Читать книгу Quan tot semblava possible ... - AA.VV - Страница 12

LA LLUITA PER SOBREVIURE A L’AMNÈSIA

REPUBLICANS CATALANS A L’ESPANYA DE L’ANY SEIXANTA

Giovanni C. Cattini

Universitat de Barcelona

En els últims anys s’han multiplicat els estudis que plantegen avaluar el pes del republicanisme i de l’exili en la construcció de la cultura política democràtica de la Transició. El tema és d’una gran complexitat ja que, com s’ha subratllat¹ la majoria dels exiliats havien tingut poques possibilitats d’incidir en el canvi polític ja que la seva edat, l’allunyament històric o polític els havia portat a una marginalitat allunyada del centre del debat. A més a més, tots els exponents de la cultura republicana havien hagut de sofrir una campanya de desarrelament sistemàtica, manipulacions i calúmnies que duien a terme els intel·lectuals franquistes per ocupar ells un espai cultural i simbòlic que no els corresponia per la baixa qualitat de la seva producció. Els intel·lectuals de l’exili havien fet sens dubte l’elecció més íntegra des del punt de vista moral, però havien esdevingut muts respecte al seu públic lector natural així com s’havien tornat sords a les exigències d’una societat que podien conèixer només pels propis records o per les informacions esbiaixades que podien recollir des de la seva situació d’expatriats.²

El règim franquista, d’altra banda, no dubtà a condemnar l’exili, tot els exponents de la cultura republicana, a l’ostracisme i al silenci.³ De fet, des del començament, la dictadura considerà imprescindible el control ideològic i cultural més ferri per aconseguir la socialització plena de la població mitjançant l’eliminació dels elements considerats desafectes i indesitjables.⁴ Amb els anys, el control sobre les veus de l’exili fou una constant per part del règim que continuà en la seva acció persecutòria, aprofitant que aquests intel·lectuals exiliats vivien fora d’Espanya, allunyats del propi públic i amb poquíssimes capacitats de fer arribar els seus missatges sense mediacions als lectors. El règim franquista podia condemnar-los al silenci, però també podia manipular-los, presentant-ne les tesis de manera parcial o falsejant-ne els textos que la majoria dels possibles lectors peninsulars no podien conèixer en la seva versió original; o, finalment, podia normalitzar aquells escriptors que amb el pas dels temps havien moderat les seves postures i no representaven un perill per a les premisses morals de la dictadura.⁵ Potser, amb una contundència que no preveu revisions, el judici que expressa Gregorio Morán sobre les relacions entre cultura espanyola i exili és el que millor pot resumir els drames d’aquelles generacions que havien lluitat per la llibertat i la democràcia en els anys trenta i que, des de 1939, havien hagut d’enfrontar-se a una Segona Guerra Mundial i a sobreviure en el nou ordre de coses:

el exilio será la asignatura imposible de la cultura española. Una quiebra sin puente, ni pasarela, ni nada que evite la ausencia. La cultura española del siglo XX vivió dos inmensas derrotas irreparables: el fin de la democracia, en julio de 1936, y la disolución del exilio, un proceso que en los años setenta se puede dar como finiquitado.⁶

Davant d’aquesta situació s’ha d’afegir que si l’intel·lectual català de l’exili compartia amb l’espanyol la condició de no tenir un destinatari col·lectiu immediat i de patir totes les acusacions que el règim dedicava a l’oposició exiliada, a més representava la d’uns escriptor amb una llengua retirada dels usos públics.⁷ No és un fet secundari la proscripció i la persecució de la llengua catalana ja que la comunitat catalanoparlant arribava als anys seixanta sent pràcticament analfabeta en la seva llengua materna.⁸

Tot i aquesta afirmació, volem ressaltar precisament com els anys seixanta conegueren l’anomenat boom de la narrativa de l’exili⁹ i com una part d’aquesta producció entrà a formar part d’aquella cultura de l’antifranquisme que, interpretant el passat republicà i el present d’aquells refugiats sense pàtria, buscava les arrels o uns relats que dibuixessin un futur basat en els valors democràtics i republicans. En aquest marc, el paper de l’exili republicà i catalanista havia de jugar un paper important precisament en uns sectors no comunistes de l’oposició a la dictadura. S’hi va remarcar moltes vegades l’intent de «genocidi cultural» dut a terme durant els primers anys de la dictadura franquista contra de Catalunya, com, d’altra banda, s’ha subratllat el paper en pro de la cultura catalana que feren els grups de catalans exiliats que incidiren en les comunitats catalanes i com tots plegats contribuïren a mantenir la flama de la cultura en llengua catalana fins a final dels anys cinquanta, mentre en la dècada següent aquest exili literari i cultural «s’esllanguí ràpidament», com explicà, fa anys, Albert Manent, un dels màxims coneixedors del tema.¹⁰

Més recentment, Sílvia Mas ha insistit sobre la necessitat de conèixer el conjunt de la literatura catalana tenint en compte el que es produïa fora de Catalunya. De fet, la voluntat de connectar la producció de l’exili amb la de les noves generacions d’escriptors catalans de postguerra fou l’objectiu d’alguns dels membres d’aquella generació d’expatriats del franquisme: si hi hagué casos amb més èxit, com el del mateix Tísner, que hi tingueren un reconeixement, tot i que tardà,¹¹ n’hi hagué d’altres que no els arribà i queden ben exemplificats en la trajectòria vital de Domènec Guansé.

El qui havia sigut un crític de prestigi i un periodista cultural de referència abans de la victòria franquista, des del seu retorn al 1963, es transformà en un supervivent d’aquestes activitats i que, en un país sense llibertat, havia de mantenir-se fent traduccions i duent una vida molt espartana. Tal com ha estudiat Montserrat Corretger,¹² Guansé exemplifica l’allunyament i l’estranyament d’una generació que no acabà de connectar amb les noves lleves intel·lectuals del Principat: per una banda, continuà mantenint una situació d’estranyesa envers una societat, la catalana, que havia canviat, i per l’altra, provava una enyorança d’aquell món xilè que l’havia acollit en el seu exili.

