Читать книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada - Страница 6

No hi ha un sol perfil, com no hi ha un únic procés o un únic itinerari per dibuixar la diversitat dels mecanismes, dels processos que porten a no tenir un lloc. La vida al carrer és a l’extrem d’una espiral feta de ruptures i pèrdues. S’han trencat els lligams que els unien a una família, una gent, uns amics, una feina, un barri, una llar... Les causes d’això poden ser molt diverses. No té gaire sentit buscar explicacions de fora estant, que uniformitzen experiències singulars. La Júlia –i potser mai no ho hauríem dit sense escoltar-la– va haver de marxar fugint del seu marit. En la seva història personal, la pobresa econòmica, la soledat, l’aïllament i el carrer formen part d’un llarg procés d’alliberament i de la lluita d’una dona per recuperar la seva dignitat. Ara pot parlar i dir per on ha passat. Perquè se sent molt més forta; ja no experimenta aquell dolor punyent dels moments més difícils. Pensa el present com una nova vida: “Es como si hubiera vuelto a nacer”. Pot mirar i pensar el futur. I, com ella, entenem bé què volen dir la Susana o el Josep quan utilitzen la imatge d’“haver sortit del pou negre”: trobar la sortida, sortir-ne. Sortir-se’n vol dir refer relacions, establir nous lligams, que porten noves il·lusions. Són vides trencades (Jolonch, 2007) que es refan des del moment en què es pot tenir un lloc, un espai propi on sentir-se acollit, on poder ser acceptat i reconegut per algú. Perquè el rebuig, el menyspreu i el maltractament és el que han viscut els qui dormen o han dormit al carrer. Es tracta d’un sentiment profund de rebuig, d’expulsió, de ser fora perquè no els volen, perquè no hi ha ningú a qui puguin recórrer; un sentiment de desengany que els fa més fràgils i vulnerables, que els va tancant en ells mateixos. Perquè l’altre fa néixer la desconfiança, el perill, l’amenaça.

Els sense llar són la cara més dolorosa i extrema del que avui s’anomena l’exclusió social per representar el que hi ha de pobresa, de vulnerabilitat i de manca d’afiliació en el nostre món. L’exclusió és abans que res la vivència d’aquells que se senten relegats a viure als marges: no ser, no comptar, no existir com a subjecte social. Ja ho he dit: ser un “sense agenda”. És una expressió que m’ha suggerit el comentari d’una religiosa voluntària que treballa al Raval amb dones que exerceixen la prostitució: “Només que puguin tenir el teu número de telèfon, algú a qui trucar, ja és un pas enorme, els dóna la seguretat de comptar per a algú”. És una experiència revelada també per la Carmen,^[2] mare jove boliviana que no té ningú i es troba sola, malalta, amb el seu nadó a l’hospital, i em diu que la trucada o la visita del voluntari de Càritas “ho eren tot per a mi”. Moltes vegades el primer pas fora del pou és tenir un número de telèfon, algú a qui hom pugui trucar per sentir-se vinculat, per començar de nou a ser algú per a algú. Aquesta és una de les finalitats de l’acció social: recrear un espai de trobada, d’acollida i d’acompanyament on es fa possible l’intercanvi i la reciprocitat entre persones reals i en temps real: “La persona concreta que està al carrer necessita, amb urgència i de forma simultània: proximitat, en forma de paraula i de relació, que humanitza; i solidaritat, expressada en el suport econòmic, que dignifica. Com veiem, els factors que intervenen en la situació dels sense llar ens remeten a la proximitat i a la solidaritat” (Busquets, 2007).

Els sense llar són els qui no compten, els qui no es veuen, els transparents, els invisibles. És així com ho ha expressat la Júlia: ningú no et pregunta, ningú no et diu res. Estàs sol, envoltat de molta gent, sentint que no vals res per a ningú. Et sents ignorat, invalidat, prescindible, innecessari. Donar-los la paraula és una forma de retornar-los allò que els ha estat pres. En el seu relat, la Júlia es reapropia de la paraula, que és una manera de reapropiar-se de l’existència, de l’ésser, de la seva història. Ella és la protagonista principal del seu relat.

En l’exercici de reprendre la paraula, la Júlia deixa parlar el dolor, i el que demana és que ens dignem a mirar-la, que deixem d’ignorar que, enmig del benestar, del consum desmesurat, de la riquesa, el tràfec i el bullici, hi ha mirades segrestades. En la mirada es reconeix el que és pròxim i el que és llunyà. Hi ha mirades segrestades perquè, si les miréssim, ens recordarien que les seguretats són fràgils, que cap de nosaltres no està blindat contra la precarietat i la vulnerabilitat, que s’estenen dins del cos social, però que també formen part de la condició humana. Es desvetllen pors, incerteses, temors molt profunds. És com si per negar l’existència de la feblesa i la vulnerabilitat ens creguéssim menys vulnerables, menys responsables també. No mirar és una manera de negar l’existència. És el que s’ha fet i se segueix fent sovint des dels poders públics. Em refereixo a les darreres ordenances que, en nom de la convivència ciutadana o d’un suposat civisme, s’afegeixen a un dels corrents subterranis del nostre temps, que criminalitza (FEANTSA, 2007) els més pobres perquè viuen al carrer –o perquè negocien, venen, intenten guanyar-se la vida–. Sense solucionar-ho, el que es fa és retirar, amagar, emmascarar el problema. S’intenta per tots els mitjans que no es vegi. Es retira de la vista de la gent allò que no es vol que sigui vist: la mendicitat, el top manta, el venedor de llaunes, la prostitució. El cert és que s’ha donat una major visibilitat als discursos de penalització i de “neteja social” (Subirats, 2006 b). El més preocupant, però, és l’imaginari que es crea entorn d’aquestes persones, com si l’aspecte punitiu fos el correcte, en un moment en què hi ha actituds agressives envers els més indefensos i desvalguts (Ruiz, 2006).

