Читать книгу Quan tot semblava possible ... - AA.VV - Страница 10

El debat, doncs, hi era ben viu, i en alguns moments passional. Un dels articulistes més actius del moment, Baltasar Porcel, va generar una certa polèmica amb un article titulat «Les nostàlgies del país», en què sí bé afirmava que «sense una re-construcció no hi podia haver una construcció», referint-se a la Renaixença del segle XIX, considerava que aquesta tendència s’havia exagerat:

Però n’hem arribat a fer un gra massa. Hi ha moments, avui, que sembla que en la constitució del català, física i espiritual, hi entri la nostàlgia en la mateixa proporció que s’hi acumula el sistema nerviós o l’ànima immortal. [...] Hi ha persona, aquí, que està convençuda que el bullici turístic i els concursos de minifaldilla de la Costa Brava a l’estiu són anticatalans, i enyora els boscatges i les marines que pintava Joaquim Ruyra. D’altres imaginen que Barcelona, la veritable Barcelona, va desaparèixer el dia que les tertúlies i penyes dels anys vint es dissolgueren o foren escombrades.

Per això concloïa que

la nostàlgia que a vegades ens ha servit de crossa per a sostenir-nos, en certes ocasions ens pot arribar a anquilosar. No sempre s’ha d’anar a la coixa i gemegant. També s’ha de córrer. Els problemes d’avui són molts i complicats per capficar-nos massa en lànguides commemoracions.³³

Anar a la coixa o córrer, el contrast de dues imatges prou clares, en un moment en què els joves volien passar a una certa ofensiva i superar el resistencialisme. Naturalment, no tothom ho veia igual, i el debat estava servit. Unes setmanes més tard l’escriptor mallorquí va intentar explicar millor la seva posició en un nou article, «Fonaments i nostàlgies», en què es queixava que «hom hi confon la nostàlgia amb tot el que és valoració, estudi i estimació de la his tòria, de les arrels catalanes».³⁴ Porcel contraposava clarament nostàlgia a història, també perquè assimilava aquesta nostàlgia a una imatge idíl·lica i irreal del passat del país, confrontada amb una història dinàmica del país real. Per això afirmava que «la preocupació pels fonaments del país no és nostàlgia, reblem el clau. És la “voluntat d’ésser” que definia Vicens Vives. És la “consciència vigilant” que analitzava Ferrater Mora». I així reivindicava els treballs de Ferran Soldevila, Jaume Vicens, Raimon d’Abadal, Miquel Tarradell, Francesc de B. Moll, Jordi Rubió, Joaquim Molas, Joan Fuster, Josep Ferrater Mora, tots ells indagant en aspectes del passat, dels fonaments, però allunyats de la nostàlgia.

Certament, l’acusació a Porcel era injusta, atès que segurament era la persona de la seva generació que més havia fet per donar projecció, més enllà dels estudiosos, als exiliats i/o arraconats des de 1939. Les seves sèries d’entrevistes,³⁵ a Serra d’Or des de 1965 i posteriorment a Destino, des de 1967, van posar a l’abast del públic trajectòries prou conegudes, com les de Joan Miró o Antoni Tàpies, per posar exemples ben significatius, o d’altres de més compromesos, com els exiliats Josep Carner, Pau Casals o Josep Lluís Sert, entre d’altres. Amb motiu de la darrera entrevista, el desembre de 1971, explicitava la voluntat amb què havia fet aquella feina:

He corregut molt darrera dels mites del país, aquí dintre i a l’estranger. Personatges mitificats per haver emprès els camins de l’exili o per restar en la subterraneïtat interior, després de la guerra civil. I més o menys em glorio d’haver estat, en els últims trenta anys, l’individu que més ha esbombat i més ha fet conèixer, en els papers públics –els pocs permesos en català i els molts que circulen en castellà–, la realitat humana, intellectual i sociològica d’una gent marginada, a estones frenèticament.³⁶

De fet, quan es discutia sobre tradició el terme no era innocu. Àngel Carmona, que s’havia fet un lloc a les discussions de l’època en escriure Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons (1967), apostava en un article per clarificar la qüestió. Favorable a recuperar la tradició catalana, Carmona denunciava un Noucentisme que havia arraconat bona part de les arrels anteriors. Admetia que

hom no pot menysprear ni el treball ni la missió històrica que els noucentistes van complir: de la seva herència ens aprofitem encara. El Noucentisme va inspirar-nos una vocació de conducta civilitzada, d’asèpsia intel·lectual i feina ben feta que no podem desconèixer,³⁷

però alhora reclamava una síntesi generosa amb altres formes culturals:

Mutilem, en efecte, la nostra tradició si no veiem en l’obra de Pitarra més que una mena d’infraaristofanisme de suburbi, si creiem que Clavé distreia els treballadors de la seva vocació reivindicativa amb música romàntica, si en l’obra de Maragall no endevinem quelcom més gran que la inevitable carrincloneria petit-burgesa. No farem res de bo si no reclamem les nostres arrels més autèntiques; bé que ens diguem revolucionaris, així no passarem de revolucionaris de drugstore. Perquè no parlem tan sols del pretèrit, sinó d’unes arrels de bondat, d’alegria i de força creadora que, més o menys conscients, més o menys soterrades, al nostre poble continuen vivint.³⁸

ENFRONTAMENT GENERACIONAL?

