Читать книгу Enxarxats - Carme Torras - Страница 10

Primera recreació: 1972

Començo l’enregistrament el 17 de febrer de 2017. No puc deixar passar una data quasi palindròmica com aquesta, malgrat que encara no he acabat d’endreçar i de posar-ho tot a punt com voldria. Els mesos que porto de reclusió forçosa no han estat suficients, però uns moviments recents, que no m’és possible revelar-te de moment, m’han alertat que el temps se’m tira al damunt i he d’agafar ben fort les regnes si vull continuar sent jo qui controla la situació. I, per descomptat, que ho vull: és el que he estat preparant tots aquests mesos i, podria dir, per al que visc. Parlo per a tu, hereu encara inconegut dels meus dominis digitals, perquè tard o d’hora em buscaràs i voldràs saber-ho tot de mi. No importa si sóc home o dona, quin aspecte físic tinc, ni on vaig néixer. L’únic que compta i que has de saber per fer-te càrrec del meu patrimoni a la xarxa són les experiències viscudes; des de la meva òptica, esclar, en els meus records jo estic sempre fora del camp de visió. Per això reconstruiré per a tu el meu passat situant la càmera als meus ulls, amb el màxim de realisme 3D i, no cal dir-ho, amb alta fidelitat en tots els sentits de la paraula. És l’única possibilitat que tinc de fer-me entendre.

Són molts els fets i les persones que han influït de manera decisiva en el que t’he d’explicar, i em costarà anar destriant-los i situar cadascun on toca; en canvi, puc assenyalar d’entrada i sense cap dubte el moment exacte en què el meu rumb a la vida quedà fixat per sempre. Llavors no me’n vaig adonar, però amb la perspectiva dels anys ha esdevingut diàfan com l’escac i mat d’un mestre. Si les històries viscudes cap endavant en clau de futur solen suscitar intriga i emocions, rebobinades en forma de flashbacks són un veritable plaer per a la raó. És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències, això ho sap tothom, però ningú no n’ha tret tant partit com jo. Aquesta senzilla observació és a la base de futurs a la carta, el millor producte que he desenvolupat i l’actiu estrella del llegat que et deixo. Imagino que hi estàs familiaritzat, si més no, amb el subproducte més estès, l’horòscop, que s’acaba d’incorporar als sistemes operatius de pagament.

Ironies del destí, l’aplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que l’utilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.

Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, l’àvia, l’oncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és l’oncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:

—Acceptaríeu d’anar a una festa en què al final matessin tots els convidats? —Silenci realçat pels crits de la quitxalla.— Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.

Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per l’ambient fantasiós que s’hi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a l’habitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur m’hauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no m’haurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de l’oncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat d’arreglanyaps característic de ma mare quan s’alçà de taula dient que s’estava fent fosc i calia anar recollint.

Ningú no la seguí, continuàrem asseguts, sense gosar alçar els ulls per por de creuar la vista amb l’oncle. Sé que la pregunta me l’adreçà a mi, tot i que la llançà a l’aire sense mirar-me, potser perquè sèiem de costat. Per molt que ell m’augurava una carrera acadèmica brillant, llavors encara no era capaç de donar-li rèplica en aquest teatre de solemnitats que muntava cada any, en què sota la disfressa de provocació s’hi endevinava un neguit sincer, un clam imperiós per obtenir respostes. Jo tot just acabava de complir vint-i-dos anys i me’n calien molts més per buscar-les i madurar-les. Fou mon pare qui aleshores entomà el repte, amb la veu pausada de qui estalvia forces perquè sap que el combat serà llarg:

—Et falla el punt de vista, cunyat. No hi ha cap amfitrió que ens convidi i ens pugui donar elecció o escatimar-nos-la. La festa ho és tot, prou que ho saps, no hi ha res tret d’ella. Tampoc no hi ha sicaris a sou que vagin tallant caps. Senzillament morim. És llei de vida. Tant que maleeixes la religió i, en el fons, ets el més creient de tots, només que el teu Déu és maligne.

—La vida humana és un sarcasme. Algú se l’ha d’haver inventat.

—Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida d’un individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.

—Almenys se’ns hauria de permetre veure com continua la història. Gairebé em resignaria a deixar de respirar, menjar i actuar, a canvi de poder observar com evoluciona el món els propers vint, cent, cinc-cents anys.

—No t’hi poses per poc. Jo em conformaria a seguir les vides dels aquí presents; m’encantaria veure com creixen els meus néts, en quina mena de persona es converteix cadascun. —El gest circular havia fet que els espectadors entréssim a escena, i uns ulls inquisidors li feren afegir:— I també les vostres evolucions, fills, no cal dir-ho.

L’àvia, com tanta gent gran, patia una sordesa selectiva i intuí que el gendre la convidava a dir-hi la seva en un tema que li tocava més de prop que a ningú altre.

—Morir no em fa por, fillets, el que em sap greu és deixar-vos aquí sols.

La mare i la tieta Roser van intercanviar una mirada que era alhora un homenatge a la gran marassa que havien tingut i també un retret que, en aquest estadi de la vida, encara les veiés com si fossin criatures necessitades de protecció.

Passant per alt la baixada a la realitat del pare i la postil·la de l’àvia, l’oncle continuà el seu estudiat discurs:

—Si som espècie com dius, és una putada que la nostra consciència duri tan pocs anys, hauríem de mantenir-nos conscients mentre hi hagi vida humana sobre la Terra.

—Encara em sortiràs amb zombis i morts vivents tu ara... —El pare s’apuntava a treure ferro a la situació.

—No diguis disbarats, els zombis són inconscients, no observen des de la perspectiva d’un ego corpori, com nosaltres. Caldria quelcom diferent, una consciència mòbil, com si diguéssim, que ens permetés anar saltant d’un cos a un altre, d’un animal a una planta o a una pedra.

