Читать книгу Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià - AA.VV - Страница 9

600 anys després: celebració d’una efemèride

Francisco M. Gimeno Blay

Universitat de València

http://orcid.org/0000-0002-4883-2960 0000-0002-4883-2960

Vicent Ferrer traspassà a Vannes el 5 d’abril de 1419. Sis-cents anys després, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua decidí honorar aquet valencià universal designant-lo escriptor de l’any 2019. Per tal de commemorar el susdit esdeveniment proposà organitzar diferents activitats culturals amb la intenció de mostrar els valencians la rica personalitat del dominic valencià, mestre de teologia i confessor papal. Algunes de les actuacions estaven destinades a descobrir el personatge en el seu vessant més popular, altres ajudarien, però, a conèixer millor la dimensió històrica de sant Vicent així com la projecció internacional, començant per la reedició de la biografia: Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, de Joan F. Mira. Exposicions i jornades divulgatives es desenvoluparen tot al llarg de l’any 2019 en diferents localitats de la geografia valenciana. L’allau de manifestacions mobilitzà estudiosos i, també, encuriosits pel mestre dominic.

La celebració d’aquesta efemèride invitava a fer una reflexió al voltant del personatge per tal de recuperar-lo integralment. Interessava, amb tot, escatir les raons per les quals Vicent Ferrer assolí al llarg de la seua vida, especialment d’ençà la visió d’Avinyó, un gran prestigi personal. Els dies del predicador itinerant, entre el 22 de novembre de 1399 i el moment del seu òbit, proporcionen testimonis que palesen, abastament, el gaudiment d’una ben merescuda reputació. Ho prova el fet que viatjà arreu d’Europa predicant sent invitat per les autoritats civils i eclesiàstiques. Tot al llarg dels seus desplaçaments es veié acomboiat per la seua «companyia».

El sisè centenari del decés del dominic valencià invitava a pensar-hi especialment, a reflexionar sobre el tarannà personal, religiós i polític de Vicent Ferrer i, sobretot, esperonava a esbrinar les raons per les quals el dominic assolí la reputació aconseguida. Arribà, d’hora, a ser el prior del convent al qual ell mateix havia professat a la ciutat del Túria, fou professor en l’àmbit dominicà i ocupà la càtedra de teologia de la Catedral de València, entrà aviat en contacte amb el cardenal Pedro de Luna i prengué posició a favor de l’obediència avinyonesa; la consagració del cardenal Pedro de Luna com a papa Benet XIII i el seu nomenament com a confessor papal, el situaren en una talaia privilegiada des de la qual guaitar el món occidental amb els ulls d’un teòleg dominic i, també, amb els d’una persona interessada per la política del seu moment, sent magna pars en la solució d’alguns dels conflictes, com ara el compromís de Casp o el cisma d’Occident.

L’any 1399 Vicent Ferrer havia abandonat la ciutat papal d’Avinyó i caminava pels vells camins d’Europa estenent la paraula de Deu. El missatge evangèlic el va difondre fins la seua mort. Succeïda aquesta, les seues paraules continuaren escoltant-se des de les trones, pronunciades ara per altres dominics que feien servir les edicions manuscrites i, després, incunables dels sermons de mestre Vicent. No ens poden estar d’assenyalar que de les edicions incunables dels seus sermons cap d’elles es publicà a la Península Ibèrica, i, òbviament, cap d’elles s’imprimí als territoris de la Corona d’Aragó. Algunes ciutats europees com ara Colònia, Estrasburg, Lió o Venècia, entre altres, pogueren accedir fàcilment a les col·leccions de sermons del valencià. Aquest èxit editorial descobreix, sense més, un interès continuat per les prèdiques de mestre Ferrer, l’oratòria del qual celebrava Lorenzo Valla com a excel·lent i magnífica. Fou la de Vicent Ferrer una vida intensa, si més no, d’ençà l’any 1399. Ha estat un encert per part de l’AVL traduir al valencià la biografia publicada per l’historiador nord-americà Philip Daileader¹, elaborada i enllestida tot fent servir un riquíssim i variat ventall de fonts de primera mà i escrita, a la fi, sense apassionament; l’autor ha sabut conjuminar amb intel·ligència les informacions proporcionades pels sermonaris (en valencià, en castellà i en llatí), pel procés de canonització, per les obres escrites per mestre Vicent Ferrer així com les noticies que poden llegir-se en els documents de natura administrativa.