Un dels moments culminants en aquesta tensió més o menys soterrada sobre la recuperació de la tradició va ser la polèmica produïda arran de la reaparició de la revista infantil En Patufet. El jove escriptor Terenci Moix fou un dels qui atacà més directament la reaparició de la publicació, i sobretot les reaccions de defensa, ja que mostrava que

l’honesta opinió pública catalana sembla massa ocupada en el fet que li hagin tocat En Patufet, que torna a semblar –junt a les evocacions paternals de Folch i Camarasa– el veritable fons cultural de la nostra ceba. Llàstima.³⁹

I reblava el clau dient que aquesta qüestió no interessava gens als joves, «que no disposen de temps per a ocupar-se de cadàvers. Ni que hagin estat declarats glòries nacionals».⁴⁰ Joan de Sagarra va posar en aquest cas una mirada més analítica, assenyalant que molta gent acceptava el nou Patufet amb més raons sentimentals que no pas prenent seriosament les possibilitats pedagògiques i formatives de la revista. Encara més, sostenia que era impossible imaginar una publicació que no fos la rèplica de la d’avantguerra, considerada ja aleshores força superada ideològicament. Però sobretot, Sagarra posava l’èmfasi en què la polèmica sobre En Patufet «corre el riesgo de convertirse, si no se ha convertido ya, en un enfrentamiento generacional, de viejos y jóvenes».⁴¹

Les reaccions contra Moix el van reafirmar en la seva posició. Feia poc que havia estrenat columna a Serra d’Or, amb el significatiu encapçalament «Gent jove, pa tou», i va aprofitar-ne una per convertir la polèmica arran d’en Patufet en un senyal del tancament de la cultura que es volia recuperar, i de retruc, del fet que allunyava les noves generacions d’aquesta cultura. En paraules de l’escriptor:

En ple any 1969, sembla com si els pocs òrgans difusors –és a dir, els mass media– amb què compta la cultura catalana, s’entestessin a romandre d’esquena a la joventut, tot posant en pràctica tempteigs de ressuscitar tot un tradicionalisme atrotinat. Jo mateix, en escriure un article anti-Patufet que va fer que mig Catalunya se’m tirés al damunt, vaig experimentar en carn viva els espetecs d’aquest corrent que, abans de morir del tot, encara vol fer de les seves. I de fet, en fa. Naturalment, el primer que aquell esperit pairalista –per entendre’ns– va fer, consistia a declarar-me anticatalà, recurs ben fàcil per a aquells que ignoren que l’única forma de ser català amb unes certes possibilitats d’eficàcia és ser-ho tocant de peus a terra.⁴²

I reblava el clau tot dient:

Tancats en el record d’una melangia pre-bèl·lica, els nostres atacants oblidaven, sens dubte, que cap país no pot viure de fantasmes. I per a molts joves que he conegut, Catalunya viu més de fantasmes que de realitats. Vet aquí un dels factors que provoquen, a parer meu, l’allunyament d’un jovent que sap distingir entre una cultureta morta –que els mass media catalans intenten de conservar ben momificada– i una cultura que els pugui servir per a llur desenvolupament en un món que no s’acaba ni comença en la nostra àrea lingüística. Un jovent que comprarà la Lectura de Marcuse de Castellet no pas perquè estigui escrit en una determinada llengua, sinó perquè implica, per a ells, una explicació del món en què viuen i del seu moment històric. El mateix jovent que no llegirà els articles sobre el raïm del Penedès, el senyor que va donar la mà a Mestre Pompeu un dia d’estiu, aquell capellà que guanyà els Jocs Florals el 1908 i tantes foteses com determinades mentalitats –molts abundoses, per dissort– pretenen fer passar per efemèrides nacionals.⁴³

El director del setmanari Tele/Estel, Sempronio, va intervenir en la polèmica amb un punt de vista interessant. D’una banda, destacava que la polèmica sobre el tipus de contingut del reviscolat Patufet era molt vella, i que ja als anys vint molta gent retreia al periòdic infantil el sentimentalisme i el cofoisme. Es tractava, per tant, d’una polèmica molt vella, a la qual no trobava gaire sentit. No era, al seu parer, una polèmica generacional, ja que feia gairebé mig segle també hi havia opinions contràries al Patufet. Reclamava, però, que els crítics actuessin creant:

Per a matar definitivament l’esperit patufetista (si és que es creu convenient matar-lo) hi ha una solució: esgrimir l’arma de les pròpies obres, escriure, dibuixar, prodigar la imaginació, treballar de ferm per inculcar als infants de Catalunya uns nous i millors gustos.⁴⁴

I de la polèmica en treia una darrera conseqüència de més calat: «En un país normal hi pot conviure tothom. Per què Catalunya hauria d’ésser l’excepció?».

