Читать книгу Quan tot semblava possible ... - AA.VV - Страница 7

PRESENTACIÓ

No hi ha dubte que quan parlem dels Sixties en el món occidental tothom els associa a una etapa marcada per la idea de novetat en tots els àmbits, tant en el camp científic i tecnològic com també en les pautes de relació social i en la irrupció de nous moviments socials. Més enllà del significat d’una data concreta com el 68, o millor dit, dels 68, l’home va arribar a la Lluna, els hippies difonien una nova iconografia i fins i tot es debatia si la joventut era una nova classe social. Des de la revifalla de l’intel·lectual compromès, amb un Sartre com a gran icona, fins a la minifaldilla de Mary Quant, tot semblava que empenyia cap a un nou món. Tot semblava possible quan es posava l’accent en les concepcions més heterodoxes i alternatives. Clar que es pot discutir fins a quin punt aquest marc cultural, de canvi de mentalitats, incidia en sectors més o menys majoritaris de la societat, però en qualsevol cas apareixia a ulls de tothom com el signe dels temps; en realitat, sabem que tant importants són els canvis reals com la percepció que en té la societat. En clau espanyola, aquella onada de novetats es trobava d’entrada amb una limitació evident. La dictadura franquista seguia fent adaptacions cosmètiques, però va mantenir-se fins al final com un règim que sabia que només podia subsistir des d’un ferri control de la societat i aplicant les distintes formes de repressió sobre les diferents formes de dissidència, entre les quals la de naturalesa cultural hi tenia un paper rellevant. Malgrat això, en els anys seixanta petits sectors socials van aconseguir obrir escletxes impensables uns anys abans. Uns nuclis que van anar creixent especialment en el món cultural, un espai per al qual la dictadura no oferia cap model atractiu, sinó únicament control, censura, multes..., en definitiva, repressió. Tanmateix, la dictadura es va veure incapaç de frenar l’arribada dels aires que arribaven d’Europa i els Estats Units; podia intentar minimitzar-los, però no podia aïllar el país d’aquell context general. Per això va ser decisiu per a la dinamització cultural democràtica la connexió amb tot allò que des de l’exterior minava les bases de la cultura oficial franquista. I en aquest sentit tant valien les propostes més alternatives, com aquelles que podien furgar en les contradiccions d’una dictadura proclamada catòlica, però desbordada pel significat d’un Concili Vaticà II que impulsava el compromís dels cristians amb els problemes terrenals des d’una òptica ecoumènica.

És en aquest nou i complex context, condicionat també per la guerra freda, que va irrompre una nova generació que va començar a forjar una cultura emergent i democràtica al marge o obertament en contra del món oficial. Un dels objectius de la nostra recerca ha estat precisament analitzat a partir de diferents casos concrets com es va generar una cultura democràtica en la societat espanyola i catalana en particular. Una construcció en què òbviament es manifestaven diferents sensibilitats ideològiques, però en què també són importants alguns debats que esdevenen transversals. Per exemple, el pes específic que en aquesta reconstrucció hi va tenir el relleu generacional, tenint en compte que en aquest cas la lògica successió de les generacions no era innòcua, ja que la que emergia en els anys seixanta era la primera formada en les claus ideològiques del franquisme, i per això mateix la primera que havia perdut el vincle amb l’anterior, relegada a l’exili, ja fos a l’exterior o a l’interior. Més enllà de contactes particulars, certament el trencament havia estat molt contundent, i refer els ponts era molt difícil. Una dificultat que s’engrandia perquè les coordenades culturals i ideològiques europees i internacionals de la dècada de 1960 poc tenien a veure amb les de la dècada de 1930. S’estava davant universos culturals prou diferents, i per això mateix els vincles intergeneracionals eren més difícils, i els paradigmes i referents de vells i joves eren massa allunyats. Certament, el món va experimentar el que Hobsbawm va dir en el seu Age of extrems una revolució cultural i una revolució social, amb múltiples manifestacions que afectaven la mateixa estructura social en el món occidental. En tot aquest procés, el paper dels joves, i especialment dels universitaris, fou decisiva. La generació que estava cridada a protagonitzar la reconstrucció cultural presentava unes característiques ben particulars: formada en una dictadura que combatia la raó democràtica, i amb unes influències estrangeres que els impulsaven vitalment i culturalment en un sentit ben diferent. Tot plegat en plena efervescència de l’esquerranisme i el marxisme en el món occidental, i de tot allò que fos o pogués semblar heterodox.