Seguint els testimonis del procés de canonització, Vicent Ferrer encisava l’auditori congregat al moment de la seua predicació, la qual cosa ajudaria a copsar l’interès que suscità la seua persona. Ara be si fem un seguiment de les edicions dels seus sermons hom se n’adona que, fins i tot després de la seua mort, gaudiren d’un predicament mantingut en el temps fins èpoques recents. I aquesta dimensió n’és un dels elements que esperonaren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per estudiar les raons d’aquest prestigi i notorietat. Vicent Ferrer apareix com una persona la fama del qual ultrapassà els límits de l’antic Regne de València, i també dels territoris que constituïen la Corona d’Aragó. L’atractiu per la seua personalitat polièdrica s’ha conservat fins l’actualitat com ho proven abastament el contingent important d’estudiosos europeus i americans que han analitzat diversos aspectes de la seua vida. El congrés volia fer palesa la seua projecció internacional.

Per tal de proporcionar elements d’anàlisi d’aquesta dimensió universal, l’AVL organitzà, primer, un cicle de conferències i un congrés, després. El cicle de conferències: Els dijous de sant Vicent es desenvolupà entre el 27 de setembre de 2018 i el 26 de setembre de 2019². La seu de les conferències fou la Universitat de València, que les incorporà al cicle «Els clàssics a la Nau». Al llarg d’un any s’analitzà la figura de mestre Vicent Ferrer des de diferents òptiques tot intentant descobrir la societat al si de la qual visqué, l’entorn al qual habità a la ciutat de València, les característiques significatives i definitòries de l’estructura i composició dels seus sermons i, finalment, la imatge que ha romàs a l’imaginari social fins l’actualitat, creada fent servir els textos biogràfics i també la iconografia que ens el presenta com el predicador apocalíptic que anuncia la fi del món, acompanyat gairebé sempre pel filacteri: Timete Dominum, et date illi honorem, quia venit hora judicii eius, Apoc 14, 7.

Finalitzat el cicle de conferències, el dia 16 d’octubre de 2020 s’inaugurava a la capella del Sant Calze de la Catedral del València el congrés Vicent Ferrer: projecció europea d’un sant valencià. L’acte fou presidit per Emilio Aliaga Girbes, degà del capítol de la Catedral, per Ramon Ferrer Navarro, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i pel prof. Albert G. Hauf i Valls, en representació del comitè organitzador. El congrés es posà en marxa amb la conferència inaugural: Sant Vicent Ferrer: Petjades d’una vida itinerant, on es posaren de relleu tots els aspectes més rellevants de la vida de mestre Vicent Ferrer actuant com a marc de referència per a aquella reunió científica. Finalitzada aquesta primera conferència s’inaugurà al museu de la Catedral l’exposició Vicent Ferrer: un predicador de la tardor medieval, en la qual els participants pogueren contemplar els manuscrits amb sermons de sant Vicent Ferrer (sermonari valencià, la quaresma de 1413, sermones de sanctis, i un volum amb sermones dominicales), acompanyats, entre altres materials bibliogràfics i documentals, per l’exemplar de la Bíblia vulgata que, segons anotacions internes, utilitzà mestre Ferrer per enllestir les seues homilies. Es tractava de materials tots ells conservats a l’arxiu capitular i també s’exposà el manuscrit de sermons de mestre Ferrer conservat a l’església parroquial d’Aiora. La sala Duc de Calàbria de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, exposà els manuscrits i impresos conservats a la Biblioteca Històrica de la Universitat, destacant-hi els dos volums d’una Bíblia parisina, obsequi de Benet XIII, acompanyada entre altres per les primeres edicions incunables de sermons, com ara la de Heinrich Quentel de Colònia. El Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi permeté que poguérem contemplar el manuscrit de la predicació castellana, i el Convent del Predicadors aportà el manuscrit original amb la biografia del pare J. Teixidor.

