Читать книгу La princesa sou Vós - Blanca Llum Vidal - Страница 9

Barcelona, 26 d’octubre

Avui us confesso que això que us faig no té Nom —encara que tingui la certesa que això que us faig s’acosta perillosament a l’Enveja. Us ho confesso de nit i en un estat que si el veiéssiu de prop us provocaria una mica de Llàstima. La Llàstima justa per no perdre els papers, per no expressar cap excés invalidant de Pietat, per aviar-me a dormir amb alguna paraula afilada —i seriosa per riure— i per dir-me que aviat menjarem a l’Hostal i que demanarem el mateix. Perquè hem d’assumir que és bastant complicat que Vós i jo discrepem. I que el que és més probable és que si Vós voleu Brou, jo també en vulgui. I que si a mi m’agafa per esbatanar una Magrana, la possibilitat que Vós n’acabeu obrint una amb les dents com qui fa una Revolta —com qui sap que el Messies sempre estarà per venir—, la possibilitat és molt alta. Us escric en un estat deplorable: fa dues hores que formo part de la Internacional del Cabreig i això reconforta perquè això és no sentir-se tan sol ni abandonat al Disgust, però això també és un Verí que a poc a poc va calant. Una Substància que no impedeix de pensar, però que sí que impedeix de pensar diferent del que pensaves Abans. Una Metzina que embarranca el Moviment, que neutralitza el Neguit i que bloqueja la capacitat i l’intent d’Organitzar-se sense que et pengin la llufa de l’Interès particular. Glòria i honor als justos que reparteixen Contraverins en silenci! Aquest és l’estat: una Restricció general, via lliure a l’Ofec i una dubtosa defensa de les condicions de Supervivència, ja no futures, només, sinó també les d’aquí, les immediates. Si no anem amb compte acabarem reduint l’Alfabet a les paraules en fi —qui dia passa no empeny, la Generositat pervertida i cap Solució a tanta Fam. Si he començat confessant-vos que això que us faig no té Nom és perquè no tinc el més mínim coneixement sobre la naturalesa d’això que practico fa uns dies amb Vós. ¿És una Pràctica, això? I si això fos un exercici devot o un exercici ocurrent, ¿voldria dir que això és una Acció que d’alguna manera s’oposa de cara —i gairebé frontalment— a l’Especulació més severa? ¿Són cartes, això? ¿Cartes-fantasma que s’empassen un cos que l’únic que voldria és expulsar el condicional que us he escrit fa només sis paraules i sentir-vos damunt dient quieta o sentir-vos davall dient vola o sentir-vos a prop dient té i dient do’m? ¿Cartes que Vós acumulareu en silenci, que Vós acabareu responent amb una Obra grandiosa o amb un Prou gegantí? ¿Cartes que Vós em retornareu i desfileu, criatura? ¿O som davant d’unes cartes que us portaran fins a mi, fins a un tren a París i a Viena o fins a un Àpat de sobres i, per això, intel·ligent? Aquest d’avui és un estat deplorable, però encara em queda una mica de força per escriure-us que trobo que hauríeu de preparar-nos un Brou, que amb un sol plat ja farem i que jo ens portaré la Magrana.

Nostra.