Читать книгу Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià - AA.VV - Страница 11

Sant Vicent Ferrer: petjades d’una vida itinerant

Landmarks in Vincent Ferrer’s itinerant life

Francisco M. Gimeno Blay

Universitat de València

http://orcid.org/0000-0002-4883-2960-0000-0002-4883-2960

Resum: Entre el 22 de novembre de l’any 1399 i el 5 d’abril de 1419 Vicent Ferrer desenvolupà una intensa activitat pastoral visitant una part important de l’Europa occidental. Tot al llarg d’aquells anys predicà invitant a la correcció dels costums davant la proximitat de la fi del món, que ell considerava que arribaria aviat; participà, igualment, en la solució dels esdeveniments polítics més importants d’aleshores: el compromís de Casp i el Cisma d’Occident.

Paraules clau: Sant Vicent Ferrer, Predicació medieval, Compromís de Casp, Cisma d’Occident.

Abstract: Between November 22nd 1399 and April 5th 1419, Vincent Ferrer fervently preached in different parts of Western Europe. Persuaded that the end of the world was drawing near, he urged his followers to mend their errant ways. He also played a key role in the solution of important political conflicts, such as the Great Schism or the Succession to the Throne of Aragon, which was solved by means of the Agreement eventually reached in Caspe. Keywords: Saint Vincent Ferrer, medieval preaching, Great Schism.

1. «UT POSSET PREDICARE VERBUM DEI SICUT ARDENTER CONSUEVERAT ET FREQUENTER»

El 27 de juliol de 1412, des d’Alcanyís, Vicent Ferrer adreçà una lletra al papa Benet XIII on esposava la seua opinió a propòsit de la vinguda de l’anticrist i de l’adveniment de la fi del món¹. En la descripció que en feia de la seua curació miraculosa concretava que a la capçalera del seu llit se li aparegué Crist flanquejat per sant Domènec i sant Francesc. Ell, de bon començament, pregà Déu per la seua sanació; nogensmenys supeditava tot a la possibilitat de continuar predicant com s’afanyà a explicar amb les següents paraules: «ut posset predicare verbum Dei sicut ardenter consueverat et frequenter» (Ferrer, 2006: 559), emfasitzant que fins aquell moment ho havia acostumat a fer de forma apassionada, vehement, i freqüent, tal vegada amb caràcter regular. Ara be, tot fa pensar que des d’aleshores, l’activitat pastoral esdevingué frenètica com ho proven abastament alguns testimonis, com ara la lletra que dirigí al general dels Dominics des de Ginebra el 17 de desembre de l’any 1403, en la qual li comunicava que feia dos o tres homilies per dia: «quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando» (Hodel, 2006: 200). Tot seguint el seu relat, hauria estat el mateix Crist qui de forma manifesta li invitava que, seguint el model dels sants mencionats, es dediques a predicar per tot el món apostòlicament: «manifeste innuebat mentaliter eidem religioso infirmo, quod ipse iret per mundum apostolice predicando quemadmodum predicti sancti fecerant» (Ferrer, 2006: 559). La missió d’aquelles prèdiques havia de ser l’anunci de la vinguda imminent de l’anticrist i de la fi del món, i, com a conseqüència, la necessària i urgent conversió i correcció dels costums. L’any 1412, mestre Vicent ja havia travessat diverses contrades de l’Europa occidental, la qual cosa li permeté conèixer personalment i de visu les diferents tradicions culturals i organitzacions socials existents; fins el 5 d’abril de 1419 encara duria a terme altres viatges que li posarien en contacte amb altres regions i països. En realitat, fa la impressió que Vicent Ferrer havia fet seu el missatge evangèlic, concretament: «Aneu a tots els pobles i féu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Espèrit Sant», Mt 28,19; o també: «Els digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat», Mc 16,15, entre molts d’altres que hom pot localitzar a la Bíblia i que ressonarien amb tota seguretat constantment entre els seus pensaments, com, per exemple, en:

Nostre senyor Déu Jesuchrist, quan se’n volgué muntar alt al cel, donà una regla tal als apòstols, dient: «Euntes in mundum uniuersum, predicate Euangelium omni creature» (Mar., ultº caº). Ara, notat bé les clàusules; diu axí: «Vosaltres, apòstols, anats per tot lo món», quasi que volgués dir: «No vullats estar molt en les ciutats, viles ne castells, mas anats de loch en loch, de vila en vila». Sabeu per què? Yo·us ho diré: aquells qui han a preycar, axí com yo, si estan molt en una ciutat, han mester cambra, e ses necessitats, e alguna amistança, e és los turbació; e per fugir a açò, «ite, euntes pro utilitate mundi», car si aquells qui prediquen no estan sinó en una vila, els altres, què faran? No seran il·luminats. Serie bona cosa que·l sol, quan hix de matí que no pugàs més alt? No, per ço que no porie il·luminar tot lo món: «Docentes fidem qui debent credere». Aprés, escalfant-lo en devoció; aprés en fruyt de penitència; e açò dix Jasuchrist: «Euntes, docete», etc. (Ferrer, 1934: 55-56).

I més concretament: «Quant los apòstols volgueren anar a preycar, partiren-se lo món: sent Pere en Achaya, Anthiochia e Roma; sent Berthomeu en Índia; sent Jachme major en Spanya, etc.; mas, sent Pau tot lo món» (Ferrer, 1934: 57-58). I mestre Vicent, entre altres ocasions, en el sermó de la Fèria VI després de la terça domínica de Quaresma «Domine, video quia propheta es tu», Io 4, 19 (pronunciat el divendres 31 de març de 1413) recordava:

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats que la gent es inclinada a penitència: lo preycar ha nom «sembrar» quant es a la obra: Semen est verbum Dei (Luce, viii.°), e es-se seguar quant es fan lexar peccats. David, en lo psalm «In convertendo»: Euntes ibant et flebant; los anants, anaven e ploraven, gitants la sua lavor; venientes, venient portantes manipulos suos: euntes ibant; anant a la mort, devem anar millorant-se tots temps. Si van corporalment per lo mon, devem anar preycant e plorant, escampant la lavor; gran fet es, com aquell que sembra, regua: Euntes ibant et flebant, mittentes semina; venientes, venient portant cascú son manoll; tantes animes com havia convertides, tants manolls porta venints a la gloria, portantes manipulos suos. Tots quants se seran convertits, tots se ajustaran e tendran per capità de aquell tal preycador»(Sanchis Sivera, 1927: 164);

evocava, finalment, en el sermó: «Deus visitavit plebem suam», corresponent a la Feria V després de la quarta domínica de Quaresma (dijous 6 d’abril de 1413) «com Jhesu Christ, en sa vida, ans de la sua passió, anás preycant de ciutat en ciutat» (Sanchis Sivera, 1927: 197).

Del relat identificat com la «visió d’Avinyó» es poden individualitzar alguns dels trets definitoris del tarannà vital de mestre Vicent. Els verbs, ire i praedicare, d’una part, i els adverbis, ardenter i frequenter, de l’altra, delimiten un cercle a l’interior del qual es desenvolupà el projecte personal i vital del dominic valencià. Ens descobriran la idiosincràsia d’aquest predicador de l’autumne medieval. El primer infinitiu, ire, és el que en recorda l’activitat viatgera duta a terme per mestre Ferrer al llarg de tota la seua vida; aquest itinerari vital fou acompanyat sempre per la paraula, la predicació, que el dominic valencià feia servir per tal d’instruir els fidels, per evangelitzar-los, per fer-los partícips del missatge evangèlic². Ell mateix ho explicava al sermó: «micae cadebant de mensa divitis», Lc 16, 21, pronunciat el dissabte posterior al primer diumenge després de la Trinitat, on contraposa els llecs als eclesiàstics tot atenent la seua instrucció, la seua paraula com intermediari cultural garantia la disseminació del missatge evangèlic; les seues raons ho explicaven amb nitidesa:

Mas, vosaltres, llechs, no podeu mengar de aquesta vianda, sinó los mestres en theologia e los grans clergues e bachellers, e vosaltres no, per ço com no sabeu entendre la Scriptura; e açò dix David (psalm cxxviiº Beati omnes): «Filii tui sicut nouelle oliuarum in circuitu mense tue». Axí, aquells qui entenen la santa Scriptura, han plaer de legir en aquella; mas, vosaltres, llechs, qui no sabeu legir, menjau de les miques que cahen de aquesta mesa sapiencial» (Ferrer, 1934: 29).

