Читать книгу Pac qui deu - Antoni Rodríguez Mir - Страница 9

La nit era una bona companya. Un grapat d’ombres es movien en la foscor dels carrerons de la vila. Pretenien amagar-se de la tènue llum de les torxes que il·luminaven cada cantonada i d’una topada amb els homes del cap de guaita, que vigilaven els carrers.

Un ban del virrei Gurrea marcava l’avançament del toc de queda a partir de la posta de sol. A Inca, després del repic de la campana de l’església de Santa Maria, ningú no podia transitar sense una urgència clara i un permís del batle.

Les ombres s’encaminaven cap a l’hostal de la Travessa. Convocats amb pressa, havien arribat a Inca al llarg del dia i s’havien perdut entre la multitud. Era dijous, dia de mercat. El dia més indicat per passar desapercebut. Fins a Inca hi acudia gent de tota la comarca i ho aprofitaren per reunir-se d’incògnit.

Algú tustà la porta de l’hostal i na Maria Ripoll abandonà els fogons.

—Aina, vigila el foc —digué a la jove esclava de pell bruna, cabells arrissats i ulls negres, profunds. S’eixugà les mans amb el davantal i acudí a obrir.

—Hola, ets tu! Passa, passa!

—Bon vespre, Maria —un home de físic eixut entrà a la casa.

—Ara baixarà, en Pau —feu na Maria, de manera apressada—. Perdona si no estic gaire per tu. Prepar el sopar. El meu home vol quedar bé amb voltros.

—Ja me va bé —contestà ell amb un riure sorneguer i saludà el vell que estava assegut en un racó de l’ampla sala, mig a les fosques, vora la xemeneia apagada:

—Bon vespre, l’amo en Miquel. Som en Blai.

—Bon vespre, Blai. T’he conegut per la veu. Com estan els teus? I les mules, fan bonda?

Na Maria feu una ullada a l’avi. El pare del seu pare havia quedat cec feia molts anys, però continuava amb l’ofici de llater. Trenava, amb l’agilitat d’unes mans expertes, la palma del garballó per confeccionar una senalla. Era la seva manera de col·laborar en l’economia familiar, «per ajudar a portar la creu», com solia dir.

Era un home de vuitanta anys fets. Cabells, els pocs que li quedaven, blancs com la neu del Puig Major de Massanella, una cara arrugada i uns ulls perduts en la llunyania que semblaven mirar cap al seu interior.

—Van tirant —feu en Blai, en un joc de paraules—. Els temps que vivim no donen per a més.

—Ben cert —grunyí el vell, amb veu gairebé imperceptible. Na Maria en llegí perfectament el moviment dels llavis. Veié com arronsava les espatlles i tornava concentrar-se en la senalla que estava enllestint.

Davant el mal humor aparent de l’avi, en Blai, home de confiança d’en Pau, amb qui havia compartit tasques en el govern municipal de la vila, es girà cap a na Maria.

—Que saps a qui esperam, amb tant de secret? No n’ha amollada ni mitja, quan m’ha convidat. I supòs que per sopars no estam, si no és que hi hagi un bon motiu per reunir-nos.

—Ni idea. És cosa seva. És a dalt. Colgant en Miquelet.

La dona s’estigué de dir-li que el seu marit estava acompanyat de dos homes més. Així li ho havia demanat ell. Silenci, encara que fos amb en Blai.

—Sí que serà grossa, la d’avui —afegí el traginer amb una ombra de dubte a la mirada—. Xerram massa... I feim massa poc.

—Es torba a baixar —digué ella, amb estranyesa—. En Miquelet no se troba gaire bé, avui. No sé què li ha passat. Tot el dematí fora i ha tornat alterat. No me n’ha volgut contar res.

—Vaja —contestà l’home, i esclafí a riure—. Crec que ho sé. Vatua! Avui dematí l’he trobat pels camps de la Pota del Rei. Ell anava amb la filla del llibreter i jo venia de la finca d’en Roig. Sense voler-ho m’he trobat amb la brega.

—Qui s’ha barallat? —demanà neguitosa la dona, desviant la mirada dels fogons i adreçant-se a l’amic.

