Читать книгу Crònica de la croada contra Catalunya - Bernat Desclot - Страница 5

Les quatre grans cròniques (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) constitueixen un capítol central de la nostra literatura medieval, com la poesia trobadoresca dins l’occitana, la novel·la cavalleresca en vers dins la francesa, o la saga en prosa dins l’escandinava. I si ho són és perquè els nostres autors no es van conformar a enfilar una mera relació de fets i gestes per salvar-los mecànicament de l’oblit, com era habitual en el gènere dels annals, sinó que en van saber fer literatura de primera magnitud.

Amb l’única excepció de la de Desclot, les nostres cròniques majors tenen un innovador component autobiogràfic molt important, que potser n’explica l’afany d’elaboració literària que es troba a faltar en tantes cròniques medievals de mena perfuntòria i utilitària.

Però justament la de Bernat Desclot es caracteritza per la qualitat esmunyedissa de l’autor, que al llarg de l’obra té tanta cura a mantenir-se al marge del que conta que aconsegueix esborrar-se pràcticament del text i esdevenir un enigma per al lector.

Això ha fet que durant segles només hagin surat conjectures sense gaire fonament sobre la personalitat del cronista més llegit i respectat de la nostra historiografia medieval. Perquè, aparentment, no tan sols s’havia fos de la seva crònica, sinó que fins i tot havia aconseguit desaparèixer de l’abundosa documentació de l’època. No va ser fins l’any 1949 que Miquel Coll i Alentorn, a l’extens estudi que precedeix la seva edició de la crònica de Desclot dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcelona, Barcino, 1949), va proposar una identificació plausible, minuciosament estudiada i documentada. Segons la seva proposta, acceptada ja universalment, el misteriós Bernat Desclot que havia historiat el regnat de Pere el Gran podia ser el curial Bernat Escrivà, que segurament devia preferir signar la seva crònica amb un cognom alternatiu de la família, en una època en què els cognoms eren encara vacil·lants (Escrivà remetia a la professió del cap de família, i Desclot al lloc d’origen pairal), amb la probable intenció de deslligar la seva obra literària dels productes de la seva professió d’escrivà de la Cancelleria Reial. Bernat Escrivà apareix sovint als documents de la cort, i per tant sabem força coses dels seus anys de funcionari reial, però no coneixem gaires detalls més de la seva vida: ni lloc ni data de naixement, i només una data imprecisa de defunció (final de l’any 1288). Els Escrivà potser eren d’origen narbonès i potser van fer arrels en un llogarret del Rosselló anomenat Les Clots, derivat probablement d’un Es Clot que explicaria el nom del cronista. El primer document que esmenta inequívocament el nostre personatge és del 24 de maig de l’any 1273, i ens el presenta com a justícia del port de València, és a dir com a magistrat. Però d’altres documents es desprèn que anteriorment havia estat titular de l’escrivania de Gandia, i que ho va tornar a ser d’ençà del 31 d’agost del 1276. En l’endemig va servir encara com a majordom del comte d’Empúries. A partir del gener del 1282 el trobem a la tresoreria reial. L’any següent, a València, i després a Albarrasí i a Tarassona, formant part del seguici del rei Pere, que acabava de tornar de la campanya de Sicília. L’any 1285 el sabem assentat a Barcelona com a tresorer reial, i desplaçant-se sovint entre el Cap i Casal i els campaments on el rei organitzava la defensa de Catalunya contra l’exèrcit francès. El 10 d’abril del 1287, quasi un any i mig després de la mort del rei Pere, el trobem en un nou càrrec d’importància, com a cambrer del rei Alfons, probablement fins a la seva pròpia mort, cosa d’un any i mig després. En suma, Bernat Escrivà va gaudir d’una posició destacada, en particular els darrers anys de vida, a la cort reial, com a home de confiança dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Una posició de privilegi per reunir informació de primera mà i per consultar sense entrebancs els arxius reials. Per ser, en definitiva, l’il·lustre Bernat Desclot.