De fet, el setmanari Tele/Estel, en aquells moments l’únic en llengua catalana, va ser el subjecte de la polèmica. A l’estiu de 1969 va haver d’aturar la publicació per la crisi que patia, i va ser aleshores quan Terenci Moix, que n’havia estat col·laborador en una primera etapa, va aprofitar per criticar el setmanari amb l’argument fonamental de no haver prestat prou atenció al que interessava als joves. L’article és plenament definitori dels termes en què es plantejava aleshores la dicotomia entre vell i nou, amb els referents del nou cànon d’autors que s’havien anat configurant al llarg de la dècada. La cita és una mica extensa, però paga la pena:

No sé fins a quin punt tinc dret de fer retrets, però de tota manera me’l prenc, el dret, i passo a recordar aquella etapa primerenca de T.E. en què complia una tasca, amb un tiratge satisfactori, per a un abast que havia comprès molts joves i tot. Deixar-se perdre aquest públic ha estat la falta que no podrem perdonar mai a una revista que hauria d’haver sabut no caure allà on alguns esperaven que caigués; és a dir: en la Catalunya que més pot repel·lir la joventut, i que jo sintetitzo en el mel i mató. I era una llàstima. Era penós de veure articles de cinc fulls sobre totes les barbes de la Catalunya de l’any de la picor, mentre tants noms perfectament afaitats haurien pogut fer un setmanari digne, sense que calgués espantar ningú. N’hi ha tants, d’aquests noms! Diguem-ne uns quants: Castellet, Molas, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Marco, Solé-Tura, Joan de Sagarra, Gabriel Ferrater i tots aquells que formen part d’una cultura catalana viva. Però parlar de cultura catalana viva potser fa massa basarda. Potser els fantasmes són més tranquil·litzadors. I Tele/Estel va ser la contribució més inapreciable que cap poble del món hagi fet mai a una antologia de la necrofília.⁴⁵

I acabava el seu al·legat amb una nota que volia ser provocativa:

Jo, particularment, no en culpo ningú. Però em dol que el nostre primer setmanari l’hagi dinyada sense haver estat ni remotament nostre. Perquè, escollint un exemple a l’atzar, un servidor, que es prea de ser més català que la dallonses, entre un poster dels Xiquets de Valls i un altre de l’Ursula Andress es queda amb l’Ursula, mal que sigui suïssa. Esperem que Tele-Estel aprengui alguna cosa de l’experiència present i entengui d’una vegada que Catalunya serà un fet dinàmic o no ens interessa.⁴⁶

Observador i protagonista alhora, Manuel Vázquez Montalbán va escriure a Triunfo a principis de 1970 un article que explicava perfectament la percepció d’alguns dels joves, i possiblement sintetitzava la opinió que tenien molts d’ells. L’article s’intitulava «Amigos y enemigos de la cultura catalana». En la seva diagnosi, evidentment l’escriptor barceloní no podia oblidar la repressió específica que havia viscut la cultura –i específicament la llengua– catalana d’ençà de 1939, però també es referia a l’ús més o menys folkloritzant d’alguns referents culturals catalans, com Joan Maragall, o la sardana, que es convertien en tòpics d’ús ritual per part de suposats interessats en la cultura autòctona. Ara bé, pel que ens interessa explicar ara convé posar l’accent en un apartat de l’article que titulava significativament «Conservadores y taxidermistes». Vázquez valorava molt els qui havien salvaguardat la cultura en l’etapa resistencial, sobretot per les condicions en què ho havien hagut de fer, però creia que es corria el risc de sacralització. En les seves paraules

Esta precariedad civil, histórica, ambiental ha agudizado la liturgia conservadora de que se revisten los sacerdotes de la cultura catalana y ha condicionado un tanto el papel de sepultureros y taxidermistas que algunos han ido adquiriendo, verificando una vez más que hay amores que matan.⁴⁷

El quid de la qüestió era que «la situación anormal o prenormal, en que se desenvuelve la cultura catalana, no permite una batalla frontal con estos abnegados sacerdotes», que quan es veien desbordats per propostes noves emetien senyals d’alarma que «les hace objetivamente tan intolerantes como al integrista del centralismo». No obstant aquestes afirmacions, Vázquez era conscient que l’hipotètic xoc entre vells i joves no tenia les mateixes conseqüències en una cultura com la catalana: «Así como una ruptura del código unitario vitaliza a toda cultura, en el caso de la catalana, la excepcionalidad de su gestión a nivel de cultura de masas, cuestionan en gran manera el caràcter vitalizador de esa ruptura». I per això reclamava tolerància entre tots els agents implicats com a conclusió final:

Los intolerantes son los enemigos de la cultura catalana. Los que reivindican un monopolio «carca», basado en las meras razones de una sentimentalidad ejercida en exclusiva, pueden ser también enemigos de la cultura catalana. Y pueden serlo también los que hacen «tabula» rasa con las conquistas de un pasado difícil, inmediato y no del todo superado.