Aquesta fissura entre la generació de l’exili i les noves generacions de l’interior, tal com ha estudiat Javier Muñoz Soro,¹³ caracteritzava també el context espanyol i es podia explicar per la voluntat de deixar enrere els elements que havien desembocat en la guerra civil. Les noves generacions, aleshores, estaven més preocupades per cicatritzar les ferides, que encara dolien en la societat, i per cercar un futur de pau, coexistència en la diversitat ideològica i en el pluralisme. En fi, un cop més, seguint Paul Aubert, la majoria dels exiliats visqué en la seva pell que la condició d’exiliat no es perdria mai més, així com la il·lusió de poder comptar quelcom en un futurible procés de Transició a la democràcia a Espanya. Al costat d’aquest desencís, els exiliats republicans havien d’assumir també la impossibilitat d’integrar-se plenament en la vida cultural dels països hospitalaris.¹⁴

En aquest marc, considerem important aportar unes matisacions i subratllar com hi hagué aportacions de diferents autors que aconseguiren filtrar i fer d’intermediaris de temes republicanodemocràtics en l’Espanya dels anys seixanta. En aquest sentit, ens fixem en alguns autors que, com ara Odó Hurtado, Sebastià Gasch o Claudi Ametlla,¹⁵ els quals publicaren obres que, des de perspectives diferents com podien ser la novel·la, el quadre de costums, l’obra històrica o les memòries, apuntaven cap a una reconstrucció d’un imaginari que no podia ser antifranquista, molt sovint crític amb el passat republicà i amb les contradiccions que aquell passat continuava dividint una bona part de l’exili. Aquestes obres, malgrat tot, actuaven aleshores com una acció reivindicativa d’un món passat que, comparat amb l’aleshores present dictatorial, havia de representar un enyorament eficaç d’aquells sistemes liberals i democràtics que existien a bona part del món occidental del període. Aquestes aportacions sovint s’han infravalorat, com hem esmentat al començament del present escrit, i per això considerem que fora important tornar-les a llegir, buscant el sentit que el conjunt d’aquestes, i altres obres, van tenir en la configuració d’unes cultures polítiques que no participaven del paradigma soviètic/comunista de l’antifranquisme i que buscaven un espai propi.

LA NOVEL·LA COM A EINA PER RECUPERAR ELS EXILIATS OBLIDATS: EL CAS D’ODÓ HURTADO I LA NOVEL·LA CATALANA DELS SEIXANTA

Dins del col·lectiu de republicans catalans exiliats, mereix la pena recordar l’obra d’Odó Hurtado (Barcelona, 1902-1965)¹⁶ que, fill del prestigiós jurista Amadeu, estudià també llei i exercí com advocat en els anys de joventut. Amb la República, Odó Hurtado fou un destacat militant d’Acció Catalana, per la qual arribà a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i fins i tot tinent d’alcalde. Detingut pels Fets d’Octubre de 1934, amb la guerra civil s’exilià primer a França i després a Mèxic on regentà una biblioteca. Amb bons contactes al món de l’exili, esdevingué un dels sotsdirectors del Banc de la Propietat, dirigit per Joan Casanelles Ibars, i, finalment, impulsà una indústria de materials plàstics amb l’amic Jaume Ribes. En els primers anys de l’exili, Odó Hurtado no fou un referent cultural ni tampoc un activista destacat, tot just mantenia contactes esporàdics amb l’Orfeó Català de Mèxic. Juntament amb el reduït grup de catalans que s’havien tornat benestants, formava part del que era anomenat despectivament grup de l’high life.¹⁷ Entre les activitats culturals d’Hurtado, recordem que fou tresorer del Consell Català de Cultura que presidia Bosch Gimpera. En aquells anys, Hurtado començà a escriure: hi havia tingut un antecedent quan fou detingut pels Fets d’Octubre i publicà un article a Mirador, la revista impulsada pel seu pare. Els primers articles aparegueren a la revista Síntesis del Banc de la Propietat i foren signats amb el pseudònim de Josep Palau. Des de 1952, publicà una sèrie d’articles a la revista Pont Blau i el 1955 s’imprimí el seu primer llibre –Unes quantes dones (per l’editorial Xaloc, creada pel grup de la revista Pont Blau)– que fou un recull de contes editats i inèdits. El 1958 veié la llum L’Araceli bru, la seva primera novel·la (a la mateixa editorial), a la qual en seguiren quatres obres més, ara publicades a Barcelona. Es tracta d’Es té o no es té (Selecta 1958), Un mite (Albertí 1959), La condemna (Selecta 1962) i Desarrelats (1963).

En la revista Destino, que en aquells anys continuava sent el referent per antonomàsia de la classe mitjana barcelonina i catalana,¹⁸ aparegué un article del veterà periodista literari i artístic Joan Cortés Vidal (1898-1969) que li dedicà una sentida necrològica en què subratllava que Odó Hurtado

formaba parte de una generación de hombres de leyes brillantísimas y apasionada, si excelentemente preparada profesional e intelectualmente, con el suficiente pundonor y ardimiento ciudadano para intervenir en la cosa pública, no lo bastante precavida contra un encadenamiento de causas y concausas que se empleaban a fondo en obstaculizar el desarrollo normal de la vida del país.

Cortés no entrava a analitzar la realitat que havia portat Hurtado a exiliarse però deixava clar que la seva vena literària havia nascut de l’enyorament de la ciutat que havia deixat anys enrere lligada a uns valors emocionals i politicoideològics indiscutibles, un enyorament que es podria redirigir al conjunt de l’exili. Les paraules de Cortés eren molt clares: «fuese como fuese, hubo un momento en que Odón Hurtado se sintió obligado a escribir. [...] como si en un momento dado la vuelta de su memoria a las cosas pasadas removiese los posos que en él formara cuanto viera, sintiera y viviera»,¹⁹ i continuava afirmant que tota la seva producció es podia entendre des de la perspectiva del clima espiritual i físic de la ciutat de Barcelona d’abans del seu exili.

En escriure la necrològica i fer-ho a Serra d’Or, portaveu de la resistència antifranquista i catalanista,²⁰ Rafael Tasis (1906-1966) remarcava la capacitat del narrador Hurtado que, amb cinquanta anys, havia descobert la vocació de literat i aconseguia en la seva obra fer reviure ambients barcelonins i personatges amb una autenticitat força eloqüent, reprenent el tema de la necrològica de Joan Cortés, però afegint-hi el paper del dolor i la ferida representada en Hurtado pel pes de l’exili. De fet, Tasis no dubtava a afirmar que la clau de volta interpretativa de l’obra d’Hurtado era precisament «el problema vital i sociològic que és l’exili».²¹

Entre les diferents obres, ens sembla que aquella que més ens dona idea d’aquesta percepció d’un món enyorat en contacte amb la nova realitat franquista és, sens dubte, Desarrelats, l’última novel·la d’Odó Hurtado, que fou finalista del premi Sant Jordi de 1962 i que es publicà l’any següent.²² La trama de la novel·la se centra en el retrobament entre dos promesos d’abans de la guerra: l’Eladi que torna a Barcelona després de més de vint anys d’exili, i la Teresa que es va casar amb un home que no estimava i que, però, no el deixarà per una barreja de raons morals i de costums. Hurtado presenta la vida de la protagonista com la d’una dona que s’ha homologat amb el règim i que viu cofoia en aquesta nova vida d’ordre «sense vagues ni manifestacions, ni bombes, ni els crits d’una campanya electoral. Ordre al qual tots estaven d’acord a convenir que valia la pena sacrificar tantes coses».²³ Mentre Mario, el marit de la Teresa, és presentat gairebé com a figura tòpica del burgés català que s’ha enriquit durant el franquisme, interessat només a presumir de la seva posició social benestant i a amagar les seves aventures extramatrimonials.