Es consolida una tendència a l’augment del control social i de l’estigmatització de determinats col·lectius. Castigar els pobres (Wacquant, 2006), els qui no tenen lloc ni espai propis, els qui no tenen casa i també fan nosa a les places i als bancs de les ciutats. Sovint els sentim dir: no em volen ni al carrer. La tendència és afegir més violència i expulsar els qui ja s’han vist abocats a viure al marge.

Aquestes persones acaben essent apartades, arraconades, segregades, i reben exclusió rere exclusió ja sigui per motius de seguretat, de policia o d’higiene. Càmeres de videovigilància, tanques de separació, policies, instal·lació de bancs “antitranseünts” perquè no s’hi dormi, tot s’hi val per tal de deixar nets els carrers, i el perill sempre sol venir dels més pobres (Cabrera, 2006).

El primer compromís ètic ha de ser el de no tancar els ulls i el de voler escoltar el clam dels més pobres. Per fer-ho, cal desplaçar-se, moure’s, canviar de lloc. Perquè el món es coneix des dels seus límits, les perifèries, la espalda del mundo, com es titulava encertadament el film de Javier Corcuera. Saber qui són els pobres, on viuen, són preguntes que hem de permetre que ens persegueixin. Ens hem de deixar interpel·lar per la realitat com a obertura a un més enllà de nosaltres mateixos. És en el rostre sofrent de l’altre on sorgeix la interpel·lació, que es tradueix en prioritats, valors, compromisos i actituds en la seva dimensió ètica i política.

Així ho explica en el seu testimoniatge de compromís amb els més pobres Xavier Palau, directiu d’Intermón-Oxfam, en una conferència que va fer el 2003 al MIIC-Pax Romana: “M’he sentit perseguit, a vegades fins i tot acorralat, per la pregunta: on són els pobres?, per què hi ha pobres?, quina responsabilitat tinc jo?, què puc fer davant les víctimes innocents? El que realment recomano com a acció transformadora és que ens deixem perseguir per aquestes preguntes, perquè ens obliguen a obrir molt més els ulls i el cor al que passa al nostre voltant: al metro, a casa, al carrer, a la feina, a la tele, als diaris, a d’altres indrets del món. Cada resposta ens obre a una nova pregunta”.

Deixar-se perseguir per les preguntes que et poden dur –com en el compromís d’en Xavier Palau– molt lluny de casa. Des d’aquí, parlar dels valors és parlar de la raó ètica originària que adquireix rostre humà. Així, podem dir que el rostre de l’altre, la seva aflicció i el seu sofriment representen la qüestió humana per excel·lència. La seva presència és la font viva de la moralitat i de la resposta ètica. La preocupació per l’altre m’apel·la infinitament (Lévinas, 1977). El seu rostre i el pes de la realitat ens obliga, deixa de ser un imperatiu extern i passa a ser una crida, una inquietud ètica.

Les paraules de la Júlia són el rerefons d’aquest text. La seva interpel·lació ens manté alerta i ens revela que entrar a mirar el món de l’exclusió comporta en tot moment deixar-se afectar per situacions reals, situacions i realitats que voldrem conèixer millor, contextualitzar i comprendre sempre des de la proximitat. El potencial de la mirada és també el potencial de la proximitat. La solidaritat és l’escola dels ulls oberts (García Roca, 1999). La consciència i el respecte es desperta des de la mirada atenta (Esquirol, 2006). La presència de l’altre i el seu dolor, el sofriment que genera tanta injustícia i les dignitats vulnerades, són una crida a la responsabilitat, personal i col·lectiva. Des de la proximitat i la quotidianitat, quan entrem en contacte amb les fonts de la vida, amb la fragilitat, el que està en joc és la pròpia humanitat del qui mira. La humanitat consisteix a entrar, acostar-se, mirar i escoltar la raó de l’altre que ens interpel·la i ens sol·licita en la qualitat humana (Collet & Fernàndez, 2007).

La complexa i moderna

maquinària que genera

tanta pobresa no té un rostre.

En una ciutat com Barcelona

no hi ha un prototipus de la

persona que dorm al carrer.

La vida al carrer és a l’extrem

d’una espiral feta de

ruptures i pèrdues.

La consciència i el respecte

es desperta des de la mirada

atenta.

^[2] Entrevista publicada a la revista Més a prop de Càritas (MAC), 28 (maig del 2007).