Читать книгу Crònica de la croada contra Catalunya - Bernat Desclot - Страница 10

Quan el rei d’Aragó va haver vist i entès que l’escrivà no podia entrar a la cambra on son germà el rei En Jaume jeia malalt, i va haver establert els seus guàrdies i sentinelles tot a l’entorn del castell, es retirà a dormir al seu llit. I, quan havia dormit una part de la nit, es despertà i sentí els guaites que eren sobre la casa on ell jeia que movien gran brogit i cridaven com si el castell fos atacat. El rei, en sentir-ho, es llevà amb l’espasa a la mà i pujà als llocs de guaita i amenaçà els sentinelles que tant cridaven. I respongué un d’ells:

—Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.

El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé d’allí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.

Amb això, el rei se’n va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles s’agitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:

—Senyor, vós ens podeu dir el que us plagui, però, com que ens heu encomanat que vigilem el castell, nosaltres complirem el nostre deure quan calgui. I sapigueu que això que hem fet ho hem fet amb raó, que, com ja us hem dit, ens ha semblat dues o tres vegades que trencaven el mur del castell, dels cops tan forts que sentíem donar-hi amb pics i capmartells.

El rei menyspreà allò que deien els guaites i se’n tornà a dormir. Però no va poder dormir gaire, perquè va sentir els guaites que el despertaven una altra vegada. I ell, irat i ple de disgust, es llevà amb una cota de burell, amb les sabates als peus, sense les calces, i amb la maça al puny va anar contra els sentinelles, que el defugiren en veure’l venir. Ell els demanà enfellonit si estaven embriacs, o què havien sentit, que talment cridaven i s’atrafegaven en va. I els guaites li van respondre:

—Senyor, o tots estem encantats o nosaltres hem tornat a sentir això que ja us hem dit.

—Ara —digué el rei— calmeu-vos i, si ho sentiu altra vegada, crideu i esbrinarem què és. Però més aviat crec que si crideu com bojos és per no adormir-vos.

I, havent parlat així, el rei se’n tornà al llit, i dormí fins a dia clar. En apuntar el dia, el rei cridà l’escrivà i dos cavallers, i també el comte de Pallars, i els digué que anessin a la cambra on estava el rei En Jaume, son germà, i que li diguessin que firmés aquelles cartes que havien convingut i, si no ho volia fer, que ho digués. El comte de Pallars, amb l’escrivà i amb dos cavallers, se n’anà cap a la cambra i trobà la porta oberta, hi van entrar a dins i trobaren la reina, muller del rei En Jaume, amb tres fills seus i una filla que seia en un llit, trista i plorosa, amb alguns homes i dones que eren de la companyia del rei En Jaume. El comte de Pallars i els seus companys se’n van meravellar molt, en veure-la, i li besaren la mà i li demanaren on era el rei de Mallorca. Ella i la resta de la companyia van fer un gran plor, i li van dir que no sabien què se n’havia fet i que no es pensaven pas que el tornessin a veure mai més. El comte i aquells que eren amb ell vingueren a corre-cuita davant el rei d’Aragó, i li van dir tot el fet i el que hi havien trobat. El rei, en sentir-ho, se senyà i es meravellà com havia pogut ser, i va creure que alguns de la companyia havien consentit en aquell fet, però no en volgué dir res, sinó que declarà que no havia perdut el propòsit per estupidesa sinó per educació, que mai no havia volgut avergonyir el seu germà, el rei En Jaume, entrant a la cambra on jeia.

