Читать книгу Quan tot semblava possible ... - AA.VV - Страница 11

ELS CONGRESSOS DE CULTURA CATALANA DE 1961-1964 I DE 1975-1977

BALANÇ CULTURAL I CANVI HISTÓRIC

Jordi Casassas Ymbert

Universitat de Barcelona

Sabem que hi va haver dos congressos de cultura catalana separats per la dècada que va de 1964 a 1975. La pregunta que cal respondre és si, malgrat el curt que és aquest interval entre un i l’altre, les dues iniciatives hi tingueren alguna relació; fins quin punt responien a una necessitat similar; i, més enllà, si eren la mateixa gent la que els impulsava i n’eren els protagonistes principals.

Una primera reflexió té a veure amb la determinació política que envoltà cada un d’aquests esdeveniments. El primer en relació amb la dinàmica interna de l’antifranquisme (i de la repressió dictatorial en contra de la llengua i la cultura catalanes); el segon, ni que sigui per la seva finalització «sobtada» el novembre/desembre de 1977 (primeres eleccions democràtiques després del febrer de 1936) l’hem de situar per relació amb la politització general que envoltà el final del franquisme i que, sobretot, va precedir aquestes primeres eleccions de la Transició.

Tot amb tot, el lapse històric entre una i altra iniciativa era ben curt i unificat per la pervivència de la dictadura (que seguirà matant fins el mateix 1975) com perquè les motivacions de fons i els protagonistes poguessin si més no aparentment variar en el fonamental, si més no els referents principals. Però una cosa és incontestable: la sensació de final d’etapa que es respirà de forma creixent i generalitzada després del desembre de 1973, i que en bona part era conseqüència de l’aparició en escena d’una nova generació, a principi dels anys seixanta només la podien compartir quatre optimistes recalcitrants. Aquesta diferència, bàsica, és la que ens permet pensar que el primer congrés mirava molt cap al passat, per tal de superar-lo si es vol, mentre que el segon esguardava cap a un futur (democràtic) que ja s’endevinava. La gent, ja ho hem apuntat, era quasi la mateixa en un món cultural força reduït; l’objecte a tractar el mateix –la cultura catalana–; però l’esperit del temps havia variat prou per diferenciar les dues iniciatives i poder afirmar que, malgrat la curta separació temporal, la segona no fou ni la continuació lineal ni la pretensió de culminar el fet una dècada abans i aleshores interromput policialment.

SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA D’UN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)

La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena d’estat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb l’europea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar l’estat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc.¹

Rere aquest objectiu hi havia un conjunt de motivacions molt variades entre les quals la lògica de la política d’oposició ocupava un lloc destacat. El món cultural català semblava voler renéixer després de vint anys de gran repressió i de veure’s tenallada per la censura, de contemplar l’opressió i baix to de la «cultura» oficial, de pair el drama de l’exili i de l’exili interior, de veure com l’ensenyament oficial imposava la desmemòria i atemptava seriosament contra la identitat catalana o de quasi habituar-se a la desaparició del debat cultural tant ric abans del 1939.

Aquesta nova «renaixença» la volien protagonitzar gent jove (la majoria no arribava a la trentena) que es considerava una nova generació no necessàriament catalanista que es coneix a les aules de la Universitat de Barcelona i que se sent destinada a superar la «gran ensulsiada» i els seus efectes i a integrar en la cultura a públics més amplis i heterogenis; una generació, a més, que entén la cultura com una acció política estretament connectada amb la lluita antifranquista i que no se sentia presonera de velles polèmiques i estretors culturals, que molts consideraven vertaderes limitacions provincianes.

D’aquí les exigències polítiques que determinaren la convocatòria d’aquest primer congrés. Aquesta «exigència» política es va centrar en la consigna llençada des de la direcció del PSUC a París que l’interior connectés amb el món cultural i el de l’oposició no comunista així com amb tots els sectors i iniciatives que semblessin d’interès dins la recuperació que s’apuntava. Aquesta intent de «sortida del gueto» dels comunistes s’encarregarà a J. Fontana (1931) i a Francesc Vallverdú (1935), amb la idea de generar nous paradigmes culturals que responguessin a la idea del triomf definitiu del catalanisme progressista.²

Francesc Vallverdú dirà més tard que la idea de fer un «congrés de defensa de la cultura catalana» (segons la seva denominació) va partir de la taula de redacció de Serra d’Or.³ Aquesta revista montserratina va néixer per aplegar des del primer moment i per primer cop en molt temps gent molt heterogènia sota el paraigua montserratí. Es tractava de gent de procedències diverses (com Max Cahner o Ramon Bastardas) entre els quals no mancaven els comunistes.⁴. El cert és que Serra d’Or (1959) era una de les primeres plataformes plurals en què hi participava gent del psuc (en el moment inicial de l’acostament d’aquest partit a Montserrat a través del pont que establia l’abat Escarré) i no és estrany que formalment es digués que era d’allà d’on havia partit la idea i que pogués presentar-se com una iniciativa unitària.⁵

En aquell moment, el sector intel·lectual del psuc havia de comptar amb complicitats inicials de fora del partit o dels que aviat començaren a autoconsiderar-se com a «companys de viatge»: inicialment, Joan Fuster (1922),⁶ Oriol Bohigas (1925), Jordi Cots (1927) o Joaquim Molas (1930) i poc després J. M. Castellet (1926) i Jordi Carbonell (moltes de les reunions preparatòries es feren clandestinament al domicili d’aquest darrer). Pel que fa a Castellet com més anava més creixia la seva impotència, atès que era la persona amb més contactes internacionals: el Congrés per la Llibertat de la Cultura, la Comunitat Europea d’Escriptors o la Societat Europea de Cultura.⁷

