Читать книгу Pac qui deu - Antoni Rodríguez Mir - Страница 12

El silenci d’una nit fosca de començament de febrer es va veure interromput pel sotragueig d’unes rodes de carruatge sobre el carrer empedrat de la ciutat.

Assegut al pescant vora el conductor, embotit sota un barret d’ala ampla i abrigat del fred per una capa gruixuda, en Rafel, un home rabassut, d’espatlles amples i braços corpulents, vigilava qualsevol moviment estrany.

El cotxer avançava ràpid pels carrers lleument il·luminats. Sabia on anaven. Tenia ordres molt precises. El baró, al servei de qui feia més de deu anys que treballava, havia estat molt clar al respecte. Es dirigien al palau que mossèn Burgues, el procurador reial, tenia al born de Ciutat.

Abans, però, s’havien aturat davant la taverna de l’Oca, vora la Porta Pintada. En Rafel, cap de la banderia del baró, havia baixat del pescant i entrat a la taverna. Recelós, amb la mà a l’empunyadura d’os de l’espasa que penjava del costat dret del cinyell. Era mengo. Feu una ullada a l’estança no gaire il·luminada. Cinc persones l’ocupaven. La tavernera, una dona que aparentava més anys dels que en realitat devia tenir, i un parell d’homes joves que bromejaven de manera grollera amb ella. Tots tres emmudiren en veure’l entrar. Quedaren mirant-lo. Unes taules davant seu, un home de cabells, els pocs que tenia, llardosos, amb la mirada perduda envers la gerra de vi que tenia al davant. En un racó fosc de la sala, un indret discret, rere la llar de foc, un individu solitari amagava la cara de les mirades curioses sota una caputxa, i en Rafel pensà que era qui anava a cercar. S’hi acostà.

—Venc de part del baró —digué en Rafel amb to esquerp—. Supòs que sou vós, qui he de recollir. Ell és fora, al carruatge.

—Jo mateix. Partim? —digué l’altre, alçant-se sense atendre resposta i deixant dues monedes sobre la taula per pagar el vi consumit.

Sortiren al carrer. Tots dos pujaren a l’interior del carruatge. El nouvingut i el baró se saludaren breument i de seguida aquest pegà dos tocs al sostre de la caixa amb la vara que sempre portava a la mà. El cotxer reinicià la marxa. Aquest cop en Rafel ocupava un lloc dins el carruatge, al costat del nouvingut. El baró no se’n refiava i per seguretat volgué que el capità fos a la seva vora.

A recer, ocupant els seients folrats de setí grana, gairebé a les fosques, amb la tènue claror d’una petita làmpada que es balancejava al ritme dels sotracs, tots tres feren la resta de camí sense dirigir-se gairebé la paraula.

En un moment determinat oïren com el cotxer manava als animals que s’aturessin. Des de l’exterior alçaren la cortineta de cuir que cobria els finestrons per escodrinyar l’interior. Entre tenebres no es distingien els ocupants del carruatge i una veu els demanà que s’identifiquessin, però abans algú no digués paraula el soldat que guaitava pel finestró reconegué el noble.

—Ah, sou vós! Passau i disculpau-me. No havia reconegut el carruatge —digué el cap de la guàrdia—. Tenim ordres de no deixar passar qui no hagi estat expressament convidat a la festa.

En Rafel, aprofitant l’aturada, sortí de la caixa a fer un cop d’ull. L’ambient semblava tranquil, però la seva missió era desconfiar de tot i de tothom. Per a això li pagava el baró. El cap de la guàrdia es dirigí a la porta per on els carros accedien a l’edifici i amb la mà plana copejà sobre la robusta fusta com a senyal perquè obrissin. El carruatge passà sota el gran portal de mig punt de l’entrada. En Rafel ho feu a continuació. Una porxada oferia aixopluc abans d’accedir al pati, des d’on s’ascendia per una escala ampla amb graons de marbre, vorejada per una barana pulcrament tallada en marès de Santanyí, al primer pis. A banda esquerra, dos portals donaven entrada a les sales ocupades pels criats. Al front, un arc escarser gravat amb l’escut dels Burgues als capitells permetia l’accés al patí. Més enllà, a l’enfront, dos arcs més eren l’entrada a les cotxeres del palau.

