Читать книгу Pac qui deu - Antoni Rodríguez Mir - Страница 8

A la sala tots dos homes parlaven amigablement. En Jaume Galiana havia rebut amb alegria la sobtada visita del seu amic Ahim ben Salema, Gabriel Murta segons les cèdules falsificades que l’acreditaven com a mercader retornat a l’illa des de Florència. N’Ahim era un home de mitjana edat, d’aspecte molt digne i dolços ulls verds, nas ganxut i barba acabada en punta.

—Com pots veure, l’he trobat —feu el llibreter, cofoi—. M’ha costat. És una de les poques còpies de l’Atles de Cresques que resten intactes.

Cresques Abraham, a qui es referia en Jaume, havia nascut al call de Ciutat dos segles abans, i sota la protecció dels reis de la Corona d’Aragó s’havia dedicat a la construcció d’instruments nàutics i a l’elaboració de cartes geogràfiques. El seu treball havia assolit tanta fama que havia estat reclamat fins i tot pels mateixos reis de França i Portugal.

—Una meravella, i molt ben conservat, per cert —va dir en Gabriel—. Anirà molt bé per als meus propòsits. Sens dubte serà del gust dels Mèdici.

L’atles il·lustrat davant del qual es mostraven gojosos, i que havia deixat embadalit en Miquelet, era una excel·lent mostra de la cartografia mallorquina. En el passat, Mallorca havia disposat d’una escola especialitzada en les arts de la il·lustració de planisferis, mapes i cartes de navegació, elaborats, en sa majoria, per membres de la comunitat jueva.

—Tu sempre mercadejant —el llibreter feu broma—. Quan te’n cansaràs?

—Mai. És la meva feina. A més, no puc descansar —respongué en Gabriel—. La sang m’ho reclama. No puc deixar de banda la nostra gent, i si amb l’Atles aconsegueixo acontentar els senyors de Florència, benvingut sigui.

—Si no fos per la noble causa que te guia diria que, tot i el guany que me comporta vendre’l, la compra sembla un caprici.

—Escolta, tu! —digué el mercader, i els llavis apuntaren un petit somriure—. Tinc un bon motiu per adquirir-lo.

—No ho dubt —digué en Jaume, mentre se sumava al somriure—. No pretenia molestar-te amb el comentari. Sé per què el vols.

L’alegria dels dos homes era més que evident.

—Sens dubte servirà per complaure a qui tants jueus ha acollit a les seves terres —digué n’Ahim ben Salema, amb la mirada perspicaç d’un home de món—. I ja que parlam de diners, em pica la curiositat: qui compra llibres en temps de gana, a part d’un tronat com jo?

—No te pensis —en Jaume es tombà cap a l’amic i abaixà les celles—. Qui passa gana és el poble i aquest no en sap, de llegir. Els que en saben continuen comprant-los. Sobretot llibres especialitzats. A Ciutat, doctors en lleis, mercaders o notaris són els millors clients. Un notari me pagà una petita fortuna per una de les primeres edicions impreses de la Bíblia. Un caprici que m’ha costejat les despeses del trasllat de Ciutat a Inca, i que m’ha permès arreglar el casal on ens trobam.

—I a part de la Bíblia, què compren? —demanà el mercader, curiós, mentre pegava una ullada a la sala plena de llibres.

—Autors clàssics, com ara Ciceró, Gai Sal·lusti, Porfiri o sant Agustí.

—Veig que en tens una gran col·lecció —continuà n’Ahim, en un to cordial.

—Tots a la venda! —bromejà en Jaume.

El mercader tafanejà entre els prestatges, en els quals pogué veure exemplars com ara el Llibre de bons amonestaments, del savi Anselm Turmeda; una Història d’Alexandre el Gran; l’Arbor Scientiae, de Ramon Llull; La faula, de Guillem de Torroella, i alguns exemplars de la Rudimenta grammaticae de Joan de Pastrana, dels impressors mallorquins Bartomeu Caldentei i Nicolau Calafat.

—Un bell compendi de la saviesa humana —digué, mentre passava la mà per sobre els llibres, acariciant-los.