L’altre ambient en què es concitaren les primeres sinergies fou la residència de l’Escola Pia de la barcelonina ronda de Sant Pau/ronda de Sant Antoni (on havia estat alumne J. Fontana). Aquesta entitat estava dirigida aleshores per l’escolapi Octavi Fullat (1928) i pel director espiritual mossèn Ll. M. Xirinachs (1932). A la residència, s’hi feien cicles i xerrades, molt sovint clandestines, amb la participació de gent com ara Alexandre Cirici (1914), Jordi Nadal (1929), el mateix Fontana, Joan Triadú (1921), Casimir Martí (1926), Miquel Porter (1930), la primera conferència clandestina de Manuel Sacristán (1925), l’escolapi Francesc Botey (1931), la filòsofa Montserrat Kirchner (1925) o Antoni Jutglar (1933), entre altres participants que hi hagué en el curs 1960-61.⁸

Cal dir que els impulsors de la iniciativa, que s’acabaria de concretar a l’Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, van connectar ben aviat amb gent que consideraven els referents més adequats per a la recuperació del passat que ells volien protagonitzar i per a donar-li una dimensió sincrètica que pogués ser acceptada per tothom: Victor Català (Caterina Albert, 1869),⁹ la primera a qui anaren a veure tots els promotors inicials en grup, Jordi Rubió (1887), Salvador Espriu (1913), Pere Quart (Joan Oliver, 1899), J. V. Foix (1893), Clementina Arderiu (1889), Pere Bohigas (1901), Joaquim Carreras i Artau (1894), Josep Alsina i Bofill (1904), Josep Carner (1884), a qui anà a cercar-li la signatura Jordi Carbonell a Brussel·les, Ramon Aramon (1907), Eduard Fontserè (1870), Ramon d’Abadal (1888), l’abat Antoni M. Escarré (1908), J. Llorens i Artigas (1892), Joan Miró (1893), Jaume Pahissa (1880), Francesc de Borja Moll (1903), Agustí Pedro i Pons (1898), Maurici Serrahima (1902),¹⁰ Felip Solé Sabarís (1915), Josep Trueta (1897), Pau Vila (1881), Ferran Soldevila (1894) i J. Ferrater Mora (1912). Jordi Carbonell apuntà en les seves memòries que també es contactà amb Pau Casals. Totes aquestes personalitats constituïen la Comissió d’Honor i encapçalaren el manifest de convocatòria alhora que esdevenien la coartada o el paraigua per als qui realment volien innovar o tant sols donar-se a conèixer. Alguns apuntarien més tard que a la direcció del PSUC l’únic que li interessava era l’obtenció d’aquestes prestigioses signatures.

Més enllà de les motivacions més estrictament polítiques, però, la iniciativa congressual de principis dels seixanta perseguia també una finalitat de revisió i posada al dia culturals en un moment d’evident canvi de conjuntura. I, com no podia ser altrament, aquesta revisió no podia ser neutra, mancada d’una intencionalitat que respongués a la cosmovisió i al posicionament polític dels seus impulsors principals. A l’altura de 1960, la influència «científica» i europeïtzant de gent com Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona donava en molts camps del saber una preponderància que l’acadèmia no havia pogut reivindicar en dècades. Paral·lelament, pels mateixos anys el predomini del marxisme i del PSUC era ja evident entre la nova generació universitària, amb una voluntat clara de relegar en un segon pla (i en alguns casos d’esborrar-la) l’anterior presència dels sectors cristià i catalanista.

Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb l’exili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural d’abans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons s’estava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de l’anterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de l’exili i «congelada» a l’interior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat.¹¹

Des del món de Franciscàlia i en la segona etapa de Criterion (en procés de radicalització social sota la direcció del pare Basili de Rubí), trobem un fragment molt il·lustratiu del que diem. Es tracta de l’opinió del compositor Narcís Bonet (1933) quan afirma que

Nosaltres som l’última anella de la cadena de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra civilització, i si bé som els últims, paradoxalment som els primers; situats, per la nostra jovenesa, en primera línia, som els qui hem d’obrir pas a la continuïtat de la nostra tradició; fruit d’un sediment secular, som, al mateix temps, porta oberta a un esdevenir que està a les nostres mans, i del qual som responsables davant de Déu, davant dels homes, i davant de nosaltres mateixos.¹²

Tot i la convocatòria del Concili Vaticà II el 1959 (la primera sessió s’obria el 1962), el món renovador cristià no va tenir la força acadèmica per a contrarrestar la influència marxista.

