Читать книгу Crònica de la croada contra Catalunya - Bernat Desclot - Страница 9

Quan el rei Pere va haver passat les festes de Pasqua a Barcelona i posat ordre a la ciutat, partí d’aquí amb bona companyia de cavallers cap a Girona. I cavalcà pel Gironès i l’Empordà amb aquells cavallers, entre els quals hi havia el comte de Pallars, i En Ramon Folc, vescomte de Cardona, i amb gran quantitat de servents d’armes que reclutà a Girona i més enllà. I ningú no li sabia el propòsit, sinó que la gent deien i es pensaven que anava a establir guarnició en un pas que hi ha entre el Rosselló i la terra del rei de França, per tal que el rei francès i les seves hosts no poguessin entrar ençà quan vinguessin cap a Catalunya. Però el rei tenia una altra intenció, com veureu.

I heu de saber que En Jaume, que era llavors rei de Mallorca, germà del rei En Pere, no estava en aquella saó en bones relacions amb el seu germà, el rei. Per la qual raó el rei d’Aragó el tenia en sospita per moltes coses que havia sabut del cert que aquell rei En Jaume havia tractat amb el rei de França i amb el papa en contra seva. Per això es temia el rei En Pere que el rei En Jaume no li fos contrari en la guerra que esperava sostenir amb el rei de França i que no donés als francesos, quan vindrien sobre Catalunya, pas i entrada per la seva terra, és a dir pel Rosselló, que es troba entre la terra del rei de França i la del rei d’Aragó. La qual terra del Rosselló aquell rei En Jaume tenia en bon dret, amb la resta dels seus territoris, en feu del rei d’Aragó. Però, per les coses que el rei En Pere havia sentit, això és, que aquell s’havia entrevistat moltes vegades amb el senescal del rei de França i amb N’Amalric de Narbona, i que havia tramès a Roma i a França els seus missatgers per recaptar algunes coses que més endavant sentireu, el rei d’Aragó en recelava fortament. Per la qual cosa, quan va haver cavalcat per tot el Gironès i l’Empordà amb cavallers i amb companyies de peu, segons que ha quedat dit, s’avançà fins a arribar en un lloc que és a prop de la vila que hi ha enmig del Rosselló i que du el nom de Perpinyà, en la qual era el damunt dit rei En Jaume, amb la muller i els fills. I quan fou en aquell lloc, el rei d’Aragó de seguida va fer donar civada als cavalls i a les altres bèsties.

Quan el rei i els altres cavallers i totes les companyies van haver dormit una mica a la nit, va fer armar els cavallers i els soldats i ensellar els cavalls, i muntaren i partiren d’aquell indret, i van travessar per camins i per dreceres fins que van ser molt a prop de Perpinyà. I encara ningú del seguici no sabia on volia anar el rei ni quina intenció tenia. Mentrestant, els cavallers anaven tots parlant entre ells que seria bo que demanessin al rei què volia fer, però li coneixien el cor i ningú no li ho gosava dir, tret d’un cavaller anomenat N’Albert de Mediona. Aquest era un home de la seva confiança, i era cavaller expert i noble i savi, i el rei l’estimava molt, per la qual cosa ell hi tenia més accés que ningú. Aquest cavaller digué als altres:

—Barons, jo faig la mateixa cavil·lació que vosaltres, que no puc endevinar quina voluntat té el rei ni què té en cor de fer, que no me n’ha dit res a mi ni a ningú més, crec. Per la qual cosa, si voleu, m’hi aventuraré jo i li ho demanaré.

—Sí —van fer els cavallers—, que Déu us doni bona ventura. Demaneu-li-ho, que millor us estarà a vós que a ningú.

Amb això, s’acostà N’Albert al rei i li digué:

—Senyor, tots aquests gentilhomes i cavallers us preguen que els digueu quin és aquest ardit que teniu en cor de fer, que ningú no ho sap ni s’ho pot imaginar.

I el rei, en sentir-ho, somrigué i li digué, en escarni:

—Sapigueu, N’Albert, que si podem cavalcar prou i la nit ens permet que en venir el dia hàgim guanyat la font de Salses, farem tal ardit com en molt de temps no n’heu vist de tan bell.

N’Albert, en sentir-ho, en tingué un gran goig, i convençut que el rei li havia dit la veritat i desvelat la intenció, vingué a dir als altres cavallers allò que el rei li havia dit.