La imatge positiva dels anys republicans emergeix en un dinar a casa de la mare de la Teresa, quan el mateix Eladi evoca la figura del Sr. Oller, difunt espòs i pare de la seva estimada. L’enyorament entre la vitalitat d’aquells temps de música i política s’aguditza amb el silenci i la grisor del present franquista. En la sobretaula, quan eren sols Teresa i Eladi, ella li explica d’una manera força eloqüent el sentiment de desolació de la població catalana que es quedà sota l’ocupació franquista i que resumeix en la frase: «El pitjor era que em sentia sola. Desesperadament sola... Com si no conegués ningú a Barcelona. Tots us n’havíeu anat!... Com si la ciutat ja no fos la meva... només la d’ells».²⁴

La problemàtica de l’exili, no raïa únicament als personatges principals de la novel·la. Es podia resseguir també en la figura de la filla de l’Eladi que nascuda a Mèxic no podia compartir l’imaginari cultural i emocional del pare, i això feia que se sentís més aviat del país llatinoamericà que no pas catalana. Una problemàtica que era a la base de la tria de diferents exiliats de voler tornar a viure a Catalunya per no allunyar la descendència de les seves arrels. Ara bé, cal tenir en compte que la mateixa societat catalana d’aquells anys vivia un intens debat sobre la immigració,²⁵ ja que la massiva arribada de camperols d’altres indrets d’Espanya era viscuda com un canvi demogràfic que feia perillar l’existència de la identitat catalana tradicional. Així ho certifiquen els escrits de Josep Armengou, mentre els primerencs escrits de Paco Candel que, el 1964, el portarien a publicar Els altres catalans, oferien una visió més optimista envers la capacitat d’adaptació dels immigrants i la seva voluntat d’integració a la societat catalana.²⁶ En aquest marc, ens sembla suggeridor que el republicà Marc Aureli Vila, exiliat a Veneçuela des del final de la guerra civil, tractés de respondre als interrogants sobre immigració, reflexionant-hi des del punt de vista del refugiat català. Si el protagonista de la novel·la d’Odó Hurtado plantejava la necessitat de tornar a Catalunya perquè la seva filla fes pròpia la identitat catalana, Marc Aureli Vila es posicionava d’una manera més problemàtica, i afirmava que els exiliats com els emigrants arriben a altres països on s’organitzaven com una gran família i s’hi relacionen entre ells. En canvi, Vila buscava una resposta general que servís per a la societat catalana del seu present i preferia insistir sobre la importància d’assimilar els immigrants als països d’acollida, ajudant-los en aquesta tasca i facilitant-los cursos per estudiar-hi la llengua, la història i la cultura.²⁷

La novel·la d’Odó Hurtado tocava diferents punts de crítica envers el present franquista que havia detectat el seu protagonista en tornar a Barcelona, però sense defugir la crítica a un passat enyoradís com el republicà, com hem vist. La novel·la, a més, presentava un altre tema tòpic com era el de la depravació del protagonista i la seva fascinació per un orientalisme luxuriós.²⁸ La novel·la beu de la visió d’una Amèrica embruixadora i devoradora d’homes: el protagonista Eladi explicaria a Teresa la seva baixada als inferns de l’exili quan conegué una activista socialista, que, més gran que ell, l’havia ajudat en els primers mesos de l’exili i amb la qual havia mantingut una relació sentimental, coronada pel naixement d’una filla. Però la decisió d’Eladi d’anar a la selva tropical a coordinar unes obres de tallar arbres, de dubtosa legalitat, precipitaria el trencament de la relació amb la seva dona: aquesta moriria d’alcoholisme i de solitud mentre Eladi es dedicaria als plaers més carnals amb dues germanes menors d’edat amb el consentiment de la mare d’aquestes, una història fosca que participava d’aquell imaginari mític de l’Amèrica misteriosa, atàvica, salvatge i tel·lúrica on l’home no podria sobreviure a la fúria de la jungla i als efectes del tròpic.²⁹ Uns tòpics literaris que, com ha explicat per Edward Said en el seu text Orientalisme,³⁰ delaten la construcció cultural europea al llarg del segle XIX i començament del XX, d’haver creat un Occident, racional, civilitzat, amb autocontrol i ètica del treball en contraposició a un Orient, irracional, bàrbar, sensual i gandul. Tot i això, l’evident degradació del personatge, i del món que l’envoltava, no deixava de ser una metàfora de la mateixa degradació moral i espiritual a què l’exili havia condemnat una part dels refugiats espanyols.

LA NOVEL·LA DELS EXILIATS RETORNATS A CATALUNYA I EL FRACÀS GENERACIONAL

Aquest fracàs individual com a metàfora de l’ensulsiada col·lectiva fou un tema reiterat en la consciència dels escriptors exiliats. Un dels llibres pioners a introduir el tema fou La ciutat del tròpic (1956),³¹ de Lluís Ferran de Pol (1911-1995). Aquest autor s’havia fet conèixer en els anys republicans per unes narracions, algunes de les quals havien estat recollides i presentades al jurat del premi Narcís Oller que guanyà el 1937. A més, Ferran de Pol col·laborà en la traducció d’una obra d’E.T.A. Hoffman, publicada el 1938. Perduda la guerra i després d’una estada al camp de concentració de Sant Cebrià, emigrà Mèxic on treballà uns anys al diari El Nacional. A terres americanes, Ferran de Pol continuà el seu compromís polític participant en l’experiència de la formació d’un nou catalanisme que es materialitzà primer, de manera embrionària, en el Full Català i, després, en la madura creació de «Quaderns de l’Exili», fruït de la seva col·laboració amb Joan Sales, Josep Maria Ametlla o Raimon Galí, entre d’altres.³²