—El teu bergantell! Li ha fotut una pedrada al fill d’en Bernat Corb —digué en Blai amb cert aire despectiu—. L’ha tirat pel terra. Però no t’esveris. S’ha sabut defensar.

—Déu meu! —exclamà ella.

—Fa setmanes que el d’en Bernat ronda la contrada amb la seva colla. Cacen els gorrions que aquest estiu han fet matx als camps de blat. En treuen uns sous. El clavari en subvenciona l’eliminació. I ells no deixen que ningú els faci la competència. Se veu que s’han trobat amb els nins i s’han ficat amb ella. És una mala peça, el d’en Bernat, clavat son pare.

—Això no justifica una pedrada —digué ella, enfadada—. No me voldrà sentir, demà. El castigaré a no sortir a jugar tota la setmana.

—L’únic que ha fet el teu menut ha estat defensar-se i defensar la nina. No siguis injusta. —I amb una rialla d’orella a orella afegí—: li ha fotut amb la fona! Vaja punteria. I no vulguis saber quin concag ha pres aquell bergant quan en Llamp li ha partit al darrere.

—Amb la fona? —demanà ella, trasbalsada—. No m’agrada, Blai. No m’agrada gens que en Miquelet vagi amunt i avall amb la fona. Maleïda idea la de mon pare quan la hi regalà. En Pau està cansat de dir-l’hi que la guardi a casa, però no li fa cas.

—Tu deixa’l, només es protegia.

Na Maria es capficà en els seus pensaments i en els problemes que els podria portar el fill si continuava anant a la seva. N’hauria de parlar seriosament amb l’espòs. Per oblidar-se’n, anà fent amb els fogons, entre la gran quantitat d’estris de cuinar. Obrí les portes del tinell situat vora la llar on feia el menjar i anà passant plats, tassons i culleres de fusta a n’Aina perquè parés taula.

Com si es tractés d›un dia festiu, el matí havia matat un cabrit i ara en cuinava el frit amb la sang i herbes aromàtiques. A davant hi serviria sopes amb col. Les primeres magranes de l’hort i un grapat de figues servirien per finalitzar l’àpat.

—Per a quants pos taula, mestressa? —demanà n’Aina.

—No ho sé. De moment per a una dotzena. Ja veurem si som més.

—I en Xim? —demanà el carreter—. Que no ha de venir, avui vespre?

—No. Mon pare ha quedat a Son Bordoi. S’acosta la vermada i hi manca algú per enllestir els preparatius. Si continua la calor, la setmana que ve ens posarem a recollir el raïm.

—Per això el cercava, per si té feina per a mi. Avui he duit el darrer viatge de blat a moldre i puc anar amb ell a vermar.

—L’hi diré. De tota manera, enguany el raïm escasseja. La vinya ja és vella i ha plogut poc. Fins ara en trèiem prou amb la nostra collita per despatxar en el celler i deixar de banda el vi que duen de València, però enguany... No sé què farem.

Na Maria Ripoll era la propietària d’unes terres, les de Son Bordoi, i d’un casal convertit en fonda i celler. L’havia rebut en herència del seu primer marit, en Joan, mort a la guerra de Bugia, i ella, amb l’ajuda del pare i un parell d’esclaus, tenia cura dels negocis. En Pau, el seu actual marit, la deixava fer. Prou feina tenia ell amb els malalts.

—Mestressa, ja he parat taula —va dir n’Aina, des del fons de la sala—. Voleu que faci res més?

La noia semblava contenta. Tenia un caràcter afable que, junt amb una bellesa exòtica, tot i la seva condició d’esclava, portava de corcoll més d’un jovençà del veïnat.

Na Maria aixecà la vista de la paella i la mirà. Ho havia disposat tal com li ho havia manat, a la part central de la sala, entre les grans botes congrenyades de vi situades a banda i banda. El celler ocupava la part més baixa de l’edifici de dues plantes d’alçària i tenia porta d’entrada tant al davant com al darrere. La davantera s’obria de dia, i en caure la nit hom entrava i sortia per la portassa que donava al pati, on hi havia la pallissa. Els viatgers hi deixaven les muntures mentre durava la seva estada a la fonda.

—Molt bé, ara vine. Vigila el frit! —amollà la giradora amb què remenava el menjar perquè no es cremés, i girant-se a en Blai li digué—: Vaig a cercar en Pau. Trob que es torba a baixar.

