Читать книгу Pac qui deu - Antoni Rodríguez Mir - Страница 10

En Pere Negre feia satisfet el camí de retorn a casa. Na Maria els havia comprat, a en Miquel i a ell, el que els havia sobrat del que havien portat a vendre al mercat. I no era poc.

Ja era al darrer tram. A sa Pobla hi havia deixat l’amic i havia cercat infructuosament mossèn Bernat, el vicari.

Durant el viatge havien discutit amb en Miquel sobre el conflicte plantejat la nit anterior a can Pau. En Miquel n’era partidari. Ell no. Prou feines tenia de treure la casa i la família endavant per ficar-se en embolics. En Pau s’havia expressat molt bé.

A sa Pobla havien passat per la vicaria, tal com ho havien acordat el dia anterior, i la trobaren tancada amb pany i forrellat. Demanaren pel mossèn i ningú no els en sabé donar raó. La conclusió dels dos amics fou que quelcom inesperat havia entretingut el vicari. Els comptes d’en Pere eren passar-hi de nou l’endemà. Tot era poc per tal d’evitar la picada fatal dels moscards. I ell encara tenia tres fills sans. L’encens no evitaria la malaltia d’en Joan, però podia evitar que els altres hi caiguessin.

Abans del migdia en Pere era a tocar de casa. Arribava a punt per al dinar, tal com havia quedat amb na Jerònima. Portava queviures comprats amb part dels diners guanyats amb la venda dels animals. El necessari per passar un parell de setmanes. Una altra part dels doblers serviria per pagar part del deute al baró.

Mirant les cases des del turó per on passava el camí, un detall quasi imperceptible el feu canviar d’humor i el preocupà. Quelcom no rutllava a Son Pelat.

S’estranyà que en Tord, el gos, no li sortís a camí, bordant i perseguit per la petita Francina, com feien sempre que sentien la remor de les rodes del carro sobre les pedres de la via.

Just entrar a la clastra, des del portell de la tanca de pedra que l’encerclava, trobà en Tord inert a terra, lligat amb una corda al lledoner. Tenia el cap obert, tot ensangonat. En apartar la vista de l’animal, rere la gran soca de l’arbre que li tapava el portal de la casa, observà en primer terme el cos de na Francina estirat a terra. Uns metres més enllà hi havia el d’un dels fills bessons, n’Antoni, amb un tall profund a la gola. L’altre, en Sebastià, restava a la vora del portal, dret, nuu, lligat de mans a l’anella de ferro on ell solia fermar el mul. Na Francina i en Sebastià devien haver mort per mor dels dards de ballesta. La petita en tenia un de clavat a l’alçada del cor, que la traspassava. En Sebastià, en canvi, en tenia tants que no es podien comptar. Tots tres semblaven animals abatuts per sorpresa, caçats un a un abans que poguessin refugiar-se dins la casa.

El cor no donava crèdit al que veien els ulls. El cap li feu mil voltes abans no va ser capaç de prendre consciència del que havia succeït. Un mareig el dominà i, amb la respiració entretallada, se sentí defallir. Les cames no aguantaren el pes del cos. Feu un gest en l’aire cercant quelcom on aferrar-se i en no trobar-ho es desplomà a terra. Desesperat, enfollit, alçà un puny al cel i sentí un profund dolor al pit, com si una mà invisible de ferro roent intentés arrancar-li el cor i les entranyes. Maleint-se. Sentint-se profundament culpable per haver-los deixat sols a casa, ni que fos només una nit. Cridà, mentre s’arrossegava en direcció al primer cos, un a un els noms de cada un dels quatre fills i el de la dona.

—Francina! Joan! Toni! Sebastià! Jerònima!

Sols obtingué silenci com a resposta. Un silenci sepulcral.

Traient forces del més profund del seu ésser, reuní els cossos al seu voltant. Assegut a terra els contemplà, els tocà. Acotxà els cadàvers com qui agombola un nadó desprotegit. S’embrutà les mans amb la sang presa dels infants sense vida. Plorà desconsolat i bramà fins que la gola l’ofegà i el dolor l’obligà a restar mut.

Arrabassà els dards dels cossos inerts. Amb en Sebastià s’hi havien acarnissat més que amb els altres. Com els romans al Sant. Els assassins coneixien la família.

Llavors se n’adonà. Com era possible no haver-ho fet fins llavors? Faltaven els cossos de la dona i del fill gran.

Es posà dret, entrà a casa i trobà na Jerònima estesa a terra, vora la llar de foc apagada. Nua, violada! Blaus per tot el cos fets per una bèstia cruel i sanguinària. La sang presa que envoltava el tall de la gola deixava clar que els fets havien tingut lloc el dia anterior. Les cames li feien figa. Tot ell s’esbaldregà davant tanta crueltat. S’abraçà al cos sense vida de la dona, el besà amb desesperació, l’acaronà i intentà tapar-li la nuesa amb les robes esqueixades que hi havia a la vora. De terra estant veié el cos d’en Joan, mort, allargat, bocaterrós, ocupant el tram central de l’escala que anava fins a les habitacions dels primer pis.