El desencís pels tractats de pau internacional que deixà la Segona Guerra Mundial que mantingueren en vida el franquisme, fou bàsic per a fer madurar a Ferran de Pol la idea de tornar a Catalunya. A més, cal tenir en compte que el règim apostà per relaxar la repressió ja que intentava presentar-se com un aliat fidel de les democràcies occidentals en la nova guerra freda. Tot això fou determinant perquè molts exiliats decidissin tornar a finals de 1948.³³ Des d’aleshores, Ferran de Pol exercí com a advocat a Arenys de Mar fins a 1988 quan es jubilà. El 1954 publicà Abans d’alba, una sèrie de narracions sobre la cosmologia maia que ha estat llegida com un pont entre l’exili i la Catalunya interior, però la seva obra més incisiva serà la citada La ciutat del tròpic que, a banda de merèixer el premi Víctor Català de 1955, ha estat considerada per Jordi Castellanos com una de les obres més importants de la postguerra i «el punt clau de la l’evolució de l’obra» d’aquest autor.³⁴ Les cincs narracions que hi apareixen giren al voltant del mite i de l’experiència mexicana dels protagonistes, en què el fracàs i la frustració són un leitmotiv que recorre el llibre. L’apoteosi arriba amb l’última narració titulada Naufragis que, com a epíleg, ha estat llegit com una «paràbola de l’exili, o si es vol de la mateixa vida» i que ben bé pot relacionar-se amb l’existencialisme de L’exili i el regne de Camús.³⁵

Aquesta percepció del fracàs es pot recórrer també a Les dues funcions del circ (1966)³⁶ d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1912-2000) que, després d’escriure una autobiografia novel·lada sobre la seva experiència al front (556 Brigada Mixta), publicada a Mèxic el 1945, trigarà vint anys a tornar a escriure un altre cop novel·les, i ho farà després d’haver tornat a Barcelona. Les dues funcions del circ ens permet fer una relectura un cop més del significat de l’exili. La trama de l’obra es basa en la història dels dos germans Borrell que en el seu exili cap a Mèxic han d’aturar-se a la Martinica a causa d’una avaria del vaixell en què viatgen. Aquí, Jaume Borell aconsegueix fer desembarcar el germà Gabriel, malalt de tuberculosi, gràcies a l’ajut del doctor afromartinenc D’Anretar que el guarirà a la seva clínica. A més, el doctor D’Anretar dona hospitalitat a casa seva als dos germans que hi coneixeran les nebodes d’aquest i les convertiran en amants seves.

També en aquest cas, tal com ha remarcat Sílvia Mas,³⁷ podem destacar aquest element «orientalista» en l’atracció envers les dues noies i la imatge de l’Amèrica furienta. Finalment, els dos germans no acabaren arrelar-hi i veuran com la mort serà l’única sortida a les angoixes existencials i personals. Només al final de l’obra, sabrem que tot el relat és fruit dels somnis torbats, de les allucinacions del Gabriel Coma que es troba malalt de tuberculosi i que no s’ha mogut del vaixell per la gravetat de la seva situació al llindar de la mort. De tota manera, ens interessa remarcar la idea que la novel·la transmet als lectors un món de l’exili, com a presó per a tots els perdedors de la guerra civil, que vagin on vagin no tenen capacitat ni possibilitat d’arrelar enlloc: la seva terra ja no és la que era perquè està dominada pels franquistes, i els nous països d’acollida no deixen de ser terres molt llunyanes del sentir dels catalans que hi arriben i als quals els hi costa recuperar el seu lloc al món.

En aquest atzucac existencial es troba Joan Deltell, el protagonista de la novel·la L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders (1912-1994), premi Sant Jordi de 1963 que es publicà el 1966.³⁸ Deltell és un exiliat català que viu a Mèxic somniant de tornar a Catalunya. En la novel·la podem copsar la vida d’aquests refugiats que es retroben dividits entre els que busquen integrar-se a la socie tat que els ha acollit i els qui lluiten per preservar vius una imatge i uns records cap a una pàtria enyoradissa i idealitzada. Deltell, que està casat amb una dona mexicana de la qual no entén la cultura i la manera de ser, forma part decidida d’aquests segons, que socialitzen la seva experiència de refugiats i la seva identitat catalana, celebrant els enterraments dels membres de la colònia i trobant-se a l’Orfeó Català. La trama dona un tomb quan un litògraf mexicà regala el seu taller a Deltell que l’accepta pensant a poder-se enriquir i tornar aviat a Catalunya. Passa exactament el contrari, el protagonista farà fallida i haurà d’endeutar-s’hi. Si la trajectòria del personatge pot suggerir una metàfora existencial del fracàs d’una generació condemnada per la guerra a ser perdedora per definició, no és sobrer subratllar que, tal com recordava Carme Gregori, la ironia de Calders planteja «l’humor com a instrument desmitificador i com a garantia de control intel·lectual contra els desbordaments sentimentals i l’empatx de transcendència».³⁹

La difusió d’obres que tingueren el rerefons de l’exili es multiplicà des del final dels anys cinquanta i especialment en els anys seixanta, quan, finalment, i tal com ha remarcat Larraz per al context espanyol, es podia presentar aquests autors gairebé com a nous escriptors. Si el públic lector jove no en coneixia l’existència i la producció prèvia, tot era possible per als intel·lectuals orgànics del franquisme que, fins i tot podien ridiculitzar aquests adversaris, dient que els escriptors de l’exili escrivien amb un motlles literaris reaccionaris i del passat, i que en l’Espanya d’aquell moment hi havia gèneres literaris més avançats. O amb paraules d’Antonio Iglesia Laguna a Treinta años de novela española (1938-1968): «la juventud no logra comprender ciertas cosas. Lo que los exiliados escriben no les parece explosivo, sino hasta reaccionario en comparación con lo que en la España actual se edita».⁴⁰