Un cop a l’interior, ben il·luminat pels fanals de ferro forjat que penjaven dels murs, en Rafel s’apropà al carruatge i abans d’obrir la porta col·locà els graons de fusta que hi havia a la vora perquè els dos ocupants poguessin baixar més còmodament. Sobretot el seu senyor, el baró, un home gras, de mitjana estatura, amb una papada que no deixava veure el coll, a qui semblava que a cada passa que feia li costava respirar i que esbufegava contínuament pel pes excessiu que desplaçava. Just el fet de pujar una escala li suposava un gran esforç. En Rafel li oferí un braç de què penjar-se i pujar les escales al primer pis.

En Josep de Pedraforta era l’únic que portava la cara, rodanxona, al descobert. Els seus dos acompanyants anaven tapats. En Rafel amb el barret d’ala ampla i el personatge misteriós amb la caputxa de la capota negra que l’aïllava de les mirades curioses dels criats i soldats que en aquell instant es trobaven al pati.

El majordom, un home alt i acanyat, vestit de manera austera amb pantalons i camisa negra de mànega ampla, els esperava al replà de l’escala, just davant de la porta d’entrada a les sales, amb un somriure sorneguer que no passà desapercebut a en Rafel, segurament en veure els esforços d’aquella bolla de greix pujant l’escala aferrada al seu braç.

—Avisa el teu senyor que el baró de Pedraforta és aquí —digué el noble amb les galtes enceses.

—Així ho faré, mossèn —l’assistent feu una reverència—. I qui he d’anunciar que vos acompanya? —demanà, dirigint-se de manera interrogativa als qui encara anaven coberts davant la mirada encuriosida del majordom—. Veig que és gent armada —digué el servent de la casa dirigint-se al baró i mirant de reüll en Rafel.

—És cert, tal com pertoca a un capità de la meva banderia —digué el baró amb to sardònic—. Si no, per a què el voldria?

—Tenc ordre expressa que les armes s’han de deixar a l’entrada —feu amb un gest, advertint que l’arma li fos lliurada—. El procurador no vol gent armada a l’interior de les seves habitacions.

—Res ha de témer mossèn Burgues. Ni de mi ni de qui m’acompanya. Però puc entendre les seves precaucions —digué el baró, i afegí—: Rafel, deixa que aquest bon home te guardi l’arma.

En Rafel es descobrí i, col·locant el barret sobre una cadira, aprofità les dues mans per descordar-se a contracor la sivella del cinturó que contenia l’acer i el lliurà al criat del procurador. L’estilet que portava amagat dins la canya de la bota allà quedaria. «Per si de cas», pensà ell.

—Anau alerta, vatua! No sigui cosa que vos talleu les mans —digué el bandejat, i una rialleta malèvola se li escapà del llavis.

—Rafel! Aquesta llengua! —el renyà el baró, enmig d’un somriure sorneguer—. Ets un malparlat. Encara te l’hauré de fer tallar.

El majordom rebé l’arma i es quedà parat uns instants. En Rafel notà com a l’home esprimatxat que tenia al davant li costava apartar la mirada de la seva cara. En treure’s el barret d’ala ampla havia deixat al descobert dues profundes cicatrius. En Rafel era conscient que el majordom trobava a faltar la seva orella esquerra. El mateix costat de la cara que era creuat per una nafra que li travessava la galta. El bandejat llegí un deix d’esgarrifança en els ulls del servent mentre aquest intentava endevinar qui eren els acompanyants del senyor de Pedraforta. A en Rafel li agradava el temor que el seu aspecte infonia en els altres mortals.

—I així? Qui vos acompanya, baró? —repetí el majordom, amb el seu somriure més servil.

—N’hi ha prou anunciant-me a mi —feu Josep de Pedraforta mentre amb el mocador que s’havia tret d’una de les mànegues de la camisa, s’eixugava la suor—. El procurador reial ens espera.

—Com maneu —el majordom feu una lleugera reverència—. Senyors, si feis el favor d’acompanyar-me.

