiva.
Des d’una perspectiva de la lingüística política, Phillipson (2006) realitza una detallada anàlisi dels fonaments teòrics de l’imperialisme lingüístic i recorre al concepte «jerarquia lingüística» per a explicar la relació que hi havia, a Àfrica en l’època colonial, entre l’anglés i el francés i les llengües africanes, i afirma que «l’anglés i el francés estaven situats al capdamunt d’una jerarquia lingüística en què les llengües vernacles eren al capdavall» (Phillipson, 2006: 341). L’autor vincula directament el concepte de jerarquia lingüística amb el de desigualtat lingüística. Així, destaca que «vivim en un món caracteritzat per la desigualtat –de gènere, de nacionalitat, de raça, de classe, d’ingressos i de llengua» (2006: 346-347)– i considera, seguint Gramsci (1974), que els discursos i les teories justificadores de la jerarquia lingüística són una manera d’aconseguir l’hegemonia cultural en les societats i fer passar com a «naturals» i «normals» el que són desigualtats i dominacions socials.
En un mateix sentit, però des de la sociologia política, analitzant el pensament anticolonial d’Aimé Césaire, Grosfoguel (2010) constata que en els processos colonials protagonitzats per europeus, a més de l’apropiació immoral de territoris, l’explotació (i sovint esclavització) de la població, l’extracció de recursos, la destrucció de les xarxes socials i de les formes de vida preexistents, hi ha sempre l’establiment d’una jerarquia lingüística. La jerarquia lingüística colonial significava que les llengües considerades d’ordre superior eren les europees i les d’ordre subaltern les autòctones de la població dominada. Les llengües europees eren les llengües del poder colonial, de les noves religions i, sobretot, de la teorització, la comunicació de coneixements i la informació socialment important; mentre que les llengües subalternes només eren llengües per al folklore, la cultura tradicional autòctona i la comunicació familiar. De manera que les llengües autòctones eren realitats subalternes i de menys importància.
Aquesta idea de la jerarquia lingüística i de llengües (o varietats lingüístiques) millors i superiors que unes altres no és nova ni exclusivament occidental, ni tampoc una creació de les potències colonials del segle XIX; però a Europa va adquirir una significació especial primer amb la Il·lustració i després amb les revolucions burgeses i l’exaltació de l’estat nació com a estructura política dominant i amb voluntat universal (Bauman i Briggs, 2003).
La Il·lustració, en general, especialment als països europeus més desenvolupats, va defensar majoritàriament una ideologia lingüística que vinculava les llengües utilitzades per a la cultura i el poder polític en les societats europees com a llengües útils per a la ciència, el progrés i la «il·luminació» de la població, llengües de la Modernitat (francés, anglés, alemany, italià, espanyol, etc.) i relegava les altres llengües parlades als respectius països com un retard, una dificultat, com a llengües incapaces per a la cultura elevada i la ciència. Llengües del passat.
L’estat nació, afirmat al llarg del segle XIX i en la primera meitat del segle XX, sovint amb guerres devastadores, transformarà el discurs il·lustrat en un objectiu nacional-polític de construcció d’un Estat amb una única llengua nacional que justifica, implícitament, la marginació i minorització de les llengües «no nacionals» de l’Estat, i, encara més, sovint justificarà també la persecució, de manera directa o indirecta, i també la simple i total eliminació d’aquestes llengües,3 de vegades amb pràctiques d’eliminació de les persones i els pobles que les parlen quan es produeixen pràctiques genocides.4
L’excepció d’aquesta dinàmica occidental de crear estats nació que només tingueren una única llengua nacional fou Suïssa, que en certa manera seguí un procés invers, com veurem, i en el moment en què arreu d’Europa el nacionalisme liberal impulsa la idea de la creació d’estats nació sobre fonaments ideològicament moderns i allunyats de la societat feudal i de l’Antic Règim, ho farà afirmant el plurilingüisme nacional i sense donar lloc a un nacionalisme lingüístic uniformista i estatalista.
La persistència del nacionalisme lingüístic uniformista en els estats nació occidentals, més d’un segle després de la seua consolidació final com a realitats polítiques dominants contemporànies, continua sent generalitzada i la principal font de justificació de la ideologia de l’existència d’una jerarquia lingüística natural entre les diferents llengües parlades als diversos estats. Aquesta ideologia defensora o justificadora del supremacisme lingüístic, en expressió de Moreno Cabrera (2007, 2008, 2014 o 2015) per a descriure el nacionalisme lingüístic espanyol, està íntimament relacionada amb el nacionalisme banal que descriu Billig (2006) en parlar dels nacionalismes que s’auto-consideren «no nacionalismes» o simplement «patriotismes» i que, segons Billig, són els nacionalismes rutinaris i imperceptibles; però omnipresents dels estats nació establits i consolidats en els últims segles.
I cal, igualment, insistir que la ideologia justificativa de la jerarquia lingüística o del supremacisme de determinades llengües sobre les altres també es dona a dins de les llengües. La pràctica totalitat dels estats nació han promogut de manera autoritària i excloent un model de llengua estàndard basat en un dialecte o en una varietat concreta de la llengua, que, com hem vist, va generalment lligada al poder polític, social i econòmic; i marginava i no tenia prou en compte la diversitat de formes naturals de la llengua ni formes més democràtiques i convergents de crear els diferents models estàndards de la llengua.
Aquesta inèrcia autoritària i jeràrquica dins de la mateixa llengua pot tenir, paradoxalment, conseqüències negatives per al desenvolupament de les llengües internacionals, com ara l’espanyol, i els interessos econòmics i culturals vinculats a la llengua i a les indústries lingüístiques. El model autoritari de fixar l’estàndard del castellà, basat en l’espanyol oficial de la RAE, que té un dialecte menys gran en nombre de parlants de la llengua espanyola com a referent bàsic, beneficia uns interessos econòmics minoritaris a Espanya, però dificulta l’expansió d’un model de llengua convergent i democràtic (espanyol internacional o llengua espanyola comuna) que s’obri pas progressivament en l’àmbit internacional en contra del model oficial i en conflicte amb ell, segons Senz i Alberte (2011), Moreno Cabrera (2014) o Subirats (2015).