Aturo aquí la recreació amb el futurs perquè l’última intervenció segur que ja és de collita pròpia. Impossible que l’oncle digués una cosa així. Per més que el record sigui sempre reconstrucció, tot té un límit: almenys cal mantenir la coherència dels personatges, el paper que hi juga cadascun, la versemblança del guió. És aquesta cohesió interna el que regeix la construcció de la realitat, segons defensen l’estimat col·lega Michael Arbib i Mary Hesse en el seu llibre del 1986. Cito per vici, per pura deformació professional. Res del que t’he d’explicar necessita ser justificat i menys amb paraules alienes. No estic fent ciència ni tècnica ni res que s’hi assembli, per fi puc deslliurar-me de la grandiloqüència acadèmica i anar al gra. Es tracta del meu llegat, del millor i pitjor que he fet en aquest lapse de temps conscient que anomenem vida, d’una invenció feta realitat que em pertany a mi i només a mi. Fins que l’heretis tu, si és que aconsegueixo trobar-te.

L’escena que acabes de visionar —una veritable càrrega de dinamita— quedà latent dins del meu cervell a l’espera d’un detonant. Segons quin, quan i com, el meu crani hauria pogut esclatar en mil bocins, la meva ment embogir per sempre o la meva personalitat arrossegar un trauma de per vida. Així doncs, he de congratular-me que el professor Ritter encengués la metxa en un moment propici i amb una orientació tan encertada que, sense que ell ho sabés, canalitzà tota aquella energia emmagatzemada dins meu cap a un únic —puc dir lloable?— objectiu.

Però d’això te’n parlaré més endavant, en la pròxima recreació. Avui no voldria restar mèrits a l’oncle ni encara menys relegar-lo a un paper sinistre en el meu passat. Ben al contrari, en honor seu i per fer-li justícia, he de dir que ell muntà l’espectacle pirotècnic complet. Posà sobre la taula la càrrega explosiva d’aquella festa macabra i tot seguit encengué un llumí. La majoria degué veure-hi l’espurna incendiària que la situació reclamava, però als meus ulls la inesperada flama fou sobretot il·luminadora.

Llavors no ho vaig copsar així, a tot estirar ho vaig entreveure. Era com haver viscut tota la vida a les fosques i que, de cop i volta, es produeixi una flamarada. Què arribes a captar del nou món? Poca cosa, quedes encegat, però saps que hi ha hagut un daltabaix, que un abans i un després han quedat marcats per sempre... i al llarg dels anys, a poc a poc, la vista se’t va acostumant i agraeixes a l’oncle que encengués el llumí.

Alguns etiquetarien l’experiència com la pèrdua de la segona innocència. Amb la perspectiva d’ara, jo diria més aviat que em va ajudar a superar-la.

Costa d’acceptar que som mortals. Tota una vida. A la innocència infantil seduïda per la màgia dels Reis la succeeix la de la joventut, que es creu omnipotent i eterna. Ja d’adults apel·lem al lliure albir per aferrar-nos a ideals polítics i religiosos de base dubtosa. I quan ens cau la bena de nou, ens assalten consciències còsmiques, experiències transhumanes, criogenitzacions o altres avenços tecnològics que pretenen assegurar-nos la perdurabilitat. Sempre hi ha algú presumptament disposat a salvar-nos i treure’ns les castanyes del foc, d’aquella foguera final que ens revelava l’oncle, alhora que, amb molta subtilesa, també ens suggeria una manera d’escapar-ne.

L’has captada, espero; si no, malament aniríem. És bonic, oi, que la salvació arribi no per la via de tancar els ulls i creure cegament en quelcom més enllà de la raó, sinó just a l’inrevés, per la via d’obrir-los, empesos per la curiositat de saber què passarà quan nosaltres ja no hi siguem. En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. Quina eina tan potent, la curiositat! L’única capaç de redimir-nos.

En aquell panorama fúnebre que m’havien plantat al davant sense jo demanar-ho i al qual replicar semblava del tot impossible, s’obria d’improvís una escletxa a l’esperança, una petita osca en el granit monolític que, treballada amb les eines adequades, permetia albirar-hi un túnel i somniar-ne la llum al final. En el bloc de pedra s’hi amaga l’escultura, l’artista l’hi veu i l’únic que fa és netejar-la per fer-la visible als ulls dels altres. Això diuen, oi?

Si el problema de ser mortal no era deixar d’existir, ni el patiment d’envellir, ni l’enveja cap als que seguirien vius, sinó senzillament la decepció de perdre’s la continuació de la història, aleshores hi havia solució, calia només idear les eines adequades per excavar el túnel cap al futur, treure’n els additaments sobrers i deixar-lo ben net i visible. Tot això no ho vaig veure així de clar llavors; per descomptat, continuo reconstruint. És més fàcil assenyalar les causes que preveure’n les conseqüències, ja ho he dit. L’únic que pretenc és agrair a l’oncle que, quan se’m va presentar l’oportunitat que recrearé a continuació, vaig poder caçar-la al vol. El mèrit és seu.

Deus pensar que aquest enregistrament és un curs accelerat de superar una innocència rere una altra. Anava a dir-te que no, però sí que forma part del coneixement que et vull traspassar. Necessitaràs ficar-te del tot en la meva pell per succeir-me en el control dels dominis com cal: assumint el meu jo digital. I ara m’assalta el dubte que potser és aquesta una cinquena innocència amb la qual ja no comptava: la de creure que és possible la successió a la Glob. Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.

Ara he de parar. Em canso molt darrerament i necessito connectar-me una estona a aquesta màquina que em neteja la sang.