Читать книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada - Страница 5

Quines són les primeres imatges que ens vénen al cap quan parlem de pobresa? Si ho preguntem a un català o una catalana del carrer, probablement el primer que li vindrà al cap són imatges de països del sud, imatges brutals i crues que se’ns han fet quotidianes. Imatges que són vides i històries reals de pobles sencers relegats als marges. Parlem de pobresa per referir-nos a la realitat d’un “Tercer Món” i a les catàstrofes i les emergències que ens arriben a través dels mitjans de comunicació. La globalització ha creat noves oportunitats sense precedents per a alguns, però d’altres s’han quedat enrere, o al costat, és a dir, al marge. En tot cas, en un espai altre. Hi ha una vulnerabilitat que moltes vegades s’identifica o s’expressa amb el fet de ser arraconats, expulsats per una força major de caràcter estructural. Alguns parlaran dels nàufrags de la història, de les víctimes del progrés econòmic. Però la complexa i moderna maquinària que genera tanta pobresa no té un rostre. No hi ha noms concrets a qui es puguin exigir responsabilitats. Sempre és impersonal, difícilment imputable a una voluntat o a una decisió presa en un moment concret i per algú clarament identificable, tot i que les seves conseqüències sí que tenen rostre humà.

A Barcelona, és la cara d’una dona que dorm al carrer i no sap què menjarà demà. Caminarà tot el dia sense rumb, sentint que és molt lluny de casa, fins a esgotar les seves forces. Els peus li acabaran sagnant i, amb el temps, mentre es guareixen les seves ferides, s’avindrà a explicar el seu testimoniatge. Quan ja fa estona que estem parlant, la Júlia,^[1] una romanesa que va haver de deixar enrere terra, amics i família per cercar un futur millor, em llança un repte: “Si se fija en mi cara, verá que yo he sufrido demasiado. Sólo en la cara ve cómo estoy, yo he sufrido demasiado y sólo tengo 47 años; no es fácil”.

Certament, jo hauria dit que tenia molts més anys. En confessar-me l’edat que té, probablement s’adona de la meva sorpresa. La Júlia demana una mirada que es pugui fixar en ella, una mirada que miri cadascuna de les arrugues i el rastre que han deixat en el seu rostre la vida al carrer i el sofriment. Em demana que, en mirar-la, la vegi; que, en mirar-la, pugui acollir els patiments, el dolor i les esperances de la seva persona.

Ara fa tres anys que vaig conèixer la Júlia. Les seves paraules m’acompanyen, com també m’acompanyen les de la Reyes, el Manolo, el Josep, el Francisco, l’Alberto, la Fathia, la Mercè, el Rachid, la Susana... El que els mou a parlar és el desig de ser escoltats, de poder dir-se. Volen dir-se en el relat per donar a conèixer als altres una realitat que és la seva, amb la consciència que la seva història singular parla de moltes altres vides singulars. Són vides que en algun moment s’han sentit sobreres, i que ara s’avenen a dir el que hi ha de buidor, de pobresa, d’absurditat, de desamor, d’injustícia, de desarrelament i també d’esperances en la seva història, una història que s’entrelliga amb moltes altres i que ens revela alguna cosa del que hi ha en el món. La seva ha estat en algun moment una de tantes mirades segrestades, una de tantes veus ignorades.

D’una manera especial, aquell dia la Júlia tenia la força del testimoni. La seva paraula em va interpel·lar i em va revelar a la impensada el secret que em ressona i em retorna a l’hora de començar a escriure aquestes pàgines: “Nadie te pregunta. Puedes morirte en la calle y nadie te pregunta ‘¿quién eres?’, y tampoco entiendes y nadie te dice ni hola. Estoy enfrente de la catedral cada noche hasta las cuatro o las cinco de la mañana. Allí hay gente, y la policía. Te sientes más protegida, pero nadie pregunta: ¿por qué estás aquí? O ¿qué ocurre contigo? No, nada, nada, y te sientes como transparente”.

Només cal mantenir els ulls una mica oberts: tots sabem que en una ciutat gran com Barcelona no hi ha un perfil, un prototipus de la persona que dorm al carrer. Fa uns quants anys potser sí que podíem respondre i dir quin era el perfil del sense llar. Ara no. Perquè hi ha homes joves, vells, dones grans i de mitjana edat, nascuts aquí, vinguts d’altres terres, n’hi ha que tenen fills i n’hi ha que no han tingut mai família, hi ha vídues, separats, abandonats. Són els qui sempre han fet tota mena de feinetes i les continuen fent, els qui un dia van tenir un negoci propi que es va ensorrar, els qui han treballat sense tenir cap contracte, els qui segueixen buscant feina. Perquè el carrer és l’últim esglaó d’un recorregut vital fet de ruptures i fracassos. Dormir al carrer és no tenir un lloc, una casa, un espai propi, teu, que et dóna el caliu i el repòs necessaris. Viure al carrer és emmalaltir, fer-se vell aviat. Perquè tots necessitem una casa on puguem sentir-nos acollits i recollits. Els sense llar són els sense lloc, tant com els sense agenda. No poden recórrer a ningú. La Júlia m’explicava el sentiment de caminar perduda, de no tenir ningú amb qui poder parlar, ni cap mirada on poder reposar la fatiga.

^[1] L’entrevista va ser publicada en l’informe Un futur per a tothom. La dignitat en el treball. Barcelona: Càritas Diocesana de Barcelona, 2004 (www.caritasbcn.org).