La Declaració Universal dels Drets Lingüístics en els seus preliminars afirma que «la invasió, la colonització i l’ocupació, així com altres casos de subordinació política, econòmica o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no, la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística dels parlants», fet que contribueix decisivament als processos de substitució lingüística de les llengües autòctones per llengües forasteres i a enfortir les formes de domini d’uns grups socials sobre uns altres, també a través dels usos lingüístics.
En l’àmbit del dret l’ús del concepte de «jerarquia lingüística» no és massa freqüent i han estat més habituals els treballs que analitzen distints nivells de reconeixements de drets lingüístics de manera més aviat descriptiva o des de diferents perspectives del que significa un terme com «igualtat lingüística», que pot ser considerat com a idèntic tracte formal de les llengües, igual tracte formal de les llengües, igual tracte formal dels parlants de diferents llengües, i tracte compensatori a les llengües minoritzades (Pool, 1987).
Amb tot i això, Milian (2003) o Segura (2011) fan servir el terme «jerarquia lingüística» per a destacar l’existència de representacions socials jeràrquiques sobre les diferents llengües tant en els textos legals com en la jurisprudència. Cal pensar que la referència en el dret i les ciències socials al concepte «jerarquia representativa» de realitats socials desiguals és bastant comuna en l’anàlisi de la realitat jurídica i social des de la perspectiva de gènere.
Aquesta perspectiva ha posat de manifest que, més enllà del principi d’igualtat formal davant la llei i fins i tot del principi (més substantivament igualitari) de no discriminació, les jerarquies5 representatives han format part del dret històricament i hi continuen estan presents. Així, des d’aquesta perspectiva, la «jerarquia de gènere», o el que és igual la consideració que els homes tenen un valor social qualitativament superior al de les dones, és una discriminació que es mantindria en molts aspectes de les normes jurídiques i en les polítiques públiques, fins i tot dels països liberaldemocràtics que més han avançat en la remoció de la discriminació per raó de sexe.6
Les normes legals, les constitucionals incloses, són sempre el resultat d’una decisió política legítima, i les decisions polítiques, per definició, són fruit dels conflictes i els acords entre la diversitat d’actors socials i polítics que actuen en una societat determinada, en un temps històric concret i amb uns sistemes de valors, concepcions del món i trets ideològics determinats. I aquest fet és especialment present quan s’estableix el valor social de les diferents llengües, també pel dret.
El dret, amb minúscules, no és una realitat pura, abstracta i objectiva que té el seu origen en un ens indeterminat i quasi metafísic, com els agrada presentar-lo als defensors de l’statu quo social i polític dominant. El dret és un producte radicalment humà i té el seu origen en les decisions concretes d’un poder polític que depén sempre de la correlació de forces que hi ha en cada país en cada moment concret de la seua història i té, igualment sempre, la legitimitat que li dona el control de l’Estat. Les normes tenen sempre una mà que les escriu i que hi incorpora un sistema d’interessos i visions del món explícits i implícits, majoritaris o no en la societat. Les normes són a la base i el dret té, igualment, una mà que l’executa en interés d’unes polítiques determinades. I, finalment, el dret és interpretat i alterat, de fet, per uns tribunals amb valors, xarxes de relacions i vincles polítics que, com és natural, tampoc són purs i imparcials.
No cal més que analitzar semiòticament qualsevol text legal per a entendre aquesta realitat. Fixem-nos en les constitucions, les lleis màximes. Tota Constitució afirma i vol preservar un ordre socioeconòmic, civil, polític i un funcionament imaginat de la societat. Així, en la Constitució espanyola, la ciutadania «normal» que s’hi dibuixa està formada per persones de sexe masculí, ètnicament caucàsiques, solvent, moderada en termes polítics, poc mobilitzada de manera autònoma, que accepta el sistema de classes existent, és de religió catòlica, té el castellà com a llengua primera o única i geogràficament viu a Madrid o té aquesta ciutat com a capital de referència. Les «alteritats espanyoles», siguen per gènere, ètnia, llengua, religió, geografia, etc., s’accepten en el text constitucional, però són «alteritats», diferències a la normalitat i al prototipus «normal». Aquest és el prototipus de ciutadà especialment defensat o protegit per la Constitució. La resta, retòriques oficials al marge i parafrasejant Orwell, som iguals; però no igualment iguals. Hi ha una igualtat formal, i una desigualtat real i jeràrquica en molts aspectes en què es predica formalment la igualtat, i més encara en àmbits en què aquesta igualtat no està garantida, com és el cas de les llengües.
De fet, malgrat que la lingüística contemporània haguera demostrat que totes les llengües naturals són igualment útils per a comunicar tot tipus d’informació i coneixement humà, és molt freqüent que en el reconeixement oficial de les llengües «la selecció d’una o algunes llengües privilegiades siga considerada pràctica i necessària; fins i tot on la desigualtat de tractament de les races, les religions, els sexes i altres categories socials és considerada il·legítima» en els sistemes polítics democràtics (Pool, 1987: 3).
En aquest sentit, i d’acord amb la reflexió de Pool, caldria preguntar-se si no és rellevant que mentre l’article 8.2 de la Constitució federal suïssa de 1999, que tracta sobre la igualtat davant de la llei, fa referència expressa a la llengua i afirma que «ningú pot ser discriminat per raó d’origen, raça, sexe, edat, idioma, posició social, forma de vida, creences religioses, ideològiques o polítiques o per incapacitats físiques, mentals o psíquiques» (la cursiva és nostra), l’article 14 de la Constitució espanyola estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», sense que s’hi faça referència a l’idioma, i ja hem vist que tradicionalment la regulació legal no ha entés la discriminació lingüística de la mateixa manera que altres discriminacions.
EL CONCEPTE DE SEGURETAT LINGÜÍSTICA
El lingüista William Labov (1972) utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de l’estratificació social, i va concloure que les persones que tenien una parla pròpia més allunyada del model de llengua estàndard mostraven més inseguretat en el seu criteri lingüístic a l’hora d’expressar-se. La qüestió no era que no pogueren usar la seua varietat lingüística, el problema estava en el fet que creien que hi havia un model de llengua superior i útil per a determinades funcions socials, que no coneixien suficientment, i això els generava dubtes i inseguretats en determinats contextos comunicatius.
Posteriorment, el concepte ha estat utilitzat en els estudis de lingüística per a analitzar els fenòmens d’inseguretat per raons personals, de dialecte social o geogràfic, de varietat lligada a l’edat o d’interferència d’altres, i s’han destacat els elements que generen inseguretat en els parlants d’una llengua a l’hora de parlar amb normalitat la llengua pròpia i en quines situacions hi ha fenòmens d’inseguretat.