Les seues paraules serviren per organitzar els seus sermons vertebrats mitjançant diverses autoritats, entre les que cal recordar les bíbliques, que constituïen l’esquelet de la homilia començant pel propi tema, els pares de l’església, els textos hagiogràfics, i, finalment, les referències constants a la vida quotidiana. A més a més, com descobreixen algunes intervencions, homilètiques i d’altres, degué d’ésser un personatge vehement com ell mateix es qualifica emprant l’adverbi ardenter referit a la seua predicació. Així, doncs, la predicació itinerant proclamava el missatge evangèlic fent servir la paraula, fent realitat: «La paraula vol dir això: La llavor és la paraula de Déu», Lc 8, 11.

La vida de Vicent Ferrer fou, sense més, una vida itinerant. D’ençà que professà com a frare dominic el seu destí el forçà a caminar. Tot començà l’any 1368, quan el capítol provincial celebrat a Tarragona l’assignà al convent de Barcelona com estudiant al Studium naturarum (Gómez García, 1997: 260); l’any següent el capítol provincial de Barcelona l’assignava al convent de Lleida per tal de continuar el mateix estudi (Gómez García, 1997: 272). Després seguirien les assignacions a Lleida com a lector de Lògica, els anys 1370 i 1371; a Barcelona per estudiar Teologia els anys 1372, 1373; en 1375 el capítol provincial de Manresa el destinà a Barcelona com a lector de Filosofia i, finalment, l’any 1376 el capítol provincial de Calatayud l’assignà a Tolosa del Languedoc per estudiar Teologia (Garganta – Forcada, 1956: 22). Aquest periple vital estigué destinat a la seua formació intel·lectual, la qual aconseguiria en diversos indrets. Finalitzat aquest període, es veié immers en altres desplaçaments i trasllats, com ara acompanyant a Pedro de Luna, delegat pontifici, entre altres. Voldria recordar, finalment, la seua anada i estada a la ciutat d’Avinyó durant tot el temps que fou confessor de Benet XIII, és a dir entre 1394 i 1398, període del qual la Biblioteca Històrica de la Universitat de València en conserva una Bíblia glossada, en dos volums, de la segona meitat del segle XIII, que el Papa Luna regalà a mestre Vicent com ho recorda la nota de propietat:

Ista Biblia glosata et postillata per dominum Hugonem cardinalem est fratris Vincentii Ferrarii ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus papa XIIIus, dum esset confessor suus³.

Ara bé, l’activitat viatgera esdevingué frenètica a partir de 1399, una vegada que obtingué el nomenament de legatus a latere Christi, legació que ell mateix recordà en sengles ocasions, com ara en un sermó predicat el dia de santa Cecilia, on menciona el moment en el qual començà a predicar, és a dir el 22 de novembre de l’any 1399 (Garganta – Forcada, 1956: 37). Heus ací les seues paraules:

En sancta mare Església, huy se fa offici de una gloriosa verge màrtir madona sancta Sicilia (sic) e de aquella vull preycar, no per rahó general, tan solament en quant es verge e màrtir, mas encara per rahó special, que per tal dia con huy jo començí a preycar per lo mon e publiquí ma legació a latere Christi, e per que ella me ha fetes moltes gràcies, per ço no la vull jaquir de preycar (Chabás, 1995: 293).

Molt interessants es revelen altres referències a la seua legació apostòlica atès que en aquestes ocasions fou encomanada a l’apòstol sant Pau, com es llegeix a l’epístola que dirigí a Benet XIII el 27 de juliol de 1412 «Apostolus Paulus, post sue predicationis euvangelice, ymo et legationis apostolice a latere Christi sibi comisse plurimos annos» (Ferrer 2006: 552; Ferrer, 2019: 1234)⁴; o també al sermonari d’Avinyó on les trobem referides als altres apòstols, com ara sant Pere⁵. Vicent Ferrer no dubtà pas d’equiparar-se a ells, presentant-se com un deixeble de Crist, com féu quan de forma retòrica es preguntava qui era el vertader pontífex i ell mateix responia: «Et si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum et fecerunt tercium, et sic habemus tres papas»⁶. No ens ha de meravellar gens aquesta comparació, ja que la butlla de canonització donada a Sant Pere de Roma, el primer d’octubre de l’any 1458, primer del pontificat de Pius II, el presenta com l’àngel de l’Apocalipsi anunciant el judici final: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium, pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram» (Esponera Cerdán, 2005: 450); de la mateixa manera, per als testimonis del procés de canonització fou un gran predicador, afirmant, en ocasions, que des de l’època apostòlica no hi havia hagut altre semblant⁷. Aquesta és la opinió, entre altres, de Joan Rei, prevere, capellà de l’església metropolitana de Tolosa de Languedoc⁸, el qual havia escoltat que l’arquebisbe de Tolosa havia dit:

Et recordatur ipse testis loquens dici audivisse a dicto reverendissimo patre in Christo domino Dominico, tunc archiepiscopo tholosano, quod a morte citra beati Petri apostoli non surrexit maior neque fuerat excellentior predicator verbi Dei, prout ipse idem dominus tholosanus qui erat maximus theologus dixit se credere⁹.

L’itinerari missioner de mestre Ferrer es pot reconstruir solament de forma parcial, perquè, tot i el temps transcorregut, no en disposem encara d’una edició crítica d’un diplomatari el més complet possible que permetria localitzar el personatge en les coordenades històriques i en els moments concrets de la seua vida. S’ha publicat recentment l’itinerari corresponent als anys 1408-1416 (Riera i Sans, 2013). Manquen, però els primers anys, entre 1399 i 1408, d’una banda, i de 1416 fins 1419; nogensmenys disposem de materials suficients per resseguir les petjades del dominic arreu Europa. Pel que fa a la primera part disposem de les informacions que proporciona la lletra que dirigí des de Ginebra al general dels Dominicans, mencionada anteriorment, on refereix les contrades europees que havia visitat fins el moment: Lombardia, Saboia, Friburg de Suïssa. Comunicà al Prior general que, com en anteriors ocasions, havia estat invitat, per les autoritats religioses o civils, a predicar en la Lombardia: «ad requestas et rogamina multorum, tam verbo quam scripto, transiui in Lombardiam, ubi continue predicaui per annum et mensem in cunctis ciuitatibus, uillis et castris uestre obedientie» (Hodel, 2006: 201), en el marquesat de Monferrato en el Piamont: «in dominio Marchionis Montisferrati» (Hodel, 2006, 201), en el Delfinat, o en la diòcesi de Lausanne convidat a predicar-hi pel mateix bisbe: «ipsemet episcopus lausanensis bene per duas, uel tres dietaas uenit ad me humiliter obsecrando ex corde quod suam diocesim uisitarem» (Hodel 2006: 203). Altres testimonis, com ara la predicació de la Quaresma de 1404 a Friburg, la missió de Mallorca, entre els mes de setembre de 1413 i el mes de gener de 1414, enriqueixen considerablement el nostre coneixement sobre la dimensió històrica de mestre Ferrer així com la seua activitat pastoral.

Vicent Ferrer, nogensmenys recordava sovint en algunes ocasions la seua predicació itinerant. Heus ne ací alguns exemples: «cum ego predicarem in Lombardia prima vice, modo iam sunt 9 anni completi» (Ferrer 2006: 560); «En Saboia, en un castell en les festes de Nadal, predicava jo, i hi eren el comte i la comtessa, i prediquí en una gran sala … Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trenca i no féu mal a ningú. Item a Nules, prop de València, se n’entrà bona partida del cadafal, … Item a Xinxilla altre perill molt gran. Perquè en el meu cor quan he a predicar defora l’església estic amb paor, i en l’església, no. Així no us meravelleu per què faig la creu abans: quia hoc contra signum nullum stat periculum» (Sanchis Sivera, s.a.: 70-71).