Mentre travessava la sala per prendre l’escala, situada a l’altre extrem del celler, algú tustà la porta del darrere.

—Podries anar a obrir? —digué ella, amb cert temor, a l’home.

—Ja hi vaig! —en Blai es dirigí a la porta. Obrí i parlà amb algú. Des d’on es trobava na Maria veié com quatre homes passaven a l’interior i l’amic tornava a barrar la porta.

—Bon vespre, Blai —saludà un dels nouvinguts, traient-se el barret d’ala ampla.

—Uep, Francesc. Què hi fas, per Inca? —demanà en Blai amb un deix d’estranyesa.

Havia reconegut l’home alt, rude, d’espatlles amples i cara quadrada que acabava d’entrar. També en reconegué un altre dels tres que l’acompanyaven, elegantment vestit, amb barba curosament arreglada i els cabells castanys tallats per sobre les espatlles. A na Maria, que observava a través de l’ampli portal que unia el celler amb el corral, tampoc no li passà desapercebut. Tot i que no l’hi havien presentat, l’havia vist en altres ocasions per la fonda parlant amb el seu marit. Els altres dos entraren sense gairebé dir res, però na Maria els coneixia de sobra. Eren en Miquel Sbert de sa Pobla i l’amic d’en Pau, en Pere Negre, de Muro.

—Vatua, en Joan Crespí en persona! A tu sí que no t’esperava —exclamà el carreter mentre li estenia la mà—. Que en preparau alguna de grossa per Ciutat?

—És del que venen a parlar avui! —digué una veu des de dalt de l›escala. Na Maria girà la vista cap al replà, al primer pis, i veié com en Pau es disposava a baixar els graons, seguit dels dos homes que havien estat amb ell fins llavors i que portaven hores amagats, lluny de la vista dels estranys.

Els homes s’acostaren a la taula i se saludaren entre ells.

—Seis, seis, per favor —digué en Pau, mentre es col·locava vora en Joan Crespí—. Na Maria té el sopar a punt.

Mentre els homes es disposaven a seure als dos bancs situats a banda i banda de taula, na Maria manà a n’Aina distribuir alguns plats amb olives trencades, fonoll marí i pebres coents envinagrats per acompanyar les sopes. Després ella feu plat i l’esclava els repartí entre els comensals.

L’avi Miquel s’aixecà de la cadira que ocupava en el seu racó i ajudant-se del gaiato travessà la distància que el separava de la taula.

—Seis, padrí! —n’Aina deixà els plats que portava a cada mà i ajudà l’avi a prendre el seu lloc, a la vora d’en Pau.

—Per als que no vos coneixeu, faré les presentacions —digué en Pau, mentre un per un assenyalava els congregats—. Aquest d’aquí és en Blai Reixac, d’Inca; de Pollença ens acompanyen en Martí Miret i en Joan Carrió, que fins ara esperaven amb mi a dalt; de Muro, en Pere Negre, i de sa Pobla, en Miquel Sbert. Per acabar, de Ciutat, en Francesc Colom, i qui m’ha demanat que ens trobàssim, en Joan Crespí. Benvinguts tots a ca vostra.

—Amics! —la veu potent d’en Joan Crespí s’alçà per sobre el remoreig dels congregats. Amb posat distingit, ocupant el centre del grup, s’hi dirigí—: Gràcies per la vostra presència. Per acceptar la convidada d’en Pau sense més preguntes. Heu de saber que avui hi ha reunions com aquesta arreu de la Part Forana. La situació se torna insostenible. Els impostos ens ofeguen. Els creditors del regne reclamen els interessos abusius per un deute que no hem generat nosaltres. Tenim una administració atrapada per un mal governar. Ha arribat l’hora de canviar el govern. Estam farts de l’oligarquia corrupta i del virrei Gurrea, que no actua, i de les promeses sense complir. Han de respondre dels seus actes. Hem de denunciar tot això davant del rei Carles.

Els homes escoltaven atents el paraire, mentre anaven fent amb el primer plat i ell continuava el seu parlament.

—De les promeses fetes, qui millor vos ho podrà contar és mestre Pau. Ell va negociar la política de redreç en nom del regne.