El fenomen de la inseguretat lingüística adquireix una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de l’existència d’una jerarquia lingüística, quan es dona entre dialectes geogràfics d’una mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent (Hofseth, 2012); quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent (Grillo, 1989); o quan ocorren ambdues coses, com és el cas de la llengua parlada, o més ben dit, de les llengües parlades, pels latinos als Estats Units, ja que manifesten inseguretat lingüística a l’hora de parlar espanyol, per tal com entenen que la seua parla dialectal està allunyada de l’estàndard castellà proposat per la RAE, i també quan parlen anglés perquè consideren que el seu anglés està influït pel castellà (Zentella, 2007).
Val a dir que l’existència d’inseguretat lingüística en parlants d’una llengua no significa que la parlen amb menys «correcció normativa» ni que tinguen menys «riquesa comunicativa» o inferior «nivell de competència lingüística», sinó simplement que expressen més vacil·lacions i tenen l’autopercepció que la seua parla és diferent i d’inferior valor a les variants d’un idioma que consideren millors, més normatives i més prestigioses.
Partint del concepte d’inseguretat lingüística de Labov, la lingüística social ha desenvolupat diversos índexs d’inseguretat lingüística que són sistemes de mesura per a determinar el grau d’inseguretat lingüística dels grups socials i dels individus en funció de les seues vacil·lacions i inseguretats a l’hora d’expressar-se i usar una variant social o geogràfica de la pròpia llengua, per a usar una llengua en un context de llengües en contacte, o per a utilitzar, en general, una altra llengua.
Lògicament, l’altra cara del concepte «inseguretat lingüística» és el de «seguretat lingüística», que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.
Amb tot, el concepte de «seguretat lingüística» adquirirà un nou significat quan, fora dels camps d’estudi de la lingüística, i enmig del debat que va mantenir el culturalisme liberal i el comunitarisme a finals del segle passat, Denise Réaume l’incorpore a les seues anàlisis i el redefinisca des de l’àmbit del Dret pel que fa a l’estudi dels drets lingüístics, i tenint com a marc de referència i anàlisi preferent la realitat plurilingüe de Canadà.
En l’anàlisi detallada del debat del culturalisme liberal que duu a terme Branchadell (2003 i 2005), Will Kymlicka ocupa una posició cabdal. En primer lloc, per les importants aportacions que ha realitzat Kymlicka, en un debat públic, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual en l’estudi dels drets lingüístics, la revisió del concepte de ciutadania, la diversitat cultural i lingüística, el multiculturalisme i, en general, la filosofia política contemporània. En segon lloc, l’autor canadenc ha demostrat en les seues obres que té una gran capacitat per a sintetitzar i valorar discursivament les aportacions que havien fet els teòrics partidaris d’un «nacionalisme liberal» que defensaven la legitimitat i l’obligació dels estats a l’hora de protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia dels estats nació, i els autors del «multiculturalisme liberal» que consideraven legítima igualment la necessitat del reconeixement i la integració respectuosa dels grups d’immigrants i refugiats, també en la dimensió lingüística.
Branchadell, d’altra banda, subratlla que Kymlicka (2001a) distingeix tres moments en el debat sobre els drets lingüístics i culturals de les minories. En un primer moment, els teòrics liberals discutiran amb els comunitaristes, i les oscil·lacions de les posicions dependran del grau d’individualisme liberal i d’acceptació o negació de l’existència de drets col·lectius per als grups socials, i més concretament a comunitats polítiques minoritàries dins de la comunitat política estatal. En una segona fase, el debat és entre liberals i se centra en el valor i el significat del liberalisme tractant de donar resposta a la pregunta «quin és l’abast dels drets lingüístics en la teoria liberal?» (la cursiva és de Kymlicka, 2001a: 21). Un debat en què s’obri pas la idea que els interessos relacionats amb la cultura i la identitat són indestriables dels principis liberals de llibertat i igualtat, i, per tant, dins d’una concepció liberal de ciutadania i dels drets, estaria justificada la garantia especial dels drets col·lectius de les minories.
Dins d’aquest debat, Kymlicka (1995) havia defensat contundentment que els drets col·lectius de les minories culturals són absolutament coherents amb els principis liberaldemocràtics, i encara més, que la negació, total o parcial d’aquests drets, podria donar lloc a un qüestionament del valor de la llibertat individual, la justícia social i la unitat nacional en aquests estats. Així mateix, Kymlicka (2001a) critica, per falsa, la idea tradicional que els estats liberaldemocràtics són neutrals en matèria lingüística i cultural, i afirma que els estats nació liberaldemocràtics contemporanis han de ser considerats més com a actors constructors de nacions (nation-building); i conclou que per als teòrics liberals no poden ser justificables de cap manera les injustícies que generen les majories en la construcció de la nació i que els drets de les minories han de ser radicalment protegits d’aquestes injustícies.
El tercer i darrer moment del debat, segons Kymlicka, va comportar deixar de veure els drets de les minories lingüístiques i culturals com una anomalia, una desviació o una perversió de la construcció nacional majoritària. I això té com a conseqüència qüestionar l’essència dels projectes estatals de construcció nacional i preguntar-se sobre les formes de construcció nacional (nation-building) justificables i els seus límits, ja que els drets de les minories no han de ser qüestionats ni menystinguts en cap moment.
L’argument principal per a defensar el reconeixement del dret de les minories és que els individus tenen interessos lingüístics i culturals, i que aquests interessos són una part essencial del seu benestar i projecte de vida. Però, a més de la dimensió individual dels interessos lingüístics, el multiculturalisme liberal tindrà en compte que les llengües són un fet social i col·lectiu de tipus relacional, ja que cap persona individualment considerada no pot veure reconeguts els seus interessos lingüístics de manera plena, perquè això siga possible ha de compartir-los amb els altres membres del seu grup lingüístic i cultural.
En aquest sentit, Kymlicka (1997: 60) destaca que les minories lingüístiques es resisteixen a la integració en el projecte lingüisticonacional majoritari perquè tota persona forma part d’un grup lingüístic, i, de manera natural, tant individualment com en grup domina la voluntat de viure i treballar en la seua llengua pròpia, i no poder-ho fer per imposició d’un altre grup lingüístic és una agressió.