Però si de primer ja havien fet cabòries, encara més en van fer llavors, perquè els uns es pensaven i deien que el rei volia anar a la ciutat de Narbona a fer-se-la lliurar; els altres deien que més aviat anaven al Carcassès a saquejar la terra; els altres, que es volia entrevistar amb el rei de França. I, així, tots en tenien opinions diferents. I, caboriant, tant cavalcaren que a la fi ja no eren a més de dos trets de ballesta de Perpinyà. Llavors digué el rei:

—Via, soldats, endavant! I estigueu tots aparellats, homes de cavall i de peu, que aquí farem la nostra jornada!

Amb això, tots van conèixer la voluntat del rei i es van meravellar molt de la seva saviesa, que havia amagat talment el seu propòsit que ningú no li havia endevinat la intenció, sinó que, quan algú es pensava que feia una cosa, ell en feia una altra ben lluny d’aquella.

I, quan En Ramon Folc, el damunt dit vescomte de Cardona, va haver entès i conegut que el rei tenia intenció d’entrar a Perpinyà, i de prendre la vila de grat o per força, s’acostà al rei i li digué:

—Senyor, cert és que jo he vingut amb vós amb cor i voluntat de fer el vostre manament ara i sempre, i de seguir-vos en tot lloc on vulgueu anar i contra tot enemic. Però, segons que jo veig i que per vós he entès, ara voleu entrar a la vila de Perpinyà; i jo sé, i vós també ho sabeu, que el rei En Jaume de Mallorca i madona la reina i els seus fills són dins la vila, i la reina és parenta meva i molt pròxima, i no em sembla que fos cosa honesta ni convenient que jo consentís un tal estratagema contra ella ni en lloc on ella fos, i menys encara si jo hi hagués de ser present. I no us penseu pas que això ho digui perquè tingui intenció de retirar-me del vostre servei, sinó que us lliuraré tota la meva companyia de cavall i de peu per fer la vostra voluntat, mentre jo, si a vós plau, m’estaré a fora i us esperaré tot sol amb un company, o així com a vós plagui.

I respongué el rei:

—Sempre heu estat cortès, En Ramon Folc, i sobretot en fets on hi hagués dones afectades. I jo estic d’acord amb això que heu dit, i doncs faci’s així mateix, que bé em plau.

I En Ramon Folc li digué:

—Senyor, grans mercès!

I llavors li besà la mà. I, així, es mantingué enfora amb dos o tres companys. El rei, amb el comte de Pallars i amb tota l’altra companyia de cavall i de peu, s’acostà a la vila de Perpinyà. Ell mateix al capdavant, amb quatre o cinc companys, vingué a les portes de la vila, amb els perpunts vestits i amb una llança a la mà, sense altres armes, i les trobà tancades, perquè encara no era dia clar. El rei cridà al guaita que li fes obrir, i el guaita va respondre que no ho faria fins que fos de dia, i que es fes enrere, si no volia que li costés car. I el rei el pregà benignament que li obrís de tot en tot, i el guaita que era dalt la porta cridà els altres guaites que servien la muralla, i n’hi van venir ben bé deu o dotze, i van demanar al rei qui era, que així volia entrar amb tanta pressa. El rei respongué que li obrissin, que no venia per fer-los cap mal. Els guaites respongueren que no ho farien, si no deia qui era. I ell els digué que era el rei d’Aragó, que venia per al seu bé i que li obrissin. I els guaites, en sentir que era el rei d’Aragó, el van reconèixer i en van tenir gran goig, car l’estimaven més, ells i tota la gent del Rosselló, que cap altre senyor del món, perquè era sense falla el seu senyor natural. Però els guaites, per tal que no els poguessin reptar per traïció, van cridar:

—A mort, a mort!

I van tirar pedres i cairells de ballesta, i van fer grans crits. El rei, en veure-ho, cridà tota la companyia que li eren a prop, i vingueren tots. Els servents s’acostaren a les portes amb els escuts abraçats i descarregaren amb les destrals grans cops a les portes, talment que van trencar les portes i les barreres i les cadenes i tot quant hi havia, a desgrat d’aquells que eren dins, que els ho combatien.

El rei entrà per la vila i, abans que la meitat de la gent se n’hagués adonat ni hagués sentit el brogit, s’emparà amb la seva gent del castell del rei En Jaume, son germà. I, així, mentre pujava cap al castell, es donava el cas que aquell matí N’Amalric de Narbona i el nebot de l’arquebisbe de Narbona havien vingut a Perpinyà per veure el rei de Mallorca, que estava malalt. En ser a la porta del castell, l’havien trobat tancada, i havien picat amb grans cops perquè els obrissin. Però els del castell no els havien volgut obrir, perquè sentien el brogit de la vila i havien sabut que el rei d’Aragó era aquí. I aquests es van estar tant de temps a fora, esperant que els obrissin, que la companyia del rei d’Aragó i els cavallers arribaren al castell i els trobaren a la porta, amb alguns cavallers i escuders que eren de la seva companyia. I els agafaren tots i els conduiren al rei, que els va fer guardar bé.

