Читать книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada - Страница 11

Comptar, sumar, classificar, ordenar i seleccionar serveixen per valorar i prendre decisions a l’hora d’intervenir. La característica de l’enfocament que identifica la figura del pobre a partir de les condicions de vida mínimes, o d’una cistella bàsica de recursos necessaris, permet classificar els diferents nivells de vida dels grups i les persones a partir d’allò que es considera socialment necessari, valorat, útil, adequat. El debat, però, ens situa en un nivell de gran complexitat, ja que no és gens evident definir quines són les necessitats bàsiques que han d’estar cobertes per ser considerat pobre o no ser-ho.

Víctor Renes, un dels sociòlegs que més ha aprofundit en els temes de pobresa, responsable del Servei d’Estudis de Càritas Espanyola, posa en dubte la mania persistent de quantificar la pobresa: “Per què s’ha de donar tanta importància als números?” (Renes, 1999). La seva resposta apunta la necessitat d’establir un referent per tal de no perdre’ns quan parlem de pobresa. Si bé és cert que en la seva argumentació no nega la dificultat d’establir una definició, també ens planteja la utilitat d’una referència a nivell europeu. La visió relativa de la pobresa fou adoptada fa més de dues dècades per la Unió Europea, i ens permet parlar del mínim nivell de vida: “Aquelles persones els recursos (materials, socials i culturals) de les quals són tan limitats que no poden participar d’un nivell de vida mínimament acceptable en l’estat membre on viuen”. Establir uns índexs i un llindar ens ofereix la força del nombre, i forneix a l’anàlisi estadística un poder indiscutible per revelar la dimensió estructural i política del fenomen. Amb un nombre es compleix l’objectiu polític de dir que, enmig d’una societat de l’abundància, hi ha persones que viuen amb recursos limitats, al marge del benestar i la superabundància, reforçant la consciència dels desequilibris i les desigualtats.

Prenguem un exemple molt proper. Vint anys després, encara té força i ha esdevingut un clàssic el referent, a nivell estatal, dels vuit milions de pobres que va revelar l’Informe FOESSA de Càritas Espanyola l’any 1984. Entre ells, gairebé la meitat (segons els estàndards europeus) es podien considerar en situació de pobresa severa. Va ser una dada que en el seu moment va generar debat i polèmica: “També aquell mateix any un organisme tècnic del Ministeri de Treball va realitzar una enquesta semblant a la de Càritas, però el citat departament va decidir que no es publicarien els resultats, i també va rebutjar els resultats de l’enquesta de Càritas” (Casado, 2007).

Precisament perquè va provocar escàndol, es van utilitzar arguments semblants als que aquí hem pogut plantejar, atès que la consideraven una dada poc científica. Feia emergir un problema del passat, una realitat que es volia superada. La “vella” idea del pobre reprenia una terminologia i un llenguatge que van ser titllats de démodés. Parlar de pobresa incomodava massa en un temps de canvis, el temps del nou context democràtic, del creixement econòmic i del desenvolupament dels serveis socials. Enmig d’un procés de reconeixement i professionalització dels serveis socials, la pobresa recordava la filantropia i les velles pràctiques. Era el temps d’esplendor de la tècnica i l’enginyeria socials.

L’any 2000, un nou Informe FOESSA revelava la consistència de la pobresa en la societat espanyola: més de dos milions de famílies, uns vuit milions i mig de persones, vivien sota el llindar de la pobresa. El nombre de pobres es manté o augmenta, tant com les desigualtats en la nostra societat. Podem continuar argumentant l’ambigüitat, les contradiccions i les limitacions en la mesura, però hi ha constants, com veurem, que apareixen en la fotografia de la pobresa. Avui, vint anys després de la dècada “daurada” de la protecció social, seguim tossudament encasellats en la xifra de vuit milions i mig, malgrat el creixement econòmic, la creació de llocs de treball i l’augment ininterromput del PIB.

Què hi ha més enllà de la força del nombre? Què ens amaga al seu darrere aquesta dada? Abans de seguir el fil del qüestionament, mirem per un moment el que s’ha dit dels perfils i les constants de la fotografia de la pobresa a Catalunya.