Amb tant, el rei anà a la cambra on havia estat el rei En Jaume, i va fer mirar si trobaven com n’havia fugit. I van veure aquella aigüera oberta, i encara la llanterna i les candeles que hi van trobar cremant, que el rei En Jaume hi havia fet encendre quan es va escapar. El rei d’Aragó es meravellà molt en veure-ho, i digué a la reina, muller del rei En Jaume:

—Certament, madona, el rei de Mallorca, el vostre marit, m’ha fet un gran escarni. I tingueu per cert que jo no havia vingut aquí per cap dany seu, ni per prendre-li la terra, sinó per defensar-la per a ell, i perquè vigilés que a mi no em pogués venir cap mal en aquesta guerra que espero tenir en breu amb el rei de França. El vostre marit m’ha escarnit i ridiculitzat, i m’ha fet un gran mal a mi, però encara més a si mateix, i als seus fills i a vós. Em sap molt greu i n’estic afligit.

Amb això, el rei es retirà de davant la reina i la va fer guardar bé, a ella i els seus fills, per tal que no el poguessin burlar així com havia fet el rei En Jaume. Quan el rei d’Aragó hagué sortit de la cambra, s’acostà a una finestra que dóna a la vila de Perpinyà, i sentí un gran brogit i una gran cridòria d’homes, de dones i d’infants que deien a crits:

—Ai, senyor rei En Jaume de Mallorca! I qui us ha mort? Mai no trobarem tan bon senyor!

En sentir-ho el rei d’Aragó, trameté un missatger a la vila per saber per què cridaven aquella gent. I el missatger davallà corrent i de pressa a la vila, i tornà de seguida davant el rei i li va dir:

—Senyor, feu compte de sortir, vós i la vostra companyia; si no, tant vós com nosaltres estem perduts. Que tots els homes de la vila estan guarnits amb les seves armes, i han posat cadenes i barreres per tots els carrers, i volen pujar fins aquí, per prendre-us i aturar-vos, a vós i la vostra companyia. Perquè ha corregut la brama per la vila que vós heu mort aquesta nit el seu senyor, és a dir el rei de Mallorca En Jaume, el vostre germà.

Quan el rei d’Aragó ho hagué sentit i entès, va fer carregar les bèsties amb les seves coses i amb les que trobà pel castell, i en acabat va dir als guaites que l’havien despertat a la nit que no s’havien alarmat sense raó, car el rei de Mallorca havia fet obrir una aigüera per on havia sortit de la cambra i havia fugit del castell, i que d’allà venien els cops que havien sentit. Tothom en sentir-ho se’n meravellà molt i es disposà a carregar les bèsties amb el botí. El rei, d’altra part, envià missatge als cavallers que albergaven a la vila que s’armessin de seguida i de pressa i que pugessin amb les armes i amb el parament cap al castell, i tots ho van fer així com el rei ho manava. I a penes s’havien guarnit els cavallers, tots els homes de la vila van pujar cap al castell amb les seves armes, i eren ben bé quatre mil, o més. El rei d’Aragó, que els va veure venir, sortí fora portes en un cavall, amb una maça al puny, i volia parlar amb la gent que venien, però no es podia fer sentir, amb els grans crits que aquells movien, dient tots alhora:

—Vós ens heu mort nostre senyor el rei de Mallorca!

El rei els va fer callar a grans penes, i ells el van escoltar. I els digué així:

—Malvada gent, per què crideu i us somoveu contra mi sense raó? Que jo no sé de què parleu. Com podeu pensar que jo hagi mort mon germà, el vostre senyor? Que jo no faria tal cosa per res del món. Però jo us diré el que s’ha escaigut. Aquesta nit passada, ell em va atorgar que faria la meva voluntat, i que m’ajudaria contra tothom i amb totes les seves forces. I que això és veritat us ho demostraré amb les cartes públiques que se’n van fer.

Amb tant, el rei cridà el seu escrivà, En Pere de Santcliment, i va fer llegir les cartes que s’havien fet entre el rei d’Aragó i son germà sobre els pactes que havien emprès tots dos. I, quan l’escrivà va haver llegit les cartes, digué el rei a aquella gent:

—Barons, heu entès i creieu ara tot això que us he dit?

—Sí, senyor —van fer tots—, però què n’heu fet de nostre senyor el rei de Mallorca?