Vist des de dins mateix del conflicte, l’escriptor Ferran de Pol, que havia patit l’exili fins a 1948, advertia que les contraposicions entre joves i vells eren irreals, fruit d’una visió ingènua i immadura dels joves que les proclamaven. I també intentava explicar que no era cert que els vells, quan eren joves, construïssin el món que van voler, tot recordant com molts van viure guerra, camps de concentració, exilis,... D’aquesta manera volia refredar aquest possible antagonisme, assenyalant que tots eren en el mateix sac:

Una mica de calma, tots plegats. Perquè, criatures desvalgudes, tots, joves i vells, vells i joves, tots ens trobem dins del mateix sac. I quin sac... No ens esgarrapem. No és cap mèrit ser jove, ni cap culpa arribar a vell. Que cadascú amolli el seu miol, vellutat i passional els joves, enyoradís i trèmul els vells. Però amb calma, cadascú al seu torn. D’altra banda, no s’hi val a empènyer. Deixem que l’home es declari vell quan se’n senti. No assenyalem, que es moren... O, si ho voleu dir d’una altra manera, més o menys paròdica: «Vell sigui qui per vell es tingui».⁴⁸

PER FI UNA CULTURA A DEBAT

A les darreries dels seixanta era evident que el panorama havia canviat decididament. Els primers anys del decenni havien servit per avançar en una mínima presència pública i per posar en circulació uns determinats referents culturals, que al voltant dels fets de la Caputxinada ja s’havien conformat, amb els noms propis que ja hem vist que apareixen recurrentment. Posar l’accent en la configuració d’aquest nucli havia deixat en segon terme les diferents orientacions dels qui estaven protagonitzant aquest rellançament cultural, perquè s’actuava encara en clau de resposta a la dictadura.

Naturalment que això significava un empobriment en el debat. Serra d’Or, que intentava ser un espai compartit ho vivia d’una forma especialment significativa. Un exemple, ben evident, com indica Carme Ferré és que hi convisquessin dues línies de crítica literària ben definides i contraposades, representades per Joaquim Molas i Joan Triadú. No obstant, el creixement de l’activitat cultural comportava necessàriament que afloressin la seva pluralitat i, en conseqüència, les polèmiques. La irrupció d’aquestes és la mostra més evident del canvi de paradigma que s’estava operant entorn de 1967 i 1968. Una mostra irrefutable ho és que la revista que més havia fet per construir el cànon d’aquella nova Renaixença dels anys seixanta obrís el gener de 1969 una secció dedicada expressament al debat cultural. Les paraules amb què encapçalava la creació de la secció «Lletres de batalla», de títol tan expressiu, són molt eloqüents d’aquest tomb, i de la consciència que en tenien:

Als darrers temps les polèmiques han començat a manifestar-se entre nosaltres amb una freqüència que ens sembla creixent. [...] De fet, ens sap tan poc greu, que hem pensat reservar des d’ara a les nostres planes, un espai a les polèmiques, i li posem un nom medieval, ara actualitzat pel recull de «lletres de batalla».⁴⁹

Joan Triadú, un dels forjats en la resistència, aplaudia el que significava aquest canvi:

No ens podem pas queixar: d’un temps ençà les picabaralles i fins i tot les escridassades literàrio-culturals proliferen. Hom es bat a la vista del públic, a poca distància, d’una barricada a l’altra. Sovint des de la mateixa publicació (en tenim tant poques!).⁵⁰

Vist així, les polèmiques eren un signe que havia d’apropar aquella cultura a una certa normalitat, encara que molt limitada, amb pocs mitjans, però impensable deu anys enrere. Com ha dit Carme Ferré en el seu estudi sobre Serra d’Or, calia «acostumar-se al debat», un aspecte que documenta a bastament, encara que centrat sobretot en el camp de la literatura.

Vázquez Montalbán reflectia aquesta situació explicant-la com la «ruptura del código», a partir d’escàndols culturals. Citava com a exemples les polèmiques, de diferent tipus i profunditat, que s’havien produït en poc temps arran de la publicació de l’Antologia poètica de la poesia catalana de Castellet i Molas, l’aparició de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, el premi Sant Jordi de 1969, i la no autorització per part del Palau de la Música d’un concert de Pau Riba. Certament que eren polèmiques molt diverses i de significació molt desigual, però per a Vázquez Montalbán eren indicatives; encara més, el que era més rellevant era la simultaneïtat. Per això concloïa:

Lo evidente es que se ha roto el código sobreentendido de un renacimiento cultural armónico y mancomunado y que està planteada la cuestión de un poliformismo cultural catalán. No vamos a adentrarnos en la cuestión de si la situación de bilinguismo ha condicionado la aparición de una cultura catalana expresada en castellano y otra en catalán. Vamos a centrarla exclusivamente en que la unidad operativa de la cultura catalana ha desaparecido y que hoy se manifiesta a través de formas y contenidos tan distantes entre sí como la derecha y la izquierda, la vejez y la juventud, el conservadurismo y el progresismo.⁵¹

Més veus insistien en aquest diagnòstic, i malgrat que just en la frontissa entre els seixanta i els setanta es comencés a parlar de crisi de la cultura catalana, certament havia aconseguit sortir de la pura resistència, i lògicament els problemes i les contradiccions eren totes unes altres. D’entre el gruix d’articles que ho manifestaven, el director de teatre Frederic Roda en va publicar un titulat «La capacitat d’autocrítica»,⁵² en què considerava que aquesta capacitat era un signe de fortalesa cultural, contràriament a les cultures dèbils, alimentades pel triomfalisme i l’autosatisfacció. L’article sintetitzava la nova situació i feia una pregunta punyent: «No ens hem acostumat massa a la confortable incomoditat de les catacumbes?», i reblava el clau afirmant:

No menyspreem la nostra capacitat crítica malgrat que pugui semblar-nos fins i tot excessiva: ella és la única forma de convertir un folklore en una cultura i d’anar-ho fent dia a dia. I de revestir aquesta cultura d’una cuirassa (humor, sàtira, relativitat, humanisme en fi, invisible però indestructible.