—Així és, Joan. Fa anys que arribàrem a un acord amb el rei Ferran i encara és l’hora que algú dels seus hagi mogut un dit —comentà en Pau, després d’escoltar en Joan Crespí.

Es disposava a continuar, però les seves paraules es veren interrompudes per uns forts cops a la porta del darrere.

—Qui deu ser? —demanà un dels presents, alarmat.

—La millor manera de saber-ho és obrint —en Pau callà i feu un senyal amb la mirada a en Blai perquè anés a obrir. L’amic es llevà. Recelós obrí el portaló i, empenyent-lo, una ombra entrà esperitada.

—Tanca, tanca —digué el nouvingut, alarmat—. Me sembla que el cap de guaita i els seus homes me segueixen. Per sort, crec haver-los despistat.

En Blai tancà de cop i passà el forrellat per assegurar-se que ningú entrés a la casa, mentre el desconegut es descobria i mostrava la cara. Era n’Andreu. Na Maria respirà tranquil·la.

—Vos present el meu germà. Seu, Andreu. Com sempre, arribes tard! —digué en Pau, amb un deix de retret—. Seu vora en Pere, i na Maria te durà un plat. Acabam de començar. Ara ja hi som tots —en Pau continuà—. Com vos deia, el rei Ferran és mort i el seu hereu estranger ho desconeix tot de nosaltres. És necessari fer-li arribar les nostres demandes.

—I què te fa pensar que ens escoltarà? —demanà en Martí Miret. I sense esperar resposta, continuà—: Són o no certes les notícies de revolta que ens arriben de València? Algú ho sap? Sembla que un grup de menestrals i pagesos s’han alçat. I un dels motius és perquè el nou virrei no és valencià. Com aquí! En Gurrea és aragonès, i aquí no passa res? No debades el procurador Burgues intentà destituir-lo fa tres anys.

—Alerta amb en Burgues! —advertí n’Andreu Casesnoves, mentre rosegava un pebre envinagrat dels que li acabava d’arrambar n’Aina i es ficava una cullerada de sopes a la boca—. Si me donassin a triar entre ell i en Gurrea, no en voldria ni un ni l’altre. —Dirigint-se al seu veí, afegí—: Passa’m la gerra, que aquestes sopes volen ser banyades amb vi.

—Tu tot ho banyes amb vi —digué en Pau.

—Però el procurador ha promès atendre les nostres demandes —afirmà en Joan Crespí.

—Quines demandes? Liquidar el deute públic? —demanà amb to irònic n’Andreu, passant per alt les paraules d’en Pau—. I creis que vos farà cas? Si és dels seus! Em feis riure. Sou massa considerat amb qui ens posa la soga al coll i després pega una coça a la mula.

—Contestant a en Martí, els aixecaments a València i Castella són certs —confirmà en Francesc Colom—. S’han alçat en armes aprofitant que el jove rei és a Gant. Els valencians no volen un virrei que no és valencià ni els castellans un d’estranger que ve de Flandes. Talment nosaltres, que hem d’aguantar un virrei que no és d›aquí. Amb això t’he de donar la raó i serà una de les nostres exigències. Gurrea no pot continuar sent virrei de Mallorca. A més, ells han presentat demandes per males collites i epidèmies. També nosaltres les patim. O no tenim problemes amb el blat? O no tenim pesta?

—Pens que la gent d’Inca hi podem aportar alguna cosa, a aquest debat —digué en Blai Reixac—. Fa anys que reclamam preus més justos per al blat. La vila no té moltes terres per conrar i hem de comprar el blat fora, cosa que ens suposa una forta despesa de les arques municipals per alimentar els nostres.

—La pressió dels tributs ha provocat el descontentament, com aquí —continuà en Colom—. De motius en sobren. Per això cal reaccionar i és el que vos demanam, el vostre suport a la Germania.

