Читать книгу La vida que aprenc - Carles Capdevila Plandiura - Страница 15

Salman Rushdie em va dir: «Un cop fas riure algú, el pots portar allà on vulguis». Si sabem riure de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar.

Francesco Tonucci celebra que el seu alter ego Frato, el dibuixant de vinyetes, hagi aconseguit introduir el sentit de l’humor en el món dels mestres, que com tots els mons importants sol tenir la temptació d’estar tancat en ell mateix. «Quan rius, i de sobte t’adones que estàs rient de tu mateix, o t’enfades o et commous.»

No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. Com que no és fàcil, Groucho Marx estava sempre a punt per ajudar, i deia: «Si no sap riure’s de vostè mateix, avisi’m i ja ho faré jo amb molt de gust». Riure’s dels altres no és tan beneficiós, sobretot si no és humor còmplice, si no riem plegats.

La vida és una tragicomèdia. Com a molt, i si t’ho treballes. La tragèdia ja ve sola: el que cal provocar és la comèdia.

Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. Quan ja ets capaç de riure del que et va fer mal o et va fer por, allò comença a deixar de fer-te por o de fer-te mal.

La comèdia exigeix distància. De tu mateix. És la clau, el secret, el repte. Si n’agafes massa, corres el risc de ser cínic. Si en tens poca, mostraràs uns aires de transcendència que serien patètics, si no et fessin perillar i no et fessin perillós. La ironia és el punt intermedi entre l’atac d’importància i la pèrdua de veritat.

L’humor sovint ens salva. Com a mètode, no com a finalitat. No el que ens vol fer riure per riure, sinó el que ens fa riure del que ens feia por o ens feia mal. La risoteràpia deu ser beneficiosa perquè et desfogues, mous els músculs de la cara, i perquè les pessigolles ens treuen el més fràgil de nosaltres. Però trobo més terapèutic saber de qui rius, contra qui. I saber enriure’t de tu mateix.

La capacitat de riure’ns del que ens passa ens evita llagues d’estómac i ens protegeix del ridícul. Però, un cop més, cal vigilar l’efecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. Però si per una mutació genètica s’excedeix en l’autoescepticisme, no creu ni en ell mateix i s’enfot tot el dia dels seus somnis i de la possibilitat de complir-los, té el fracàs assegurat.