La iniciativa del congrés va ser, doncs, responsabilitat del sector intellectual interior del PSUC i la va recollir la plataforma plural que representava Serra d’Or. A poc a poc anà implicant-hi més gent que treballaren fins l’any 1964 en què es fixà la celebració de l’acte. Abans d’això entre el grup impulsor del congrés s’havia creat Edicions 62, ben aviat sota la direcció cosmopolita (no catalanista) de Castellet. Al sí d’aquesta editorial es creà la col·lecció «Antologia Catalana» sota la direcció de Francesc Vallverdú. Aquesta tenia la voluntat de recuperar els elements de la pròpia identitat cultural i evitar que caiguessin a mans del catalanisme «conservador» (el 1960 amb un cert prestigi ciutadà gracies als «Fets del Palau» i a la repressió dels seus promotors), i de situar la cultura catalana a Europa i, al capdavall, de consolidar un nou cànon cultural. La primera llista de llibres a publicar la va fer Joaquim Molas. Les tasques preparatòries del congrés varen comptar amb l’ajut «europeu» del Congrés per la Llibertat de la Cultura.¹³

El procés congressual va consistir en la constitució de ponències per àmbits culturals (acadèmics) que anaven creant materials per al debat, que es va planejar a llarg termini. Per la seva banda, tant J. Fontana com F. Vallverdú seguiren col·laborant amb el congrés fins i tot quan la direcció parisenca del PSUC se’n va desentendre (possiblement arran de la crisi Claudín-Semprun). Dividides en trenta-dos àmbits, les ponències havien de conformar un document en què es parlés dels antecedents, de la situació present i de les perspectives de cada matèria. Entre altres hi havia Enric Casassas per les ciències físiques i químiques, Oriol Bohigas per arquitectura, J. Fontana per història, F. Vallverdú, J. M, Castellet i Joaquim Molas per literatura (J. Triadú es queixà del fet que l’esquema explicatiu només se centrés en una tendència, en clara referència a la marxista),¹⁴ Alexandre Cirici per art, M. Teresa Boada per biblioteques, Martorell per música, etc. Cal dir que la majoria de les ponències es van endarrerir, i que alguns àmbits quedaren desfasats i quasi despenjats. Tot i així algú ha recordat que s’hi arribà a aplegar un miler de pàgines, que restaren inèdites.

El desembre de 1964 es van convocar les sessions de clausura del congrés que no aconseguiren el permís governatiu. La primera es va realitzar a la residència de l’Escola Pia el dia 19, i la segona l’endemà a la sala d’actes del CIC sota la presidència de Jordi Rubió i amb l’assistència de més de dues-centes persones. La policia va irrompre al local i dissolgué la sessió sense més conseqüències.¹⁵

EL PLANTEJAMENT D’UN SEGON CONGRÉS

La iniciativa d’aquest primer congrés va quedar frustrada de cop. El mateix J. Fontana va declarar molt més tard que ell i alguns més encara pensaven a revitalitzar-lo el 1966. Tot fou endebades atès que la vida de l’oposició i la de la mateixa Universitat (Caputxinada, creació del SDEUB, expulsió de nombrosos professors, etc.) caminava per una altra banda. A partir de 1970, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat per protestar pel Congrés de Burgos, i el 1971, amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, el panorama va canviar substancialment. La creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans,¹⁶ la irrupció de nova gent, massa jove encara a finals dels cinquanta per a intervenir-hi, la nova empenta que el Maig del 68 donà a la dita gauche divine i al seu cosmopolitisme desacomplexat i progre o la presa de consciència de l’impacte històric de la immigració i dels «altres catalans» varen ser elements que canviaren el panorama cultural català d’una manera tant profunda com impossible d’obviar. Poc després, l’assassinat de Carrero Blanco (desembre de 1973) i la progressiva decadència física del dictador varen modificar de soca-rel l’horitzó de les expectatives generals i de les sensibilitats col·lectives.

En el món ampli i heterogeni de la cultura de la primera meitat dels anys setanta pocs discutien ja l’hegemonia de la cultura progre-marxista, amb els seus vehicles d’expressió, les seves editorials, el seu mercat de consumidors fidels i en constant ampliació, així com amb una facilitat natural per incorporar el castellà i parts importants de la cultura castellana. Els sectors més lligats al catalanisme «conservador» i als nuclis eclesiàstics no disposaven d’una representació significativa al món universitari, ni al de la renovació pedagògica que passava a liderar Marta Mata, ni als equips de redacció de les principals enciclopèdies (com la Salvat) o al món editorial. Amb l’arrencada dels anys setanta també es veié que el marxisme estava molt present als col·legis professionals, que es convertien en uns agents cultural i polítics de primer ordre.¹⁷

Els anys seixanta havien consolidat la idea que començava un «món nou», i molta gent jove nascuda a partir de la dècada dels quaranta n’estava fermament convençuda. Aquest tarannà implicava una oposició a vegades molt forta en contra dels que deien defensar la tradició. Molts es convenceren que aquesta tradició cultural no era res més que la imposició d’una visió esbiaixada per part d’una minoria intel·lectual al servei d’una burgesia que al cap i a la fi consideraven que havia acabat pactant amb l’alçament franquista. I així doncs, el que calia era tornar a la superfície tot allò «ocultat» d’una manera aparentment intencionada. La cultura progre imposà a més una dialèctica reduccionista de franquisme front a l’antifranquisme que molt sovint amagava importants carències ideològiques i, sobretot, un desconeixement preocupant de la realitat catalana anterior a la guerra civil.¹⁸ Un protagonista destacat d’aquests anys com J. M. Castellet constataria com la vida cultural barcelonina dels seixanta «es va impregnant de PSUC». Es tractava de Barcelona. El món comarcal era una altra cosa, amb més pes del catalanisme.¹⁹