—Així és. La majoria comprats per senyors que no en llegiran una línia —digué en Jaume, encongint-se d’espatlles—. Però no és el meu problema. Procur donar-los el que me demanen. Per a mi mantenir una col·lecció com aquesta, a més d’una gran despesa, significa tenir bons contactes amb altres llibreters i impressors. No tan sols de Mallorca. I tenir l’orella parada per quan algun senyor d’aquests es mor. Els hereus no solen sentir la mateixa devoció pels llibres. La majoria cerquen desfer-se’n. Aleshores és quan entr en acció.

—Interessant.

—En el futur m’agradaria ampliar el negoci —continuà el llibreter, amb un mig somriure a la boca—. Posar en marxa un taller, com el que tinc a Ciutat. I si trob mà d’obra qualificada que m’ajudi, fer que en els obradors situats al pati de darrere puguem enquadernar i restaurar llibres i manuscrits antics.

—Una altra cosa —el mercader feu una pausa, canvià l’expressió de la cara, posà semblant seriós i continuà—. No he vingut tan sols per comprar-te l’Atles. Estic molt amoïnat. Per tu i pels teus. Els vents que bufen per l’illa no són favorables per a gent com tu.

—Anam molt alerta —es va defensar en Jaume, amb to sec.

—I? No n’hi ha prou. La Inquisició cada cop estreny més —l’advertí n’Ahim—. A tu i a molts prohoms de bé que us heu encaparrotat a seguir vivint sota la capa de la conversió.

—La Confraria de Sant Miquel ens aixopluga —respongué en Jaume, eixut, mentre s’asseia en una de les cadires que ocupaven l’estança.

—Ho sé. I si ho sé jo, que visc allunyat de Mallorca, se’m posa la carn de gallina només d’imaginar què en deu saber la Inquisició —l’expressió del mercader s’endurí mentre recolzava les mans sobre la taula—. No us podeu fiar ni dels criats. Feis-me cas. Acompanyau-me a Liorna. El navili ens espera al port de Ciutat llest per salpar. La teva cosina estarà molt contenta de tenir-vos a casa. Allà podràs reprendre els teus negocis. Florència és una terra molt més segura que no Mallorca.

—Mallorca és ca meva, Gabriel. Cals meus pares —respongué en Jaume, amb un cert fervor—. Dels nostres avantpassats. Em neg a abandonar-la. Quin Déu pot ser tan cruel que permeti que els seus fidels ataquin i matin els seus veïnats? Amb quin dret poden foragitar-nos o portar-nos a la foguera? Anam alerta. Molt alerta, i en certa mesura comptam amb l’ajut de les autoritats.

—Sí, però des que el rei Ferran organitzà la nova Inquisició —a n’Ahim li brollaven les paraules de la boca—, des que la inquisició castellana governa les terres catalanes, la intolerància religiosa s’ha fet més patent. Conversió o mort. Al cap i a la fi el que volen es quedar-se les nostres fortunes.

—I per afegitó, l’atemptat fallit a l’inquisidor Navardú no ajuda gens la nostra comunitat —digué en Jaume, preocupat—. S’estan extremant les mesures. Així i tot, no ens queda més remei que confiar en els nostres jurats i que arribaran a convèncer Sa Majestat. Esperem que acabin per foragitar els inquisidors de Mallorca.

—Però en quin món vius, Jaume? —exclamà l’amic, amb cara d’afectuosa preocupació—. Les protestes contra en Navardú només serviren perquè el traslladessin al tribunal de Barcelona. Pels informes que en tinc, el nou inquisidor, Arnau Albertí, no sembla millor.

—L’emperador Carles ha d’entendre que si les fortunes més poderoses abandonen els seus dominis repercutirà sobre l’economia del regne.

—No anam bé, Jaume! —cridà el mercader davant l’entestament de l’amic—. Treu-te del cap que la cosa millori. Pensa en la dona i en na Clara. Veniu a Florència.

—Nosaltres quedam! —i li adreçà un somriure estrany. Trist.

En Jaume notà com l’amic li clavava la mirada i li cridava:

—Mira que ets tossut! Vos hi va la vida! Ara és l’hora de partir, Jaume!