En un sentit similar, el filòsof Octavi Fullat, atent a les cultures juvenils del moment, publicà l’article «Final o començament de les lletres catalanes»,⁵³ que creia que l’autocomplaença allunyava els joves escriptors de la cultura catalana:

A més, ens hem recreat massa en el pretèrit –feina, aquesta pròpia dels vells–, perdent futur. Aquesta darrera modalitat de «cofoisme esclerosat» ha estat causa especialment que la gent jove catalana no es reconegués en tal cultura, la qual responia a uns plantejaments d’«abans de la guerra», però que desconeixia l’esdevenidor.

Fullat introduïa en aquesta reflexió l’anàlisi del paper de la joventut en aquell context de transmissió cultural. Tot i que el cas d’una societat que vivia sota un règim dictatorial presenti unes característiques específiques, era una qüestió que en el context del món occidental dels seixanta anava molt més enllà, perquè el protagonisme dels joves va esdevenir una de les grans novetats d’aquells anys.⁵⁴ És aquesta una qüestió que no podem tractar en aquest text, però que l’hauria de complementar, de la mateixa manera que tampoc podem abordar les característiques pròpies d’algunes produccions culturals emergents o amb tractament innovador, que s’hi van associar, com per exemple el còmic.

Sigui com sigui, els qui havien anat creant i protagonitzant uns nous espais culturals al llarg dels seixanta tenien plena consciència del camí que havien recorregut durant aquells anys. Al marge que el canvi de dècada en el calendari no havia de tenir cap transcendència especial, els protagonistes la observaven. No és casualitat que en el número d’octubre de 1969 de Serra d’Or coincidissin articles d’Alexandre Cirici, Joaquim Molas i Josep Maria Castellet que, sense posar-se d’acord prèviament, d’una manera o altra hi feien referència.

Castellet parlava de la sensibilitat «camp» de la nova generació, a la qual donava carta de naturalesa, i admetia des de la distància de saber-se d’una generació anterior que aquest gust camp de molts joves del moment «només vol dir que aquesta reclama un dret inalienable: el de viure plenament les contradiccions del seu temps, les quals poden fer d’un sarcasme la condició de la seva veritat».⁵⁵ Aquesta era la gran novetat del final de la dècada, i la observació d’un dels principals animadors d’aquells anys.

Amb un to més de balanç, Joaquim Molas formulava un balanç agredolç: «Quin caramull de canvis s’han produït al país! I que lluny hem viscut, malgrat tot, del progrés real que ha menat l’home a la lluna o ha commogut tantes àrees oprimides!».⁵⁶ I després de constatar aquesta distància entre els afers domèstics i els sotracs de la dècada al món, explicitava que la cultura catalana s’havia mogut en la tensió entre tres nivells: un de folkloricosentimental, un altre d’inspiració burgesa i un darrer que batejava com underground, que havia donat com a fruit principal la cançó. Vist el 1969 «la dècada començà amb aires de compromís i amb uns ideals de vida confortables; amb el temps, els ideals han fet crisi d’una manera espectacular i han deixat molta gent a la intempèrie».

Finalment, Alexandre Cirici signava l’article més extens, sota el títol «La generació dels seixantes»,⁵⁷ que apareixia a la secció d’art, però amb una orientació general. Cirici formulava una successió de generacions que per ell eren evidentíssimes, un seguit d’estrats culturals que començaven amb la seva generació, la dels que feien vint-i-cinc anys a la fi de la guerra civil. S’havien format abans de la guerra però no hi havien tingut cap protagonisme. Eren els que havien de fer de «cordó umbilical» amb la preguera. Els seguien els qui havien fet la mateixa edat a mitjans cinquanta, quan Espanya fou admesa a la ONU: eren Tàpies, Bohigas, Portabella, Fuster, Salvat, Romà Gubern, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas, Miquel Porter, Antoni Jutglar, Ernest Lluch, Josep Termes. Era gent que «escriu amb una forta dominant cívica». Després d’aquetes dues generacions precedents arribava la dels seixanta, que eren els qui havien fet els vint-i-cinc anys «a l’època de les Comissions Obreres i del Boccaccio, la manifestació de capellans i la minifaldilla». La definició d’aquesta generació anava sota el significatiu epígraf d’«Un nou món», i quedava definit sobretot per elements internacionals:

Llur problemàtica és molt universal. S’incorporen a la vida activa al moment del boom de la societat de consum, de la revolució sexual, dels moviments joves de Berkeley, d’Amsterdam i d’Estrasburg, i els arriben reflexos del món hippy, de l’hedonisme de Marcuse i de la primacia dels mitjans de McLuhan. Descobreixen la cultura de l’oci i digereixen el marxisme i el freudisme.