Aquest panorama no podia amagar que des de final dels cinquanta bona part de l’antifranquisme s’havia manifestat a través de la lluita cultural. Ja hi hem vist la iniciativa del primer Congrés de Cultura Catalana; el 1966 es crearia l’efímer Centre Estudis i Investigacions, SA (EISA) que morirà per la creixent crispació política; l’any següent un fòrum de reflexió intel·lectual en què s’afegiran J. Ferrater Mora i Baltasar Porcel als més habituals Joan Fuster, Joaquim Molas i J. M. Castellet on es discutirà molt sobre la dimensió cultural dels Països Catalans i de l’encaix de la cultura catalana en l’espanyola; i encara el 1968 les Jornades de la Cultura Catalana a París. A principis dels setanta hi havia un grup d’intel·lectuals i activistes als quals quasi ningú discutia l’autoritat, més enllà fins i tot de les filiacions polítiques: Oriol Bohigas,²⁰ J. Fontana, Joaquim Molas, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, F. Vallverdú, J. Carbonell, Miquel Porter, Oriol Martorell, Josep Termes, Albert Manent, Josep Benet, J. Triadú, M. Aurèlia Capmany, Ernest Lluch, J. Termes, Teresa Pàmies, Jordi Solè Tura entre els més significats també pel seu activisme. Gent con Oriol Bolós, Lluís Daufí, Eduard Bonet o Enric Casassas incorporaven la perspectiva de les ciències i encara caldria afegir-hi el germà d’aquest darrer, el pediatra Oriol Casassas, impulsor dels primers vocabularis de termes científics en català a partir de reunions mantingudes en el transcurs de les primeres convocatòries de la Universitat Catalana d’Estiu, creada a Prada de Conflent el 1968.²¹

En aquest ambient va aparèixer la idea de crear una Comissió de Defensa de la Cultura Catalana. La iniciativa partia de la reunió del Col·legi d’Advocats del 28 de gener de 1975.²² La idea era que des d’aquí s’organitzés un Congrés de Defensa de la Cultura Catalana. Hi havia la voluntat de contactar amb l’Assemblea de Catalunya i amb la Comissió Permanent de l’Assembla d’Intel·lectuals Catalans i el propòsit de solidaritzar als altres col·legis professionals.²³ S’intentà consensuar un primer manifest de convocatòria, encara que amb importants dificultats, on es justificava el congrés com l’espai per definir «les bases de la pròpia identitat» sobre la base que «la cultura pertany a tot el poble» i on tot respirava una voluntat de mobilització popular per la democràcia. L’ambient general, quan tothom esperava el proper final del dictador (i per extensió simplificadora, de la dictadura), era d’una politització extrema i el que s’obria des del primer moment era per veure qui dominaria el congrés.

Quan el 29 d’octubre es constituí la Comissió Permanent del Congrés, els representants de l’Assemblea d’Intel·lectuals foren comunistes o «companys de viatge» com ara Josep M. Castellet, Marta Mata, Oriol Martorell, Xavier Folch i Pere Portabella. Jordi Carbonell va ser considerat des de ben aviat el representant del congrés de 1964. La intel·lectualitat consolidada en els seixanta i la cultura progre-marxista demostraren una inicial voluntat de fer-se amb el control de la iniciativa congressual.²⁴ En tota aquesta fase preparatòria es va debatre si s’havia d’imposar la perspectiva més culturalista i elitista que es desprenia de la convocatòria inicial del gener (amb un control organitzatiu per part dels col·legis professionals) o si es defugia el «culturalisme» i es convertia el congrés en una forma de mobilització popular, en una estructura participativa que arribés a tots els racons dels Països Catalans. El Secretariat Cultural va ser l’organisme que més intervingué en la definició del congrés: la seva Coordinadora l’integraven Rafael Ribó, Pau Verrié, J. M. Carreras, Jordi Bèrrio, Joan Albaigés, Jaume Fuster i Jordi Vives.²⁵

Aquesta preponderància política d’oposició va ser ben aviat un llast per a la bona marxa del congrés. La mort del dictador va treure el congrés de la semiclandestinitat en què havia nascut, i el caràcter assembleari i unitari que se l’hi havia volgut donar originàriament es va mantenir (de fet sobreviurà l’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans) d’una manera progressivament disfuncional en el nou escenari polític general. De fet, en aquesta nova situació els qui salvaren el congrés foren catalanistes com Ignasi Pontí i Pere Rigau (Nosaltres Sols!), l’activisme catalanista de J. Esapar Ticó i Ramon Vila-Abadal i la dedicació de Rafael Ribó, M. Antònia Oliver i Montserrat Bayà. L’abril de 1976 es presentarà el Congrés al País Valencià; el juny a Perpinyà (on la iniciativa no acabaria de quallar mai) i a Mallorca; el novembre a Andorra, i el desembre a París (amb la presidència de J. Tarradellas), a Madrid i a Barcelona.²⁶ Tant a Madrid com a París l’acte s’aprofità per reivindicar la unitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans i per fer explícita la seva voluntat d’autogovern.

El juny de 1975 s’havia fet la primera distribució d’àmbits. Per ordre seran: llengua (responsables Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell); estructura docent (Marta Mata); recerca (Jordi Porta, Enric Casassas, H. Barrera i Joan Albaigés); història (Emili Giralt, Miquel Tarradell i J. Termes); estructura social (J. Benet); dret (Lluís Figa Faura i Lluís Puig i Farriol); institucions (J. Benet); ordenació del territori (Enric Lluch); economia (Joan Sardà); estructura sanitària (Ramon Espasa i Ignasi Aragó); indústria (sense decidir); agricultura (Marià Vila-Abadal); turisme (sense decidir); producció artística (Alexandre Cirici); folklore (M. Aurèlia Capmany i Oriol Martorell); mitjans de comunicació (J. Faulí, J. M. Cadena i Alfons Quintà) i projecció exterior (sense decidir). Amb el temps s’hi afegirien vuit àmbits més. Aquests responsables estaven encarregats de contactar amb gent significativa del seu àmbits per poder convocar reunions de treball més majoritàries. Això no va funcionar en tots els àmbits, però.