—Nooooo! —cridà, intentant ofegar els fets amb un crit—. Com pot ser? Qui? Qui ens vol tan de mal?

Damunt la taula de la cuina hi veié un pergamí que no tenia vist d’abans. Havia de ser un missatge dels assassins. No el llegí. No en sabia.

Passà les hores següents plorant, abraçat als cossos sense vida. Els crits donaren pas al silenci. Un silenci profund, abassegador. Com un profund avenc el fons del qual mai no ha vist la claror del sol i dins el qual l’home cregué perdre-hi el seny.

Amb la boca entreoberta i la mirada perduda passà la nit a recer, acompanyant els seus, espantant amb la mà el núvol de mosques que brunzejaven al voltant dels cossos. A trenc d’alba decidí donar-los sepultura. Cavà cinc fosses a l’hort situat rere la casa. Cinc creus restaren com a testimoniatge. A part, colgà en Tord, l’animal fidel.

En finir la dolorosa tasca, entrà a l’estable i de dins la menjadora de la mula, sota la palla, arrabassà una post i en tragué d’un doble fons, una funda de pell, gairebé de tres quarts de la seva alçada, i una bossa plena. Totes dues eren de cuiro adobat i tractat per tal d’evitar que la humitat no en fes malbé el contingut. De la funda, que va obrir per un dels extrems, en va treure, després de desfer la llaçada, una espingarda.

L’acaronà amb el palmell de la mà per comprovar-ne l’estat de conservació.

Dins la bossa hi guardava diversos estris, necessaris per a la fabricació i transport de la munició. Un flascó més gran, on guardar la pólvora per recarregar l’arma, i un flasquillo, més petit, que contenia la pólvora més fina, la de més qualitat, per a l’esquer. També en tragué una bandolera de cuiro amb dotze saquets plens cada un amb una bala i la quantitat de munició justa per a cada càrrega de l’espingarda, que penjaven col·locats un a un al llarg del talabard i el cinturó.

Del fons de la bossa en tragué els darrers elements: un motlle en forma de tenalles acabat amb una cassoleta on fondre el plom per fabricar les bales, una barra de plom i uns metres de metxa feta amb corda de lli impregnada de salnitre.

Sortí de l’estable i entrà a la casa amb l’arma i els estris. Els havia portat d’amagat de la guerra de Bugia, on havia servit a les ordres del virrei Gurrea. Contravenint un edicte del lloctinent se’ls havia quedat. Alguns menestrals, dels cridats a milícies, havien decidit no tornar les armes de foc que se’ls havien lliurat a l’inici de la campanya. Se les havien apropiat a compte dels molts jornals que el virrei els havia quedat a deure. Consideraven de justícia cobrar part del deute amb unes armes que, arribat el moment, els ajudarien a defensar-se dels atacs enemics. Tant de moros com de bandejats.

La dona li havia prohibit tenir-la a casa i li havia fet prometre que la tornaria. Na Jerònima no volia armes «que carrega el diable i llancen foc per la boca» a prop dels infants. I ell mentí. La guardà, amagant-la entre la palla de la menjadora, al racó menys humit de la casa, d’on sols la treia quan la família no rondava per la casa, per contemplar-la, greixar-la i comprovar si les bales i la pólvora es trobaven en bon estat.

La seva era diferent a les escopetes i arcabussos lliurats a la milícia mallorquina. Menys pesada i amb més precisió de tir. Una arma especialment bella. Tenia la culata de fusta de cirerer realçada amb incrustacions d’os i decorada amb plaques de plata cisellades. El canó, més llarg de l’habitual, li permetia encertar el tret des d’una distància més llunyana. Que fos seva era fruit de la casualitat. I de la bona sort. D’una topada amb l’enemic en el camp de batalla. El corsari errà el tret i ell el fitorà amb la pica que portava. El travessà. L’espingarda li cridà l’atenció de seguida. Era diferent a les que utilitzaven les tropes mallorquines. Després de rematar-lo, li prengué l’arma i el corretjam on duia la munició. Botí de guerra.

De poc els havia servit, als seus, pensà en Pere, tenir-la amagada als estables. A partir de llavors seria diferent. No se’n separaria ni un moment. Si algú pretenia llevar-la-hi, ho pagaria amb la vida.

Un cop dins la casa entrà a la botiga. Buida. On en temps de bonança hi havia hagut la perxa amb botifarrons, llonganisses i sobrassades, o els prestatges amb ametlles, figues seques, fruites i pans, d’un temps ençà sols hi havia una buidor gairebé absoluta.