Una mostra més del sentiment de moment d’inflexió, entre el balanç i la projecció de futur, que tenien els protagonistes es pot trobar en el número monogràfic que la revista Cuadernos para el Diálogo⁵⁸ va publicar en la seva collecció de suplements, titulat «Cultura catalana. Perspectiva 70». La introducció del quadern duia el simptomàtic títol «No es solo historia», i posava l’èmfasi en els canvis que s’estaven produint en el món cultural català, amb un canvi de perspectiva molt important, que la portava a una acció

que desde luego es algo más que el combate por la mera subsistència, por una continuidad difícil, probablemente los rasgos más característicos de hace unos lustros. La cultura catalana no está ya en peligro de muerte o de extinción, ni tampoco de quedar relegada al ámbito del pintoresquismo o de la tradición oral. Dentro de unas limitaciones que aún existen, dentro de una situación que dista mucho de ser normal y mucho menos igualitaria, la cultura catalana afronta un momento de saludable crisis.⁵⁹

Crisi de creixement, crisi d’etapa de canvi, que tot i les moltes discussions, incorporava la qüestió generacional. Els editors del suplement van triar tres figures que representaven tres etapes força coincidents amb les que assenyalaven a Serra d’Or, Castellet i Cirici. Parlaven d’una vella generació que personalitzaven en Joan Oliver, d’una generació intermèdia amb Maria Aurèlia Capmany, i una nova generació encarnada en Terenci Moix. Com passava sovint, uns referents centrats en el món literari, tot i que al llarg del monogràfic també s’al·ludia a la cultura popular i al que ara en diríem manifestacions emergents, de la cançó a la cultura de la imatge, un debat que no podem abordar, però que evidentment també era ben present i rellevant a l’època, com també les discussions entre una cultura de minories i una cultura de masses.⁶⁰

1. Com bé sabem, per entendre els comportaments humans la percepció és tant important com la realitat. Aplicat a la década analitzada i a la component del canvi és interessant aproximar-se a les diferents perspectives (econòmiques, socials, culturals...) analitzades a Glicerio Sánchez Recio: Eppure si muove. La percepción de los cambios en España (1959-1976), Madrid, Biblioteca Nueva, 2008.

2. Vegeu les reflexions de Tom Buchanan: «¿Hasta qué punto era “diferente” España? El segundo franquismo en el contexto internacional», a Nigel Townson (ed.): España en cambio. El segundo franquismo, 1959-1975, Madrid, Siglo XXI, 2009, pp. 71-86.

3. Més enllà de determinar si cap d’aquests factors va precedir els altres, com a material de debat són interessants les reflexions de Walther Bernecker: «El cambio de mentalidad en el segundo franquismo», a Nigel Townson (ed.), op. cit., pp. 49-70. Sobre l’evolució dels valors de l’opinió pública en aquests anys són determinants els diferents estudis de Francisco Sevillano. També és interessant com a material de l’època els diferents informes FOESSA.

4. Pel que fa al marc català durant el franquisme, vegeu el breu però recent llibre Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer, Barcelona, Efadós, 2015, que representa un estat de la qüestió molt útil i actualitzat. L’article de Francisco Morente ofereix moltes pautes bibliogràfiques en relació amb el món cultural i intel·lectual.

5. Pel que fa a l’àmbit espanyol segueixen sent punts de referència obligats per a la temàtica que aquí tractem textos ja clàssics com el de Jordi Gracia i Miguel Ángel Ruiz Carnicer: La España de Franco (1939-1975). Cultura y vida cotidiana, Madrid, Síntesis, 2001; Juan Pablo Fusi: Un siglo de España. La cultura, Madrid, Marcial Pons, 1999; els apartats inicials de José Carlos Mainer y Santos Juliá: El aprendizaje de la libertad. La cultura de la transición, 1973-1986, Madrid, Alianza Editorial, 2000, i el debat del monogràfic «Intelectuales y segundo franquismo» que li va dedicar la revista Historia del Presente, 5 (2005). Acabada d’aparèixer i en relació amb una cronologia més específica es pot citar aquí Juan Pablo Fusi: Espacios de libertad. La cultura española bajo el franquismo y la reivención de la democracia (1960-1990), Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017. També en l’àmbit de les publicacions col·lectives es poden destacar els números monogràfics de Cercles. Revista d’Història Cultural, 16 (2013), sota el lema dels «intel·lectuals davant el repte dels anys seixanta», o del Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, 50 (2015), dedicat als intel·lectuals a Espanya, de la dictadura a la democràcia (1939-1986), que conté un ampli assaig bibliogràfic de Francisco Morente.

6. Una interessant reflexió sobre aquest continuum que fixa el centre en el Noucentisme i els extrems anteriors i posteriors en la Renaixença i el marxisme en el darrer capítol de Jordi Casasssas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Barcelona, Pòrtic, 2017.

7. Hem explicat el paper dels localismes en la conformació de la cultura franquista a C. Santacana: «L’espai local en el franquisme. Aportació historiográfica i utilització política», a Identitat local i gestió de la memoria. Actes del VII Congrés d’Història Local de Catalunya, Barcelona, L’Avenç, 2004, pp. 61-80. Un dels casos més evidents a Catalunya és el del lleidatanisme que va estudiar Miquel Pueyo: Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, Barcelona, Edicions 62, 1984.