En diversos moments el dominic valencià ha fet esment a la necessitat de estar contínuament en moviment, de viatge: «Havem doctrina, nosaltres preycadors, que no deuem tots temps estar en una vila, mes anar de loch en loch, predicare evangelium» (Ferrer, 1932: 32); així com dels guanys que s’obtenen entrant en contacte amb altres persones, com explicà en la epístola sobre l’anticrist:

Nam mihi, per mundum predicando discurrenti per diversas regiones et provintias, regna, civitates, villas et castra, frequenter occurrunt diversse persone devote et spirituales, narrantes et referentes certitudinaliter de tempore antichristi et fine mundi diverssimode et multipharie, suas revelationes iuxta ea que dicta sunt unanimiter concordantes (Ferrer, 2006: 561).

2. ACOMPANYAT PEL VERBUM ÆTERNUM

En tots els viatges estigué acompanyat per la paraula. La seua iconografia no ha descurat aquest símbol potent que formà part del tarannà de mestre Vicent i que l’acompanyà tota las seua vida. Les representacions iconogràfiques posteriors a la seua mort ens el presenten acompanyat d’un llibre. Unes vegades el llibre apareix tancat amb brotxes, i exhibint una enquadernació, potser, de vellut o cuiro de color vermell, com el pintà Joan Reixach, ca. 1460, en la taula que custodia el museu de la catedral de València (Calvé Mascarell, 2016: figura 48); es tracta en aquesta ocasió d’un llibre de petit format, transportable i consultable in itinere, onsevulla que es trobara predicant o, fins i tot, desplaçant-se d’un lloc a un altre. No es pot endevinar quin és el contingut, encara que podem presumir que es tracta d’una Bíblia. No resulta inversemblant la hipòtesi donat que era el llibre per excel·lència i un mestre en teologia no podia prescindir-ne, a més a més Vicente Ferrer es refereix a ella en moltíssimes ocasions als seu sermons; tanmateix encara que el pintor ens priva de conèixer el contingut del llibre, tot permet pensar que es tracta d’una bíblia de butxaca, tot utilitzant l’expressió dels col·legues francesos amb la qual al·ludeixen a la versió parisenca de la Biblia (45/50 línies, amb les epístoles de sant Jeroni –ad Paulinum i a Desideri-, i les interpretationes nominum hebraicorum). L’Arxiu Capitular valencià ha conservat un exemplar d’aquesta versió de la Bíblia amb una nota, encara que posterior, que recorda que va pertànyer a Vicent Ferrer: «Hanc Bibliam portabat secum divus sanctus Vincentius Ferrer in qua sunt scripta quaedam scholia»¹⁰.

Freqüentment, el llibre es presenta obert al públic per tal que aquest llegisca el missatge evangèlic corresponent. En aquest sentit, el retaule de la Verge amb el Nen i Sant Vicent de Pedro García de Benabarre¹¹ pintat entre 1456 i 1460, el llibre obert permet llegir el missatge apocalíptic que formà part de la iconografia de sant Vicent: «Timete Deum et date illi honorem quia venit hora iudicii eius», Ap 14, 7, passatge bíblic que Vicent Ferrer no utilitzà mai com un tema en les seues predicacions, com es pot comprovar en el cens de temes predicats publicats per J. Perarnau i Espelt (Perarnau i Espelt, 1999); conclou el text del llibre amb el nom del dominic: «Santus Vincencius or[…]». El mateix text es troba en moltes altres representacions en les que apareix el llibre obert tot esperant que l’espectador-lector siga capaç de llegir-lo, com s’esdevé en el sant Vicent, de 1455-1490, atribuït a Domenico de Michelino de la Galeria Nacional de Parma¹², o el sant Vicent, de 1470-1480, del taller de los Erri en la sacristia de la catedral de Mòdena¹³. Més interessant, en aquest sentit, resulta el retaule de sant Vicent Ferrer de Vicent Macip, ca. 1525-1529, conservat en la catedral de Sogorb¹⁴. Aquí sant Vicente sosté en la seua mà esquerra un llibre, quasi quadrat, en el que amb capitals renaixentistes s’han escrit els següents passatges bíblics: «ibunt mali in suplisium eternum: iusti autem in vitam eternam», Mt 25, 46, i «memorare ergo novissima tua, [et] in eternum non peccabis», Eccli 7, 40, tot recordant el juí final i la necessitat de corregir les actuacions humanes davant l’adveniment de la fi del món. Per tal de finalitzar aquest breu recorregut pels llibres que han acompanyat les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, voldria recordar la taula pintada per Giovanni Bellini, conservada en la basílica dels sants Joan i Pau de Venècia. El sant subjecta un llibre a la mà esquerra que invita a l’espectador a apropar-se i llegir-lo. Si ens hi acostem, hom adverteix immediatament que no es possible llegir el text, en realitat el pintor ha dibuixat una mise en page que de lluny crea la l’expectativa de la seua llegibilitat, ens presenta la impaginació característica dels manuscrits que copiaven la Glossa ordinaria¹⁵. Vana il·lusió, doncs, ja que de prop vegem el dibuix d’una pàgina sense text. Interessa, això no obstant, el dibuix que veu el lector, ja que la pàgina està escrita amb lletres gòtiques textuals de mòduls diferents. Entre ambdues s’estableix una relació jeràrquica que guia al lector en el seu transitar pel text bíblic. Giovanni Bellini va saber lligar en aquest llibre dues de les eines principals utilitzades per Vicent Ferrer en la seua predicació: el text bíblic i els comentaris dels Pares de l’església reunits en la Glossa. Ara bé, el format gran de la Glossa ordinària, freqüentment, impedia la seua consulta in itinere, reservada principalment per consultar-la en les biblioteques amb el mobiliari ad hoc. Pel contrari, la Bíblia de butxaca, com les de la Catheriniana de Pisa (Gimeno Blay, en premsa) o la de la Catedral de València (Gimeno Blay, 1992), feien possible traslladar-se amb la seua companyia i consultar-la quan les circumstàncies així ho requerien; completaria les informacions estretes del Breviari, on trobava lectures dels Pares de l’Església i textos litúrgics susceptibles d’ésser utilitzats en les seues homilies, com posa de relleu el corpus de sermons predicats pel dominic valencià.

3. PREDICARE FREQUENTISSIME BIS IN DIE, NECNON ET TER ALIQUANDO

Vicente Ferrer, tot seguint el text de la lletra endreçada al General indica que predicava dos i tres vegades al dia:

Quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando, imo et missam cum nota solemniter celebrare, ita quod itinerationi, comestioni, et dormitioni, et aliis pertinentiis vix mihi superest tempus (Hodel, 2006: 200).

Així doncs, el temps lliure per estudiar li resultava ben escàs per tal d’atendre totes les obligacions derivades i, per aquesta raó es veia forçat a preparar les seus homilies mentre caminava, potser el silenci del camí li permetria abstraure’s, concentrar-se i donar forma al contingut de les seues homilies. S’ho feia saber al General: «quinimo itinerando oportet me ordinare sermones» (Hodel 2006: 200). Preparar-se per predicar requeria, si més no, una petita biblioteca portàtil per llegir onsevulla que fora el predicador. Vicent Ferrer explicà quins eren els llibres bàsics, fonamentals, als quals hauria de recórrer per tal de preparar les homilies. Ho explicà al sermó de la Dominica nona [post Trinitatem] in vigilia assumpcionis virginis Marie (Ferrer, 1975: 105-113 sermó LXVIII). Referint-se a la vida del religiós que circumstancialment viu fora del monestir proposa que deu d’actuar com si estiguera al convent, respectant les activitats i horaris conventuals; per al viatge ha de «portar son breviari e la Biblia per preÿcar; açò és portar lo monestir ab si» (Ferrer, 1975: 109). Hem de suposar, doncs, que Vicent Ferrer viatjava acompanyat d’alguns llibres que li proporcionaven el nodriment necessari per tal de confegir els seus sermons. El testimoni de «Johannes Inardi, in legibus licenciatus, judex ordinarius», en la enquesta de Toulouse, resulta força interessant al respecte. Havia sentit dir que sant Vicent «nihil possidebat nisi unam parvam Bibliam, Breviarium, Psalterium et scriptorium»¹⁶, entre altres propietats que no interessen en aquesta ocasió.