—I qui ens assegura que a Florència no passarà com arreu? —preguntà amb impaciència—. Ningú ens vol, Ahim. Desenganya’t tu també. Estam condemnats a viatjar, errants, d’un indret a un altre. Si he de partir definitivament vull esperar. Ja t’he dit que Mallorca és la meva terra. Saps? Al port de Ciutat arriben vaixells amb noves que parlen de la descoberta d’una nova terra. D’un tal Cristòfol Colom, que ha descobert un nou món. Tal volta sigui un bon destí. Qui sap si serà realment la terra de la Nova Jerusalem.

—No flastomis! —digué en Gabriel amb la mirada esverada per les paraules de l’amic—. De terra promesa només en tenim una: Jerusalem. La dels nostres avantpassats. El nostre poble no viurà en pau fins que no retornem de la diàspora, tots junts, a la casa de Jerusalem. En això faig feina. Del que dius d’aquest mariner, el tal Colom, n’he sentit a parlar. És cert que una ombra de misteri l’envolta. Li deien el Genovès, però també he sentit a dir que era un convers mallorquí, un dels nostres. Ningú me n’ha tret clarícia.

La conversa es veié interrompuda momentàniament per l’entrada de na Dolça, l’esposa d’en Jaume.

La mare de na Clara era una dona jove, de llargs cabells castanys, que li arribaven als malucs. Un bell somriure deixava a la vista unes dents grans, blanques, quasi perfectes. De coll llarg, pell clara, cos esvelt i ulls ametllats, aparentava una certa fragilitat.

—Què passa? —demanà—. Vos senten cridar des del fons del corral.

—El teu marit, que és un tossut —digué, nerviós, el mercader—. No canvia de parer ni que el matin.

—Ah! Això és tot? —digué na Dolça, intentant treure ferro a la discussió. Llançà una mirada al parent i amb un somriure als llavis afegí—: Però això tu ja ho sabies. No te deu venir de nou. Per cert, supòs que avui quedes a casa.

—Davant la teva rogativa no m’hi puc negar —feu ell mentre reia per sota el nas—. A més, tinc una altra visita per fer.

—Te prepararem una cambra. Quedaràs avui com a mínim. Així celebrarem l’any nou.

—Ho faré encantat, estimada cosina. Ja us he dit que també he vingut fins a Inca per un altre assumpte —es girà cap a en Jaume, que continuava assegut—. Amb l’enrenou dels últims mesos el baró de Pedraforta s’ha establert de manera momentània a Inca. És un noble d’arrels eivissenques casat amb una dona d’aquí. Tot i que és una mala peça vull oferir-li els meus serveis. Pretén mercadejar amb Catai a la recerca d’espècies i sedes. Té prou influències a la Cort i no vull perdre l’ocasió de fer-hi negocis.

—El conec —afirmà el llibreter, sorrut—. Me n’han parlat i per a res de bo.

—Idò no cal que et digui res més. Aneu-hi alerta. Passaré per casa seva i en acabar tornaré per quedar amb vosaltres fins demà. A Ciutat hi tinc negocis per resoldre.

—Així m’agrada —digué na Dolça, riallera—, que la família ens visiti. En Jaume està massa preocupat i és bo que trobi amb qui parlar amb confiança. Li diré a la criada que disposi la cambra dels convidats.

I assenyalant l’Atles, afegí:

—Veig que a la fi t’ha trobat el que cercaves.

—Així és. Una peça excel·lent. —En Gabriel feu una pausa breu i després continuà—: Vull que sàpigues que no només hem parlant de l’Atles. Intent convèncer el teu marit perquè abandoneu Mallorca. Per la Inquisició. Si us plau, Dolça, no us fieu de ningú. De ningú.

—Serà el que Jhavè vulgui —comentà el marit, abans que ella digués res.

En aquell moment, algú tocà la baula de la porta del carrer. Tots tres es miraren estranyats i mentre els homes guardaven silenci, la dona anà a obrir. La tensió es rebaixà quan ella exclamà, contenta, en veure qui tustava:

—Hola, Pau! Entra, entra, home! No et quedis al carrer, que hi fa molta calor.

El nouvingut passà i saludà.