8. Vegeu C. Santacana: «Uns lectura franquista de la cultura catalana als anys quaranta», a C. Santacana (coord.): Entre el malson i l’oblit. L’impacte del franquisme en la cultura a Catalunya i les Balears (1939-1960), Catarroja, Afers, 2013, pp. 45-70.

9. Vegeu, per exemple, el paper del Consell Assessor de la Presidència creat per Lluís Companys el 1940, amb un paper decisiu d’intel·lectuals que, malgrat la seva significació política, semblaven estar situats au-dessus de la mêlée.

10. Vegeu el capítol III: «L’essència de Catalunya» (pp. 78-106), en Salvador Giner, Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà: La cultura catalana: el sagrat i el profà, Barcelona, Edicions 62, 1996.

11. Miquel Porter i Moix (coord.): Memòria dels Cercles de l’Institut Francès, Barcelona, Hacer, 1994.

12. Vegeu Albert Balcells: Els estudis universitaris catalans (1903-1985), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011, on es pot comprovar la incidència d’aquesta voluntariosa iniciativa.

13. Sobre Laye veieu l’estudi de Laureano Bonet: La revista ‘Laye’. Estudio y antología, Barcelona, Península, 1994.

14. Vegeu les diferents etapes d’El Ciervo a José Antonio González Casanova (ed.): La revista ‘l Ciervo’. Historia y teoría de cuarenta años, Barcelona, Península, 1992.

15. Sobre Jaume Vicens Vives i el seu paper en aquells anys veieu Cristina Gatell i Glòria Soler: Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives, Barcelona, Quaderns Crema, 2012.

16. Jordi Coca: L’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de teatre nacional català (1955-1963), Barcelona, Institut del Teatre/Edicions 62, 1978.

17. Salvador Giner et al., op. cit., p. 107.

18. Salvador Giner et al., op. cit., p. 111.

19. Vegeu Mercè Picornell: Continuïtats i desviacions. Debats crítics sobre la cultura catalana en el vèrtex 1960/1970, Palma Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2013.

20. En el context de les històries dels intel·lectuals a Espanya és molt comú referir-se a les generacions del 56 i del 68, com dues fites ben diferenciades, que és ben bé el que es constata en els cercles universitaris i intel·lectuals de Madrid. Vegeu la referència pionera d’Elías Díaz, però especialment la bibliografia que reivindica el paper de la generació del 56. Vegeu el clàssic De Pablo Lizcano: La generación del 56. La Universidad contra Franco, Barcelona, Grijalbo, 1981 o el molt desigual Antonio López Pina: La generación del 56, Madrid, Marcial Pons, 2010, resultat d’unes jornades autorreivindicatives. En el cas català la reivindicació equivalent de la generació del 57 és molt menys visible. Naturalment, tot el que té a veure amb la protesta estudiantil d’aquells anys ha generat una àmplia bibliografia. La panoràmica més àmplia a Elena Hernández Sandoica, Miguel Ángel Ruiz Carnicer i Marc Baldó: Estudian-tes contra Franco (1939-1975), Madrid, La Esfera de los Libros, 2007, i el cas barceloní en el pioner estudi de Josep Maria Colomer: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, Barcelona, Curial, 1978.

21. Vegeu la recent monografia de Maria Coll: Al Paranimf! La primera revolta estudiantil, Barcelona, Editorial Base, 2017.

22. Jordi Solé Tura: Una història optimista, Barcelona, Edicions 62, p. 223.

23. Vegeu el capítol referent a aquest període en Albert Balcells: Els estudis universitaris catalans (1903-1985). Per una universitat catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2011.

24. Vegeu l’activitat de l’IEC en aquells anys, i el paper que jugava entre la clandestinitat i la possibilitat del seu reconeixement legal a Albert Balcells, Santiago Izquierdo i Enric Pujol: Història de l’Institut d’Estudis Catalans. De 1942 als temps recents, Catarroja, Afers, 2007.

25. Vegeu els capítols VI i VII de Carme Ferré, op. cit., pp. 191-290.

26. Aspectes de la cultura catalana actual, Criterion, 8 (1961).

27. Sobre Criterion hem pogut consultar el treball inèdit de Mireia Sopena: El risc de la modernitat. La revista ‘Criterion’ (1959-1969), on s’explicita el projecte cultural subjaent en una publicació que va ser certament rellevant en el seu moment, i absolutament oblidada.

28. Vegeu Giaime Pala: «El frente cultural. Sobre la trayectoria de la revista ‘Nous Horitzons’», Spagna Contemporanea, 19 (2010), pp. 85-107. També és útil el volum col·lectiu coordinat per Carme Cebrián i Marià Hispano: ‘Nous Horitzons’. L’optimisme de la voluntat. Revista teòrica i cultural del psuc, Barcelona, El Viejo Topo, 2011. Un enfocament més ampli sobre el món intel·lectual vinculat al PSUC, Giaime Pala: Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo, Granada, Comares, 2016.