Bernat Desclot és, doncs, un contemporani de Ramon Llull, i encara que el volum de les obres respectives no sigui equiparable, la qualitat de la crònica de Desclot el fa tan pare de la nostra prosa clàssica com el genial mallorquí, a menys d’un segle de distància de les remotes Homilies d’Organyà. Desclot és el primer gran escriptor sorgit de l’empresa de “normativització lingüística” de la Cancelleria Reial, força abans de l’esplendor que assolirà al cap d’un segle.

L’existència d’un manuscrit amb un text diferent de la resta ha permès a Stefano M. Cingolani demostrar que Desclot va treballar en l’elaboració del seu text en dues tongades. La primera redacció devia tenir lloc entre l’any 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte a la primera, devia començar l’any 1286, quan Escrivà es va veure lliure de les obligacions a la tresoreria reial, i va quedar inacabada a la seva mort, a la darreria del 1288.

A l’inici del pròleg, l’autor declara les seves intencions en els següents termes: «Aquí comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que feren, sobre sarraïns i sobre altres pobles, els nobles reis d’Aragó que foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona.» Amb la qual cosa ja ens fa saber, d’una banda, que només li interessa relatar les gestes glorioses de la corona, i, de l’altra, que només li importen els reis sorgits del casal comtal de Barcelona, que per a ell tenien una noblesa de sang superior a la del casal reial aragonès abans de la unió.

En realitat, el que més li interessa és explicar —i, sobretot, enaltir— el regnat del rei Pere, que ja l’havia distingit amb la seva confiança quan només era encara l’hereu del tron. Per a això comptava amb els seus dots d’observador i d’analista, d’una banda, i amb les relacions detallades de testimonis oculars i els nombrosos documents generats a la Cancelleria Reial, d’una altra. Ara bé, per donar raó del regnat del seu rei li calia remuntar-se poc o molt als precursors, i per a això comptava amb relats anteriors diversos, que tot indica que coneixia bé: el Llibre dels fets, de Jaume I, enllestit pocs anys abans que Desclot comencés a escriure; les Gestes dels comtes inicialment redactades en llatí i traduïdes al català feia poc; el Llibre dels reis, escrit també molt poc temps abans, i altres fonts menors, no sempre identificables. Menys d’un terç de la crònica és dedicat als precursors, des del que ell anomena el Bon Comte (una figura que tan aviat es refereix a Ramon Berenguer IV com al seu pare, Ramon Berenguer III) fins a Jaume I, passant per Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Els més de dos terços restants, doncs, es concentren en els nou anys del regnat de Pere el Gran, que de fet ja adquireix molt de protagonisme als capítols dedicats als darrers anys del regnat de Jaume I. Com els tres altres cronistes, Bernat Desclot està molt més interessat en els fets contemporanis o recents que no pas en el passat remot, la qual cosa esdevé justament una de les qualitats més innovadores i característiques de les nostres cròniques, i sens dubte en constitueix un dels màxims atractius.

Les dues grans gestes de Pere el Gran van ser la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles d’Anjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip l’Ardit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. Aquests, doncs, són els dos episodis centrals a la crònica de Desclot, de to èpic el primer i molt més dramàtic el segon, i els que donen la mesura de la seva categoria literària. Si, en la forma de construcció, les tres altres grans cròniques són equiparables a uns llibres de memòries, la de Desclot és equiparable a una novel·la: l’autor reuneix el seu material i el selecciona amb un designi narratiu i ideològic no gens atzarós, i a continuació se’n serveix per edificar una composició d’un efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la “veritat”, com tot escriptor mereixedor d’aquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).

La informació nova que aportava, però sobretot l’elaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre d’èxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se n’han conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat l’empresa d’establir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, l’any 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara s’hi basa, tot i l’aportació de múltiples esmenes.

La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de l’èxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí d’aquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb l’excepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no s’allunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal d’esdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, n’he respectat l’estil sintàctic fins on m’ha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial d’exactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, l’he modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions d’època com m’ha semblat prudent i esquivar l’ús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent d’armes») per no haver d’introduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de l’original «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per l’habitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara l’ús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat l’article salat d’alguns que modernament l’han perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar l’essència del sabor de l’estil d’un dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.

Miquel Desclot