Читать книгу Pac qui deu - Antoni Rodríguez Mir - Страница 7

Tornava a ser un matí assolellat, com tots els d’aquell setembre, més xafogós que de costum. Mentre el sol envaïa la vila i topava amb les parets de les cases, uns infants jugaven al carrer amb bolles de fang a toc i pam.

No gaire lluny d’on es trobaven, un enorme gos negre de pèl curt i tacte aspre, un animal massís i poderós d’ulls grans i ovalats, foscos, els guaitava ajagut a l’ombra. Regal de l’avi Xim, els acompanyava amb la mirada, amb un cert aire indolent, mentre s’entretenien jugant.

En Miquelet, un nin de poc més de set anys, de pell bruna, cabells castanys curts i ulls verds, resultava un bon amfitrió per a na Clara. Amb tot, estava una mica molest amb la seva companya de jocs en veure com ella li guanyava les bolles quan un mes enrere ni sabia que existís aquest joc.

—He pensat que ja som amics i te puc mostrar un secret.

La nina, girant-se de cop i fent voleiar la cabellera morena que li queia arrissada sobre les espatlles, malgrat portar-la recollida amb un llaç blau cel, se’l quedà mirant i amb un somriure dissimulat li digué:

—Quin secret me vols mostrar? El que tu vols és no perdre més.

—No t’ho puc dir —en Miquelet s’estimà més desviar la conversa—. S’ha de veure. No és gaire lluny. Si vols hi anam.

Sense esperar resposta, recollí les bolles que restaven escampades pel terra, les posà dins el saquet de tela que li havia cosit la mare, agafà la mà de la nina i començaren a córrer pels carrerons estrets. En Llamp no necessità que el seu amo el cridés. S’aixecà i partí darrere seu.

Era dijous, dia de mercat a la vila. El carrer per on volien escurçar el trajecte era ple de gent traginant amunt i avall entre les parades. Alguns venedors havien posat les taules a l’ombra dels noguers situats a banda i banda del carrer del mercat, i cridaven les excel·lències del poc que tenien per vendre.

Els infants, seguits no gaire lluny pel seu fidel guardià, s’afanyaren i s’esmunyiren entre la multitud esquivant la gent, sense amollar-se la mà l’un de l’altra. En Miquelet no volia perdre l’amiga. Li agradava que el veiessin en companyia de na Clara, arribada feia poc a Inca.

Es dirigiren carrer amunt fins arribar a les últimes cases, des d’on prengueren cap a l’església de Sant Bartomeu, el patró de la vila. Poc abans d’arribar-hi es desviaren i anaren a parar al peu dels molins fariners situats dalt del turó. Un pujol des d’on es dominava la petita conca entre el puig de Sant Bartomeu i el puig d’en Roure, per on transcorria el cabal de dos torrents, el de Can Tabou a la conca esquerra mirant cap a la serra de Tramuntana, i el del Rei, a la dreta. Des d’allà dalt els infants veien unes figures humanes, disminuïdes per la distància, que traginaven amunt i avall.

—Què fa aquella gent, Miquelet? —demanà, encuriosida, la nina.

—Recullen fang.

—Te’n vols riure de jo —contestà ella.

—No, és ben cert. Recullen fang per fer plats i tassons.

En Pau, el pare, li havia explicat que les terres argiloses d’aquella zona, sobretot les dels voltants del torrent de Can Tabou, servien per a l’elaboració de vaixelles. La bassa major que es divisava des del turó, formada per l’acumulació d’aigües en el clot fet per a l’extracció de l’argila, també era utilitzada per adobar-hi pells i llana.

—Just darrere aquell munt de terra seca, hi ha una altra bassa, la petita. No ho diguis, hi anem per refrescar-nos i jugar. Però els grans no ho volen. Diuen que ens podem fer mal. Que les aigües són molt brutes. Ens és igual.

Deixaren enrere els molins i, a uns metres, en una petita esplanada ocupada per un gran garrover, després d’amollar la mà de la nina i demanar-li que l’esperés, en Miquelet s’enfonyà entre les branques d’una mata i, tot orgullós, cridà na Clara.

—Vine, Clara! Mira!

La nina aviat se situà al seu costat. Al terra, amagada entre la mata llentrisquera, sobresortia una roca.