—Res no ha canviat i res no canviarà —bramà l’avi Miquel. No havia dit res fins llavors—. Som cec, però no mut, i ara me toca parlar. Vàrem néixer pobres, som pobres i morirem pobres. Sotmesos com estam, als pobres ens han apujat els imposts de l’oli, la sal, la carn, el vi i fins i tot el dret de molitja, i els que més tenen estan exempts de pagar. I tot i ser recaptats a Inca, no ingressen a la nostra Universitat. Males collites i el descontrol i l’especulació sobre el preu ens obliguen a vendre la terra als voltors, que esperen, des de Ciutat, veure com n’acabam essent els esclaus. I els que esperen cobrar els interessos no frisen a fer-ho. Tot s’havia d’arreglar amb l’acord a què vos heu referit i res no s’ha fet. Hem canviat de rei i de virrei i les coses, per als pobres, estan com sempre. Com estaven quan els forans ens aixecàrem en armes ara fa setanta anys. Jo era jove, molt jove, però en vaig viure les conseqüències. Creia, com ara creieu alguns de vosaltres, que la situació s’arreglaria, però molt han de mudar les coses perquè res canviï. Ens alçàrem en armes i ens guanyaren, i vaig veure morir esquarterat en Pere Mascaró, el nostre cabdill. Què podeu fer més del que se va fer llavors?

—Vos crec i vos entenc, l’amo en Miquel, però ara la situació és diferent —intervingué en Francesc Colom.

—Tenim la promesa d’en Burgues —afegí en Joan Crespí—. El procurador vetllarà perquè els acords s’acompleixin. Lluitarem especialment per l’eliminació dels imposts que se dediquen a pagar els censals. I ell hi està d’acord. Ens ho ha repetit en totes les reunions que hi hem mantingut. El que passa és que no ho podem fer públic. Aquí ho comentam perquè sou de confiança. Perquè sou qui haureu d’encapçalar el moviment a la Part Forana. Comptam amb vosaltres per afegir les vostres viles a la revolta. Si és necessari.

—Jo hi som —digué en Blai Reixac—. Comptau amb mi! Estic fart de veure com la gent es mor de gana mentre els senyors especulen amb el blat. Avui he fet un viatge, i més que blat el que transportava eren les restes que en altres temps hauríem donat als animals. Sí, hi podeu comptar! —repetí dirigint-se a en Joan Crespí i a en Francesc Colom—. I tu què fas, Pau?

—Vull tenir més clares les negociacions a València i a Castella. La situació, pel que deis, és molt confusa i no crec que ens haguem d’aixecar en contra del rei, per molt estranger que sigui. Després de la mort del rei Martí ja fa temps que els mallorquins no tenim un rei propi. La revolta només durà sofriment. No ho sé —continuà dubtós—. No me refii del procurador reial. El meu germà té raó. És un escurçó amb qui cal anar molt alerta. Si vos he de donar una mà per convèncer el batle, ho puc intentar. Som amics i fa temps que ens coneixem. Ja era jurat quan jo vaig ser batle, i ara mateix tenim tractes en el negoci de la llana. No crec que actuï en contra de les demandes que presentau, però se deu al poder reial i, si no hi ha un moviment general al vostre favor, ho tindreu molt difícil perquè gent com ell se posin de la vostra part. Els Burgues sempre han mirat només pels seus interessos. Ja ho feia el pare i ara ho fa el fill, i no veig que els interessos dels menestrals, del poble, siguin els seus. No ho tenc clar. Sincerament.

Na Maria observava atenta el seu marit mentre parlava. Tenia el semblant molt seriós i això la preocupava. Sabia el que pensava. N’havien parlat i a ell li costaria fer la primera passa. En Pau havia quedat massa escalivat del tracte sofert a la Cort. Escalivat de la paraula donada pel rei Ferran, de la qual el monarca es va desdir aviat. Temia un altre bany de sang com al que s’havia referit l’avi Miquel. Temia una guerra civil, una guerra entre germans. I ella s’havia manifestat totalment contrària que s’hi afegís, que si li deia d’unir-se a la Germania no comptaria amb el seu suport. Massa perillós. Ja havia perdut un marit. No volia enviudar de nou.

De cop la dona tingué una intuïció i mirà dalt de l’escala que accedia al primer pis, on es trobaven els dormitoris. Hi veié com en Miquelet, assegut als últims graons, mig amagat entre els barrerons de l’arrambador de fusta, escoltava atent les paraules dels grans i com, en veure’s sorprès per la mare, s’aixecava de cop i entrava a la seva cambra. Na Maria li partí al darrere.