En conseqüència, com subratlla Branchadell (2003), la lògica d’actuació de les minories no seria diferent de la de les majories, volen simplement el mateix que aquelles: viure en la seua llengua. I és per això que la defensa dels drets de les minories és una resposta al projecte de construcció nacional majoritari i han de ser radicalment tingudes en compte en les societats liberal democràtiques (Kymlicka 2001a, 2001b).
De manera semblant s’expressa Parekh (2000), fent una reformulació del principi de justícia i desenvolupant una defensa liberal de la diversitat cultural i lingüística i del reconeixement dels drets lingüístics i la igualtat substantiva de les minories per a poder parlar de justícia.
Branchadell, seguint Carens (2000), considera que la història, la quantitat de parlants i la concentració territorial de les minories són factors que reforcen l’interés lingüístic dels membres de les minories i fan il·legítim suprimir els seus drets lingüístics i, encara més, considera que imposar a la minoria la llengua de la majoria seria una forma de tirania i afirma que aquests drets han de ser plenament reconeguts en les lleis. Val a dir que convenis internacionals en matèria de minories i drets lingüístics tenen tendència a considerar i combinar aquests tres elements a què es refereix Carens: història, nombre de parlants suficientment gran i concentració territorial de la minoria lingüística a l’hora de reconéixer i reivindicar els drets d’aquestes minories.7
El debat liberal sobre els drets lingüístics acaba, per tant, com recorda Branchadell (2003: 49), amb l’assumpció de la idea que «la cultura és important des d’una perspectiva liberal ... perquè els individus tenen interessos culturals que han de ser respectats perquè són un aspecte important del seu benestar» i, contràriament al que afirmaria el liberalisme arcaic, el respecte d’aquests interessos comporta l’acceptació de drets col·lectius. Branchadell recorda que el debat llavors es situa en quina mena de proteccions externes es duen a terme en favor de les minories i, alhora, quin tipus de restriccions internes són permeses d’acord amb les premisses liberals.
Així, Kymlicka (1995) diu que tots els governs, en l’exercici de la seua legítima autoritat política i dins dels principis liberals democràtics, prenen decisions que limiten la llibertat individual, com ara establint la necessitat de pagar impostos per a sostenir els béns públics. I es podria afegir que la llista d’intromissions o d’intervencionisme de l’autoritat política no deixa de créixer i es produeix en la regulació de la salut pública, del trànsit, d’internet, de serveis privats amb repercussió pública, i especialment, de l’àmbit educatiu, entre d’altres. Amb tot, aquesta mena de restriccions internes no poden afectar mai estructuralment els drets bàsics de les persones. Establida aquesta premissa, Kymlicka afirma que, per a garantir el respecte dels drets de les minories, es poden limitar llibertats individuals de les majories, sense que això comporte la pèrdua de drets bàsics.
És en el context d’aquest debat i des de la Filosofia del Dret i el Dret Públic, que Leslie Green i, sobretot, Denise Réaume constataran, com remarca Branchadell, que no existeixen els fonaments d’una teoria dels drets lingüístics que explicite la base normativa de la protecció legal de qualsevol llengua. I, en conseqüència, faran un esforç per construir una teoria integral dels drets lingüístics, sobre la base de la redefinició del terme «seguretat lingüística» i de l’existència d’interessos lingüístics i culturals de caràcter individual i grupal.
Green (1987), partint de la vinculació entre interessos i dret, distingeix que els individus tenen dos tipus d’interessos per a usar amb normalitat la seua llengua en totes les ocasions i funcions. En primer lloc, un interés funcional de comunicació, de relacionar-se i de compartir informació i emocions amb les persones del seu entorn familiar i social, sense tenir necessitat de canviar de llengua o deixar de parlar la llengua pròpia per a comunicar-se amb els altres. Però, a més, segons Green, els individus tenen un segon interés expressiu i identitari, ja que la llengua pròpia és un marcador consubstancial de la pròpia identitat personal a la qual cap persona no hauria de renunciar per obligació externa.
A propòsit de la distinció de Green, Réaume (1991) afirma, primerament, que hem de tenir en compte que sempre comporta una dificultat aprendre una segona llengua i també que, fins i tot en els casos en què s’hi aconsegueix un domini adient, sempre és més senzill expressar-se en la llengua pròpia, per a concloure que poder comunicar-te amb els altres en la teua llengua ja és un poderós interés personal i individual que cal considerar a l’hora de posar les bases per a una teoria normativa dels drets lingüístics.
A més, diu Réaume, arreu del món, la major part de les persones miren la seua llengua com una marca d’identitat, una herència cultural que valoren perquè els fa com a persones; de la mateixa manera que aquells que parlen altres llengües aprecien la comunitat en què van créixer i es van socialitzar, i la llengua pròpia com un element identificador important en les seues vides.
Branchadell (2003: 59) sosté, partint d’aquestes consideracions, que «la protecció d’aquests dos interessos és el que fonamenta el dret a usar la pròpia llengua, i garantir aquest dret implica que els parlants no siguen pressionats (ni amb mesures coercitives directes ni amb desincentius) per a abandonar-la». I, per tal d’aconseguir-ho, els poders públics han de garantir un sistema de drets lingüístics que, en paraules de Réaume (1991), permeta un entorn segur per a usar la llengua en tots els contextos socials i afavorisca la transmissió generacional de la llengua amb normalitat.
Al capdavall, els parlants de qualsevol llengua, gran o menuda, en una societat lingüísticament homogènia o els d’una llengua majoritària i dominant en una societat plurilingüe, com recorda Branchadell, no es plantegen si poden o no viure en la seua llengua, i tampoc s’interroguen si han d’usar la seua llengua o una altra segons la funció o la situació comunicativa: utilitzen, sense més i sense cap mena d’impediment, la seua llengua en tot tipus d’activitat social, institucional, cultural, formativa o familiar. Per contra, els parlants de llengües minoritàries viuen una realitat ben diferent, sobretot quan la llengua pròpia no té una protecció especial. Els parlants d’una llengua minoritària estan extremadament pressionats, directament i indirectament, per a abandonar la llengua pròpia; de fet, en contextos en què la llengua minoritària té poques possibilitats de desenvolupar-se amb normalitat els incentius per a canviar de llengua són molt grans (Réaume, 1991).