—Mira —repetí en Miquel—. Fins aquí arribà el nostre rei En Jaume. Veus, damunt aquesta pedra, l’empremta de la ferradura del seu cavall? Pegà un llongo des de dalt de les muntanyes que hi ha allà lluny.

A la roca hi havia un senyal semblant a l’empremta deixada sobre el fang per la pota d’un cavall. En veure-ho el neguit de na Clara es va esvair.

—Mon pare me mostrà aquest lloc —digué el nin, tot emocionat—. Me contà la història del nostre ben estimat rei. Me feu prometre que no en parlaria amb ningú. És el nostre secret. I ara també el teu.

En Miquelet narrà la història de com, no feia encara tres segles, el rei En Jaume havia arribat a Mallorca i com s’havia fet present a Inca per rescatar una bella donzella de les mans del sarraí que la tenia empresonada.

Mentre en Miquelet explicava el que sabia a na Clara i li anava indicant el que es divisava des de dalt del turó, per l’ampla esplanada que s’estenia als seus peus, talment una mar d’aigües daurades formada pels rostolls del blat que s’havia segat durant l’estiu, hi transitava un carro carregat de garbes fins a dalt. Anava estirat per un mul somerí de color blanquinós i seguia el camí en direcció als molins.

El carreter, de físic eixut, alt i magre, de pell colrada, amb la roba polsegosa i un pedaç blanc fermat al cap per protegir-se del sol, anava camí amunt menant la bèstia, que estirava la càrrega disposada per l’home.

Mentre en Miquel i na Clara s’asseien sota l’arbre per contemplar les muntanyes situades prop d’Inca, en Llamp deixà anar un lladruc i fugí escapat pel camí en direcció al traginer, que lentament s’acostava.

—On va, en Llamp, ara? —demanà na Clara.

—Ha ensumat en Blai i l’ha conegut. Mira tu si és intel·ligent, el meu ca. Tan lluny i sap qui mena el carro —contestà, tot cofoi.

En Llamp l’havia reconegut, sí. El carreter era, en efecte, en Blai Reixac, amic del pare d’en Miquelet. Mentre el gos s’allunyava turó avall, una veu ressonà.

—Ei, tu. Què hi feis, aquí? No sabeu que l’arbre és nostre i que unes ninetes com vosaltres no s’hi poden posar, a l’ombra?

En Miquelet es girà i veié en Llorenç, un jovencell cepat, que tenia tres anys més que ell i era dues vegades més alt, amb els cabells negres i embullats. Duia pantalons de tela basta, apedaçats i doblegats just per sobre dels genolls, una camisa esparracada i un somriure murri d’orella a orella. En Llorenç era un individu de qui en Miquelet s’estimava més no sentir ni l’olor. Anava acompanyat dels de la seva colla. Els coneixia tots. En Joan, el més forçut dels quatre, armat sempre amb un pal d’ullastre; en Macià, un pèl-roig espigat i esprimatxat, i n’Andreu, el menut. Descalços i bruts, sempre seguien en Llorenç per tot arreu. Talment una guarda de moixos salvatges s’acostaren pel darrere. L’oreig en aquell indret bufava de cara als al·lots i el gos no n’havia sentit l’olor.

Mentre en Llamp arribava on era en Blai, el seu amo es veia assetjat per una colla de brètols. Na Clara, sorpresa pels quatre bergants, llançà un crit que gairebé no sentí ningú. L’animal, però, després de saludar al traginer amb un lladruc, aixecà el cap en direcció als infants i en ensumar el perill que corrien tornà enrere. En Llorenç, veient com el gos arrencava a córrer bordant cap on es trobaven, esclafí una riallada i d’una manotada prengué la cinta color blau cel que coronava els cabells de na Clara. Sense discutir gaire, els nouvinguts emprengueren una ràpida retirada turó avall, en sentit contrari al del gos.

—Llamp, deixa’ls! Vine aquí! —cridà en Miquelet.

L’animal es deturà, aixecà les orelles i optà per no fer gaire cas a les paraules del seu amo, que li ordenava deixar d’encalçar els atacants. Decidit, l’animal sortí corrents cap a la colla d’en Llorenç, que seguia fugint davant el perill.

—Ves, Llamp, du’l! —cridà en Blai Reixac, el carreter, del camí estant.