I, després que el rei arribà a la vila i hi hagué estat tot aquell dia i fet el que li plagué, l’endemà va cavalcar pels carrers abans de menjar, sense armes. Tota la gent de la vila que el veien en tenien gran goig, i li besaven la mà i el saludaven com a senyor. I després ell va anar a la casa del Temple, i hi va trobar el ric tresor de son germà, el rei de Mallorca, que era aquí en custòdia, i el va fer pujar al castell, i va obrir els cofres on era. I, entre altres coses, hi trobà una carta escrita en pergamí, segellada amb dues boles de plom pendents, una del rei de França i l’altra del papa, en la qual es contenia que el rei En Jaume de Mallorca prometia ajudar i valdre amb totes les seves forces per mar i per terra el rei de França contra el rei d’Aragó, fins que el rei francès hagués conquerit tota la terra del rei d’Aragó. I, per raó d’aquesta promesa que feia, el rei de França li donava el regne de València, quan l’hagués conquerit i pres al rei d’Aragó. I aquesta donació l’aprovava i sancionava el papa de Roma.

Quan el rei d’Aragó va veure la carta, se’n va sentir molt agreujat en si mateix, però no en va voler dir res a ningú en aquell moment, i la desà bé. I aleshores va trametre els seus homes per tots els hostals de la vila de Perpinyà i va fer prendre molts mercaders que hi havia de la terra del rei de França i agafar i consignar tota la seva roba i les seves mercaderies, que valien una gran infinitat d’or. Després va fer prendre dos consellers del rei En Jaume de Mallorca que hi va trobar, que sempre havien estat contra ell: l’un era En Ramon Batlle i l’altre En Puig d’Orfila. I els va fer guardar bé i els prengué tot quant tenien i els pogué trobar.

Després, quan el rei hagué entrat al castell de Perpinyà, on era son germà, el rei En Jaume, i hi hagué estat dos dies, va saber del cert que el dit rei En Jaume estava malalt i no volia sortir de la cambra on jeia allitat. El rei d’Aragó s’emparà de tot el castell, i posà els seus guaites i els seus sentinelles arreu de les muralles, de tal manera que no semblava pas que un sol ocell, per petit que fos, pogués sortir per cap banda sense ser vist. Quan això va ser fet, va trametre dos cavallers a la cambra on son germà jeia en un llit, i els digué que parlessin amb ell, i que li donessin a entendre que el rei d’Aragó havia vingut, no pas a dany ni deshonor d’aquell rei En Jaume, sinó per profit i honor i protecció d’ell i dels seus fills i de tota la seva terra. Encara els ordenà que li diguessin i li fessin memòria que aquell rei En Jaume estava obligat amb el rei d’Aragó a ajudar-lo i valdre’l contra tothom del món, fos qui fos, tant per la proximitat que hi havia entre tots dos, perquè eren germans, com per raó del jurament i el pacte que el lligava amb ell, perquè tot quant tenia ho tenia per ell. Encara, va fer que li diguessin, de part del rei, que, per les esmentades raons, ell el requeria per fidelitat, i pel jurament que li havia fet i per la proximitat de sang, que li lliurés o li fes lliurar totes les fortaleses i els castells que tenia al Rosselló, per tal que ell els hi pogués guardar, i alhora esquivar que en pogués venir cap dany a Catalunya i a la terra del rei d’Aragó, i que els francesos se’n poguessin servir contra el rei d’Aragó i la seva terra en la guerra que tenien intenció de moure contra ell.

I, quan el rei hagué dit als dos cavallers el que els havia de dir, ells es van arribar a la cambra on jeia malalt el rei En Jaume, i van parlar amb ell i li van dir les damunt dites paraules i moltes altres. De manera que el rei, després que li diguessin i l’atabalessin anant i tornant, concedí al rei d’Aragó l’admissió del que volia, i prometé que seguiria el seu camí i la seva voluntat per sempre, i que l’ajudaria contra tothom, com a bon germà i honrat, amb totes les seves forces. I, quan tot va quedar ben convingut, se’n van fer cartes en forma pública, i, un cop les cartes fetes, les va firmar el rei d’Aragó. I l’escrivà tornà a la cambra del rei En Jaume per tal que també ell les firmés, com s’hi havia compromès de primer. Trucà a la porta de la cambra que li obrissin, però no li volgueren obrir, i li digueren que el rei s’havia fatigat tot aquell dia en parlar i en altres coses, i que llavors s’havia adormit, de manera que no gosaven despertar-lo per res. L’escrivà se’n tornà al rei d’Aragó, i li digué que no havia pogut veure el rei En Jaume de Mallorca, i que no havia firmat la carta. El rei d’Aragó li digué que hi tornés quan hagués passat una estona.