Ara bé, viure en la pròpia llengua és un bé participatori, democràtic i grupal (Margalit i Halbertal, 1994). Com afirma Bodoque (2009), independentment de quina siga la llengua pròpia, les persones individualment considerades poden arribar a conéixer un nombre elevat de llengües, i les llengües poden ser naturals o artificials, vives o mortes; però els individus poliglots només podran comunicar-se i identificar-se com a coneixedors d’una llengua si hi ha més persones que coneixen també aquesta llengua i es relacionen amb ells. Ara bé, aquesta mateixa persona poliglota només podrà aspirar a viure en una de les llengües que coneix, si aquesta és la llengua de bona part de la població d’un territori determinat, i únicament podrà viure-hi en totes les dimensions personals, emocionals, socials i intel·lectuals si hi ha un context de seguretat lingüística en el territori en qüestió i en la comunitat lingüística autòctona, i si la llengua, per tant, pot ser utilitzada sense interferències ni imposicions per a usar altres llengües.
Val a dir que, en situació de llengües en contacte, sense seguretat lingüística, amb una llengua predominant i una altra de subordinada, les persones que tenen com a llengua pròpia la subordinada només podran viure parcialment en aquesta llengua i generalment en contextos i funcions considerades subalternes, com hem vist en parlar del concepte «jerarquia lingüística».
Ara bé, el fet que la llengua siga un bé participatori i grupal comporta que, perquè el govern puga estructurar un sistema de seguretat lingüística, cal que hi haja una mínima massa crítica de parlants. Les iniciatives governamentals per establir sistemes legals que permeten nivells de seguretat lingüística són dos, segons Réaume (2003). Un règim de tolerància lingüística o un règim d’oficialitat lingüística. Seguint MacMillan (1998), el règim de tolerància comporta un sistema de drets lingüístics per a garantir l’ús individual de les llengües per a poder parlar-la al carrer i a casa, i per a usar els cognoms i noms propis. Però, també drets per a usos individuals i col·lectius com ara usar-la en comunicacions personals, en activitats públiques que afavoreixen que es puga perpetuar-ne l’ús (escola, mitjans de comunicació, activitats culturals, d’entreteniment i d’oci); en activitats econòmiques privades de l’estil de negocis i treball, publicitat, documents; i també en associacions civils i privades, en esglésies i organitzacions religioses, i en les institucions governatives, especialment en la de Justícia, i caldria afegir que davant la policia (Bodoque, 2009).
Per a Réaume, els drets de tolerància son universals i els parlants de qualsevol llengua poden reclamar-los. Els drets lingüístics del règim de tolerància tindrien, doncs, una naturalesa preferentment individual. Branchadell recorda, però, que els drets lingüístics tenen una naturalesa dual; d’una banda, contenen una concreció individual, però necessiten tenir garantida una dimensió col·lectiva per a poder-se realitzar (Eisenberg, 1994; Campbell, 1994; Patten, 2003).
A l’hora de parlar del règim d’oficialitat com a sistema de seguretat lingüística, Réaume considera que, per a poder establir un règim d’oficialitat, a més de comptar amb un nombre mínim de parlants, la comunitat lingüística que ha de ser «assegurada» ha de tenir una vitalitat notable i una presència en la vida pública important. Només en aquests casos estaria justificat un sistema de seguretat lingüística fort o, en paraules de MacMillan (1998), drets lingüístics associats a una promoció pública forta i continuada. Els drets als usos personals i familiars de la llengua han de ser plenament garantits, també el de l’ensenyament en la llengua pròpia, comptar amb mitjans de comunicació que utilitzen la llengua, tenir tot tipus de recursos culturals i d’entreteniment en la llengua pròpia, treballar, rebre serveis privats, anuncis públics, comptar amb institucions i Administració en la llengua pròpia, garanties que la policia i la Justícia usa la llengua pròpia i intervencionisme actiu en el sector privat per a garantir plenament els drets lingüístics en la llengua minoritària i sovint minoritzada.
Hi ha consens entre els teòrics liberals a considerar absolutament legítimes les mesures, en terminologia de Kymlicka, de promoció externa (iniciatives públiques i normes legals que permeten l’exercici dels drets lingüístics en totes les dimensions personals, oficials i privades de la vida d’una societat) per a garantir un sistema de seguretat lingüística; però hi ha un debat obert pel que fa a les restriccions internes, o obligacions legals fortes, en cinc dimensions:
a) la grandària de la massa crítica de parlants necessària per a justificar mesures de seguretat lingüística,
b) quines mesures serien justificables en els casos en què les llengües estan en situació extremadament crítica,
c) la tria lingüística personal d’una llengua o una altra en contextos de contacte lingüístic,
d) la llengua dels cartells d’informació general en zones on hi ha contacte de llengües, i
e) l’ensenyament en la llengua minoritària.
Respecte a les dues primeres qüestions, cal dir que hi ha la tendència entre els autors del culturalisme liberal, en Réaume molt clara, a considerar que adoptar mesures per a garantir la seguretat lingüística demana, com a premissa prèvia, una comunitat lingüística viable i mínimament vigorosa i, alhora, que en cap cas no es podrien justificar obligacions personals imperatives i contràries a les llibertats bàsiques per a aconseguir que un grup de persones parle i transmeta una llengua en procés de desaparició i en situacions de supervivència i desintegració extremes.
Així mateix, hi ha un consens general a l’hora de determinar que els poders públics no poden interferir en la tria personal d’una llengua en contextos comunicatius determinats i, de la mateixa manera, no poden decidir el comportament individual o familiar respecte a la transmissió familiar de la llengua pròpia. En altres paraules, els poders públics no poden imposar quina llengua parlen els ciutadans en contextos comunicatius determinats ni en quina llengua parlen els pares als seus fills. Ara bé, els poders públics sí que poden decidir triar una llengua minoritària com a llengua de treball habitual, sense perjudici que, en societats oficialment plurilingües, tinguen l’obligació de relacionar-se amb els ciutadans en la llengua que aquests hagen triat.
Pel que fa a la retolació i la informació pública en situacions de contacte de llengües, el culturalisme liberal no té una posició definida; però el debat sembla inclinar-se a considerar que la informació de relleu públic en una única llengua és una mesura que atempta contra drets bàsics i que xocaria amb els principis liberals democràtics (Kymlicka, 1995).