Els agressors se separaren i cada un procurà córrer tant com podien les seves cames. El gos escollí la seva víctima. En Llorenç. L’encalçà i, en tenir-lo a l’abast, talment una presa de caça, li saltà a sobre i el llançà a terra sota el seu pes. L’animal grunyí i quan un instant més tard en Llorenç, estirat panxa enlaire, obrí els ulls, es trobà, aterrit, el gos cara a cara, amb l’alè de l’animal que li entrava pels narius i la bava que li queia a sobre. Espaordit, en Llorenç deixà anar un crit que omplí la vall. En sentir-lo, en Joan, alt i gros com pocs i amb els braços i cames plens de crostes, girà sobre les seves passes i amb el garrot d’ullastre copejà amb força l’espatlla de l’animal. En Llamp gemegà de mal, es regirà i bordà a qui li havia pegat. Li ensenyà els claus amb el barram estret i a punt estigué de tirar-s’hi a sobre per mossegar-lo. En Llorenç, aprofitant la situació, s’incorporà de nou.

—Llamp, vine aquí, t’he dit! —cridà en Miquelet. Decidit a prendre part en la baralla, ràpid, es desfermà la fona d’espart que portava subjectada a la cintura, prengué una pedra del terra, la col·locà en el trau de la bassetja, donà just dues voltes per damunt del seu cap i amollà un dels dos extrems de la corda. Una fuetada feréstega ressonà com un tro i la pedra sortí amb tanta força que en un no-res impactà en el cap d’en Llorenç—. Au, jas! —tornà cridar el nin amb la cara tenyida per la ràbia, en veure com els que els havien amenaçat volien escapar-se pendent avall.

En Llorenç caigué amb tot el seu pes. Rodolà per terra i xisclà pel dolor de l’impacte. Perdé l’alè i en provar d’aixecar-se les cames no l’aguantaren. Els amics es returaren. Estirat panxa enlaire, el ferit plorava. Mentre el recollien, es tocà el cap amb les mans i les retirà xopes de sang. La cinta que acabava de prendre estava feta un manyoc i en un instant canvià el color cel blau per un color negrós. El color de la sang sobre la tela.

El bergant, enrabiat, potser més per haver quedat en ridícul davant la seva colla que pel mal físic que sentia, renegava i jurava venjança. Havia estat humiliat per un passerell.

—Prepara’t, Miquelet, aquesta te la torn! Vadéu si te la torn —cridava mentre corria per uns terrenys irregulars, carena avall, ajudat pels companys—. T’ho faré pagar molt car! —repetí, amenaçant.

Dalt del pujol, en Miquelet i na Clara escapaven corrents cap a la vila amb el gos al darrere. Passaren al costat dels molins, assoliren l’entrellat de carrers, traspassaren l’aldarull del mercat i arribaren, suats i cansats per la carrera, a casa d’ella.

Entraren esperitats, com un cap de fibló, i hi trobaren el pare de na Clara conversant amb un altre home, alt i eixut, molt ben vestit amb una camisa llarga. Tots dos envoltaven un bell bufet de cames tornejades, amb incrustacions precioses d’ivori i tiradors de ferro forjat. Ocupaven el centre de la cambra. La resta del mobiliari estava format per uns prestatges replets de llibres que omplien les parets de l’estança, quatre cadires de braços amb seient i respatller de cuiro treballat i un cofre, obert, folrat de vellut, que contenia llibres i pergamins.

Els dos homes, que consultaven uns mapes, els saludaren molt breument mentre els al·lots passaven vora seu cap al pati interior.

En Miquelet mirà de cua d’ull el que els homes examinaven i quedà amb la boca oberta davant la visió del que el pare de na Clara tenia a les mans i del qual, pel somriure que manifestava, semblava molt satisfet. El nin es returà i quedà contemplant les imatges de vius colors que contenia. Es tractava d’unes làmines de pergamí enganxades a unes taules de fusta.

—Hola Miquel. T’agrada l’atles?

—El què? —interrogà l’infant, sorprès—. Què deis l’amo en Jaume? Ah, els dibuixos? Són preciosos. Què signifiquen?