29. Naturalment aquí ens referim a unes poques editorials que són molt significatives en el procés de construcció cultural generat pel món intel·lectual. Òbviament, el sector editorial és molt més ampli, amb projectes de vocació comercial i d’altres que posen l’accent en l’aportació cultural. Pel que fa al marc editorial espanyol de l’època és indispensable l’obra col·lectiva de José María Martínez: Historia de la edición en España (1939-1975), Madrid, Marcial Pons, 2015; pel que fa a la dialèctica entre editorials i projectes polítics en els anys seixanta cal visitar sobretot Francisco Rojas: Dirigismo cultural y disidencia editorial en España (1962-1973), Alacant, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2013. Una sintètica visió sobre el paper cultural i polític en aquells anys, referida a l’àmbit barceloní, a Carles Santacana: «Editoriales y liderazgo cultural en los años sesenta. Las imprentas democráticas», Actas del XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, UAM, 2015, pp. 1527-1538.

30. Vegeu-ne els propòsits i tot el catàleg d’aquells anys a Edicions 62: Edicions 62. Mil llibres en català (1962-1979), Barcelona, Edicions 62, 1979.

31. Sempronio era el pseudònim d’Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (1908-2006), veterà periodista format en la Barcelona d’avantguerra. Un repàs a la seva trajectòria en l’entrevista que li va fer Jaume Fabre a Periodistes sota censura. De la fi de la guerra civil a la Llei de premsa, Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1999, pp. 7-15.

32. Sempronio: «Carta als amics desconeguts», Tele/Estel, 53 (21 de juliol de 1967), p. 3.

33. Baltasar Porcel: «Les nostàlgies del país», Tele/Estel, 32 (24 de febrer de 1967), p. 3.

34. Baltasar Porcel: «Fonaments i nostàlgies», Tele/Estel, 38 (7 d’abril de 1967), p. 3.

35. Un grapat d’aquestes entrevistes es van aplegar al llibre Baltasar Porcel: Grans catalans d’ara, Barcelona, Destino, 1972.

36. Baltasar Porcel, Serra d’Or, desembre 1971, citat per Carme Ferré, op. cit., p. 316.

37. Àngel Carmona i Ristol: «Noucentisme i tradició», Tele/Estel, 60 (8 de setembre de 1967), p. 3.

38. Ídem.

39. Terenci Moix: «Terenci, des de Roma» (carta al director), Tele/Estel, 136 (21 de febrer de 1969), p. 10.

40. Ídem.

41. Joan de Sagarra: «El regreso de ‘El Patufet’», a Las rumbas de Joan de Sagarra, Barcelona, Kairós, 1971, pp. 41-43.

42. Terenci Moix: «Contra la cultura de mel i mató», Serra d’Or, 117, (juny 1969), p. 46.

43. Ídem.

44. Sempronio: «Una polémica», Tele/Estel, 133 (31 gener 1969), p. 3.

45. Terenci Moix: «La desaparició de ‘Tele-Estel’: Parlem-ne!», Serra d’Or, 118 (juliol 1969), p. 22.

46. Ídem.

47. Manuel Vázquez Montalbán: «Amigos y enemigos de la cultura catalana», Triunfo, 399 (24 enero 1970), p. 22.

48. Ferran de Pol: «Joves i vells al mateix sac», Tele/Estel, 174 (20 de febrer de 1970), p. 35.

49. Citat per Carme Ferré: Intel·lectualitat i cultura resistents. ‘Serra d’Or’, 1959-1977, Cabrera de Mar, Galerada, 2000, p. 157.

50. Ibídem, p. 165.

51. Manuel Vázquez Montalbán, op. cit., p. 23.

52. Frederic Roda: «La capacitat d’autocrítica», Tele/Estel, 166 (26 de desembre de 1969), p. 13.

53. Octavi Fullat: «Final o començament de les lletres catalanes», Tele/Estel, 171 (30 de gener de 1970), pp. 22-23.

54. En ple auge del marxisme en les ciències socials fins i tot es va plantejar si la joventut era una classe social, i molts dels intel·lectuals van dedicar-hi força atenció. Per exemple, José Luis L. Aranguren, Ocatvi Fullat, Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres, van escriure-hi profusament.

55. Josep Maria Castellet: «Mitologies de la nova generació», Serra d’Or, 121 (octubre 1969), p. 45.

56. Joaquim Molas: «L’adéu a la década dels seixanta», Serra d’Or, 121 (octubre 1969), p. 45.

57. Alexandre Cirici: «La generació dels seixantes», Serra d’Or, 121 (octubre 1969), pp. 48-51.

58. La revista Cuadernos para el Diálogo és fonamental, juntament amb Triunfo, per seguir les petjades del debat cultural espanyol dels anys seixanta i setanta. Vegeu la monografía de Javier Muñoz Soro: Cuadernos para el Diálogo (1963-1976). Una historia cultural del segundo franquismo, Madrid, Marcial Pons, 2006. Cuadernos sempre va tenir un interès en l’àmbit cultural català. Vegeu Javier Muñoz Soro: «El discurso del antifranquismo sobre la cuestión regionalnacional en la revista ‘Cuadernos para el Diálogo’», Spagna Contemporanea, 22 (2002), pp. 41-66.

59. «No es solo historia», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, p. 6.

60. Vegeu l’interessant article final del monogràfic: Jaume Fabre/Rafael Pradas: «Nuevas gentes, nuevas ideas», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, pp. 64-70.