Finalment, el debat liberal culturalista tendeix a considerar que, sempre que els poders públics garantisquen que puga haver-hi una proposta privada que oferisca l’ensenyament en una altra llengua nacional o estrangera, la tria de la llengua de l’ensenyament no és un dret bàsic en els centres educatius, tant de titularitat pública com de titularitat privada, mantinguts amb fons públics, sinó una decisió potestativa governamental (Carens, 2000).
I cal recordar que en contextos de contacte lingüístic, amb llengües majoritàries i «majoritaritzades», i llengües minoritàries i minoritzades, l’ensenyament de manera exclusiva o preferent en la llengua minoritària és l’instrument més sòlid per a garantir el coneixement de la llengua i permetre la possibilitat real d’una autèntica elecció lingüística igualitària i oberta en tots els usos i funcions socials (Aronin i Singleton, 2012; De Houwer, 2009; Safont, 2011, 2012 i 2013; Yamamoto, 2001) i, per tant, reforçarà els principis liberals democràtics.
Només en una societat els membres de la qual coneguen a bastament les llengües oficials de la comunitat política pot considerar-se que la tria lingüística en les relacions formals i informals és mínimament igualitària. Per contra, no hi haurà mai tria lliure i mínimament igualitària de llengua si en una comunitat política hi ha dues llengües en contacte i una és la llengua dominant que tots els membres de la comunitat coneixen perquè és la llengua pròpia o perquè és la segona llengua, però en tenen un coneixement suficient i elevat; i l’altra és la llengua subordinada, que només coneixen suficientment (i no sempre en la variant escrita) els que la tenen com a llengua pròpia.
Encara més, i transcendint la dimensió individual, només en una societat en què totes les persones que hi viuen coneguen les dues llengües en contacte pot haver-hi unes condicions mínimes perquè la comunitat lingüística minoritzada tinga oportunitat de veure els seus interessos lingüístics mínimament garantits i estiga en condicions de sobreviure i que les persones que la conformen tinguen seguretat lingüística.
En aquest sentit, en el procés d’incorporació dels drets lingüístics de les minories al corpus del liberalisme d’acord amb les premisses culturalistes, el pensament liberal ha mantingut la distinció clàssica de Dworkin (1977) sobre els dos graus de constricció dels drets (negació o limitació) i la doble tipologia dels drets (fonamentals o legals). Branchadell (2003: 71-73) parteix d’aquestes dues distincions i les relaciona amb la diferenciació de Kymlicka entre restriccions internes i proteccions externes per a afavorir la situació i l’ús social d’una llengua minoritzada, distingint també entre els membres de la comunitat lingüística minoritzada i els de la comunitat lingüística majoritzada.
Combinant els diferents factors, Branchadell afirma que el liberalisme no permet mai la negació de drets fonamentals i tampoc no ha de limitar els drets fonamentals dels membres d’una comunitat lingüística minoritària; ara bé, pot negar i limitar en tots els casos els drets legals, i pot limitar els drets fonamentals dels no membres de la comunitat lingüística minoritària per a fer possible la igualtat real de les dues llengües en una societat perquè les minories puguen viure i treballar normalment en la seua llengua pròpia.
Com destaca Branchadell (2003: 68), «en contrast amb el liberalisme preculturalista, que exclou o ignora els drets específics de grup, el culturalisme liberal es pot entendre com una justificació d’aquests drets des de paràmetres liberals». Aquestes serien ara les posicions dominants en aquests moments en el pensament teòric liberal. L’hegemonia intel·lectual del multiculturalisme liberal, si més no en la teoria liberal del món anglosaxó, ha estat recentment qüestionada des de posicions del nacionalisme estatalista liberal tradicional. Les crítiques insisteixen en la idea que el multiculturalisme està contribuint a la «fragmentació de la majoria» i a la «minorització de la majoria», i es plantegen, seguint paradoxalment els arguments multiculturalistes i sense resoldre la qüestió dels drets de les minories, si és possible el reconeixement dels drets de la majoria cultural per a no esdevenir una minoria més (Orgad, 2015).
Tot amb tot, la persecució de la seguretat lingüística plena dels individus que parlen llengües minoritàries no justifica qualsevol tipus de mesura per al multiculturalisme liberal. Els principis liberals no justifiquen, per exemple, les «restriccions internes», és a dir, actuacions dels poders públics impositives contràries als drets bàsics, i únicament legitima les «proteccions externes» si promouen la igualtat entre els grups i remouen obstacles i elements de minorització i exclusió lingüística que pateixen els parlants d’una llengua minoritària. «En resum, una posició liberal comporta llibertat dins del grup minoritari, i igualtat entre els grups majoritari i minoritari» (Kymlicka, 1995: 152).
Arribats ací, cal reconsiderar que tot el debat del liberalisme cultural parteix de tres consideracions analítiques implícites. Primera, que hi ha moltes més comunitats lingüístiques que comunitats polítiques en el món, i que la realitat és que, llevat dels estats nació extremadament menuts, la pràctica totalitat dels estats són plurilingües (Levy, 2003), com hem vist en el capítol 1. Segona, que la ideologia de la majoria dels estats nació constituïts al segle XIX i el segle XX que afirma la idea que un Estat està format únicament per una nació i que una nació ha de tenir una única llengua i cultura, ha servit per a legitimar una jerarquia lingüística radicalment injusta (Kymlicka, 2002). I tercera, que el problema rau en el tractament de la diversitat de llengües en un mateix territori, perquè, si és cert que la immensa majoria de les comunitats lingüístiques existeixen en un espai geogràfic determinat, també ho és que en un mateix territori, per raons històriques i sociolingüístiques diverses, puga haver-hi més d’una comunitat lingüística (Magnet, 1986).
Partint implícitament d’aquesta triple consideració, Réaume (2003: 294-295) afirmarà que les propostes que tradicionalment han estat considerades com les adequades per a respondre a la diversitat lingüística en un mateix espai geogràfic i polític (el model territorial i el model personal) són inadequades i contradictòries amb els principis liberaldemocràtics.
