Читать книгу Exclusió social - Anna Jolonch Anglada - Страница 4

“l’exclusió no és un valor”. Amb aquesta afirmació la Natàlia Cantó i l’Àngel Castiñeira em proposaven de fer aquest treball, amb el convenciment que l’exclusió és un tema cabdal que no pot deixar de ser abordat des de l’Observatori dels Valors. El més difícil ha estat trobar la manera d’aproximar-se a la realitat de l’exclusió social a Catalunya sense deixar d’aproximar-se als valors dels catalans. La tensió és permanent: com es poden unir dos reptes tan dispars? La mirada ha estat el desllorigador, el pont d’unió, la frontera que uneix valors i exclusió.

Observar quina és la nostra mirada, preguntar-nos quines són les ulleres amb les quals mirem el món: quin és el prisma de la pobresa? Quin és el prisma de l’exclusió? Mirar i deixar-se mirar amb l’objectiu de deixar-se interpel·lar: què ens revela l’exclusió del nostre món? Quins valors entren en joc? Quina comprensió tenim del fet de viure junts? Mirar i comprendre per transformar una realitat que reclama els valors del compromís i la solidaritat.

El primer capítol és una introducció per fixar, des del primer moment, la mirada en el cor de la problemàtica de l’exclusió. Apareixen les mirades segrestades de persones que viuen en l’oblit i l’abandó, relegades als marges. Aquest cop, les mirades dels pobres són al davant, en les primeres pàgines, i ocupen el primer lloc. Aquestes mirades són el far, el punt de mira, l’òptica des de la qual parteix aquest treball. Les seves vides són el sentit que lliga i relliga les pàgines d’aquest llibre.

En el segon capítol, observem la realitat catalana des del prisma de la pobresa. Es tracta d’una realitat que demana tenir els ulls oberts, deixar-se interpel·lar i deixar-se perseguir per les preguntes. S’aborden algunes de les més freqüents: qui són els pobres? Quants pobres hi ha a Catalunya? Són preguntes que es ressegueixen i es transformen al llarg del capítol. N’emergeixen de noves, més pertinents a l’hora de desemmascarar, des d’una perspectiva comprensiva, algunes de les contradiccions i les ambigüitats inherents a la noció de pobresa. A partir de les dades i els informes oficials es revelen els negatius de les fotografies de la pobresa a Catalunya: què hi ha de desenfocat? Qui queda als marges de la foto? Per acabar el capítol, passarem de la lluita contra les desigualtats al repte de la igualtat d’oportunitats. Valors com la llibertat, l’autonomia, la dignitat de la persona i la interdependència dels uns respecte dels altres són al cor de la qüestió.

En el tercer capítol, ens preguntem pels valors subjacents a aquest prisma i per l’aproximació que es fa des de la noció d’exclusió. Les pinzellades i les referències a un temps passat –als anys setanta i vuitanta, els de la marginació i la nova pobresa– serveixen per comprendre que hi ha lògiques del passat que segueixen vives. Malgrat la novetat i les transformacions del context –precarietat, manca d’afiliació, vulnerabilitat, inseguretat social, fragilitat dels vincles–, som hereus d’una determinada comprensió i una determinada visió de les coses, més lenta i difícil de transformar. Quina mirada preval des del prisma de l’exclusió? La inclusió apareix com l’altra cara de l’exclusió. Per què els observatoris de pobresa ara són observatoris d’inclusió? En què respon el canvi de terminologia al canvi de context? L’objectiu d’aquest capítol és també posar de manifest que hi ha una interacció entre la visió que tenim i les respostes que s’estan donant.

En el quart capítol, hi ha un desplaçament, un canvi de lloc, un gir en la mirada que va dels marges al cor de la societat. Les preguntes també canvien: què és allò que es fa invisible en l’exclusió? Quina relació estableix la societat amb els “exclosos”? Com interroga l’exclusió els qui representen el centre? Pobresa, exclusió, segregació, integració, inserció, inclusió, lligam social, fractura, cohesió són, totes elles, paraules clau de l’anàlisi i el discurs polític i mediàtic actuals. Són nocions que configuren un univers on hi ha els qui són dins i els qui són fora de la mateixa societat, la perifèria i el centre. Es dibuixa, amb la pèrdua d’unitat de la vida social, un nou escenari per als valors del treball, el compromís, la família i la vida col·lectiva. La pèrdua d’unitat fa que en l’anàlisi del que està passant hi hagi també un esclat de noves necessitats i nous problemes que cal resoldre. Estem deixant de ser una societat de subjectes interdependents per passar a ser una societat d’individus aïllats? Només el lligam social assegura la continuïtat de les generacions, la transmissió, l’afiliació i la solidaritat. Quin sentit té el lligam social en una societat que predica els valors de la competitivitat, l’esforç, el mèrit i l’èxit individuals?

Els dos darrers capítols són a tall de proposta. Les conclusions apunten al repte de viure tots junts: el repte de la solidaritat. El gran potencial del compromís amb la realitat és el compromís amb l’ànim, la lluita per la vida, la grandesa d’estar amatent a la novetat i l’humanisme de pedra picada que això comporta. El repte del futur és en la mirada que projectem envers les persones i la societat mateixa. Més enllà de seguir insistint en el dubte permanent sobre el moment històric que vivim, el que cal és reinventar el sentit de viure junts, repensar la solidaritat per refer els lligams des de l’ànima, és a dir, des de les entranyes de la societat.