Читать книгу La princesa sou Vós - Blanca Llum Vidal - Страница 5

Barcelona, 17 d’octubre

No ha passat res d’ençà d’una carta que us vaig enviar com si us desafiés a un Duel tan absurd com l’ambient d’aquest lloc on escric. Diuen República com qui diu Lleneguera. Una cosa, per cert, importantíssima. Un dia us portaré allà on se’n fan perquè veieu què vol dir, trobar-ne una i una altra i omplir-se les mans amb aquella mena de Suc llefiscós ple de pinassa i de terra. Fins i tot si mai no us hi porto, Vós em demanareu que aprofiti el viatge per ensenyar-vos la Cova i covar-nos el Crit fins a cremar la muntanya. De genolls, la cremarem, que la cova és petita i s’hi ha de viure ajupit. De genolls amb l’Incendi per dins i amb la muntanya més verda que mai i tornant-se una Selva. Nosaltres cremats i la Selva avançant, ideal i espantosa, intransitable per sempre, un embull vegetal que enlluerna i confon i tan bonica com vulguis, però espai: una barreja de fang i de fulles t’embolica el cervell fàcilment i t’ajeu al Divan. Tan ufana com és i tant com s’allarga de liana i d’arrel, només deixa espai per pensar Pensament i ja hi som: o el penses tant que li dones la volta i en surts disparat o et precipites en tu i t’extravies. Setanta-dues hores i el rastre d’un cadàver es perd —a la Selva del Cap i en el Cos fet Idea. No ha passat res d’ençà de la carta primera i el que ha passat són tres dies. Una massa de Temps que Vós heu omplert fins a fer-la feixuga molt bé: que ens caigui al damunt i ens esclafi! Ni Vós m’heu escrit ni jo us he empaitat per pidolar-vos Cançons. Jo que volia estampar-vos que Vós tampoc no hauríeu de tenir per car el mot lícit de Protesta, jo que volia una mica de Rèplica —ni que sigui una engruna o el refús de la Mandra—, jo que esperava una Ràbia fecunda, jo ni tan sols no he gosat preguntar-vos si us heu inventat un Color o què punyetes en feu, de l’Espera.

Encara vostra.