—Era l’univers dels nostres avantpassats —respongué el llibreter mentre senyalava els elements que componien la làmina—. Un compendi dels sabers d’aquell moment. Hi trobam la cosmografia, el calendari lunar, les festes de tot l’any, la rosa dels vents, els símbols del zodíac, els diferents mars i oceans. Ciutats abanderades, figures humanes, rius, fauna i flora. Des de les muntanyes conegudes fins a les terres més llunyanes. La península Aràbiga, l’Índia, on arribà Alexandre el Gran, o les fabuloses terres de Catai, descrites pel viatger venecià Marco Polo.

L’atenció d’en Miquelet fou màxima davant les paraules del llibreter.

—Mira, aquí, al ponent de la Mediterrània, hi ha Mallorca —i l’home assenyalà al mapa un dibuix en què predominaven els colors de la senyera del rei En Jaume, el de la llegenda de la pota del rei, segons li havia mostrat el pare.

El nin restà embadalit davant la proliferació d’imatges, per la quantitat de figures, per les ciutats dibuixades amb el símbol d’un castell rodó, com ho era el castell de Bellver, que havia visitat en certa ocasió acompanyant el pare. De cop, algú li estirà els darreres de la camisa. Era na Clara.

—Venga, anem. Has vengut a veure mapes o a jugar amb mi? —demanà ella amb un cert posat emmurriat.

—Ep, deixa que en Miquelet passi gust —digué en Jaume de Galiana a la seva filla, amb una rialla a la boca. Amb un gest afectuós i tendre hi afegí—: de seguida ve amb tu. No passis ànsia, no te’l raptarem.

Al cap de poc, meravellat per la visió, en Miquelet sortí al pati cobert per un esponerós emparrat que, en aquella època de l’any, donava ombra i raïm. La nina li oferí aigua de la cisterna situada al seu bell mig. En haver begut els primers glops, en Miquelet es veié empès a entrar a la cuina i d’allà a la botiga. La nina li mostrà una taula pastera i un cubell gran ple de farina. A sobre de la taula, situada en un racó de la cambra, una munió de dolços i pastissos diferents esperaven per ser engolits i acabaren de deixar en Miquelet bocabadat del tot. Les dolces aromes de la sala eren intensíssimes i li omplien els narius.

—És que a casa estam de celebració —va dir ella, tota gojosa, assenyalant el menjar.

—I què celebrau? —demanà el nin—. Si se pot saber. Qui fa festa?

—Tots en feim. Commemoram l’any nou.

—Què dius? Me prens el pèl? —abstret, confós, el nin no acabava de creure’s el que veia ni el que sentia—. L’any nou no és ara, al setembre. És al gener.

—Els cristians el celebrau el gener —digué ella, amb un somriure enigmàtic—. Nosaltres festejam el Roix ha-Xanà, l’any nou, dos dies abans de l’inici del mes hebreu de tixrí.

El nin no donava crèdit al que sentia. Havia pensat revelar un gran secret a l’amiga en mostrar-li la petjada del cavall del rei En Jaume i resultava que na Clara n’hi deia un de més gran. Un de perillós. Eren jueus. I allò, pel que havia sentit dir, era un dels majors pecats que algú podia cometre.

—Però no ho pots dir a ningú Miquelet, jura-m’ho —implorà ella—. Ni als meus pares. Si saben que t’ho he contat me castigaran i no ens podrem veure mai més. Ha de ser el nostre secret.

Davant els precs, el nin jurà no desvetllar-lo mai. Havia sentit parlar dels jueus a la gent que freqüentava el celler de la mare, que s’hi referien com a éssers malèfics. L’encarnació del dimoni. Però ni na Clara, ni el seu pare, ni la seva mare no tenien ni banyes ni cua. No podia ser que els jueus fossin tan dolents com deia la gent!

—És ara —continuà na Clara, un cop havia quedat palesa la necessitat de guardar silenci—, quan ens reunim amb la família i amics i ens menjam els dolços. És per això, que t’he convidat. Perquè ets el meu amic.

La nina assenyalà la munió de pastissos exposats sobre la pastera.

—Així tendrem un inici d’any endolcit. Menja, menja el que vulguis!

En Miquelet, en agraïment, se li apropà i li feu una besada a la galta. La nina mostrà un tendre somriure.

—Amics! —exclamaren tots dos alhora i es posaren a riure per la coincidència.

S’acostaren a la taula parada i s’afartaren d’ametllats fets amb mel, bunyols i rubiols i pastissos de pasta fullada. Fora d’aquella casa es passava molta rusca. Eren temps d’escassesa i gana.