A partir de l’estiu de 1976 s’iniciarà la segona fase del congrés. S’acordarà que els diversos àmbits presentin els seus treballs a diferents poblacions catalanes i que el congrés finalitzi el novembre de 1977; el nou equip director decidia així mateix endegar campanyes de mobilització popular com a complement dels treballs més acadèmics i com a reflex del gran contrapès comarcal de la direcció barcelonina. No es pot oblidar que el mateix estiu de 1976 es produïa la Marxa de la Llibertat i en arribar la tardor la celebració de l’11 de Setembre a Sant Boi es convertia en la primera diada multitudinària. Encara no feia un any de la mort de Franco i els elements més polítics començaven a posicionar-se en funció d’una dinàmica política i de partits que semblava imparable. Mentrestant, la cúpula del congrés continuava la feina com si res i discutia una ponència de continguts culturals redactada per Jordi Porta, Ramon Espasa, Joan Triadú, Antoni Mercader i Eugeni Giral: els temes de fons en discussió es referien al sentit de la cultura, la catalanitat i la definició del poble català.

En definitiva, en el context de l’inici de la Transició espanyola, la iniciativa del Congrés de Cultura Catalana va ser única. Com no podia ser d’una altra manera, la valoració que se’n pogué fer sobre aquells esdeveniments no li va fer justícia. Aleshores la primera plana l’ocupava l’acció dels partits polítics i la convocatòria d’unes primeres eleccions democràtiques després de més de quaranta anys. Vist en perspectiva, però, hem de destacar-hi com el congrés va constituir la darrera plataforma unitària, superant la pròpia Assemblea de Catalunya, i transversal (abans no s’imposés la lògica de la confrontació partidista electoral). D’altra banda, el congrés va ser el darrer gran esdeveniment fet en funció de la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans. Finalment, i tot i les tensions internes i la desigual repercussió segons els llocs, va tenir la voluntat de mobilització del conjunt del territori català i, amb això, de superar la temptació de respondre al reduccionisme alt cultural i acadèmic barceloní.

Queda fora de l’objectiu d’aquest treball l’anàlisi sociopolítica dels grups locals que el congrés va ajudar a configurar o als preexistents a què acabà de donar forma i motivació. Seria molt interessant poder fer aquesta anàlisi (i la seva cartografia) per entendre el substrat nacionalista subjacent en la mobilització política del període.

Com va dir un dels seus protagonistes, Ramon Folch, més que un congrés va ser un procés multiformat que implicà unes mil cinc-centes entitats i més de dotze mil cinc-cents congressistes. S’hi programaren vint-i-quatre àmbits –dels quals un no es farà (navegació i pesca)–, amb la voluntat de plantejar orientacions per a un futur democràtic que ja s’albirava i per poder constatar que totes les reflexions, iniciatives i debats hi haguts durant els llargs anys del franquisme no havien estat sobrers.

ALGUNES RESOLUCIONS²⁷

Una altra de les qüestions que plantejà el segon Congrés de Cultura Catalana fou, de manera més inconscient que conscient, el de la relació entre continuïtats i discontinuïtats culturals a la sortida d’una dictadura tant llarga com la franquista. ¿Fins a quin punt els balanços i perspectives de futur fets pels distints àmbits partien de la voluntat de recuperació del fil republicà interromput per la dictadura? ¿Què hi havia, en els punts de vista del 1975, del gran canvi cultural esdevingut des del començament de la dècada dels seixanta? Tampoc havien passat tants anys des del primer congrés perquè l’estat de la qüestió variés substancialment; en canvi, la variació si que es trobava en les circumstàncies ambient i en les exigències estratègiques.

Les resolucions referides a l’àmbit primer de llengua (que tothom considerà com el central del congrés atès que afectava el moll de l’os de la reivindicació identitària catalana), coordinat per Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell,²⁸ partien de la definició de la llengua catalana, el seu abast territorial i d’un petit resum de la història sociolingüística fins el 1939. Passava després a avaluar la situació del moment amb les seves diferències territorials i el conflicte (diglòssia) present a tot arreu malgrat que amb distintes intensitats. L’agudesa a la qual havia arribat el conflicte, amb una pèrdua de consciència de la unitat de la llengua, només es podia resoldre o amb la substitució del català per la llengua dominant (anihilació o diglòssia amb creixent predomini del castellà) o amb una política de normalització lingüística basada en el foment de la seva oficialitat, ús públic, predomini en l’ensenyament, en mitjans de comunicació, etc.²⁹

La segona part es dedicava a analitzar les circumstàncies i els problemes que hauria d’enfrontar la normalització, valorant els dèficits institucionals, els problemes de la seva implantació a l’administració pública, a l’ensenyament, als distints mitjans de comunicació o a les empreses. En les conclusions es reivindicava la lluita «continuada i multiforme» de Catalunya per la plena recuperació de la seva llengua i s’emfatitzava la necessitat de solucionar el problema de la integració de la població immigrada com una precondició per tenir èxit en la política de normalització així com en l’assoliment de l’autonomia política com el vehicle imprescindible. Es demanava crear una autoritat lingüística (es diu que podria estar lligada a l’Institut d’Estudis Catalans) i la creació de departaments encarregats de coordinar la normalització en les futures conselleries. En aquest àmbit tant transcendental podem afirmar que les resolucions demostraren tenir un marcat arrelament amb la tradició històrica i una clara voluntat política a fonamentar la futura política de normalització lingüística.³⁰