Les activitats del congrés es traslladaren a la Universitat de València, concretament a l’Aula Magna on es desenvoluparien totes les conferències fins la cloenda el 18 d’octubre. L’eix vertebrador de totes les ponències fou, com no podia ser altrament, la predicació de mestre Vicent, activitat que el convertí en personatge notable. Per tal de contextualitzar el desenvolupament d’aquesta activitat itinerant el prof. Alfonso Esponera (El oficio del predicador en san Vicente Ferrer), tot utilitzant els mateixos sermons de sant Vicent, dona resposta a dos qüestions molt significatives, la primera com entenia mestre Vicent la seua activitat pastoral, i, la segona, com l’exercí. El prof. Carlo Delcorno (Vicent Ferrer e la predicazione medievale) en descobreix la novetat de les seues homilies tot atenent la temàtica i les estratègies retòriques emprades per tal de construir el sermó; els evangelis i la narració hagiogràfica de les vides de sants li serveixen per transmetre el seu missatge apocalíptic, invitant la correcció dels costums tot atenent la proximitat de la fi del món. Sent tan important com fou la predicació, l’Orde de sant Domenec tingué una cura molt especial preparant els missatgers de la paraula de Deu, Luciano Cinelli en descobreix l’ambient intel·lectual i d’estudi al si del qual es formà Vicent Ferrer (I Domenicani e lo studio).

Una de les temàtiques cabdals relatives a la predicació vicentina està íntimament lligada a la transmissió textual dels sermons i les edicions manuscrites elaborades a partir de les reportacions. En aquest context, el prof. Tomàs Martínez Romero (Notes sobre la Bíblia i el Salteri dels (post)reportadors dels sermons vicentins) analitza les fonts utilitzades per aquells que enllestiren les versions manuscrites definitives dels sermons, proporcionant claus que ens aproximen a la que podria ser la seua biblioteca ideal.

En un congrés dedicat a sant Vicent Ferrer hom no podia defugir l’estudi de la llengua que feia servir el dominic valencià en les seues homilies. Així el prof. Franco Morenzoni (Problèmes linguistiques et intercompréhension: quelques remarques à propos de la prédication à la fin du Moyen Âge) analitza la relació existent entre el llatí i les llengües vernacles, tot fent servir les recomanacions dels tractadistes de la predicació, atès que el públic no entenia llavors el llatí eclesiàstic. El sermó encara que començava amb una citació bíblica que el predicador convertia en tema, recorria a les llengües romàniques per tal d’explicar el contingut del missatge bíblic i aleshores aquesta circumstància obria la porta a una espècie de babel com proven algunes reportacions. Analitzant les llengües de la predicació, no s’ha d’oblidar que el testimoni que conservem de la seua exposició oral és un testimoni escrit i, necessàriament, mediatitzat pels interessos de qui escriu; caldria, a més a més, recordar que la comprensió del sermó no resideix, únicament i exclusiva, en la llengua que feia servir l’orador, els mecanismes de comprensió dels oients bascularien entre la llengua, el context i el contingut. Dos ponències abordaren el tema de la llengua del predicador tot utilitzant com a fonts els propis sermonaris: el prof. Antoni Ferrando (La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer), proposa que, tot i les reserves d’alguns estudiosos, «l’anàlisi textual d’aquests trets permet deduir quines van ser les llengües que va utilitzar en els sermons que va predicar pels diversos països de l’Europa occidental que va recórrer»; i el prof. Jordi Colomina (Les llengües dels sermons vicentins), qui emfasitzà la varietat lingüística que transmeten els manuscrits. Tanmateix, no podem oblidar-nos que aquests manuscrits transmeten la llengua del reportador i sols de manera indirecta, segons el seus interessos, podem aproximar-nos a la llengua del predicador. El procés de canonització emfasitzà la idea de la pluralitat lingüística del dominic, nogensmenys hom ha d’ésser conscient que el procés de canonització construeix una realitat a propòsit de les dots lingüístiques del dominic valencià basades més en el text dels Fets del Apòstols 2, 1, que no pas en la realitat. La estreta relació que lliga la poliglòsia defensada per Ranzano amb el passatge bíblic citat en resulta força eloqüent.