L’home els precedia i els feu passar a l’avantsala. Un habitacle escassament moblat però ricament decorat amb cortines i tapissos que penjaven a les parets. S’hi reproduïen diverses escenes, de les quals en destacava per la bella elaboració una on quatre homes a cavall i llances en mà, mentre eren observats per un falcó en vol, anaven a la caça d’un ramat de porcs senglars. La cambra era situada just abans del gran saló d’on sortia la remor d’una música de ministrils. Com cada any, el dissabte abans del Dijous Llarder, el procurador Francesc Burgues celebrava a casa seva el ball dels Darrers Dies. Poc importava que el seu major enemic polític, el virrei Gurrea, els hagués prohibit. La seva no era l’única festa que tenia lloc en palaus privats a tot Ciutat, però sens dubte era la més sonada.

Esperaren que el procurador reial entrés. Era evident que l’encapotat era qui dels tres es mostrava més nerviós. En Rafel li distingí un tic. Sense adonar-se’n feia voltar l’anell d’or que duia al dit anular.

Poc després, el procurador feu acte de presència. Era un home prim, d’ulls inquiets i nas prominent, elegantment empolainat, estirat i amb posat majestàtic, vestit amb pantalons i casaca daurats i brodats amb fils d’or i mocador blanc prisat al coll, sabates dels mateix color daurat i amb poc més de quatre dits de tacó. Així i tot quedava palesa la seva baixa estatura.

«No deu fer més de set pams!» Exclamà per a si mateix en Rafel. «No debades li diuen el Rei petit».

Francesc Burgues havia entrat per la porta gran que unia l’avantsala amb la sala principal, on se celebrava el ball. A poques passes el seguien dos homes. Per com anaven vestits en Rafel s’adonà de seguida que un d’ells devia pertànyer a la cúria eclesiàstica. Era un home de mitjana edat, portava barba arranada, tenia una mirada altiva i caminava més dret que un fus. A l’altre, cara vermella, petit i rodanxó, amb un vestit arruat i amb taques de menjar i beure, segurament del festí que s’estava celebrant allà dins, tampoc no el coneixia.

—Mossèn Burgues!

El baró, en senyal de servitud envers l’home més poderós de tota l’illa, fou el primer a inclinar-se lleugerament i li dedicà un somriure adulador. La resta dels presents repetiren la reverència.

—Senyors, benvinguts a ca meva —respongué el procurador, mentre s’asseia a l’única butaca, situada damunt una petita bastida elegantment adornada que hi havia dins la sala i obligant els seus interlocutors a estar drets—. Primer de tot, no cal advertir-vos que tot el que avui se digui en aquesta sala no pot sortir-ne. Suposaria un gran disgust per part meva haver d’actuar en la vostra contra. Aclarit el punt, deixeu que faci les presentacions —des del seu petit tron que li permetia sobresortir un pam per sobre el cap més alt dels presents, assenyalà l’estirat de mirada arrogant i enfundat en sotana negra i birret per tapar-se la tonsura—. Sa Il·lustríssima Gaspar Bartomeu, vicari general i home de confiança del bon Pere Pont, bisbe de gràcia, a qui el bisbe encomana els afers terrenals.

—Senyors —l’home inclinà lleugerament el cap i traient la mà dreta que portava mig amagada dins la mànega de la sotana, l’oferí als nouvinguts. Un per un desfilaren al seu davant i li besaren l’anell en senyal de submissió.

—També ens acompanya en Jaume Roca —i amb un cert to despectiu afegí—. Tot i el seu aspecte desendreçat, és un bon misser i de la meva màxima confiança en afers legals. Ells m’aconsellaran en les vostres demandes.

El procurador girà la vista envers l’encapotat, però fou el baró de Pedraforta qui parlà.

—Mossèn, si m’ho permeteu, a mi m’han acompanyat el cap de la meva banderia —digué, sense tan sols mirar-lo— i un fervent admirador de la causa que ens ocupa... —abans d’acabar la frase es deturà per escrutar la sala cercant una cara de desaprovació pel que anava a dir i, en no trobar-la, continuà—: ...en contra del virrei Gurrea. Duent-lo fins a la vostra presència no he fet sinó complir el vostre mandat.

—Per la qual cosa, sens dubte, vos sabré recompensar —digué l’home amb una rialleta i afegí amb veu arrogant i un to de falsa humilitat—. Digues, emmascarat, què voleu d’un humil home com jo?

—Perdonau, mossèn Burgues, si no em despull de la màscara —qui parlava era l’encobert, després d’una lleu inclinació de cap—. Per a la meva seguretat i la del pla que ens ocupa.