L’àmbit relatiu a l’estructura educativa, coordinat per Marta Mata, constituïa un dels fronts significatius dins la represa cultural i política de l’antifranquisme català. En aquest començava fent-se un llarg recorregut històric des del segle XVIII on es contrastava la creixent voluntat renovadora catalana amb el manteniment d’una estructura centralista i d’un sistema d’ensenyament tradicional que en tot moment havia estat un element entorpidor per a Catalunya. Seguidament es presentava una planificació del recorregut educatiu des de la llar d’infants fins a la universitat (amb especificacions pels distints territoris dels Països Catalans), s’establia un projecte d’escola de professorat i tots els condicionants necessaris per consolidar els estudis de la llengua catalana. Fins i tot s’hi reflexionava sobre les activitats extraescolars, l’adaptació de l’escola al seu medi, el paper dels pares i de la societat en l’estructura educativa i s’acabava especificant que l’altra activitat de l’àmbit havia estat la difusió de conferències, taules, seminaris, cursets i publicacions sobre la història de l’educació (activitat molt centrada a Barcelona).

L’àmbit de recerca havia creat a l’assemblea del 26 de maig de 1976 una sèrie de subcomissions temàtiques i havia incorporat l’anàlisi del paper dels museus, biblioteques i centres de documentació així com del català com llengua d’expressió científica. Es va concloure amb unes jornades sobre la recerca (25-27 de març de 1977) amb una àmplia participació. Aquí també es començava amb una contextualització històrica, amb èmfasi en la labor institucionalitzadora del noucentisme, però arribant fins a les polítiques de recerca durant els anys del franquisme. Sembla clar, doncs, que quan es passava dels continguts a la valoració dels instruments l’intent de fer oblidar el llegat noucentista es veia obligat a recórrer a la seva obra institucionalitzadora. Aquesta revalorització retrospectiva els permetia fer una crítica de la situació de la recerca a Espanya en el present i fer una reivindicació del paper que hauria de poder exercir l’Institut d’Estudis Catalans. La segona part la centraven a fixar una alternativa de política científica i a fixar uns criteris per a determinar els objectius prioritaris d’investigació en un intent de coordinar tots els àmbits. La darrera part es referia al català com a llengua d’expressió científica i s’hi al·ludia a iniciatives pioneres com la tinguda a la Universitat Catalana d’Estiu el 1973 (Oriol Casassas).

L’àmbit quart estava dedicat a la història. Cal tenir present que la història acompanyava a la llengua com un element fonamental de la reivindicació identitària i autonòmica de Catalunya, com el resultat de la dinàmica de l’antifranquisme i del lema «qui perd els orígens perd la identitat».³¹ La confecció de les Resolucions d’aquest àmbit va ser plural, i s’hi deixava notar el predomini que en aquells moments havia obtingut la història acadèmica (universitària) per sobre de la «historiografia nacional» (molt important des de la Renaixença vuitcentista i feta des de fora de la Universitat). Conseqüentment, des de bon principi s’hi destacava l’esforç fet per superar la «visió idealitzada» del passat i per fer-la «objectiva» i analítica, tot «superant la fase nacionalista de la nostra historiografia». Tot i això, la comissió redactora era força crítica: mancava continuïtat, eines, repertoris bàsics, coordinació, etc. Fins i tot arribaran a postular l’Institut d’Estudis Catalans com l’organisme flexible i idoni per portar-la a la pràctica.³²

L’anàlisi la dividiran per segments acadèmics: prehistòria, història antiga, medieval, moderna i contemporània, i per territoris on quedarà palesa la preponderància del Principat i del País Valencià. Entre altres coses constataran la major vitalitat dels estudis medievals, que atribueixen a la seva major vitalitat abans de la guerra, a la continuïtat del treball de grans mestres (Abadal, Duran i Sanpere, Rubió, etc.) o al fet que en estar centrats en èpoques llunyanes «eren considerats menys perillosos des del punt de vista polític».³³ Després, en el desenvolupament dels actius en cada especialització trobarem encara un gran desequilibri a favor de la història medieval.³⁴ En canvi, en arribar a l’etapa contemporània es limitaran a destacar la seva debilitat, el mestratge truncat el 1960 de Vicens Vives i el massa geogràficament llunyà de Pierre Vilar. Al marge lamentaran la manca d’una visió de conjunt que permetés orientar i dirigir adequadament les recerques que pensen que hauran d’arribar. Consideren que això es podrà salvar amb la institucionalització del sector i amb l’organització de debats col·lectius.

L’altre aspecte que centrava lògicament l’atenció de l’equip redactor era el de l’ensenyament de la història dels distints territoris dels Països Catalans, història prohibida i ocultada durant els anys de la dictadura. En paral·lel a això s’hi plantejava que calia que els mestres adquirissin la consciència clara de la necessitat d’aquest ensenyament.