Amb certa freqüència hom ha presentat la predicació com una espècie de performance, on els espais, la gestualitat i la paraula potent del predicador contribueixen decididament a presentar-la quasi com un espectacle, comprensible perquè s’insereix en el cicle litúrgic que ajuda a qui escolta a copsar el missatge exposat. La ponència de la prof. Marie Anne Polo de Beaulieu [La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen (Age13^e-15^e siècles)] en proporciona força elements per reflexionar-hi, sense oblidar-se’n de la voluntat pedagògica del predicador. Moltes foren les estratègies que féu servir Vicent Ferrer per tal de captivar el seu auditori, la gestualitat, les onomatopeies, i tantes altres, entre les que no hem d’oblidar el recurs a les rialles, com ho posen de relleu, especialment, els sermons predicats en valencià. La prof. Sophie Delmas (Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux, des exempla aux recueils de Distinctiones) descobreix com els predicadors s’hi referiren i diferencien en el riure entre un de bo i altre de dolent.

Vicent Ferrer en les seues homilies es pronunciava no només sobre aspectes teològics i dogmàtics, també féu referència a les formes de comportament que afectaven a la societat, raó per la qual els seus sermons es converteixen en fonts de primera mà per tal d’aproximar-se als comportaments del conjunt social, es presenten com un gran finestral a través del qual guaitar una societat en la seua integritat. De totes les possibles recerques hom privilegià la que explicava el posicionament del dominic en relació amb els jueus i musulmans. La prof. Marina Montesano (Musulmani ed ebrei nella predicazione di San Vincenzo Ferrer) estudia el pensament de mestre Ferrer en relació amb els dos grups religiosos i fins a quin extrem aqueix condicionà les actuacions ordenancistes de les autoritats.

Un episodi singular de la vida de Vicent Ferrer el constituí el Cisma d’Occident i, especialment, afectà a la seua trajectòria personal. El comportament canviant fou estudiat pel prof. Paul Brnard Hodel (Saint Vincent Ferrier et le Schisme d’Occident). Des de bon començament ell prengué partit a favor de l’obediència avinyonesa com ho proven entre altres coses el tractat De moderno ecclesiae schismate així com l’amistat que el vinculà molt estretament amb el llegat pontifici Pedro de Luna. Certament la seua posició anà modificant-se segons avançaven els esdeveniments. De bon començament, defensà, de forma vehement, la legitimitat d’Avinyó front a l’opció romana; als sermons s’hi troben moltes ocasions on ell es pronuncià a favor del papa Lluna, nogensmenys en diverses ocasions intentà que renunciara a la tiara pontifícia, a la fi, però, com que no s’havia aconseguit publicà la substracció de l’obediència per part de la Corona d’Aragó el 6 de gener de 1416. En ocasions presenta la divisió de l’església com el preludi de l’adveniment de la fi del món. El prof. Gian Lucca Potestà (Vicent Ferrer e l’Anticristo) analitzà la posició de mestre Ferrer que feia coincidir aqueix amb la vinguda de l’anticrist que Vicent Ferrer explicà en la lletra que dirigí a Benet XIII des d’Alcanyis el 27 de juliol de 1412 titulada De tempore antichristi et fine mundi. A tall de cloenda, el prof. Hauf i Valls (El misteri eucarístic i la celebració de la missa en la predicació vicentina) en reconstrueix el posicionament eucarístic de Vicent Ferrer resseguint les petjades i indicis que hom troba als sermons i altres textos escrits pel dominic.

El lector es troba a les seues mans el fruit textual d’aquells tres dies intensos en els quals es congregaren a la ciutat de València un nombre important d’estudiosos tant de la predicació medieval com de la figura de Vicent Ferrer. Ara hom podrà gaudir-ne de les diverses aproximacions recollides, en el benentès que aquest és un dels viatges possibles que podem practicar analitzant la predicació de Vicent Ferrer. La seua polièdrica activitat en permet practicar molts més, les possibilitats són infinites.

1 Philip DAILEADER, La vida i el món de sant Vicent Ferrer. Religió i societat en l’Europa baixmedieval. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua – Universitat de València, 2019.

2 Els conferenciants participants foren: Joan Francesc Mira (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Rafael Narbona Vizcaíno (Universitat de València), Amadeo Serra Desfilis (Universitat de València), Xavier Renedo (Universitat de Girona), Josep Antoni Aguilar (Universitat Catòlica de València), Josep Antoni Ysern Lagarda, (Universitat Nacional d’Educació a Distància), Carme Arronis Llopis (Universitat d’Alacant), Mª Luz Mandingorra Llavata (Universitat de València), Mateu Rodrigo Lizondo (Universitat de València), Albert Toldrà i Vilardell (Universitat de València), i Òscar Calve Mascarell (Universitat de València).