Amb això, va arribar el vespre, i l’escrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I l’escrivà se’n tornà de nou al rei d’Aragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap d’una mica, altra vegada. I l’escrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se n’excusaren d’aquella mateixa manera. L’escrivà va tornar davant el rei d’Aragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a l’escrivà:

—Per ma fe, ja és dormir massa! No em fa bona sospita, i em sembla que això que ha dit mon germà no té intenció d’atendre-ho ni de complir-ho. Però no hi ha res a fer, aquesta nit, sinó que ell s’estigui allà dins, que nós el farem guardar de fora estant, encara que no calgui gaire, perquè no és home que pugui fugir, majorment per raó de la malaltia. I no seria bo ni cosa convenient que nós, ara que està malalt, entréssim a la seva cambra per força.

Quan el rei d’Aragó va haver dit això, establí els seus sentinelles aquí i allà per molts indrets del castell, i manà que aquella nit vigilessin bé, i es retirà a dormir al seu llit. Però mentre ell dormia hi havia qui vetllava, com sentireu. Perquè heu de saber que tot aquell dia el rei En Jaume havia estat en consell amb la muller i amb alguns servents de la casa a dins la cambra, i, havent tingut consell, ja fos per propi moviment o aconsellat per altri, es va penedir d’allò que havia convingut amb son germà el rei d’Aragó, per tal com se sentia tan culpable i desmereixedor envers el rei d’Aragó, per les coses que havia tractat i consentit contra ell, que no li semblava que, per més que en fos assegurat, li valgués per salvar-se, si per malaurança es descobrís el que havia fet, de la mort.

Per tal raó, tot aquell dia va fer mirar i esbrinar si per cap lloc podria fugir del castell sense ser vist. I, sobre això, va fer cridar un mestre picapedrer que era mestre majoral de l’obra del castell de Perpinyà, i li va dir:

—Mestre, ara cal i convé que mostreu les vostres habilitats i que mireu i cerqueu diligentment si trobaríeu cap finestra, espitllera o forat, vós que heu obrat el castell, per on pogués sortir d’aquesta cambra sense ser vist.

Respongué el mestre:

—Jo no crec pas que una rata se’n pogués esmunyir sense que fos vista, de tan bé com fa vigilar i guardar el castell el rei d’Aragó. Per la qual cosa no sé pensar ni trobar manera com es pogués fer això que heu dit.

El rei En Jaume, en sentir-ho, es va tenir per perdut, i li va dir que li calia sortir de la cambra i del castell, abans no li excavessin una galeria. Que més s’estimava morir fora, o dintre la cambra, si no en podia sortir, que caure en mans de son germà el rei d’Aragó.

—Senyor —digué el mestre—, això que vós dieu és bo de dir, però mal de fer. Ara bé, qualsevol altre home, tret de vós, intentaria sortir per un lloc que jo sé.

—Com! —digué el rei—. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?

—Cert és —digué el mestre—, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.

—Quin lloc és aquest? —digué el rei—. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.

—Senyor —digué el mestre—, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que s’hi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.

I respongué el rei:

—Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar l’aigüera.

Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era l’aigüera, i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar l’aigua d’un safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i n’hi van abocar tanta que tota l’aigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que s’hi podia passar bé. Se’n tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a l’aigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.

Ella es va quedar a la cambra, i el rei se’n va anar per l’aigüera, com ha estat dit, fins que va ser a l’altre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veure’s a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no s’hi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat. I, si bé estava malalt i feble de complexió, no ho aparentava en els moviments, car començà a caminar de pressa i lleuger, millor i tot que si ho hagués fet sempre. I va emprendre el camí d’un castell que es diu Sa Roca.

Quan havia caminat mitja llegua, trobà un home d’aquella terra que menava una somera, i el pregà que la hi prestés fins al castell de Sa Roca, i l’home ho va fer així. D’aquesta manera, el rei En Jaume va arribar en aquell castell. Els del castell el van reconèixer i se’n van meravellar molt, però el van rebre bé i honradament. El rei En Jaume s’hi va quedar, indignat i malcontent de si mateix.

Ara deixarem de parlar del rei En Jaume de Mallorca i parlarem del rei d’Aragó, son germà.