Hi hagué un aspecte que en perspectiva sembla xocant. En la resolució final no es feu cap referència al que havia significat la commemoració del cinquantenari de la mort de Prat de la Riba i l’enrenou que havia portat la publicació del llibre de Jordi Solé Tura, Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967). Aquest episodi rellevant de la historiografia catalana del període contemporani durant el franquisme havia lligat un altre cop l’emergent historiografia acadèmica amb la nacional amb una intervenció principal de Josep Benet a Serra d’Or el 1968. Molt més espectacular, però, va ser la no citació de la polèmica historiogràfica desfermada el 1974 en el Col·loqui d’Historiadors organitzat a la Fundació Jaume Bofill el 3 i 4 de maig de 1974. En tres sessions s’hi havia parlar del moviment obrer, de les transformacions agràries i la industrialització i del nacionalisme català. Aquesta darrera sessió (la segona del col·loqui) va obrir una polèmica sobre la naturalesa social i política del nacionalisme que enfrontà les tesis de Solé Tura i de Josep Termes i que centrà el debat historiogràfic durant uns anys. Encara ben viu el 1977, i carregat d’implicacions polítiques, resulta sorprenent que aquest episodi no fos ni citat en les conclusions del congrés.³⁵

Potser del que es tractà, com més tard opinava Ramon Folch era d’un «exèrcit de patriotes mancats de formació militar», «oficials inclosos».³⁶ Però el cert és que el Congrés va tenir la virtut de posar en comú i durant força mesos la feina de bona part dels professionals de l’àmbit català. Com afirmaria Patricia Gabancho s’havia assolit materialitzar la voluntat d’un país que es volia repensar a sí mateix i que tenia força per mobilitzar els seus quadres.³⁷ El que sorprèn és la manera com el congrés va «desaparèixer» del relat que es feu del procés de la Transició. Tant sols quedaria la imatge de l’Assemblea de Catalunya convertida en mite però suplantada com el congrés pel protagonisme d’uns partits polítics que des del primer moment convertiren en prematurament obsoletes totes les instàncies unitàries.

1. Teresa Muñoz: J. M. Castellet. Retrat d’un personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 2006, p. 192.

2. Giame Pala: «La batalla de las ideas. Apuntes para una historia de los intelectuales catalanes en los años sesenta», Cercles, 16 (Barcelona, 2013), pp. 147-170.

3. Carme Ferré: «Intel·lectualitat i cultura resistent: Serra d’Or (1959-1977)», Cabrera de Mar, Galerada, 2000.

4. Jaume Fuster afirmarà molt més tard que la crida a preparar aquest congrés es va fer en una reunió clandestina al barceloní Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, on sembla que assistiren Francesc Vallverdú, Joaquim Molas i Joan Triadú. Vegeu J. Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978.

5. Jordi Carbonell atribuiria la idea del congrés a Castellet, el qual, en sortir d’una reunió clandestina, va dir-los que la idea li havia vingut de la convocatòria del Concili per part de Joan XXIII. Vegeu J. Carbonell: Entre l’amor i la lluita. Memòries, Barcelona, 2010, p. 96.

6. Joan Fuster sembla que es trobava a Barcelona per ser membre del jurat del Premi Sant Jordi de novel·la dins els premis literaris de Santa Llúcia (desembre de 1961).

7. G. Pala: El PSUC: l’antifranquisme i la política d’aliances a Catalunya (1956-1977), Base, Barcelona, 2016; Pala, Giame, Cultura clandestina: los intelectuales del PSUC durante el franquismo, Granada, Comares, 2016.

8. J. Ll. Martín Berbois: «La Residència Universitària de Sant Antoni i el Primer Congrés de Cultura Catalana (1964)», dins AA.DD.: L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona, Barcelona, 2016.

9. Víctor Català, després d’escoltar una conferencia de Joan Triadú al CEC el novembre de 1950 li va dir «Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!». Vegeu J. Triadú: Memòries d’un segle d’or, Barcelona, Proa, 2008, p. 289.

10. Ell explicaria més tard la seva visió i participació en el Congrés en 2005, p. 144.

11. He situat històricament aquest plet a J. Casassas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Barcelona, Proa, 2017.

12. Narcís Bonet: «Actitud de la nostra joventut enfront dels problemes de consciencia i de responsabilitat ciutadana», dins ‘La Renaixença avui’, Criterion, 3 (Barcelona, 1960), pp. 93-105. Aquest article va comportar la detenció de l’autor i la sanció a la revista. Altres autors d’aquest número eren: Maurici Serrahima, Miquel Arimany, Octavi Saltor, Agustí Esclasans, J. M. Garrut, Àlvar Maduell i el mateix Basili de Rubí. Aquest sector tindrà més influència a comarques que a Barcelona, a través de revistes com Canigó, Oriflama o Presència. En part també pogué comptar amb el suport d’Òmnium Cultural (1961).

13. Aquesta plataforma, projectada i finançada per la CIA, estava representada a Espanya per Pablo Martí Zaro i a Catalunya, com sabem, per J. M. Castellet.

14. Aquesta apreciació la confirmaria més tard Serrahima (2005) en al·lusió explícita al grup de Castellet/Molas, així com en referir les «queixes» d’altres àmbits en un sentit similar.

15. Joan Triadú: Memòries d’un segle d’or, Barcelona, Edicions 62.

16. Vegeu Pere Portabella: «L’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans», L’Avenç, 43 (1981), pp. 40-41.

17. Santiago Riera Tuébols: L’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987), Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.

18. Enmig d’un panorama desolador sobresortia la iniciativa dirigida per Ferran Soldevila: Un segle de vida catalana, Barcelona, Alcides, 1961, obra interdisciplinària que aplegà una cinquantena d’autors aleshores considerats importants, sota la coordinació d’Albert Manent, Manuel Riu, Pere Puig Quintana i Joaquim Molas. L’obra, però, va quedar totalment desconnectada dels programes universitaris.