—No temeu, si hagués volgut desemmascarar-vos ja ho hauria manat als meus homes. Com podeu comprovar, som un home de paraula.

Francesc Burgues, l’home més poderós i amb el servei d’informació més ben pagat a la cort illenca, coneixia sens dubte la identitat de l’emmascarat. Tot i així, pensà en Rafel, devia tenir les seves raons per permetre que el seu interlocutor es mantingués en l’anonimat davant la resta de convidats.

—Segur que sí. De la mateixa manera que, com ja ha dit el baró, la vostra és la nostra causa —digué l’emmascarat, i mirà tots els presents—. Supòs que tots pensau el mateix. El virrei ha de caure. Tots hi sortirem guanyant.

—Quines novetats portau? —demanà en Francesc Burgues, de manera seca mentre aclucava els ulls i el mirava amb suspicàcia.

—Tot és a punt. Vos puc assegurar que ara mateix estam... —l’home es returà.

—Continuau parlant, mestre, no tenc tota la nit per escoltar-vos —manà el procurador amb un deix autoritari.

—Bé… Estan —l’home rectificà— en disposició de presentar les raons legals per fer dimitir el virrei. Els darrers temps s’ha anat en aquesta línia. Buscar els arguments per presentar davant l’emperador. Gurrea no pot continuar sent el virrei. La fam i la situació econòmica han acabat per decidir en favor nostre als més contraris a la seva dimissió. I no podem deixar de banda el que està succeint a València. La Germania ha esclatat.

—Parlàveu d’arguments legals per fer-lo dimitir. Quins són? —preguntà en Jaume Roca, regent de la Cancelleria.

—Ens hem ben assessorat. Apel·larem al privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 —digué l’encapotat.

—Voleu dir? —el regent expressà estranyesa—. N’hi haurà prou?

—De què parlau? —reclamà en Francesc Burgues—. Explicau-vos.

—Senyor, aquest privilegi disposa que cap home d’Aragó, la Cerdanya o el Rosselló no pot governar el regne de Mallorca —explicà el desconegut.

—Si és així, per què no ens ho heu fet saber fins ara? —demanà el procurador, que anys enrere havia promogut la destitució del virrei Gurrea encapçalant un complot per nomenar en el seu lloc Frederic de Sant Climent, fins llavors governador de Menorca, més afí als interessos del procurador. Però havia fallat. Els mateixos menestrals li ho havien impedit.

—Més que ningú, vós hauríeu de saber que cal cercar al lloc adequat —respongué l’home emmascarat.

—No hi ha cap dubte. I si aconseguiu deposar el virrei i l’emperador accedeix a substituir-lo, també vós sereu recompensat.

—Hi comptava —digué l’emmascarat.

—I què en traurà, l’església, d’aquesta trama, mossèn? —demanà el vicari, amb un somriure recelós i la mirada maliciosa. Sempre atent als interessos eclesiàstics i de rebot, pensà en Rafel, als seus—. Perquè de moment sembla que només som un convidat de pedra.

—Cal que vos digui que com a procurador reial tendré en consideració les peticions de l’estament que representau? —li preguntà amb to de retret Francesc Burgues, visiblement enutjat per les interminables demandes de l’eclesiàstic—. Mai vos conformau amb res! Procurau que l’església miri a una altra banda i tendreu el cobrament del delme. I pel que fa als interessos econòmics dels xuetes, que vos tenen tan preocupat, el càrrec d’inquisidor aviat quedarà lliure i podria ser per a vós. No em direu que no vos interessa! Digau-li al bisbe de part meva que, tot i trobar-se lluny, els interessos de l’església de Mallorca estan en molt bones mans.

—Mossèn procurador, ens teniu massa avesats a les vostres promeses. Buides! —el vicari general semblava no retreure’s davant l’autoritat del procurador i dels presents i fou l’únic que li portà la contrària—. En una conversa recent Sa Il·lustríssima el bisbe me mostrava la seva preocupació pels remors que li han arribat i que afirmen que com a procurador reial voleu imposar la vostra jurisdicció i autoritat sobre les càrregues que ens pertoquen cobrar a l’església.