El que s’ha explicat podria semblar un plantejament pensat sobretot per a una història dels intel·lectuals, o d’allò que sovint anomenem alta cultura. Des de la nostra perspectiva, aquesta mirada seria incompleta si no es tenen en compte dues altres variables. Una de més específica, que és l’acció des del mateix règim. L’altra, més general, és la necessitat de tractar en paral·lel les diferents expressions de la cultura de masses, ja sigui la televisió, el cinema, el còmic, la premsa satírica i la cultura popular. No sols es tracta de l’anàlisi de nous llenguatges en la creació i la transmissió cultural, sinó que també esdevenen indicadors de consum cultural de sectors majoritaris de la societat. D’altra banda, es evident que massa vegades l’anàlisi de totes les formes d’expressió cultural (editorials, revistes culturals, premsa de masses, arts plàstiques, cinema, televisió...) es fa des d’una perspectiva molt interna. És lògic que això sigui així en un primer estadi de la recerca, però el nostre projecte s’ha plantejat des del propòsit d’arribar a una anàlisi conjunta de tots els estrats culturals, amb el convenciment que només així podem elaborar una veritable història cultural, considerada en tota la seva complexitat.

Des d’aquesta perspectiva, i en el marc del projecte de recerca «Las bases del cambio cultural en España (1960-1975)», els articles que s’apleguen en aquest volum tenen la voluntat d’incidir des de l’estudi de cas en el debat sobre els canvis culturals des dels inicis dels seixanta fins a la fi de la dictadura franquista. Tot i que en un projecte col·lectiu sempre són difícils d’establir les fronteres entre les diferents contribucions, grosso modo hi podem distingir entre un conjunt de treballs dirigits a examinar aspectes de la història intel·lectual i un altre grup de recerques adreçades a l’àmbit de la cultura popular, els mass media i les arts. És un projecte que aplega investigadors de cinc universitats, alguns dels quals ja han col·laborat en projectes anteriors, i dels quals cal destacar que s’aproximen a la temàtica proposada des de disciplines distintes (història, filologia, història de l’art, història de la comunicació), raó per la qual realment es pot qualificar el projecte com a interdisciplinari.

Pel que fa al primer bloc, i seguint des dels treballs més panoràmics fins a aquells altres més específics, el volum s’obre amb una proposta de qui signa aquesta introducció en què es prova d’explicar la significació cultural dels anys seixanta en la cultura catalana, tant amb relació als períodes anterior i posterior, com per explicar la forma en què persones i grups van fer néixer plataformes culturals d’intervenció, des de Serra d’Or a Edicions 62, que van protagonitzar un veritable procés de reconstrucció cultural. Resseguint les biografies i les realitzacions més rellevants, la presència pública i l’emergència d’una nova generació, s’analitza la forma i el contingut del cànon cultural que es va anar establint, en una conjuntura en què el món occidental vivia una enorme efervescència cultural, social i política, farcida de noves propostes, que els joves intel·lectuals catalans –amb enormes dificultats per tenir referències sòlides– havien de incorporar. En sintonia amb aquest plantejament, Jordi Casassas fa un balanç del desenvolupament cultural de l’àmbit lingüístic català mitjançant la comparació entre dues activitats que van ser una mena d’estats generals de la cultura. Ens referim als dos congressos de la cultura catalana celebrats en aquest període; el primer, que es feu clandestinament entre 1961 i 1964, i el segon, de 1975 a 1977, iniciat en ple franquisme, però dut a terme sobretot en els anys de la transició. El contrast entre aquests dos projectes permet avaluar el salt endavant que va fer la cultura catalana antifranquista en un lapse de temps molt curt.

