Читать книгу La vida que aprenc - Carles Capdevila Plandiura - Страница 6

Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem l’endemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a l’alça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt –i res de bo– d’una colla de tanoques que sempre miraven d’humiliar-nos, i se’n sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui d’una altra generació. Tot allò m’ha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on m’han portat la vida i, sobretot, la feina.

Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no t’hi fixis –Maíz, es deien– i alguns companys s’enfotien que no fossin Levi’s, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i m’hauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, me’n van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levi’s».

Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levi’s sempre més.