—Com a màxim responsable de l’administració dels béns de la Corona a Mallorca, ara no és el moment de fer-nos retrets davant els nostres convidats. Sou aquí per donar suport a la causa i jo per donar compliment a les meves promeses. No vos heu de preocupar pels vostres interessos sempre que comptem amb el favor del bisbe de gràcia quan tot comenci. Coneixem Sa Il·lustríssima i sabem que el bisbe no mouria un dit en contra del virrei. De vós depèn idò.

—Estic segur que tot sortirà com demanam, però abans volem assegurar-nos que els interessos de l’església estaran segurs amb el nou ordre.

—Per quan heu previst que s’iniciï? —requerí el procurador a l’emmascarat.

—Aviat senyor. Tot és a punt i només falta l’espurna que encengui els rostolls.

—Si voleu, els meus homes poden ajudar a encendre el foc, mossèn —digué, sol·lícit, el baró—. Som aquí per ajudar-vos en tot el que hagueu de menester.

—No ho dubt gens, baró, però també tots tenim clar que esperau la vostra part. De moment val més que vos mantengueu al marge.

—Ja quedarem nosaltres dos —digué en Jaume Roca, dirigint-se al baró.

El baró, a ulls d’en Rafel, es fregava les mans de manera inconscient, amb el somriure més servil envers el regent de la Cancelleria.

—Aclarits els dubtes, només me queda agrair-vos els serveis prestats a aquesta procuració —feu en Francesc Burgues—. Ara, senyors, si m’acompanyau al ball…

—És clar, mossèn —digué el baró—. Després de vós.

El procurador s’alçà de la butaca, baixà els graons de l’entarimat i girant-se saludà els presents amb una lleugera inclinació de cap.

—Jo me’n vaig. Heu d’entendre que, tot i la meva vestimenta, no tenc cap feina entre la gentada del carnestoltes —digué l’emmascarat.

—Rafel, acompanyau-lo i disposau que el cotxer el dugui on demani —feu el baró al seu acòlit, i a continuació—: Després esperau-me a baix mentre duri la festa, amb el servei.

—Així ho faré, senyor —digué en Rafel. Esperà que el procurador i la resta abandonessin la cambra i entressin a la sala noble. Des d’on es trobava, i amb les portes obertes de pinte en ample, veié com les parets de la gran sala es trobaven plenes de miralls que donaven la sensació de més amplitud a l’estança i a més a més durant la nit duplicaven el llum de les espelmes dels fanals i les làmpades. Una filera de finestres que donaven a la façana del Born omplien la paret de la sala. El saló on tenia lloc el ball dels Darrers Dies era ple de gom a gom de gent que menjava en taules parades copiosament amb tota mena de viandes i que, rere les màscares que portaven, com era el costum aquell dia, s’aixecaren dels seus seients mentre els músics feien sonar els seus instruments a l’entrada del «reietó de Mallorca», que es dirigia al seu petit tron de fustes nobles i encoixinat amb tela daurada que presidia la sala des del damunt d’un entarimat de marbre ricament tallat i adornat.

En Rafel i l’encaputxat baixaren fins al pati de l’entrada i just quan ell anava a indicar al cotxer que preparés el carruatge del baró per acompanyar l’emmascarat, aquest denegà l’oferiment.

—Aniré a peu. No vos preocupeu. Sabré trobar el camí cap a casa —i en un atac de sinceritat, afegí—: No vull que ningú més sàpiga on vaig. Serà més bo de fer perdre’m entre la nit dels carrerons foscos de Ciutat.

—Com vulgueu —digué en Rafel, i després dirigint-se al cotxer—: Deixa-ho córrer. Diu que se’n va sol —i altre cop dirigint-se a l’emmascarat—: Pensa en la guàrdia. Fa la seva ronda, ja ha sonat el toc de queda i te pot detenir.

—No cal. Tenc un salconduit que em permet botar-me’l.

—Veig que vas preparat, vatua —el mirà amb recel i li demanà—: Qui punyetes ets?

—A tu t’ho diré! Au, venga, bona nit, Rafel. Segur que el destí ens farà topar altre cop. I pens que serà aviat.

L’home marxà aprofitant la fosca, esquivant els fanals penjats intermitentment al llarg del carrer i desaparegué passat el pont de la Riera entre els carrers del barri dels paraires.