LA REIVINDICACIÓ DE LA VIDA NOCTURNA DE SEBASTIÀ GASCH COM A FORMA DE BARCELONISME

Al costat del boom de la novel·la dels exiliats que hem esmentat, ens sembla també interessant veure com el tema dels anys republicans podia surar-hi gràcies a la història de l’oci i els espectacles musicals i teatrals d’aquells anys. És el cas de les aportacions que hi feu Sebastià Gasch (1897-1980) que, des de la primera joventut, havia dut a terme una activitat polifacètica i transversal que, abans de la guerra civil, l’havia projectat a la vida pública com un crític d’art, del teatre i dels espectacles de gran vàlua.⁴¹ Al llarg de la dècada de 1930 va ser pioner en l’estudi dels espectacles musicals, del cinema, del circ, del music hall, del jazz i sobre la vida nocturna en general. En pocs anys, Gasch es transforma en un referent de la crítica cultural, tant més perquè el seu historial es caracteritza per ser present als actes culturals més rupturistes del període (com el conegudíssim «Manifest Groc» o les conferències d’«Els 7 davant El Centaure», entre d’altres), per ser redactor de diferents revistes de l’avantguardisme català, al mateix temps que col·laborador de la premsa convencional del període, tant a Catalunya i Espanya com a l’Amèrica Llatina. Amb la guerra civil, Sebastià Gasch es posicionà de manera destacada al costat de les institucions republicanes: en el 1937 publicà La pintura catalana contemporània al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a més de participar i escriure en diferents revistes. Amb la derrota republicana, Gasch prengué la via de l’exili i visqué a París fins a 1942 quan tornà a Catalunya, on fou empresonat durant unes setmanes. El 1943 s’instal·là a Barcelona, es va reinserir en la vida laboral com a traductor, va dirigir la galeria El Jardín i la sala Vinçon, i a partir de 1946 entrà a la redacció de la revista Destino, on escrivia una secció sobre el món dels espectacles «El sábado en la butaca», que durarà dècades i on els temes tractats seran el músic hall, circ, la dansa i el ballet. En la mateixa revista, escrigué també a la secció «Formas y colores», dedicada a la vida artística en general; animà una secció pròpia com era «A la luz del recuerdo», i hi col·laborà amb diferents articles fins els anys setanta que es jubilà. A partir dels anys cinquanta, la petja de Gasch passà també per col·laboracions a Ràdio Nacional i, fins i tot, una vegada creada la televisió escrigué guions per a programes com Esta es su vida i Canciones para el recuerdo. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, la seva fama de crític pioner del circ, el portà a rebre diferents reconeixements del sector i del mateix Estat francès que li atorgà el títol de Chevalier de les Palmes acadèmiques (1959) primer, i després el títol superior d’Officier.

Dins de la polifacètica literatura, volem resseguir algunes obres de l’autor com ara Barcelona de nit i Les nits de Barcelona,⁴² per remarcar una idea d’una nit barcelonina anterior al franquisme que es veié recuperada per la ploma del mateix Gasch. La historiografia ha remarcat ja fa temps que el «barcelonisme» de la dècada de 1940 fou una mena de succedani tolerat pel règim sempre que no s’hi superés l’àmbit de l’anècdota. La reflexió sobre el barcelonisme com a forma descafeïnada de catalanisme ha estat objecte de diferents reflexions, però cal remarcar que del barcelonisme arribaren no només llibres i articles d’exregionalistes que col·laboraren amb el règim, sinó també l’obra de historiadors solvents que, com Jaume Vicens Vives o Augustí Duran Sanpere, hi feren aportacions molt valuoses. A més, la nova generació de periodistes com era el cas de Paco Candel, Josep Maria Huertas i Clavera o Jaume Fabre, impulsaren, en la dècada de 1960 i 1970, la renovació del barcelonisme amb un periodisme social i de denúncia de la vida dels barris que influí en la consciència i les mobilitzacions antifranquistes del període.⁴³ En aquest marc, la recuperació històrica que pogué fer Sebastià Gasch no fou tant rupturista ja que generacionalment formava part d’aquell sector que havia perdut la guerra. Aconseguí reintegrar-se a la vida cultural barcelonina i catalana, dedicant-se a evocar un món musical, nocturn, extravagant que, malgrat el to nostàlgic, no tenia cap reivindicació política en si mateixa, però no deixava de representar un món passat i un atractiu evident.

En el pròleg a la Barcelona de nit, obra publicada al 1957, Gasch afirmava sense embuts que «la Barcelona dels anys vint i trenta, la Barcelona, d’entreguerres, no parava de sorprendre’ns»,⁴⁴ i recordava com la vida nocturna de la capital catalana era coneguda internacionalment, fet que motivava la publicació d’articles i llibres, especialment a França «entre els literats àvids d’emocions fortes i de pintoresc acolorit amb anelles».⁴⁵ Gasch explicava que els articles que ara recollia en un volum, havien aparegut primer en la revista El Mirador al llarg dels anys 1930 i s’hi respirava la que podríem definir com l’àmplia fenomenologia de la vida nocturna barcelonina: des del món del cafès concerts i les tavernes fins a la del teatre, del cinema al circ, incloent-hi l’orientalisme representat per l’andalusisme a Catalunya i l’esbós de retrats de figures artístiques catalanes.⁴⁶ Així, en una part dels articles reproduïts en el llibre, Sebastià Gasch subratllava la recerca de l’exòtic, d’un primitivisme musical i de balls passionals que corresponien a uns subjectes que actuaven als bars de petites dimensions on artistes i públic representaven un món marginal i excèntric que, amb les seves exageracions i llicències poètiques, servia per captivar els gustos del públic lector del Gasch que, no ho hem d’oblidar, era profundament burgès i naturalment català. En aquests bars fins i tot podia ser neutralitzat l’extremisme anarquista: així en descriure el bar Café Royalty, deia que estava «situat al davant d’una gran esplanada abandonada. A la porta, la indispensable pissarra que anuncia el Renombrado trío Les Lujan, gran éxito. A la paret del costat, un ingenu ha pintat un gran Biba la Fai inofensiu».⁴⁷

El lector de 1957 segurament pensaria que el temps transcorregut havia demostrat que la FAI no havia estat tan inofensiva ja que, a partir del juliol de 1936, el cop d’estat militar provocà el col·lapse de l’ordre públic i una onada de violència de la qual tothom, a posteriori, responsabilitzà la FAI, i que produí morts, entre els quals hi havia l’excel·lent periodista conegut per Gasch a les nits barcelonines, Josep Maria Planes (1907-1936). Planes fou conjuntament amb Gasch, un pioner en la difusió d’articles sobre el món de la vida nocturna, especialment dels espectacles de jazz, dels cabarets i dels music hall i de totes les novetats importades a Barcelona que publicà primer en articles en revistes com el mateix Mirador on coincidí amb Gasch i, poc després, aplegà en el volum Nits de Barcelona.⁴⁸ A més, Planes fou pioner en les cròniques esportives enteses com un fet social de la nova cultura de masses,⁴⁹ però el que li costà la vida fou dedicar una sèrie de reportatges al món anarquista que titulà «Els gàngster de Barcelona» i «L’anarquisme a Catalunya i Espanya», publicats entre l’abril i el maig de 1934 al diari republicà catalanista La Publicitat.⁵⁰ L’agost de 1936, Planes era segrestat al pis on vivia amagat al carrer de Muntaner i assassinat per uns pistolers de la FAI.