Així doncs, Vicent Ferrer acompanyat de la seua «companyia» l’hem vist recórrer una part d’Europa. Estendre i difondre la paraula de Deu era el seu comés. La butlla de canonització, presentant-lo com l’àngel de l’apocalipsi: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium», resumia la finalitat de la seua predicació en rebatre els errors de jueus i moros: «ad iudaeorum eorundem sarracenorumque et aliorum infidelium confutandos errores», l’enviaven a predicar i difondre la paraula de Deu per tot arreu, mostrant, així mateix, la proximitat de la fi del món i del judici final i el camí de la vida eterna:

pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram, tempore opportuno transmissi, ut in omnes gentes, tribus et linguas, populos et nationes verba salutis diffunderet, regnum Dei, diemque iudicii appropinquare ostenderet, et aeternae vitae semitam demostraret (Esponera Cerdán, 2005: 450).

4. PARAULA FORÇA

La veu atronadora de Vicent Ferrer no només s’escoltava en espais eclesiàstics i abordant temes d’església, esdevingué una paraula potent, força, seguint la proposta de Zumthor. Possiblement fou per aquesta raó per la qual fou l’encarregat de pronunciar paraules cabdals, fonamentals en la vida medieval en ocasions d’excepció. Concretament em referisc a dos esdeveniments polítics de màxima importància com ara el compromís de Casp i el cisma d’Occident. En ambdues ocasions Vicent Ferrer assumí el paper de protagonista. A Casp prengué la paraula, com a portantveu dels compromissaris en diferents moments importants. El primer a recordar fou el 17 d’abril, quan els compromissaris havien de jurar com a tals comprometent-se a practicar la pesquisa per tal d’esbrinar quin era el candidat amb més mèrits amb independència de criteri, i no acceptant pressions. Com no podia ser altrament, celebrada la missa a la qual assistiren els compromissaris, prengué la paraula Vicent Ferrer i pronuncià un sermó fent servir com a tema: «Fiet unum ovile et unus pastor», Io 10, 16 (Gimeno Blay, 2012a). En la seua peroració exposà algunes idees que havia fet públiques Benet XIII en les lletres que dirigí al parlament del regne d’Aragó el mes de gener de 1412 (Gimeno Blay, 2013: 70-100), i, especialment, emfasitzà la unitat dels territoris constitutius de la Corona d’Aragó, front als interesses particulars afirmava la unitat en la diversitat, fent servir l’ordre celestial com correlat de la societat medieval. Potser aspirava a fixar l’espai i els límits de la recerca que se’ls havia encomanada.

Després d’aquest matí del 17 d’abril seguiren altres dos moments en els quals Vicent Ferrer tingué protagonisme i la seua veu atronaria potent entre els seus companys (Gimeno Blay, 2012: 79-86). Com que el dia 17 d’abril no pogueren jurar, per raons diverses, Guillem de Vallseca ni Giner Rabassa, quan ja es pogué realitzar el jurament, Vicent Ferrer ocupà un lloc de privilegi (Gimeno Blay, 2012: 87). Ara bé, el moment cabdal s’alcançà durant el mes de juny. La publicació del nom del candidat elegit recaigué en Vicent Ferrer. Se’n feren dos publicacions, la primera el 25 de juny en la sala de reunions habitual on es trobaven els nou compromissaris acompanyats pels sis notaris que havien de redactar el mundum de la sentència, és a dir de l’acord pres per la majoria dels compromissaris, i els testimonis, entre els quals hi eren els alcaids del castell de Casp. En aquella ocasió, Vicent Ferrer rebé de mans del Bisbe d’Osca el text, no redactat encara en forma, amb el tenor de la sentència i el llegí en veu alta davant dels assistents. Finalitzada la lectura de l’esborrany, els notaris començarien la redacció dels instruments notarials, tres destinats als representants dels parlaments dels regnes d’Aragó i València i del principat de Catalunya (Gimeno Blay, 2012: 170-186; Gimeno Blay, 2013: 173-177). El dia 28 de juny, de matí, a tèrcia, després de la celebració eucarística i del sermó pronunciat per Vicent Ferrer, fent servir el tema: «Gaudeamus et exultemus et demus gloriam Deo quia venerunt nubcie Agni», Apoc 19, 7, de bell nou el dominic valencià prengué el text de la sentència, ara sí, redactat en forma, és a dir un instrumentum publicum in publicam formam redactum, amb el tenor negotii i les signatures dels sis notaris escaients, i el llegí davant el públic congregat en la plaça davant la porta principal de la església col·legiata de Casp, escena que han reconstruït diferents pintors contemporanis (Gimeno Blay 2012: 19-33; Gimeno Blay 2013: 151-163).

Ja en aquell moment gaudia Vicent Ferrer de fama com a persona justa, ponderada, com ho proclamà el parlament del Principat de Catalunya, reunit a Tortosa, tot després d’assabentar-se’n que Vicent Ferrer anava a ser un dels compromissaris. El parlament escriví les següents paraules:

… e per conclusió e tolre tot scrúpol de sospita pot quescun pensar e indubitadament creure que Deu e la sua justícia e veritat seran certament en lo fet en lo qual entrevinrà aquella sancta persona Vicenç Ferrer, qui és norma exemplar e mirall de tota religió, justícia, penitència e veritat, la predicació, vida e obres del qual no sabem si digam que són maravelloses o miraculoses… (Actas, 1848: 311).

L’altra intervenció decisiva fou la publicació de la sostracció de l’obediència per part de la Corona d’Aragó al papa d’Avinyó, Benet XIII. El text que es va difondre per tot arreu el llegí Vicent Ferrer el 6 de gener de 1416 i el mateix rei Ferran I ho explicava amb les següents paraules:

aprés la missa e predicació solemnes de mestre Vicent Ferrer, havem feta publicar per lo dit mestre Vicent la substracció feta per nos, de la obediencia del dit Sant Pare, per les causes e motius, segons veurets en aquella. E aximateix, la manam publicar per totes les ciutats e lochs deçà de nostra senyoria (Martínez Ferrando, 1955: 99 document 61).

A més a més del relat proporcionat pel mateix rei, conservem la lletra que Margalida de Prades, reina viuda de Martí I l’humà, dirigí al seu oncle el bisbe de Mallorca, Lluis de Prades, qui era endemés camarlenc del Papa Luna. Segons ella, mestre Vicent hauria defensat, in extremis, que Benet XIII era el vertader papa: «dix afirmativament, com nostre Sant Pare era vertader vicari de Jhesucrist, que ell sapia coses per les quals era ben cert de açò», nogensmenys criticava les maniobres dilatòries del Pontífex (Martínez Ferrando, 1955: 105 document 66). L’amistat, però, no havia sigut un obstacle per tal que Vicent Ferrer li advertira del risc de no renunciar, ho havia fet a Perpinyà, concretament el 7 de novembre de 1415, en el sermó que li dirigí fent servir com a tema les paraules de la profecia d’Ezequiel 37, 4: «Ossa arida, audite verbum Dei», la no renuncia per part del papa Luna deixà el camí lliure per tal que el 26 juliol del 1417 el concili de Constança el declarara: perjuri, escandalitzador de l’Església universal, nodridor del cisma, pertorbador de la pau i unió de l’Església, cismàtic i heretge, esgarriat de la fe, violador pertinaç de l’article de la fe: «unam sanctam catholicam Ecclesiam», indigne de qualsevol títol, grau, honor i dignitat (Mansi, 1784: columna 1141), invitant els fidels que «ne eidem Petro de Luna schismatico et hæretico incorrigibili, notorio, declarato et deposito, tanquam Papæ obediant» (Mansi, 1784: columna 1142). Vicent Ferrer l’havia defensat tot al llarg del pontificat en sengles ocasions, com ara: (1) el dos de desembre de 1411 a ¿Illescas? Afirmava: «Et, si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum er fecerunt tercium, et sic habemus tres papas. Modo, et sic ambulamus in tenebris»¹⁷; (2) el 27 de juliol de1412, des d’Alcañiz sentencià amb contundència: «10ª pars, populi Cathalonie modo Yspaniarum, sub domino nostro papa Benedicto 13º, vero vicario Christi»¹⁸; i, finalment, durant la tardor de 1413 a Mallorca, es referia a la novena plaga en el següents termes: «Nona plaga fuit tenebrarum orribilium in quo erat. Istud signum currit modo propter Scisma presens ex ignorantia verissimi pape, et durat per tres dies, quia tres dicunt se esse papam et est ita tenebrosum et obscurum quia ex utraque parte sunt magni doctores et magistri, reges et prelati et, quod magis est, ex utraque parte fuerunt sancti qui faciunt miracula»¹⁹. Vicent Ferrer fou invitat a participar en les sessions del Concili de Constança entre altres, pel canceller de la universitat de París, Joan Gerson. Ferran I i Alfons, entre el 31 de gener i el 31 d’agost de 1416 intentaren que Vicent Ferrer es desplaçara a Constança amb totes les garanties. Vicent no hi anà. La lletra d’invitació traspúa una situació incomoda per a mestre Vicent i potser aquesta és la raó per la qual no participà al concili. Tal vegada recordà amb amargor les acusacions formulades per Nicolau Eimeric, les quals no prosperaren gràcies al seu amic Pedro de Luna. Certament, Joan Gerson, no s’està d’informar mestre Vicent que estava al corrent de les critiques que havien arribat:

Mittimus reverendus pater praenominatus, et ego, quaerelas aliquorum, quae in manus nostras nedum verbis, sed scriptis devenerunt, et id agimus, non ad damnationem tuam, non ad inculpationem, non ad irritationem (novit Deus), sed ad cautelam super his ampliorem (Robles Sierra, 1987: 214),

siga per les seves prediques, siga per les actuacions d’alguns membres de la seua «companya». Alguns l’havien titlat d’heretge, la frase final del passatge de la lletra de Joan Gerson transcrit el posava sobre avís (Daileader, 2016: 28-30).

5. UN LLOC PER A LA PARAULA

La posada en escena de la paraula sempre es produïa en contextos singulars, espais que sobresortien (de vegades tossals, turons, promontoris) del nivell on estaven situats el oients, reunits al seu entorn. A l’interior dels espais eclesiàstics feia servir les trones, en la mesura que esdevenien els llocs privilegiats per pronunciar la paraula i d’aquestes se’n conserven moltíssimes on la tradició commemora el seu ús per part de mestre Ferrer. A tall d’exemple il·lustra aquesta situació la pintura de Bartomeu degli Erri en la qual mostra a Vicent Ferrer predicant des d’una trona elevada davant l’església de sant Eufemia de Verona²⁰. Sovint les autoritats que l’havien convidat preparaven els cadafals, els entarimats, des dels quals Vicent Ferrer pronunciaria el seu sermó; ell en diverses ocasions ha fet esment al lloc elevat en les homilies, com ara: «Item en una altra ciutat predicava en un cadafal, i havia de pujar per una escala de gats … Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trencà» (Sanchis Sivera, s.a: 71).

Vicent Ferrer fou invitat per les autoritats eclesiàstiques i civils a predicar als fidels en els terrenys subjectes a la seua jurisdicció. S’ha fet esment a la invitació cursada pel bisbe de Lausanne qui l’invità a predicar en terres de Suïssa l’any 1403 i, finalment, hi estigué la Quaresma de 1404, com ho prova abastament el manuscrit del Convent des Cordeliers amb la reportació de Friedrich von Amberg. També el bisbe de Mallorca l’invità a anar-hi i es traslladà a l’illa a finals d’agost i hi romangué fins el començament de l’any següent. El sermonari d’Avinyó permet resseguir l’itinerari missioner del dominic valencià a l’illa de Mallorca.

Arribat el moment de la predicació, fa la impressió, que s’hi reunia entorn al predicador un munt de gent. Així ho recorden constantment gairebé tots els testimonis del procés de la canonització. Situats cadascun al seu lloc, començaven a brollar les paraules de Vicent Ferrer. L’instrument que feia servir era la veu, ell no s’està d’explicar que significava, ho féu en un sermó de la quarta domínica d’Advent (Ferrer, 2019: 1440 sermó 113), en el qual féu servir com a tema el passatge de l’evangeli de Joan 1, 23. «Ego vox clamantis in deserto»; celebrant la predicatio fructuosa de Joan Bautista deia que el «proprium officium vocis est ostendere et manifestare propositum cordis seu conceptionem mentis», tot entenent que les «voces sunt note, id est signa earum que sunt in anima passionum», la qual cosa li permet distingir entre la veu i la paraula, entenent que aquesta és el: «conceptum mentis antequam exprimatur ore», mentre que les «voces sunt que ore proferuntur». Discrimina molt encertadament entre la paraula eterna i la temporal, i seguint aquesta dicotomia presenta a Crist com el «verbum aeternum», front a Joan que es presenta com la «veu» que clama en el desert. Així doncs, Joan fou enviat com a veu que anuncia la paraula:»Misit vocem, scilicet Iohannem baptistam, ut ostenderet et manifestaret verbum divinum» (Ferrer, 2019: 1442 sermó 113) i segons Vicent Ferrer Joan es presentà com a veu: «ad ostendendum differentiam inter verbum aeternum et vocem temporalem ipsum demostrantem».

Tot continuant aquesta reflexió el predicador, doncs, és una veu. Ara bé, el bon predicador ha de ser conscient que en l’exercici de la predicació intervé tot el cos, no sols es una posada en escena del cos, hi intervenen tots i cadascun dels membres, incloent-hi l’exemple que proporciona la pròpia vida. Mestre Vicent ho explicava d’aquesta manera: «hoc est exercitium predicationis, quia omnia membra et potentie debent predicare, non solum os, sed etiam vita, mores, exemplo bone fame. Item, etiam intellectus studendo, memòria contemplando et cor et manus, gestus et continents faciendo». D’aquesta manera, el predicador íntegrament deu ésser veu: «totus debet esse vox». Així la veu es posava al servei de la paraula, constituïa l’eina, l’instrument per transmetre als fidels el «verbum aeternum», la paraula. Per a Vicent Ferrer, com per a molts dels teòlegs medievals, la paraula es guaridora, salva les ànimes d’anar a l’infern, una idea que exposà al sermó «Verbum potest salvare animas vestras», Jm 1, 21 (Ferrer, 2006: 259 nº 174), perquè com proposa a la divisio thematis la paraula il·lumina, inflama i purifica. En realitat Vicent Ferrer és el sembrador que escampa la paraula de Déu, com s’esdevé a la paràbola del sembrador, Lc 8, 11, que mestre Ferrer utilitzà com a tema en el sermó de la feria segona després del diumenge de sexagèsima: «Semen est verbum Dei», Lc 8, 11 (Ferrer, 2006: 158-159 nº 86).

L’encís que provocaven entre els oients les argumentacions i gesticulacions de mestre Vicent afectava també a la llengua en la qual predicava. Els biògrafs, de la mateixa manera que els testimonis del procés de canonització, han emfasitzat la idea d’un predicador posseït pel do de llengües, així P. Ranzano deia que «magna etiam admiratione dignum illud est, quod donum linguarum, sicut et veteribus Apostolis, ei concessum est», (Ranzano, 1675: 495) identificant-lo amb els apòstols els quals reberen el do de llengües el diumenge de Pentecostes, segons es descriu en Fets dels Apòstols 2, 1-7. Vicent Ferrer predicava en la seua llengua materna («et sua valentina ac moderna lingua fuerit sempre locutus» (Ranzano, 1675: 495) i tots els presents l’entenien encara que no foren valencians, com s’afanyà a proclamar el mateix Ranzano que eren: «multi quoque, graeci, teutonici, sardi, hungari et alii in aliis locis nati». Martí d’Alpartil refereix una predicació de Mestre Vicent a la qual ell assistí. En veu alta mostrà la seua admiració pel nombre de presents, procedents de diversos indrets i contrades, tot tenint present que el dominic parlava valencià:

Et cum ego, qui hec scribo, quadam die ipsum audirem, me multitudine circumdato, dixi publice quod mirabar, cum ipsum audirent infinite gentes diversarum linguarum, cum ipse vix figeret linguam valentinam, qualiter nec quomodo ipsum intelligebant; unus de circunstantibus satis persona honesta alamanus respondit: «Quid dicitis?» Et ego replicavi eadem verba.

