Читать книгу La vida que aprenc - Carles Capdevila Plandiura - Страница 25

Tornar-te a equivocar fot, però és inevitable. La vida és assaig i error, i no hi ha alternativa. Aprenem a hòsties. Però hi ha un tornar-te a equivocar que emprenya més, que és no només repetir el fet d’equivocar-te sinó repetir l’error. Equivocar-te en exactament el mateix. I quan es fa insuportable és quan ja havies entès que aquell error no es podia repetir, t’ho havies dit, t’ho havies promès, hi havies posat paraules, et senties lúcidament compromès amb tu mateix a canviar, convençut que ho aconseguiries, avergonyit del passat patètic, entusiasmat per un futur on és evident que la vessaries, però mai més en el mateix, mai de la mateixa manera. Allò sí que no.

I llavors passa i et situes en una cruïlla terrible. A la dreta la culpa, la sensació d’estupidesa: com ho he pogut tornar a fer, qui mana en mi, qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi. A l’esquerra una acceptació perillosa perquè flirteja amb la resignació: dec ser així, no n’aprendré mai, si ni aquesta vegada havia escarmentat ja no ho aconseguiré mai, què hi farem.

Hi ha una fatalitat del que som, un pes del caràcter, de la personalitat, dels patrons de conducta, dels hàbits, de les inèrcies. Si som el que mengem i som el que diem, també devem ser el que ens equivoquem i com ens equivoquem. És part de la nostra identitat, configurada d’error en error fins a la victòria somiada. I reincidir té tant de previsible com de terrorífic. Per això quan et passa mires de recrear-t’hi poc, però una mica sí, a veure si aquest cop et queda més ben gravat. I decideixes tornar a tirar endavant, quin remei, i dir-te que aquest any sí, que allò sí que mai més, i et compromets íntimament a intentar-ho, a no abaixar la guàrdia i a no deixar-te envair per aquell tu que és tan teu que no vols que ho sigui.