Читать книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada - Страница 8

La llibertat és alhora l’objectiu primari i el mitjà principal de desenvolupament. L’economia, el creixement, la productivitat i el progrés tecnològic són importants, fins i tot crucials, però el seu valor ha d’estar relacionat amb els efectes que tenen en les vides i les llibertats de les persones. “Si, en darrer terme, l’objectiu fos propagar la llibertat de l’home per viure una existència digna, llavors el paper del creixement econòmic consistiria a proporcionar majors oportunitats en aquesta direcció i s’hauria d’integrar en una comprensió més bàsica del procés de desenvolupament” (Sen, 1998). Aquells que han pogut conèixer de prop la realitat i el sofriment que es viu en els països pobres entendran que, cada cop que ens referim a la pobresa que es viu en els països rics, ens referim a una pobresa relativa, una pobresa que no es mesura per mitjà dels índexs de mortalitat infantil o pel nombre de mares que moren en l’embaràs o en el part. Tot i així, hi ha una forma de pobresa que té molt a veure amb les desigualtats que hi ha en una societat rica com la nostra.

De quines formes de desigualtat o de pobresa parlem quan vivim en un món lliure? Sen també es refereix a la realitat del món dels països rics, i critica l’economia clàssica del benestar perquè no ha prestat atenció a les generacions futures ni a les qüestions ètiques. És una economia centrada en el consum de béns materials i no tant en les potencialitats i l’increment de les oportunitats de la persona. Des de la seva perspectiva, “el valor del nivell de vida resideix en la vida, i no en la possessió d’articles de consum, perquè això té una importància derivativa i variable” (Sen, 2001), una importància que traspassa les desigualtats enormes que es donen entre països i que ens porta al cor de les societats riques. Les desigualtats, la dualització, constitueixen un procés que afecta no sols l’escissió creixent entre el nord i el sud. La llibertat en les societats més riques pot ser viscuda com una amenaça per a aquells que per falta d’oportunitats no poden exercir-la. També en aquests països s’ha eixamplat la distància entre aquells que gaudeixen d’un lloc de treball estable i els que han de sobreviure com poden atrapats per la precarietat i la inseguretat que aquesta precarietat genera. La separació és tan gran que es palpa físicament. Enmig del més gran luxe enlluernador, la pobresa i la indigència formen part del paisatge. Només cal anar amb els ulls oberts per veure que també hi ha misèria en els carrers d’algunes de les ciutats més riques del món, com Nova York, Londres o París. Són els sense llar i els captaires, persones que viuen als carrers i que han envaït l’asfalt d’alguns dels barris de negocis més rics del món (Sondag, 2005).

En el si d’una societat rica com la catalana, si continuem mantenint els ulls oberts, també hi veurem persones i col·lectius empobrits que queden fora dels circuits productius. Són els qui d’un dia per l’altre no compten. Ho veurem quan parlarem de les noves formes de pobresa. Ho hem sentit per mitjà de la veu de la Júlia, una dona que ha hagut de viure al carrer, una sense llar, sense ningú.

Els sense llar són la punta de l’iceberg d’una extensa vulnerabilitat social que torna fràgil el món de les relacions i la persona, una vulnerabilitat que té rostres concrets: immigrants, refugiats, mares que no saben què donaran per menjar als seus fills, aturats, pobres de solemnitat, joves a qui els segresten els somnis, els qui queden al marge del progrés, aquells que no disposen dels mínims indispensables per garantir una vida digna. Són els nàufrags del sistema (Latouche, 1993), els pàries urbans (Wacquant, 2007), les vides malaguanyades (Bauman, 2005), els qui viuen en barris d’exili (Dubet & Lapeyronnie, 1992). Són els qui aglutinem i volem representar mitjançant la categoria d’exclosos. Però, en realitat, no són lluny. No són pas fora. No formen part d’un altre món. Són entre nosaltres, enmig del tràfec de les grans ciutats, viuen a la intempèrie o en una habitació rellogada, en un alberg de l’ajuntament, potser a una cel·la de Can Brians, en un barracó d’obra, un taller tèxtil, un garatge, un terrat o uns soterranis.

Ens proposem, a continuació, provar de veure per què té sentit parlar de pobresa i de desigualtats en el context català. Malgrat l’èxit de la noció d’exclusió, la pobresa segueix essent una constant i un referent. Abans de preguntar-nos per què s’ha fet el pas terminològic i perceptiu de la pobresa a l’exclusió, fem un breu recorregut per alguns dels informes i estudis sobre pobresa que s’han publicat els darrers anys a Catalunya. Veurem, però, que aquest recorregut no es pot fer sense negar la complexitat inherent al fet de voler dir qui és pobre avui a Catalunya i sense defugir les conseqüències que això té en la vida política del país i dels seus ciutadans.

Ho ha deixat escrit Amartya Sen: no hi ha cap definició de pobresa que pugui escapar als valors, les motivacions i l’ètica. L’enfocament de Sen és el de l’opció pel pobre com a tal. El problema de la pobresa és, en primer lloc, el del pobre. És per això que per a Sen és important que la perspectiva d’anàlisi de la pobresa sigui des de la immersió, això és, des de l’arrelament en la vida de la gent. “La veritat ètica està en la vida humana i correspon a ella; sols pot ser mirada des del punt de vista de la immersió” (Nussbaum & Sen, 1998, 320). L’interès i l’estudi de la pobresa només tenen sentit per l’interès i la reivindicació de la dignitat del mateix pobre. Sen assenyala que “el primer requisit del concepte de pobresa és el criteri per decidir en qui hauríem d’enfocar la preocupació” (Sen, 1991). Després ens aporta el seu parer: “L’enfocament del concepte de pobresa està en el benestar del pobre com a tal”.

Des d’aquesta perspectiva, que se centra en la mateixa persona del pobre, la seva dignitat, les seves llibertats i capacitats, es presenten molts límits a l’hora de mesurar i oferir xifres estadístiques. Sí que ens sembla important, en la línia d’una recerca que es vol comprensiva, avançar en la interrogació i el dubte sobre allò que entenem per pobresa. De la interrogació neixen nous dubtes i es desprenen limitacions inherents a la voluntat de mesurar i gestionar la pobresa. Resseguint les incerteses i la indicibilitat del fenomen, emergeix el costat fosc, l’opacitat de l’objecte “pobresa” (allò que queda als marges de la fotografia, allò que la recerca empírica no deixa veure). Les preguntes inicials es transformen, ens n’apareixen d’altres al llarg del camí que ens semblen més pertinents, que ens revelen alguna cosa de la manera com mirem i interpretem el món dels pobres. El repte segueix essent deixar-nos mirar i interpel·lar pel seu crit, no tancar els ulls i escoltar la seva veu.