Un dels presents, alemany, li respongué: «Certe ego sum alamanus, et est modicum tempus, quod ego sum in partibus istis; sed ita bene intelligo magistrum, quantum linguam maternam» (Alapartil, 1994: 151).

Les seues paraules, pronunciades hic et nunc, desaparegueren en continent entre la remor, el soroll i la confusió dels assistents; nogensmenys, a la «companyia» hi havia alguns interessats per prendre notes de les paraules pronunciades. Les notes preses allunyaven de la temporalitat les paraules i les feien romandre de forma indefinida. I d’aixó n’era conscient Vicent Ferrer, com es desprèn del següent comentari: «Differentia est inter verbum vocale et scriptum litterale. Verbum solum extendit se ad presentes loco et tempore, quia statim transit. Scriptum autem, quia permanet, extenditur etiam ad absentes et futuros» (Ferrer, 2006: 503 nº 393). Així doncs, l’escriptura supera la temporalitat, permet transitar i deambular al text projectant-lo al futur, la qual cosa permet que les futures generacions de lectors se n’aprofiten de l’experiència atresorada. Al procés de canonització alguns testimonis recorden la presència dels reportadors que prenien notes al peu de la trona i després reescrivien de bell nou les notes per tal d’enllestir les edicions manuscrites dels sermons, a partir de les quals en treien còpies els interessats. Aquesta versemblant escena la inclogué Miquel del Prado en el retaule de sant Vicent procedent del convent de Sant Onofre de Museros. A més a més. Alguns manuscrits ens recorden aquest primer moment, o fase, d’escripturació dels sermons, com ara al manuscrit amb la quaresma de 1404 a Friburg, Friedrich von Amberg conta que seguí mestre Vicent i prengué notes de les seues prèdiques i, a la fi, preparà l’edició que coneguem en la actualitat. Coneguem els noms d’alguns dels reportadors, gràcies als quals podem llegir els sermons de mestre Vicent, Joan d’Alcoi, Antoni Auria, Antoni Anglada, entre altres (Gimeno Blay, 2019: 142-155).

Les notes preses a correcuita, tot intentant prendre el màxim possible de text, proporcionarien un manuscrit farcit d’entrebancs gràfics i d’obstacles que dificultarien la seua lectura directament, ara be aquestes notes servirien per enllestir les edicions manuscrites posteriors. El següent pas seria el d’un manuscrit on el reportador aniria incorporant-hi a les citacions de les autoritats els comentaris i glosses escaients tot incorporant-hi els comentaris exegètics que faria el mestre Ferrer. Un exemple d’aquest estadi podria representar-lo el manuscrit conservat al Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi de València (Quetif, 1719 I: 767; Brettle, 1924: 95-104; Cátedra, 1983-1984: 280-286; Cátedra, 1984: 47-63; Perarnau, 1999b; Perarnau, 1999c; Gimeno Blay, 2019: 144-149). Una vegada que s’havien incorporat totes les reflexions i comentaris que suggerien les auctoritates es faria una còpia neta per estalviar-se les dificultats de lectura i, sobretot, per tal de garantir la correcta lectura i transmissió del text resultant. Davant el lector compareixeria una pàgina impol·luta, sense entrebancs ni obstacles; preparada per a convertir-se en l’antígraf a patir del qual copiar la col·lecció de sermons. L’exemple de Friecdrich von Amberg resulta més que suficient i eloqüent.

Els sermons de mestre Ferrer continuaren copiant-se després de la seua mort i, fins i tot, després de la seua canonització l’any 1455 com ho prova abastament el nombre dels manuscrits conservats (Kaeppelli – Panella, 1993: 458-474). De entre tots assenyalaré el conservat a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla acabat de copiar el 12 de desembre de 1432²¹; el de l’Arxiu parroquial d’Aiora finalitzat de copiar, segons el colofó, l’any 1434 pel notari apostòlic Mateu Xivelli²², i, finalment, el custodiat a la Biblioteca de la Universitat de Bratislava escrit després de l’any 1455 procedent del convent del frares dominics de la susdita ciutat, com recorda l’exlibris: «Aus der Bibliothek der Dominikaner zu Breslau»²³. Podriem recordar també els següents manuscrits: anterior a 1419 el d’Avinyó. Bibliothèque Municipale ms 610; entre 1419 i 1455 els de Toulouse (Bibliothèque municipale mss 345 i 346), i el de Clermont Ferrand (Bibliothèque municipale, ms 45). La impremta difongué, finalment, els sermons i, amb ells, les paraules hibernades de sant Vicent Ferrer. Diferents edicions s’imprimiren a Colònia, Basilea, Milà, Estrasburg, Lió, Nuremberg i de bell nou Estrasburg i Lió. La base de dades Incunabula Short Title Catalog no enregistra cap edició ibèrica dels sermons vicentins, inclosa la Corona d’Aragó.

Alguns manuscrits, com ara el conservat a Touoluse, al·ludeixen a la capacitat nodridora dels sermons: «Almi sermones Vincentii predicatoris magni, qui legis ora Christum mente fideli sit merces ei nutu cuius hos liber offert»²⁴. Gairebé totes les edicions celebren la capacitat comunicativa del predicador qualificant els seus sermons, són els del sant eminent: «Sermones electissimi sancti Vincentii Ferrarensis regni Arrogonie fratris divi ordinis predicatorum conventus Valentie sacreque theologie professoris subtilissimi per tempus estivale», (Ferrerius, 1485: f. AAi) i els del diví pregoner i professor subtilissím: «Divini verbi preconis interpretis et professoris subtilissimi Sancti Vincentii Ferrarij de regno Arrogonie conventus Valencie divi predicatorum ordinis Sermones uberrimi estivales de tempore incipiunt felicitar», en la primera edició de Colònia (Ferrerius, 1485: f. AAii).

En realitat es tractava d’un tòpic, d’un lloc comú, que reconegueren moltes persones fora dels confins de la Península Ibèrica, entre els que cal recordar a Hans Holbein, el vell (ca. 1465-1524), el qual inclogué el retrat de sant Vicent Ferrer entre altres eximis dominics, com sant Domenec, Albert magne, Nicolau de Treviso, futur papa Benet XI; Hug cardenal; Hug de santo Caro, Pere de Tarantasia, futur papa Innocenci V; sant Tomàs d’Aquino i sant Pere de Milà. La qualitat destacada de mestre Ferrer fou la seua popularitat com a predicador en estreta relació amb el do de llengües: «SANCTVS·VINCENCIVS·DONO·LINGVARVM·PREDICATOR·GRACIOSVS»²⁵. Possiblement, qui millor ha destacat les dots oratòries de Vicent Ferrer fou Lorenzo Valla qui afirmava a propòsit del dominic valencià: «Vincentius Ferrarius eius frater, ordinis praedicatorum, cuius admirabilis in concionando laus ad exteras usque nationes est pervagata, princeps haud dubie sui temporis oratorum duntaxat illiterate loquentium, & si vera memorantur miraculis clarus»²⁶. València, contràriament, l’aspecte que més ha conservat del seu dominic més excel·lent ha estat el vessant popular, raó per la qual no puc oblidar-me en aquesta ocasió d’aquella màxima medieval:

Patria dat uitam, raro largitur honores,

Hos melius multo terra aliena dabit²⁷.

6. BIBLIOGRAFIA CITADA

Actas, (1848): «Actas del compromiso de Caspe, en el que fue elegido rey de Aragón el infante de Castilla don Fernando», en Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia, custodiados en Archivo General de la Corona de Aragón y publicados de real orden por el archivero mayor D. Próspero de Bofarull y Mascaró, Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo III Barcelona, pp. 301 – 361.

Alpartil, Martín de (1994): Cronica actitatorum temporibus Benedicti XIII pape, edición y traducción José Ángel Sesma Muñoz, María del Mar Agudo Romeo, Zaragoza, Gobierno de Argón, 1994.

Benito Doménech, Fernando - Galdón, José Luis (1997): Vicent Macip (c. 1475-1550), Museo de Bellas Artes de Valencia, del 4 de febrero al 20 de abril de 1997, València, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Fundació Bancaixa, Conselleria de Educació i Cultura.