La connexió entre les nits de la Barcelona d’entreguerres i la de la dècada de 1960 esdevenia objecte de l’obra Les nits de Barcelona. Des de l’obertura del llibre, Gasch recordava gairebé amb les mateixes paraules de l’anterior Barcelona de nit, el poder evocador d’aquelles nits barcelonines passades, «amables i rialleres», que feien possible que tothom estimés tant Barcelona com per fer-la la seva ciutat d’adopció. O amb Gasch: «I potser per aquelles nits, els qui no havien nascut a la ciutat volien morir prop, molt prop d’ella».⁵¹ En la seva actualitat, la ciutat havia canviat totalment la fesomia i es lamentava que molts barris es quedessin callats i solitaris a les nits. Tot i això, existia una nova jovenalla que omplia els nous cinemes «de arte y ensayo», els soterranis de jazz i flamenc de la plaça Reial o la nova «Tuset Street» on «el cosmopolitisme rabiós no és obstacle perquè el localisme exacerbat de la nova cançó triomfi rotundament en una cova». La conclusió de Gasch era que, gràcies a la vitalitat de la nova generació, la Barcelona nocturna no havia canviat: «resta invariable, insensible a les mossegades del temps. És la mateixa, és la de sempre».⁵² Al llarg del llibre, Gasch es posicionava receptiu al present, i rebutjava els excessos intel·lectualistes del cinema, especialment d’aquelles pel·lícules caracteritzades per la presència «de recargolats complexos morbosos o d’obertes perversions sexuals».⁵³ En canvi, trobava que la Cova del Drac de Tuset Street no tenia precedents en la vida nocturna barcelonina, tant per la seva fesomia com per l’atmosfera en què s’emmarquen els espectacles de poesia actual, de poemes, pantomimes, de cabaret i de la nova cançó. En parlar d’aquest últim fenomen musical, reivindicava l’antecedent de Pilar Alonso, d’abans de la guerra, que popularitzà cançons farcides de la humanitat dels carrers catalans, de la seva gent i, especialment, de la classe treballadora. A més, Gasch hi insistia en el paper renovador que havia fet George Brassens i la seva recepció als nous cantants i músics catalans. Tot i això avisava: «la cançó catalana [actual] s’ha professionalitzat i comercialitzat, i de noiets i noietes amb guitarra, que només somnien amb la glòria fàcil i la fortuna ràpida, n’hi ha ja més que un foc no en cremaria».⁵⁴

Amb entusiasme, recordava la continuïtat d’El Molino, i la vitalitat del nou Bocaccio, o El Papagayo, el Tropical de Castelldefels, Los Tarantos i Jamboree. També explicava la decadència del músic hall que tan cosmopolita havia fet la Barcelona dels anys 1920 i 1930, amb una efímera resurrecció als anys 1950, però que calia fer els comptes amb l’impacte que la televisió hi havia tingut i que havia clavat «un cop mortal a la presentació de grans atraccions internacionals».⁵⁵ Gasch ressenyava també el món teatral, les festes majors de l’estiu (especialment les de Gràcia), o el Liceu: com hem vist en totes les diferents activitats nocturnes o diürnes del lleure barceloní, Gasch reivindicava l’aspecte creatiu i la recerca de les llibertats individuals i col·lectives lligades als esdeveniments analitzats. Un cop més, la represa dels anys seixanta era vista com una continuació d’aquell esperit que havia tingut el seu zenit durant la República.

LES MEMÒRIES I EL RECORD COMPLEX DE LA REPÚBLICA EN HURTADO I AMETLLA EN LA DÈCADA DE 1960

La presència crítica dels anys republicans fou possible al llarg dels anys seixanta per la publicació de part de les memòries d’alguns destacats dirigents republicans i catalanistes, com fou el cas de les autobiografies de Claudi Ametlla (1883-1968) que van aparèixer el 1963 i d’Amadeu Hurtado (1875-1950) que es publicaren en una segona edició a Barcelona el 1968-1969. Aquests llibres representaren una valuosa aportació per a les noves generacions que desitjaven poder llegir les idees i les justificacions d’aquells sectors republicans que havien estat derrotats en la guerra civil.

Claudi Ametlla representava, llavors, la figura més carismàtica de l’antifranquisme no comunista, que aplegava des del sectors monàrquics liberals fins els republicans: a banda del seu historial republicà i catalanista d’abans de la guerra, ell havia heretat el pes del Comitè Pous i Pagès a la mort d’aquell (1952), i va donar vida al que es conegué com el Comitè Ametlla. El Comitè Ametlla compartia la necessitat de superar el règim franquista, reinstaurant la monarquia que allunyés els falangistes del poder i barrés el pas als comunistes.⁵⁶

L’autobiografia d’Ametlla va estrenar la col·lecció de «Memòries» de l’editorial Pòrtic, nascuda el 1963 de la mà de Josep Fornàs, amb la col·laboració de Rafael Tasis, Albert, Manent, Josep Andreu Abelló i Joan Sansa, i amb l’objectiu d’impulsar l’estudi del passat i la trajectòria de les institucions catalanes. El tiratge del llibre no va arribar als 3.000 exemplars que s’esgotaren en pocs mesos.⁵⁷ La publicació del llibre arribà tot just quan Ametlla celebrava el seu vuitantè aniversari que fou un acte semipúblic en format de dinar homenatge, impulsat per Rafael Tasis. Aquest dinar es va convertir en el primer acte de catalanitat política després de vint-i-cinc anys.⁵⁸ El mateix Tasis explicà als lectors de Serra d’Or que el volum havia rebut una crítica positiva tant de la gent jove nascuda després de la guerra civil, com de la gent de la generació anterior. Tot i això, Tasis subratllava que el primer volum de les memòries no tractava els temes espinosos, i anticipava que aquests temes haurien aixecat més passions.⁵⁹ Ametlla va poder veure només la publicació del seu primer volum de records que arribava fins a 1917, perquè la censura va ser implacable amb la resta dels toms, tal com va explicar en el seu moment Josep Raimundo Bartrés.⁶⁰

L’octubre de 1968, la premsa franquista va anunciar d’una manera lacònica la mort de Claudi Ametlla. Un cas a banda fou el del vicedirector de La Vanguardia Espanyola, Santiago Nadal, que va escriure un article a Destino en què elogiava el finat.⁶¹ Nadal hi recordava que Ametlla havia estat «un político de pies a cabeza» i un «periodista de cuerpo entero». Amb un gir de paraules, Nadal explicava l’evolució d’Ametlla i n’afirmava que s’havia mantingut fidel als seus principis, però amb una gran clarividència perquè volia «ayudar a que las cosas [fueran] lo menos mal posible desde el punto de vista que el profesaba». El monàrquic Nadal feia així un homenatge encobert a les seves freqüents estades al Comitè Ametlla, i ens hi indicava la projecció que el mateix Ametlla tenia en un sector transversal de la societat catalana de finals dels anys seixanta.