El model territorial, adequat per a territoris essencialment monolingües, no ho és per a realitats plurilingües atés que el seu objectiu és aconseguir que una societat plurilingüe esdevinga monolingüe o que, com a mínim, només hi haja una llengua oficial. El model territorial, segons Réaume, trivialitza l’interés lingüístic de la població perquè la vincula a un projecte polític general i margina els interessos i els drets lingüístics individuals i col·lectius de la població a la qual no se li reconeixen drets lingüístics, sia la parlant de la llengua històricament autòctona i minoritzada o bé les persones que parlen la llengua dominant en la comunitat política estatal i majoritzada. El model territorial, per tant, no seria l’adequat per a garantir la seguretat lingüística a les comunitats lingüístiques en els territoris en què hi ha més d’una llengua en contacte.
Però, per a Réaume, el model personalista, o de drets individuals i po֞‟sitius vinculats a la persona, que construeixen l’interés lingüístic com una simple qüestió d’elecció individual de llengua, també és inadequat, ja que oblida la dimensió col·lectiva de les llengües i sobrevalora la capacitat individual de l’elecció de llengua en contextos sociolingüístics en què hi ha desigualtat de llengües. Aquesta concepció tradicional del liberalisme és errònia i insuficient.
Réaume considera que la tria entre els dos models és equivocada i que els interessos lingüístics no poden quedar subjectes a la voluntat de la majoria ni a una suposada lliure elecció individual en un context desigual; la solució, en la seua opinió, és posar el centre d’atenció en la garantia de la capacitat d’elecció col·lectiva del grup lingüístic per tal de mantenir la seua manera de vida lingüística, respectant altres comunitats lingüístiques.
La capacitat d’elecció i de decisió per a mantenir la pròpia llengua correspon exclusivament al grup lingüístic; però dins d’un territori en què ha de respectar l’existència d’altres grups lingüístics que han de tenir seguretat lingüística i capacitat per a decidir, igualment, mantenir la pròpia llengua.
La qüestió de fons no es circumscriu a la qüestió del reconeixement de les minories lingüístiques i a l’establiment d’un marc legal i polític formalment «igualitari» amb les diferents llengües i amb la llibertat de llengua dels ciutadans. El debat del culturalisme liberal està directament relacionat amb una realitat política i jurídica de primer ordre. Com diu Innerarity (2015: 62) «ja no hi cap motiu per a sorprendre’ns de la transformació del nostre paisatge polític o per a seguir aferrats a esquemes interpretatius que ens resulten familiars ... des de fa temps, en tots els àmbits, des del domèstic i local fins a l’internacional, s’obri pas un nou eix [de fractura política] que té a veure amb la identitat, i al seu voltant sorgeixen nous tipus d’irritacions socials i a partir d’ell s’articulen els projectes col·lectius ... El camp de joc polític s’ha omplit de veus diferents ... les dones, les altres cultures, les víctimes, els governs subestatals, les minories ètniques, les sexualitats diferents, les llengües minoritzades».
La lluita pel reconeixement, insisteix Innerarity, ha esdevingut la forma paradigmàtica del conflicte polític i social de finals del segle XX. Un conflicte més difícil de gestionar ja que dona lloc a un espai polític complex i sense estructura definida, no jeràrquic, on és difícil utilitzar les antigues categories analítiques i on no serveixen les antigues jerarquitzacions sovint plenes de prejudicis, com per exemple sobre el fet lingüístic i les llengües, com hem vist. No es tracta que el problema de la desigualtat social i la redistribució, que ha marcat els últims dos segles, desaparega. La qüestió és que hi ha una nova realitat més difícil i més complexa de gestionar i de regular legalment. A més, tots els elements d’opressió de la vida social són mixtos i sol passar que els exclosos culturals o lingüístics, o de gènere o raça, ho siguen també econòmicament i socialment, en distintes proporcions (Fraser 1995: 212).
Com a conseqüència d’aquesta nova realitat, les teories de la justícia han estat reformulades buscant una nova concepció del principi d’igualtat per a intentar vèncer les múltiples opressions que supere la falsa neutralitat del dret, les homogeneïtats i les igualtats abstractes (Young 1990, Recoeur 2004, Renault i Touraine, 2005), i formes de justícia més cooperatives (Van Parijs, 2003). Al capdavall, com recorda Innerarity (2015: 66-67), absorts pel «què» de la justícia, havíem deixat a banda el «qui». I el «qui», el subjecte de l’acció, també importa, no és igual qui faça el «què», no és igual que els homes representen les dones, o que siguen les dones qui es representen, no és igual que en els estats compostos «l’interés general» el decidisca el centre o que hi participen totes les parts, no és el mateix que les minories lingüístiques tinguen a les seues mans els instruments per a garantir un sistema fort de seguretat lingüística o que corresponga a la majoria lingüística el poder per a determinar el grau de protecció de la minoria.
Innerarity encara va més enllà i afirma «que el “qui” importe significa, des d’un altre angle, que determinades formes de sublimació de la titularitat [del poder] (neutralitat, cosmopolitisme) no són més que una solució tramposa perquè res no canvie substancialment ... i es reproduïsquen les formes de dominació». Al capdavall, la suposada neutralitat procedimental, com el patriotisme constitucional (Bastida, 2007), oculta formes de poder i dominació, insisteix Innerarity, seguint Kymlicka (1995).
La qüestió de la diferència, de les diferències amb igualtat, esdevé, per tant, central. No es tracta que les societats tinguen una tolerància condescendent i que identifiquen dues realitats: el ciutadà normal i l’altre que és «diferent» i tolerat en la seua diferència (Herkman, 2004), ni la solució pot ser el «reconeixement del dret de la majoria» (Orgad: 2015) que es situa per damunt del dret de les minories. Aquesta forma de tolerància és una mena de poder, de jerarquia i dominació.
El ciutadà normal és aquell sobre el qual es diu que no és nacionalista, ni té identitat diferenciada, ni gènere, ni color de pell, ni llengua. Està al capdamunt de la jerarquia i el seu nacionalisme, identitat, gènere, color i llengua són «normals» pel fet de ser els dominants; banals, en la terminologia de Billig (2006). La neutralitat i imparcialitat sovint només és el criteri dominant en el grup majoritari (Innerarity 2015: 68).