Brettle, Sigimund (1924): San Vicente Ferrer und sein literarischer Nachlass, Münster in Westfalen, Verlag der Aschendorffschen Verlagsbuchhandlung.

Calvé Mascarell, Óscar (2016): La configuración de la imagen de san Vicente Ferrer en el siglo XV, tesis doctoral inédita, 2 vols, Valencia Universitat de València.

Cátedra, Pedro Manuel (1983-1984), La predicación castellana de San Vicente Ferrer, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 39, pp. 235-309.

Cátedra, Pedro Manuel (1994): Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. San Vicente en Castilla (1411-1412). Estudio bibliográfico, literario y edición de los textos inéditos, Salamanca, Junta de Castilla y León.

Chabás, Roque (1995): Opúsculos, introducció de Mateu Rodrigo Lizondo, València, Generalitat Valenciana, Consell Valencià.

Daileader, Philip (2016): Saint Vincent Ferrer, his World and Life. Religión and Society in Late Medieval Europe, Nueva York, Palgrave Macmillan. (Traducció valenciana: Daileader, Philip (2019): La vida i el món de sant Vicent Ferrer. Religió i societat en l’Europa baixmedieval. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua – Universitat de València).

De Miguel, Raimundo (1903): Nuevo diccionario latino-español etimológico, Madrid, Sáenz de Jubera, hermanos.

Esponera Cerdan, Alfonso (ed.) (2005): San Vicente Ferrer. Vida y escritos, Madrid, Edibesa.

Esponera Cerdán, Alfonso (ed.) (2018): Proceso de canonización del maestro Vicente Ferrer o. p. Edición castellano-latina, Valencia – Freiburg, Facultad de Teología san Vicente Ferrer – Studia Friburgensia.

Ferrer, Vicent S. (1932): Sermons, vol. I, a cura de Josep Sanchis Sivera, Barcelona, Editorial Barcino.

Ferrer, Vicent S. (1934): Sermons, vol. II, a cura de Josep Sanchis Sivera, Barcelona, Editorial Barcino.

Ferrer, Vicent S. (1975): Sermons, vol. III, a cura de Gret Schib, Barcelona, Editorial Barcino.

Ferrer, Vicente S. (2002): Sermonario de San Vicente Ferrer, del Real Colegio-Seminario del Corpus Christi de Valencia, estudio y transcripción de Francisco M. Gimeno Blay y Mª Luz Mandingorra Llavata. Traducción de Francisco Calero Calero, Valencia, Ajuntament de València.

Ferrer, Vicente S. (2006): Sermonario de Perugia (Convento dei domenicani, ms 477), introducción, edición y notas a cargo de Francisco M. Gimeno Blay y Mª Luz Mandingorra Llavata. Traducción castellana a cargo de Daniel Gozalbo Gimeno, con la colaboración de Rebeca Sánchez Romero, Valencia, Ayuntamiento de Valencia.

Ferrer, Vicente S. (2019): Sermonario de Aviñón. (Aviñón. Bibliothèque municipale, ms 610), edición, introducción y notas a cargo de Francisco M. Gimeno Blay y Mª Luz Mandingorra Llavata. Traducción castellana a cargo de Daniel Gozalbo Gimeno, Valencia, Universitat de València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, Studia Friburgensia.

Ferrerius, Vincentius (1485): Sermones de tempore et de sanctis, Colonia, Heinrich Quentell.

Garganta, José Mª de – Forcada, Vicente (dirs) (1956): Biografía y escritos de san Vicente Ferrer, Madrid, La Editorial Católica.

Gimeno Blay, Francisco M. (1992): La biblia de san Vicente Ferrer (Códice manuscrito del siglo XIII), 2 vols, Valencia, Scriptorium, S.L., ediciones limitadas.

Gimeno Blay, Francisco M. (2008): Scripta manent. De las ciencias auxiliares a la historia de la cultura escrita, Granada, Universidad de Granada.

Gimeno Blay, Francisco M. (2012): El compromiso de Caspe (1412). Diario del proceso, Zaragoza, Institución Fernando el católico.

Gimeno Blay, Francisco M. (2012a): «El sermón ‘fiet unum ouile et unus pastor’ (Io 10, 16) de san Vicente Ferrer en Caspe», Escritos del Vedat, XLII, pp. 163-193.

Gimeno Blay, Francisco M. (2013): Una corona, set aspirants. Casp 1412, València, Institució Alfons el Magnnànim.

Gimeno Blay, Francisco M. (2019): «Modelos de transmisión textual de los sermones de san Vicente Ferrer: la tradición manuscrita», Anuario de Estudios Medievales 49/1, pp. 137-169.

Gimeno Blay, Francisco M. (en prensa): «Una biblia de san Vicente Ferrer en Pisa».

Gómez García, Vito T. (1997): «Actas de los capítulos provinciales de la provincia dominicana de Aragón, pertenecientes a los años 1368, 1369 y 1370», Escritos del Vedat, XXVII, pp. 251-286.

Gutiérrez del Caño, Marcelino (1913): Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, vol. I, Valencia, Librería Maraguat, 1913.

Hodel, Paul Bernard (2006): «D’une édition a l’autre. La lettre de saint Vincent Ferrier à Jean de Puynoix du 17 décembre 1403», en Paul-Bernard Hodel i Franco Morenzoni (eds.): Mirificus praedicator. À l’occasion du sixième centenaire du passage de saint Vincent Ferrier en Pays Romand. Actes du colloque d’Estavayer-le-Lac, 7-9 octobre 2004, Roma, Istituto Storico Domenicano, pp. 189-203.

Kaeppeli, Thomas; Panella, Emilio (1993): Scriptores Ordinis Praedicatorum Medii Aevi, vol. IV: T-Z, Roma, Istituto Storico Domenicano.

Kristely, Jcobus (1782), Hypomnesticum adagiale sacro-profano-poeticum seu adagia totius S. Scripturae adagiis poetarum ethnicorum, gentilium et chistianorum illustrata, II, Vindobonae, Typis Josephi Nobilis de Kurzbeck.

Mansi, D. (1784): Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio, tomus vicesimus septimus ab anno MCCCCIX usque ad annum MCCCCXVIII, Venetiis, apud Antonium Zatta superiorum permissu ac excellentissimi senatus privilegio.

Martínez Ferrando, Jesús Ernesto (1955): San Vicente Ferrer y la Casa Real de Aragón. (Documentación conservada en el Archivo Real de Barcelona), con la colaboración de Francisca Solsona Climent, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Olmos Canalda, Elías (1943): Catálogo de códices de la catedral de Valencia, 2ª ed., Valencia, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Perarnau i Espelt, Josep (1999): «Aportació a un inventari de sermons de sant Vicenç Ferrer: temes bíblics, títols i divisions esquemàtiques», Arxiu de Textos Catalans Antics, 18, p. 479-811.

Perarnau i Espelt, Josep (1999b): «Sobre el manuscrit de València, Col·legi del Patriarca, amb sermons de sant Vicent Ferrer», Arxiu de Textos Catalans Antics, 18, pp. 399-453.

Perarnau i Espelt, Josep (1999c), «Algunes consideracions entorn dels tres primers passos dels sermons de sant Vicent Ferrer», Arxiu de Textos Catalans Antics, 18, pp. 455-477.

Proceso (2007): Proceso de Canonización de San Vicente Ferrer, Sebastián Fuster (trad.), València, Ajuntament.

Quetif, Jacques (1719), Scriptores ordinis praedicatorum recensiti notisque historicis et criticis illustrati, Lutetiae Parisiorum, J. B. Christophorum Ballard - Nicolaum Smart.

Ranzano, Pietro (1675): «Vita (sancti Vincentii Ferrerii)», en Acta Sanctorum aprilis collecta, digesta, illustrata a Godefrido Henschenio et Daniele Papebrochio e societate Iesu, tomus I quo priores X dies continentur, Antverpiae, apud Michaelem Cnobarum, pp. 482-512.

Riera i Sans, Jaume (2013): «L’itinerari peninsular de mestre Vicent Ferrer (1408-1416)», en Ricard Bellveser (coord.): Els valencians en el Compromís de Casp i el Cisma d’Occident, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 403-457.