—Bon dia, Pau. Gabriel, te present un bon amic —feu Jaume Galiana aixecant-se del seient—: en Pau Casesnoves, cirurgià i antic batle de la vila. Pau, ell és en Gabriel, un familiar vengut de mar enllà —digué el llibreter.

—Encantat de conèixer-vos —en Pau allargà la mà i tots dos encaixaren.

—Passava per aquí, camí de casa. Venc de visitar l’esclau d’en Pere Torrens. L’altra nit li pegaren una coltellada en una brega.

—I és greu?—s’interessà na Dolça.

—Se troba millor, però m’agrada visitar els malalts. També he vengut per una altra cosa. Pel llibret de profecies... —feu en Pau, deturant-se abans de dir el títol davant un desconegut—: ...La tresca i la verdesca.

—Però... Que no és proscrit? —demanà abaixant la veu el mercader, somrient.

—Qui més qui menys, en els temps que correm, és proscrit —respongué en Pau—. Per un motiu o per altre. Qui s’instrueix, llegeix i pensa se troba al límit de la llei. No són bons temps.

—Quanta raó tens, amic Pau —contestà el llibreter mentre del fons del cofre que tenia a la vora, embolicat amb un drap de vellut blau, tragué el llibret amb les profecies escrites per l’autor mallorquí, convers a l’islam, Anselm Turmeda—. Jas. Aquí el tens, tal com te vaig dir.

—El llegiré amb devoció —digué en Pau, alçant la mirada, posada inicialment en les lletres daurades del títol del llibre—. M’han parlat també d’un altre llibre. Les revelacions, de Santa Brígida. Si cau en les teves mans t’agrairé que el me facis arribar.

—En això tal volta sigui jo qui us pugui ajudar —digué n’Ahim—. I perdonau que em posi en la conversa. Com a mercader tinc tractes amb el port italià de Liorna. Per allà hi circula una versió manuscrita d’aquestes Revelacions. Si em permeteu, us en faré arribar un exemplar.

—Vos estaré infinitament agraït —contestà en Pau.

—Per cert —comentà na Dolça—, el teu menut és per aquí.

—I què hi fa, en Miquelet, per ca vostra? M’ha semblat veure en Llamp ronsejant pel carrer i m’he imaginat que el nin no devia ser gaire lluny.

—Ja ho saps, s’ha fet molt amic de na Clara —digué la dona—. Tot el dia van junts amunt i avall. Estam molt contents que la nina hagi trobat un amic de jocs com el teu fill. Vaig a cercar-lo. El darrer cop que els he vist eren per la cuina.

No fou necessari que la dona es mogués de l’entrada. Els infants sortiren apressadament.

—Mon pare! —saludà el nin.

—Hola, Miquelet, què hi fas per aquí? —interrogà en Pau.

—Jugam al corral amb na Clara.

—Que no trobes que ja és hora de partir? Ta mare ens deu esperar per dinar.

—Voleu compartir taula? —s’oferí el llibreter—. A ca nostra sempre sou ben rebuts.

—Moltes gràcies, Jaume. Na Maria ens deu esperar amb el plat sobre la taula i ja saps com s’impacienten les dones si no hi vas sense avisar —bromejà i mirà alternativament l’amic i la seva muller—. Així que cap a casa, Miquelet, que hi falta gent.

—Pare, jo... no tenc gana —digué el nin amb un lleu quequeig i abaixant el cap.

—A aquesta hora? Què has menjat? —preguntà en Pau.

En Jaume, recelós, observà com la seva filla mirava el nin de fit a fit i aquest apartava la mirada.

—No res, però tenc la panxa que em fa mal —respongué el nin abaixant el cap.

—Heu entrat al rebost? —demanà la mare.

—Sí —contestà la nina de manera concisa, sense llevar els ulls del nin.

—Així és normal, Pau —i la dona va somriure—, hi tenim una caterva de pastissos. Quants n’has menjat?

—És el meu aniversari —mentí el llibreter abans el nin contestés.

—No ho sabia, això de l’aniversari. Molts d’anys, Jaume! —digué en Pau i amb un somriure es dirigí al fill—. Ja veurem què li deim a ta mare.

Pare i fill els agraïren l’hospitalitat rebuda. Sortiren a fora i, amb el ca al darrere, partiren carrer amunt cap a la fonda.