Cal valorar plenament les diferències per a avançar en la lògica de la igualtat perquè la igualtat només pot realitzar-se amb la diferència reconeguda de manera igualitària (Renaut i Touraine, 2005). Al capdavall, el desafiament més gran de les societats actuals, segons Innerarity (2015: 73-74), és «el reconeixement públic de la identitat diferenciada [de l’individu], tant des del punt de vista de gènere com des de la seua dimensió cultural o la seua identificació amb una determinada comunitat política. Aquest és el gran dilema a què ens enfrontem, ... avançar en l’extensió dels drets completant alhora el pas de l’universalisme abstracte dels drets polítics a l’universalisme concret dels drets socials i culturals» i fer-ho, a més, des de la diferència.
És per això que nosaltres, en aquest treball preferirem el concepte seguretat lingüística al d’igualtat lingüística. Entenem que igualtat lingüística és un concepte normatiu de Dret, més o menys formal, que no garanteix, per ell mateix, “viure i treballar” en una llengua, especialment quan aquesta llengua és minoritzada pel seu context sociolingüístic. El concepte de seguretat lingüística implica, segons Réaume (1991 i 2003), un marc legal de garanties per a viure plenament en la llengua pròpia, capacitat de decisió exclusiva del grup lingüístic sobre la llengua pròpia i respecte absolut a les altres llengües en les situacions de contacte de llengües. Tot i que s’assemblen, els elements que fonamenten la seguretat lingüística no són iguals als que fan possible les polítiques de normalització lingüística.
En aquest sentit, com recorda Bodoque (2009), els tres factors nuclears perquè tinguen èxit les polítiques de normalització lingüística i que, en la seua opinió, es puga passar a situacions de seguretat lingüística, són tres: primer, una legislació efectiva favorable de manera activa a la llengua minoritzada; segon, des dels governs, polítiques públiques lingüístiques integrals i transversals orientades a aconseguir l’ús normal i habitual de la llengua minoritzada en tots els àmbits oficials i institucionals, en tots els llocs de treball i en tota la dimensió social de la iniciativa privada i cultural; i, finalment, unes dinàmiques sociolingüístiques positives per a la llengua minoritzada, que han de ser estudiades i analitzades exhaustivament i de manera sistemàtica pels poders públics.
La seguretat lingüística no depén d’un marc legal suposadament i falsament neutre i igualitari que està en funció sempre de les decisions polítiques parlamentàries i governamentals, sinó de la capacitat del grup lingüístic per a establir un marc legal que afavorisca activament la llengua minoritzada, que limite el predomini de la llengua «majoritzada» i que compte també amb polítiques públiques compensatòries de les desigualtats lingüístiques i amb capacitat per a canviar les dinàmiques sociolingüístiques dominants favorables sempre a les llengües fortes i del poder, i desfavorables per a les llengües minoritàries i sovint sense poder o amb un poder comparativament més minso. I, fer-ho, això sí, respectant els drets dels parlants de la llengua majoritzada i la seua seguretat lingüística.
1. Un cas d’anàlisi de la diversitat lingüística espanyola des de l’òptica del nacionalisme lingüístic, en la seua forma «banal» (Billig, 2006), a Rodríguez Adrados (2008). S’hi afirma, per exemple, que «com Catalunya mai no ha estat una nació, no hi ha hagut una llengua catalana unificada, normalitzada, fins que ho va fer Pompeu Fabra, ja al segle XX» (pàg. 276), que «[el basc] no ha estat mai una llengua unificada ni pròpia d’un Estat», sinó «una sèrie de dialectes no sempre intel·ligibles entre si, al costat dels quals s’ha creat una llengua comuna, el batua» (pàg. 141), a diferència del castellà, que és una llengua consubstancialment unificada i homogènia. I, encara més, «amb l’expansió del castellà i la decadència de la cultura tradicional, es reduí progressivament el nombre de parlants del basc en els segles XIX i XX: era una llengua rural, el castellà es difonia com la llengua de ... més alt nivell sociolingüístic. Amb la conversió del País Basc en una autonomia i la pressió d’un fort nacionalisme, que imposa, per diversos mitjans, l’aprenentatge del basc, augmentà el nombre dels seus parlants» (pàg. 142-143). És curiós que, en aquest relat, mentre el castellà «s’expandeix» de manera que sembla natural i on el nacionalisme espanyol no apareix enlloc, el basc «s’imposa», s’entén que contra natura, per la voluntat del nacionalisme basc.
2. Utilitzem el terme de construcció ideològica, seguint Therborn (2015), com aquella visió del món que inclou tant les experiències quotidianes dels individus d’una societat com les elaborades doctrines intellectuals, la consciència dels actors socials i els sistemes de pensament i els discursos institucionalitzats d’una societat determinada. Therborn recorda, en aquest sentit, que no es pot confondre ideologia amb ciència, art, filosofia o dret. No tota ideologia pot ser ciència, art, filosofia o dret; però això no ha de fer-nos oblidar que tota construcció intel·lectual, científica, filosòfica o de dret sorgeix de configuracions ideològiques i podria funcionar com una ideologia.
3. Cal destacar l’estudi de Guillo (1989) sobre la utilització de la idea de la jerarquia lingüística per a l’expansió, primerament interna (dins dels estats nació) i posteriorment exterior (arreu del món), de la llengua considerada «superior» i «nacional», en el cas de les dues llengües de més ressò internacional en els darrers tres segles: l’anglés i el francés.
4. El genocidi armeni (1915-1917), gairebé en l’oblit, a mans de les forces nacionalistes dels Joves Turcs, és el cas probablement més terrible de la història contemporània d’extermini físic de milió i mig de persones per raó de llengua i cultura diferent de la del projecte nacional majoritari.
5. No s’ha de confondre la idea de «jerarquia (de representacions socials) en el dret» amb el principi de «jerarquia normativa del dret». La primera té a veure amb la construcció ideològica que hi ha darrere del dret material; el segon fa referència, com és ben sabut, al fet que una font o norma preval sobre una altra norma en funció del rang jeràrquic de l’autoritat o de l’òrgan que l’emet.
6. Vegeu, en aquest sentit, els treballs de Franklin (2010), Réaume (2005 i 2013) o MacKinnoc (1989) sobre les teories del dret i la jerarquia de gènere; i de manera més genèrica pel que fa a les construccions ideològiques, Therborn (2015 ) o Butler (2001); o referides a l’àmbit del gènere, el treball de Laqueur (1994).
7. Vegeu, per exemple, el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals del Consell d’Europa de 1995, o la Declaració sobre els drets de les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques, aprovada per l’Assemblea General de l’ONU, en la resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992.