Robles Sierra, Adolfo (1987): «Correspondencia de San Vicente Ferrer», Escritos del Vedat, XVII, pp. 173-216.

Sanchis Sivera, José (1927): Quaresma de Sant Vicent Ferrer predicada a València l’any 1413, Barcelona, Institució Patxot.

Sanchis Sivera, Josep (s.a.): Sant Vicent Ferrer, selecció, pròleg, bibliografía i notes. València, L’Estel.

Valla, Lorenzo (2002): Historia de Fernando de Aragón, edición de Santiago López Moreda, Madrid, Ediciones Akal.

Valle, Laurentii (1973): Gesta Ferdinandi regis Aragonum, edidit Ottavio Besoni, Patavii, In Ædibus Antenoreis.

1 «De tempore antichristi et fine mundi», cfr. Ferrer, 2006: 552-562 nº 430. El manuscrit d’Avinyó la presenta com: «Epistola magistri Vincentii Ferrarii, ordinis predicatorum», cfr. Ferrer, 2019: 1234-1255.

2 Praedicare: «Prud. Lo usa también en el sentido de anunciar la palabra de Dios, predicar, evangelizar», cfr. De Miguel, 1903: 726.

3 València. Universitat de València. Biblioteca Històrica mss 45 i 46. L’exlibris es troba escrit en les fulles de guarda dels dos manuscrits (ms 45, f. 1r; ms 46, f. 1v) cfr. Gutiérrez del Caño, 1913: 87-88; Gimeno Blay, 1992: 69-75.

4 Vegeu, a més a més, Ferrer, 2019: 1076 sermó 80: «Vultis maiorem auctoritatem quam iuris? Ecce quid dicit Apostolus in quadam sententia excommunicationis quam promulgavit cum esset legatus a latere, nec numquam legitur fuisse revocatam: «Scripsi vobis in epistola: Ne comisceamini fornicariis: non utique fornicariis huius mundi», etc. «ydolis servientibus», «scripsi vobis», etc. «cum huiusmodi nec cibum sumere», non solum in mensa sed nec in altari, 1ª Cor 5, [9, 11]».

5 «Et numquid Petrus erat papa et omnes alii apostoli erant episcopi et legati Christi a latere? Primo, quare ergo non dixit: «Sic nos existimet ut episcopos», etc. Certe quia plus apreciabant se de servitio Christi quam, etc. Item, alia auctoritas, 2ª Cor 11, [23]: «Ministri Christi sunt», «et ego», et iterum, 2ª Cor 3, [9]: «Mi<ni>sterium iustitie», id est iuste serviendi Deo, «in gloria». Et ideo, ex quo tanta est exellentia serviendi Deo ut possumus [fol. 83v] adquirire salarium paradisi, dicit thema propositum: «Ministerium tuum imple» «, cfr. Ferrer, 2019:624 i 626 sermó 43.

6 València. Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi, relicario, ff. CXXIVv|99v-CXXVv|100v, cfr. Ferrer, 2002: 485 sermó 132.

7 Interessen en aquest sentit les deposicions d’alguns testimonis en el procés de canonització, la de Joan Salvador («Joannes Salvatoris, presbiter baccalarius in decretis, doctor ecclesie parrochialis beate Marie Magdalene loci de Auriaco Tholosane diocesis», qui declarà: «quod ab apostolis citra non fuerit similis predicator in orbe», cfr. València. Universitat de València. Biblioteca Històrica, ms 690, ff. 211r i 212r respectivament; traducció castellana en Proceso, 2007: 91); la de Joan de Juvenis («Joannes Juvenis, presbiter magister in artibus regensque Tholosane in eisdem, sxagenarius, rector ecclesie parrochialis Bastite sancti Amancii Valltorreti», qui digué: «credit predictus Joannes Juvenis, sine injuria loquendo, quod non fuit aliquis sibi videlicet magistro Vincentio similis post apostolos predicando Tholonae et alibi», cfr. València. Universitat de València. Biblioteca Històrica, ms 690, ff. 216v i 217r respectivament; traducció castellana en Proceso, 2007: 99) i la d’Hug Cado («Hugo Cado, notarius oriundus civitatis Muraten(?) et habitator Tholose a quinquaginta annis citra seu circa», deposá que: «fuit sic in dicto loco predicando per tres dies continuos et revera dicebatur quod a beato Petro et Paulo apostolis citra non fuerat predicatum verbum divinum ita solemniter» cfr. València. Universitat de València. Biblioteca Històrica, ms 690, ff. 222v i 223r respectivament; traducció castellana en Proceso, 2007: 108).

8 «Venerabilis et discretus vir dominus Joannes Regis presbiter rector seu capellanus maioris ecclesie metropolitane Tholosane», Valencia. Universitat de València. Biblioteca Histórica, ms 690, f. 236r, per la versió en castellà cfr. Proceso, 2007: 129.

9 Valencia. Universitat de València. Biblioteca Històrica, ms 690, f. 237r; per la versió en castellà cfr. Proceso, 2007: 131.

10 València. Arxiu de la Catedral, ms 304, f guarda; cf. Olmos Canalda, 1943: 216 nº 304; Gimeno Blay, 1992.

11 Barcelona. Museu Nacional d’Art de Catalunya, nº inventari 114749, cfr. Calvé Mascarell 2016: fig. 16.

12 Parma. Galería Nazionale, cfr. Calvé Mascarell, 2016: fig. 41.

13 Mòdena. Catedral, sacristia, cfr. Calvé Mascarell, 2016: fig. 85.

14 Segorbe. Museo catedralicio, cfr. Benito Doménech - Galdón, p. 85; Gimeno Blay, 2008: 184 y 349.

15 Per tal d’il·lustrar la mise en page dels manuscrits que transmeten la Glossa ordinaria servirà el manuscrit 468 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València.

16 València. Universitat de València. Biblioteca Històrica, ms 690, f. 242r, cfr. Proceso, 2007: 139.

17 València. Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi, f. ff. CXXIVv|99v-CXXVv|100v; cfr. Ferrer, 2002: 485 sermó 132.

18 Perugia. Convento dei domenicani, ms 477, f. 85v; cfr. Ferrer, 2006: 560 nº 430.

19 Aviñón. Bibliothèque municipale, ms 610, f. 201r; cfr. Ferrer, 2019: 1312, sermó 101.

20 Oxford. Ashmolean Museum.

21 «Hii sermones a dominica in Trinitate usque ad adventum sunt magistri Vincencii Ferrarii effective quos scripsit etcetera, et fuerunt completi 12ª decembris anni Domini 1432», cf. Sevilla. Biblioteca Capitular i Colombina, ms 56-5-31, f. 331v.

22 «Laus de terrenis debetur gloria celis. Fuerunt sermones suprascripti die septima mensis marcii anni nativitatis Domini millessimi CCCC tricesimi quarti per manum Mathei Xivelli, auctoritate apostolica notarii [publici], scripti et completi. Deo gracias. Amen», cf. Ayora. Archivo Parroquial, f. 271v.

23Uniwerytet Wroclawski (Biblioteca Universitaria de Bratislava), ms. I. F. 709.

24 Toulouse. Bibliothèque municipale, ms 345. f. 1r. i també Toulouse. Bibliothèque municipale ms. 346, f. 1r: «Almi sermones vincencii predicatoris magni qui legis ora christum mente fideli sit merces ei nutu cuius hos liber ofert».

25 Frankfurt an Main. Städel Museum. Werktagsseite des Frankfurter Dominikaneraltars| High altar of the Dominican church Frankf.

26 Valle, 1973: 120 (II, X, 9) [«Vicente Ferrer, su hermano, de la orden de los predicadores, cuya fama a la hora de predicar había llegado incluso hasta las otras naciones; sin lugar a dudas, el primer orador de su tiempo, por lo menos de los que hablaban sin leer y, si lo que se dice es cierto, célebre por los milagros antes y después de morir», cfr. Valla 2002: 161].

27 Tot comentat Mt 13, 57: «Un profeta només és menyspreat al seu poble i a sa casa», cfr. Kristely, 1782: 298.