—Jo us ho diré. Aquesta nit s’ha escapat deixant-se anar amb una corda per una finestra de la cambra. I us dic en veritat que no sé què se n’ha fet. Però sí que sé del cert que en això s’ha fet gran mal a si mateix primerament, i a mi i a la seva muller i als seus fills i a tota la seva terra.

La gent, en sentir-ho, van començar a plorar i a exclamar a crits:

—Vós ens l’heu mort! Torneu-nos-el! Que això que dieu no són sinó belles paraules!

El rei, en veure que la gent se somovia tota i que el seu parlar no servia de res, va fer senyal als cavallers que sortissin amb les seves armes. I de seguida van sortir del castell ben bé cent cavallers armats i una bona colla de servents d’armes. I, a desgrat de tota aquella gent, els van fer marxar amb grans empentes. Els homes de la vila, en veure-ho, se’n van tornar a la vila, i van anar pels hostals i pels albergs i hi van trobar molts homes de la companyia del rei d’Aragó, sobretot homes de peu, que es guarnien per pujar al castell a ajudar el seu senyor el rei d’Aragó, i els prengueren i aturaren tots, que eren més de mil.

El rei, en saber-ho, va fer carregar de seguida les bèsties amb el parament i el tresor i la moneda que trobà al castell, i va fer cavalcar la reina de Mallorca, sa cunyada, amb els tres fills i també la filla, i els altres presoners, és a dir N’Amalric de Narbona, i el nebot de l’arquebisbe de Narbona i dos consellers del rei de Mallorca, i sortí del castell amb tota l’altra companyia, i els avià tots fins més enllà del vall. En acabat, ell tornà amb la seva companyia de cavallers i de servents a la vila per deslliurar aquells servents que els homes de la vila hi havien detingut. I, en arribar davant la porta, va veure el comte de Pallars que era retingut dins les portes amb la seva companyia. El rei punyí d’esperons i ningú no el gosà esperar, i d’una empenta va fer sortir a fora el comte de Pallars, i amb ell van sortir també una gran quantitat d’aquells servents que havien aturat els homes de la vila. Però encara hi quedaren, els uns presos, els altres retinguts, ben bé un centenar d’homes del rei d’Aragó. El rei, veient que no s’hi podia quedar més temps sense perill, perquè tots els homes de la vila venien a les portes, se’n tornà amb els seus cavallers i l’altra companyia que havia deixat a fora, i tots plegats se’n vingueren a poc a poc fins que van ser a l’Empordà, en un lloc que s’anomena Sa Jonquera i és d’En Dalmau de Rocabertí.

En arribar-hi, vingué En Ramon Folc davant el rei, així com el comte de Pallars, i el pregaren que els concedís un do que no el perjudicaria, i el rei els ho atorgà francament. I ells li van demanar que deixés anar la reina de Mallorca allà on volgués, car a ell no l’honorava tenir una dona com ella en presó, majorment estant prenyada com estava, i recelaven que l’embaràs no es perdés pel dolor, si es veia en presó. El rei els digué que bé li plaïa, per amor d’ella i d’ells, i que ja se’n podia anar, si anar-se’n volia. I al punt En Ramon Folc i el comte de Pallars se’n van tornar amb la reina, i la van seguir fins al coll de Banyuls, i allà la deixaren anar. I ella se n’anà al Rosselló amb una filla que l’havia acompanyada, i ells se’n van tornar amb el rei d’Aragó, a Sa Jonquera.

El rei d’Aragó va fer menar els tres fills del rei de Mallorca a un castell seu que hi ha riba mar, que es diu Torroella de Montgrí, i allí els va fer guardar bé. I envià, d’altra part, N’Amalric de Narbona a la ciutat de Girona, i aquí el posaren en presó i en ferros, ell i el nebot de l’arquebisbe de Narbona, amb no sé quants cavallers seus, a l’anomenada Torre Gironella. I aquí van ser ben guardats tant com hi van estar. I el rei seguí el Gironès i l’Empordà, i reconegué tots els seus castells i viles.