De la llenca més alta, amagats sota una tela de sac, en baixà tres recipients, cadascun dels quals tapat amb un drap i fermat amb un cordill per tal que no s’hi escolessin impureses. Un a un els portà al pedrís de la clastra, sota una ombra. Anà fins al coll de la cisterna i desenganxà el poal de fusta de la corda embarriolada a la corriola. Cubell en mà, entrà a la sala on guardava els estris de conrear i prengué dos cubells més. Un era ple de figues, secallones i corcades, que els al·lots havien recollit el dia abans. En aquell moment pensà en l’animal tancat dins la soll. El porc que engreixaven per fer matances el desembre. L’animal hi era. Tancat. Li estranyà que els assaltadors no l’haguessin robat. Era una peça valuosa en època de canòcies. Abocà les figues a la menjadora i tornà al pedrís, on havia deixat els cubells. Pensà que abans de partir l’hauria de matar. En trauria menjar per a un parell de setmanes.

Estava disposat a repetir el que havia après a la guerra. En els moments de calma, entre combat i combat, l’armer els ensenyà a fabricar la munició, i això mateix faria. Tot i que havia retornat de Bugia amb una certa quantitat de pólvora i bales i en tenia el corretjam ple, «els dotze apòstols», com els anomenaven, no era suficient per al que planejava. Durant els últims anys s’havia proveït dels elements necessaris per fabricar la pólvora i del plom per a les bales.

Dels recipients en mesurà el contingut, feu les mescles precises i les treballà el temps necessari. Així li havien ensenyat que es fabricava la pólvora i així ho feu ell. Ni més ni menys.

S’havia fet de nit i necessitava descansar. Entrà a la casa, prengué un rosegó de pa que trobà damunt la taula. Fou el seu sopar. Pujà a la sala i es colgà al llit. A l’endemà es llevà abans no cantés el gall i es posà a remenar el tercer cubell. Al migdia ho tenia tot enllestit. Sols faltava humitejar la pasta resultant i tenir-la premsada el temps necessari.

Durant l’espera entrà a la cuina. Li costà fer-ho. Una doble visió, terrible, se n’apoderà. Per un moment li semblà que na Jerònima entrava pel portal, i immediatament la tornava a veure a terra, estesa, violada i assassinada per una colla de canalles. Superant-ho per moments, encengué la llar on solien cuinar, es despullà de la camisa ensangonada i la llançà al foc. Preparà els estris per fondre el plom. Posà el motlle de les bales i el cassolí sobre la flama, hi abocà part de la barra de plom, tallada en llenques, i esperà que es fongués. Un cossi amb aigua li permetia apagar la brasa. Una i altra vegada, fins a fabricar una trentena de projectils.

La feina li portà hores, però tant li era. No tenia res més a fer. Parava quan es cansava, per menjar o beure, i continuava la tasca.

Després arribà el moment de matar el porc. Prengué l’acorador i tornà a la soll. Agafà el porc, el fermà de potes, el llançà a terra i li ficà la ganiveta al coll. Deixà que es dessagnés. A poc a poc esventrà l’animal i es preparà uns bons talls de carn per sopar. La resta la deixà penjant d’una perxa dins la botiga, lluny de rates i mosques. Aquell vespre, sol, sopà com feia dies que no menjava.

Sols restava deixar eixugar la pólvora i que es compactés. Les galetes resultants les passaria per uns cilindres que capolarien la pasta endurida. El resultat del procés seria la pólvora necessària per carregar i disparar l’espingarda contra els assassins de la seva família. Ho feu l’endemà.

Quan des del portell de la clastra es girà per última vegada per mirar les cases de Son Pelat, tenia els ulls humitejats per les llàgrimes. Allà, un dia, tot i les mancances, havia estat feliç. Allà, també, havia acabat per patir fins a la desesperació. Donà el darrer adéu als seus. No hi tornaria mai més.

L’envaïa un sentiment de pèrdua absoluta. De saber que mai no recuperaria la gent que havia estimat fins llavors. Es venjaria. I estava disposat a morir en l’intent.

Perduts per sempre, volia mirar als ulls la bèstia que havia dut a terme aquell crim abans d’arrancar-li, amb les dues mans, les entranyes abans l’últim fil de vida l’abandonés. Ho desitjava amb tanta força! Era l’únic motiu per continuar viu i no penjar-se amb una corda de l’embigat de la casa.

Sortí al camí sense saber del cert on anar. Sols sabia que no volia restar més temps rodejat dels seus morts mentre no els hagués venjat. No podria descansar en pau mentre no se’n dugués per davant a qui havia ocasionat aquella bàrbara carnisseria. Abans de partir havia pres el pergamí de damunt la taula. El primer que calia era trobar algú que sabés de lletra perquè l’hi llegís.

Marxava muntant el mul ensellat, carregat amb els queviures comprats el dijous a Inca i amb part de la matança del porc. El que pogué ficar a les beaces. Rere deixava el carro abandonat enmig de la clastra i les poques pertinences que li restaven. No volia saber-ne res. Que fossin per a qui les volgués. Ell, per portar a terme la missió que s’havia proposat en tenia prou amb el que duia al damunt.