19. Teresa Muñoz Lloret: J. M. Castellet. Retrat de personatge en grup, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 182.

20. Oriol Bohigas: Dit i fet. Dietari de records (II), Barcelona, Edicions 62, 1992.

21. El 1974, Jordi Solé Tura i J Termes centrarien un debat molt intens sobre la naturalesa i origen del catalanisme que tingué la virtut de dur el debat sobre la qüestió nacional al debat cultural, polític i acadèmic.

22. N’era el degà Miquel Casals Colldecarrera, i secretari J. Pi-Sunyer i Cuberta.

23. En certa manera la convocatòria es va «oficialitzar» a partir del moment en què es publicà un article en La Vanguardia (18/2/1975) en què apareixia la denominació de «Congrés de Cultura Catalana». Al mes de febrer s’hi adheriren Òmnium Culturals i els col·legis de doctors i llicenciats, d’aparelladors, d’enginyers, d’arquitectes, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, l’Associació d’Enginyers Industrials, Enciclopèdia Catalana, l’Assemblea d’Intel·lectuals i l’Assemblea de Catalunya (representada per J. Benet).

24. El consens per a la creació de l’estructura del congrés va ser molt difícil: patronat, consell superior, secció permanent, comissió executiva, secció cultural, comissió financera, gerència, etc. Vegeu Jaume Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿Què és i què ha estat?, Barcelona, Editorial Laia, 1978, pp. 23-25.

25. «Els integrants de la Comissió Permanent», en J. Fuster, op. cit., pp. 30-31.

26. L’acte, promogut per J. Espar Ticó, es va fer al Palau de Congressos amb més de dos mil assistents. El Secretariat Cultural, garant del nivell del congrés, estava presidit per Pau Vila i n’eren vocals Oriol Bolós, Marta Mata, Jordi Carbonell, M. A. Capmany, Joan Triadú, J. Benet, J. Pintó, Manuel Sanchis-Guarner i Bartomeu Barceló.

27. Publicades en tres volums (més un de Manifest i documents) a Barcelona, 1978, per un conjunt d’editorials: Curial, Edicions Catalanes (Barcelona), Edicions 62 (Barcelona), La Magrana (Barcelona), Editorial Laia (Barcelona), Ed. Moll (Palma), Tres i Quatre (València), L’Estel (València), Llibres Turmeda (Palma) i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona).

28. En aquest àmbit hi col·laborà gent del conjunt dels Països Catalans. Entre ells: Remei Oliver, Núria Albó, Margalida Sunyer, Vicent Pitarch, Marta Ibáñez, Joan Romaní, Montserrat Saumell, Josep Rossinyol, Ernest Sabaté, Joaquim Arenas, Jordi Caballé, Jordi Bruguera, Josep Moran, Ricard Tàpies, Aina Moll, Joan Puig, Jaume Puig, Maria Cardús, Hortènsia Curell, Maria, Rúbies, Francesc Vallverdú, Armand Quintana, Gustau Erill, Vicenç Perera, Lisa Gilbert, Domènec Marçà, Maria-Rosa Vilalta, Blai Soler, Jaume Corbera, Marta Mitjà, Elena Vilaseca, Anna-Maria Pou, Maria-Lluïsa Garreta, Montserrat Farràs, Joaquim Torres i Lluís Aracil.

29. Va coincidir amb la iniciativa empresa pel Grup Català de Sociolingüística que havia tingut una primera aparició a la Universitat Catalana d’Estiu el 1973 i l’any següent al Congrés Mundial de Sociolingüística de Toronto.

30. Temps a venir Isidor Marí farà balanç de les discussions i assegurarà que tothom estava d’acord amb la política de normalització, però no com implantar-la; que hi hagué una gran controvèrsia sobre el tema de l’oficialitat o la cooficialitat; i que va deixar obert el tema de la llengua estàndard. Vegeu I. Marí: «Llengua i sociolingüística en el marc del Congrés de Cultura Catalana», Revista de Catalunya, 295 (juliol, agost, setembre de 2016), pp. 95-104.

31. La introducció de l’àmbit començava: «La historiografia ha tingut i té un paper fonamental en la supervivència i el desenrotllament de la consciencia catalana d’identitat col·lectiva», C.C.C. vol. 1. Resolucions, p. 191.

32. Aquesta convicció de 1977 contrastarà amb la realitat autonòmica posterior quan la cirit es construirà al marge de l’Institut i aquest perdrà en la pràctica fins i tot la condició d’organisme assessor. Vegeu De les idees als fets. Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana, Fundació del C.C.C./Edicions 62, Barcelona, 1999, p. 27.

33. Resolucions, vol. 1, op. cit., p. 200.

34. Es parla també del benefici de l’existència de la secció barcelonina del CSIC que el 1962 s’havia independitzat com a Departamento de Estudios Medievales dins la Institución Milà y Fontanals. Vegeu Resolucions, 1, op. cit., p. 201.

35. L’anàlisi d’aquesta polèmica a J. Casassas: «Josep Termes en el debat sobre el catalanisme», dins T. Abelló i A. Colomines (eds.): Josep Termes. Catalanisme. Obrerisme. Civisme, Catarroja, Afers, 2014, pp. 15-34.

36. R. Folch: «Una campanya per a un metacongrés», Revista de Catalunya, 295 (juliol/ agost/setembre de 2016), pp. 85-94.

37. P. Gabancho: «Del tot al no-res, o quan la Transició et passa pel mig», Revista de Catalunya, 295 (juliol/agost/setembre de 2016), pp. 105-111.