L’altre autor que ara esmentàvem, el jurista Amadeu Hurtado, havia representat una de les autoritats intel·lectuals dels sectors republicans catalanistes fins a la guerra civil, i un referent als cercles de l’exili: havia tornat a Barcelona el 1949 i moria l’any següent. Així havia deixat inèdites unes memòries que el fill, Odó, de qui ja hem parlat anteriorment, aconseguí que es publiquessin en tres volums a Mèxic (entre 1956 i 1967). La segona edició de l’obra aparegué a Espanya en una versió passada per la censura i en dos volums (1967-1968). Maurici Serrahima li dedicà un ampli article a Destino recordant l’escassetat de memòries polítiques en la bibliografia catalana. Serrahima defensava la deontologia del jurista Hurtado i la seva explicació crítica dels esdeveniments viscuts fins la guerra civil.⁶² Aquest relat, però, estava generant profundes animadversions en alguns casos com era, per exemple, el del mateix president de la Generalitat, Josep Tarradellas que, des de l’exili, no podia replicar de manera oberta les afirmacions d’Hurtado que es podien llegir legalment sota la dictadura franquista. Josep Tarradellas considerava que les memòries del jurista estaven reblertes de falsedats i de deslleialtats, com es desprèn d’una carta que envià a Josep Alsina i Bofill. Tarradellas deia a Alsina que en llegir l’autobiografia en qüestió

sembla que Amadeu Hurtado va ser l’home que tot sabia, que ho va fer tot i que els altres no sabien ni van fer res de res. Tanta vanitat és incomprensible en un home de la seva intel·ligència, però la passió davant el fracàs de la seva vida política ha estat més forta que la raó.

Finalment, afegia la més ferotge crítica de les activitats polítiques que havien fet Hurtado i Ametlla en els anys quaranta i, sobretot, la tasca del Comitè Ametlla: Josep Tarradellas afirmava que

he manifestat molt sovint que desafortunadament a molts joves de la generació de la postguerra el pensament polític i les actuacions d’Amadeu Hurtado i principalment de Claudi Ametlla els ha fet molt més dany que la propaganda franquista.⁶³

Aquestes consideracions ens obliguen a reflexionar sobre les divisions i animadversions de l’exili i que tenen en Tarradellas un paradigma. Tot i això, ens plau remarcar com en la conjuntura analitzada i des de perspectives diferents, els anys republicans continuaven sent interessants i sent debatuts de manera encoberta per diferents generacions de catalans. Vetlles i noves generacions mostraven el seu interès en voler conèixer les biografies dels proscrits del franquisme, així com el drama que havia significat l’exili per a tots ells i com aquesta experiència també formava part de totes aquelles persones que s’havien quedat a Catalunya, tant per als qui no havien marxat com per als qui havien nascut després de la guerra civil. Per aquestes raons, les memòries dels polítics republicans tingueren tant d’èxit a l’hora de llegir un discurs que, tot i ser crític amb el passat, representava una veu discordant amb l’única interpretació oficial que els franquistes havien imposat com a obligatòria des de la seva victòria a la guerra civil. D’altra banda, les publicacions sobre el lleure o sobre les experiències personificades per la literatura de l’exili eren una eina més per a reconsiderar l’experiència d’aquells anys i el fracàs individual i col·lectiu que havien sofert els perdedors de la guerra. No es poden entendre les bases de la cultura de la Transició si es prescindeix d’aquestes experiències.

1. Jordi Gracia: A la intemperie. Exilio y cultura en España, Barcelona, Anagrama, 2010, pp. 16-17.

2. Fernando Larraz: El monopolio de la palabra. El exilio intelectual en la España franquista, Madrid, Biblioteca Nueva, 2009.

3. Josefa Báez Ramos: «La capacidad social para tolerar una disonancia cognitiva: la recuperación de los exiliados», en J. M. Balcells, J. A. Pérez Bowie: El exilio cultural de la guerra civil, 1936-1939, Salamanca, Universidad de Salamanca, 2001.

4. José Ángel Ascunce Arrieta: Sociología cultural del franquismo (1936-1975). La cultura del nacional-catolicismo, Madrid, Biblioteca Nueva, 2015.

5. Fernando Larraz: El monopolio de la palabra..., op. cit., pp. 12-13.

6. Gregorio Morán: El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962-1996, Madrid, Akal, 2014, p. 452.

7. Maria Campillo: «Els escriptors catalans exiliats i ‘l’Amèrica furienta’», a Jornades d’Estudis Catalano-Americans, vol. IV, Barcelona, Generalitat, 1992, p. 59.

8. La persecució a la llengua i la cultura catalana a Josep Benet: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995 i August Rafanell: Notícies d’abans d’ahir. Llengua i literatura catalana del segle XX, Barcelona, A Contravent, 2013.

9. Fernando Larraz: El monopolio de la palabra..., op. cit., pp. 299 i ss.

10. Albert Manent: «La cultura catalana a l’exili», a Pere Gabriel (dir.): Història de la cultura catalana, vol. X, Barcelona, Edicions 62, 1998, p. 272. Del mateix autor: La literatura catalana de l’exili, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.

11. Sílvia Mas Sañé: Les novel·les d’exili d’Avel·lí Artís-Gener, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp. 13 i ss.

12. Montserrat Corretger: Domènec Guansé, crític i novel·lista: entre l’exili i el retorn, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp. 125-213.

13. Javier Muñoz Soro: «Entre la memoria y la reconciliación. El recuerdo de la República y la guerra en la generación de 1968», a Història del presente, 1-2 (2003), pp. 83-100.

14. Paul Aubert: «Teoría y práctica de la Transición. El papel de los intelectuales», a Bulletin d’Histoire Contempoirane d’Espagne, 50 (2015), pp. 127-161.

15. Una primera aproximació la vaig esbossar a G. C. Cattini: «El recuerdo de la República en el tardofranquismo. El papel cultural de los exiliados que vuelven a España», a Damián González Madrid, Manuel Ortiz Heras, i Juan Sisinio Pérez Garzón (coord.): La historia, lost in translation?, Conca, Ediciones de la Universitat de Castella-la Manxa, 2017, pp. 2949-2958.

16. El perfil biogràfic més recent d’Odó Hurtado a Francesc Foguet: «Pòrtic», a Odó Hurtado: Vendaval. Drama en tres actes, Barcelona, Punctum, 2016, pp. 7-17.

17. Vicenç Riera Llorca: Els exiliats catalans a Mèxic, Barcelona, Curial, 1994, pp. 195 i ss.

18. Carles Geli i Josep Maria Huertas Clavería: Les tres vidas de ‘Destino’, Barcelona, Anagrama, 1990, pp. 114 i ss.

19. Juan Cortes: «En la muerte de Odón Hurtado», a Destino, 1462 (1965), p. 35.

20. Cfr. Carme Ferré: Intel·lectualitat i cultura resistents: ‘Serra d’Or’, 1959-1977, Cabrera de Mar, Galerada, 2000.

21. Rafael Tasis: «Odó Hurtado (1902-1965)», a Serra d’Or, 11 (1965), pp. 59-61.

22. O. Hurtado: Desarrelats, Barcelona, Seix Barral, 1963.

23. Ibídem, p. 17.

24. Ídem, p. 100.