Com ja s’ha dit, una de les qüestions centrals en aquest procés de reconstrucció era l’ús del passat i el paper de la tradició, aspecte tractat en l’article anterior, i aprofundit en els textos de Giovanni Cattini i Jordi Roca. L’article de Cattini ho analitza resseguint les activitats d’un grup de vells republicans que havien marxat a l’exili en acabar la Guerra Civil i que maldaven per mantenir una certa activitat pública després del retorn. Des de les aportacions literàries o intentant rememorar el món republicà a la premsa de l’època, el seu paper patia moltes limitacions. No podien explicar-se del tot per mor de la censura, i els costava connectar amb una nova generació forçosament ignorant del món de l’avantguerra. Tot i això, la seva producció tingué una certa difusió, especialment la literària, centrada en l’odissea de l’exili, la derrota de la guerra o les memòries lligades a la vida sociocultural d’abans de la guerra. És evident que una manera de mesurar el coneixement d’aquella història immediata entre el públic lector és saber el ressò que aquests continguts tenien en publicacions de referència. Jordi Roca tracta en el seu text precisament d’això, tot analitzant quin tipus de referència a la història contemporània d’Espanya es va fer en la revista setmanal Destino, sense dubte la publicació de quiosc predilecta dels lectors il·lustrats d’aquells anys. El treball de Roca estudia com l’aleshores director de la revista –Santiago Nadal– publicà i encarregà assaigs per escriure una història d’Espanya en què se subratllés el paper positiu que havia tingut la monarquia liberal parlamentària, clau per garantir un establiment futur d’un règim democràtic.

La dinàmica de canvi d’aquells fa aparèixer nous protagonistes i nous temes de debat, però també certifica l’interès envers el món dels vençuts de la guerra. En aquest sentit, l’article de Giovanni Cattini ens acostava als intents d’alguns republicans a mantenir la seva presència –més o menys camuflada–, mentre en el cas de l’anarcosindicalisme va ser diferent. Teresa Abelló ens aproxima a aquest món, l’opció que havia estat majoritària entre els treballadors catalans abans de la Guerra Civil, i que en els anys seixanta estava en una posició francament residual. Davant aquest declivi, una part important de l’energia que els quedava es va dedicar a rememorar el passat del moviment i de la seva organització més important, la CNT. En aquest sentit, la història es va convertir en el refugi –no exempt de pugnes– dels seguidors del moviment llibertari, que tot i assolir la seva reunificació organitzativa el 1961 ja formaven més part del passat que del futur.

Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per l’actitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits d’allò que es podia fer públic. En aquesta direcció s’encamina l’estudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. L’estudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de l’escriptor era «contribuir a la ruptura d’estructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». L’anàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, l’article utilitza les fonts de l’Oficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de l’escriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució d’August Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri d’Informació i Turisme des de l’arribada de Manuel Fraga, i molt especialment l’any 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi d’orientació, que el porta a concloure que al voltant d’aquell 1964 cal situar per al cas català les bases de l’anomenat tardofranquisme.

El segon bloc del llibre s’ocupa de la producció cultural de masses i la cultura popular, uns aspectes imprescindibles per disposar d’una panoràmica dels canvis culturals de l’època estudiada, caracteritzada per una irrupció sense precedents d’aquesta cultura de masses, que es va convertir també en objecte de debat. Aquest bloc s’obre amb dos articles que estudien el fenomen del còmic. Francisca Lladó analitza les revistes d’humor satíric com a gènesi del còmic adult, posant en relleu les interrelacions entre totes dues fórmules, alhora que es tractava d’un tipus de producció cultural nou, que emulava productes similars d’altres països europeus. El text destaca que els artistes que van tirar endavant aquestes propostes estaven absolutament compromesos amb la lluita antifranquista, i fa palesa la intencionalitat de les seves tries iconogràfiques, com per exemple que publicacions com Hermano Lobo o La Codorniz utilitzessin referents del Segle d’Or espanyol per convertir-los en icones dissidents. Certament, la novetat de l’ús polític d’aquelles vinyetes va ajudar perquè sovint escapessin del control oficial. Tot i que en principi estava dirigit a un públic diferent, el còmic infantil i/o juvenil va esdevenir una producció comercial pensada per a una gran difusió, que esdevé fonamental per entendre la conformació d’una mentalitat d’època. Antoni Marimon presenta una recerca sobre aquesta qüestió, en la qual analitza la renovació d’aquest sector editorial, que fixa en l’any 1968, procés en el qual va ser decisiva la importància de produccions francobelgues i nord-americanes, que van renovar les temàtiques i l’estètica d’una producció a la qual com més anava més se li reconeixia el seu valor cultural.

