Читать книгу La vida que aprenc - Carles Capdevila Plandiura - Страница 8

Que s’ajupi un altre

Оглавление

Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de l’Est. Els opinadors de guàrdia denuncien l’obsessió per la carrera universitària i el desprestigi de l’FP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.

Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que s’hagi perdut l’orgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú s’ha d’arremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que s’arremangui un altre.

La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és l’abecé de l’aprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja m’hi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau m’ho retreuen: és una llàstima que deixis perdre l’ofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més d’un segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de l’escola.

Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que s’ho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves d’aquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a l’exemple patern, l’ofici de fuster és el que més m’estimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.

La vida que aprenc

Подняться наверх