25. Andreu Domingo: Catalunya al mirall de la immigració, Barcelona, L’Avenç, 2014. També de Mariona Lladonosa: La construcció de la catalanitat. Evolució de la concepció d’identitat nacional a Catalunya 1860-1990, Lleida, Universitat de Lleida, 2013 i de la mateixa autora: «The use of immigration in the debate on identity in Catalonia during the course of resumption of democracy», a Flocel Sabaté (coord.): Conditioned Identities: Wished for and Unwished for Identities, Peter Lang, International Academic Publishers, 2015, pp. 369-398.

26. Giovanni C. Cattini i Carles Santacana: «La frontera de la pertenencia. Nacionalistas catalanes e inmigración en la década de 1960», a Revista de Historia de las Ideas, 35 (2017).

27. Marc Aureli Vila: Les migracions, Barcelona, Edicions d’Aportació Catalana, 1964.

28. Sílvia Mas Sañé: Les novel·les d’exili d’Avel·lí Artís-Gener, op. cit., pp. 109 i ss.

29. María Campillo: «Breve informe sobre el exilio literario catalán», a Las literaturas exiliadas en 1939, Bellaterra, UAB i Gexel, 1995, p. 42.

30. Edward W. Said: Orientalisme, Vic, Eumo Editor, 1991 (1a ed., 1978).

31. Lluís Ferran de Pol: La ciutat i el tròpic, Barcelona, Selecta, 1956.

32. Sobre la relació entre Joan Sales i Lluís Ferran de Pol i els motius de la ruptura del grup de «Quaderns de l’Exili», vegeu Carles Lluch: Novel·la catalana i novel·la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014, pp. 60-66.

33. Cfr. la trajectòria dels intel·lectuals que impulsaren els Quaderns d’Estudis Econòmics, Polítics i Socials de Perpinyà que tornaren precisament a Catalunya entre 1948 i 1949, així com a Giovanni C. Cattini: «Cultura política i exili. L’ocàs del republicanisme català (1939-1948)», a C. Santacana (ed.): Entre el malson i l’oblit, Catarroja, Afers, 2013, pp. 215-243, i del mateix autor: Joaquim de Camps i Arboix. Un intel·lectual en temps convulsos, Barcelona, Fundació Irla, 2015.

34. Jordi Castellanos: «Pròleg», a Lluís Ferran de Pol: La ciutat i el tròpic, Barcelona, Editorial Laia, 1985, p. 24.

35. Ídem, p. 28.

36. A. Artís-Gener: Les dues funcions del circ, Barcelona, Proa, 1966.

37. Sílvia Mas Sañé: Les novel·les d’exili d’Avel·lí Artís-Gener, op. cit., pp. 109 i ss.

38. Pere Calders: L’ombra de l’atzavara, Barcelona, Selecta, 1964.

39. Carme Gregori: «L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders i el realisme històric», a Assumpció Bernal i Carme Gregori: Realisme i compromís en la narrativa de postguerra europea, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 467.

40. Citat per Fernando Larraz: El monopolio de la palabra, op. cit., p. 304.

41. Joan M. Minguet Batllori: «Al marge d’una exposició sobre Sebastià Gasch», al mateix autor: Sebastià Gasch. Crític d’art i de les arts de l’espectacle, Barcelona, KRTU-Generalitat, 1997, pp. 15-22. Cfr. també de Joan M. Minguet Batllori: «Biografia de Sebastià Gasch», a Premis FAD Sebastià Gasch 2004, a <http://www.premisfadsebastiagasch.org/pdf/bio.pdf> (consultada el 20/3/2017).

42. Sebastià Gasch: Barcelona de nit, Barcelona, Editorial Selecta, 1957; Les nits de Barcelona, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1969.

43. Entre les aportacions més recents, cfr. Jaume Fabre: «Investigadors i divulgadors. El barcelonisme, història i anècdota durant el primer franquisme», a Barcelona quaderns d’història, 20 (2014), pp. 211-245: <http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/277945> (consultat el 3/2/2017).

44. Sebastià Gasch: Barcelona de nit, op. cit., p. 5.

45. Ídem, p. 6.

46. Sobre l’andalusisme del barri Xino vegeu Joan Ramon Resina: «Orientalisme i andalusisme al barri xino de Barcelona», a Enric Bou (dir.): Panoràmica crític de la literatura. Se - gle XX. Del modernisme al noucentisme, Barcelona, Vicens Vives, 2010, pp. 438 i ss.

47. Sebastià Gasch: Barcelona de nit, op. cit., p. 18.

48. Josep Maria Planes: Nits de Barcelona, Barcelona, Edicions Proa, 2001 (1a ed., Barcelona, Llibreria Catalònia, 1931).

49. Els articles ara reunits en un llibre es troben a Josep Maria Planes: Planes d’esport, Barcelona, Edicions Proa, 2001.

50. Com en l’anterior nota, els articles es poden llegir a Josep Maria Planes: Els gàngsters de Barcelona, Barcelona, Edicions Proa, 2002.

51. Sebastià Gasch: Les nits de Barcelona, op. cit., p. 16.

52. Ídem, p. 17

53. Ídem, pp. 20-21.

54. Ídem, p. 36.

55. P. 62.

56. Sobre l’articulació d’aquest sector de l’antifranquisme vegeu Albert Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), Barcelona, Proa, 1999, pp. 217 i ss.

57. Mireia Sopena: Editar la memòria. L’etapa resistent de Pòrtic (1963-1976), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 13.

58. Xavier Pla: «Ametlla, Cambó, Pla i el catalanisme possibilista», op. cit., p. 44.

59. Rafael Tasis: «Les memòries polítiques de Claudi Ametlla», a Serra d’Or (gener de 1965), pp. 22-23.

60. J. Raimundo Bartrés: «Pròleg», a C. Ametlla: Memòries polítiques 1918-1936, Barcelona, Catalònia, 1979, pp. 7-16; Xavier Pla: «Ametlla, Cambó, Pla i el catalanisme possibilista», pròleg a Claudi Ametlla: Memòries polítiques. 1890-1917, Barcelona, RBA, 2013, pp. 7-44.

61. Santiago Nadal: «Ametlla, o el político», a Destino, 1620 (19 de desembre de 1968), p. 11.

62. Maurici Serrahima: «El político y las memorias», Destino, 1627 (7 de desembre de 1968), pp. 28-29.

63. Citat a Carles Santacana: Els documents de l’arxiu Tarradellas. L’exili (1954-1977), Barcelona, Dau, 2015.