Si el còmic ens obre les portes a la cultura de masses, és evident que la televisió va ser la gran novetat d’aquesta cultura en el període estudiat. Teresa Serés dissecciona dues sèries televisives de gran impacte emeses per Televisió Espanyola, Si yo fuera rico i Suspiros de España, que tot i emetre’s amb només un any de diferència (1973 i 1974), transmetien uns valors col·lectius matisadament diferenciats; de por a la modernització de la societat, en el primer cas, més incorporats als canvis socials en el segon. En qualsevol cas, es tracta d’una anàlisi imprescindible perquè permet copsar com eren tractats els costums collectius en el mitjà de comunicació més influent aleshores, de titularitat estatal i amb una programació única. I perquè posa sobre la taula una reflexió sobre la relació entre els canvis estructurals i els canvis culturals en la societat espanyola de l’època. Una altra opció per analitzar aquests aspectes la trobarem en l’article de Mariona Visa, que concreta el seu estudi en la imatge de la dona en el cinema espanyol del tardofranquisme, i hi posa especial atenció a la representació de la maternitat, un aspecte que permet avaluar fins a quin punt el cinema de gran difusió divulgava una imatge de la maternitat com al·legoria per a perpetuar l’ordre patriarcal nacional-catòlic, que contrastava amb la difusió minoritària del discurs feminista.

Situats ja als inicis dels anys setanta, Joaquim Capdevila afegeix un nou element a l’ampli mosaic de la història cultural. El seu treball sobre les cinquanta hores d’art català celebrades a Balaguer el març de 1975, utilitza un esdeveniment particular per plantejar qüestions de fons sobre la dinamització de la cultura popular en un context de gran activisme de base, on conflueixen l’acció sociocultural progressista, la promoció popular de la cultura catalana i el món de l’underground. Una combinació certament singular, de caràcter molt transversal, que només s’explica per les especials circumstàncies d’aquell moment i el potencial d’autoorganització dels grups especialment joves que eren darrere d’aquesta iniciativa. Des d’aquest enfocament, la cultura popular no apareix vinculada a un concepte tradicional i arcaic, sinó a una revitalització que anava de la mà de la mobilització cultural i social antifranquista.

Per acabar, no hem volgut deixar d’atendre les interaccions entre els canvis estructurals i el canvi de mentalitats. Sense dubte que un dels casos més significatius és el de l’illa de Mallorca, on el salt espectacular de la presència massiva del turisme va tenir un impacte notabilíssim. Sebastià Serra estudia no només la incidència en l’estructura econòmica, sinó en la cultura i les mentalitats dels habitants de l’illa, com mostren des d’allò que deia la premsa local mallorquina, fins el reflex en obres literàries, i fins i tot reflexions específiques des de l’Església sobre el fenomen turístic. Alhora, també s’hi analitza la imatge que es projectava de Mallorca en els turistes o residents estrangers, que des de començament dels seixanta comptaven amb publicacions específiques, com el Majorca Daily Bulletin (1962).

Tot amb tot, creiem que el conjunt de les tretze recerques que conformen aquest volum ofereixen una panoràmica prou àmplia d’una cultura en procés de transició, que afectava tant les formulacions ideològiques com les formes de les pràctiques culturals, en què eren igualment importants les discussions sobre els seus referents que arribaven a una petita minoria, com aquells productes culturals de difusió de masses. Oferir una reflexió conjunta sobre aquests dos àmbits massa sovint escindits ha estat el nostre principal objectiu. En realitat, uns i altres, de manera més o menys conscient, interactuaven, i van ser demostracions palpables dels canvis profunds d’una societat que institucionalment seguia vivint sotmesa a una dictadura.

Finalment, dediquem el present treball a la memòria de l’amic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.

Carles Santacana

Universitat de Barcelona