Читать книгу Enxarxats - Carme Torras - Страница 14

Tercera recreació: 1998

Com et vaig avançar, la recreació següent és la del moment en què el professor Ritter em tragué la bena dels ulls. De fet, fóra més adequat dir que va alçar el teló i darrere el món tal com jo el coneixia n’aparegué un altre, i, encara no prou content amb la perspectiva que m’acabava d’obrir, em convidà a pujar al nou escenari i m’assignà un paper destacat en la funció. Però no avancem esdeveniments. Primer cal que et posi en situació perquè puguis viure l’escena tan a prop de la meva òptica d’aleshores com sigui possible.

Per això et vaig parlar de l’Albert. El primer doctorand ve a ser com el primer fill, sobretot per als que com jo no n’hem tingut. O potser és que aquella projecció de Soylent green ens uní d’una manera especial. O les dues coses alhora. Em vaig abocar a la seva tesi amb una febre que més d’un va titllar d’insana. Vam fer a quatre mans el suposat projecte personalíssim amb què ell havia de demostrar a la comunitat acadèmica els seus dots per a la investigació. A mi me’ls va demostrar de sobres, no cal dir-ho, però la seva carrera va quedar llastada per la meva ombra. Fou un dels motius que anys després el va empènyer a marxar als Estats Units.

I el catalitzador de tot plegat va ser veure agonitzar en pantalla el vell Roth. Amb l’Albert havíem parlat que desenvoluparia el meu model de predicció en un context pràctic i, si fos possible, inexplorat pels col·legues del nostre àmbit. Ell, a més, m’havia exposat les seves inquietuds socials i pretenia que la seva tesi transcendís l’entorn acadèmic i es convertís en un producte que arribés a la gent.

No és estrany, doncs, que el meu cervell associés l’últim desig d’en Roth a la cambra mortuòria amb l’expressat pel pare aquell dia de Reis, i de seguida hi veiés el context pràctic que estava buscant per al meu doctorand. Quin millor confort per a un moribund que contemplar el brillant esdevenidor que espera a cadascun dels seus éssers estimats? Quina aplicació del meu model predictiu podria tenir més rellevància social? Hi havia un escull, però: la joventut de l’Albert. Impossible que a la seva edat pogués copsar l’interès d’un programa per ajudar la gent gran a morir en pau. Fóra injust arrancar-li la innocència tan aviat, i també desencisar-lo del poder subversiu de la recerca posant-lo a treballar en un tema que, al cap i a la fi, se sustentava en la resignació. Així que vaig haver d’empescar-me un subterfugi: la tesi desenvoluparia un joc de sobretaula, una mena de Trivial Pursuit sobre el futur de parents i amics. Vaig vendre-li que contribuiria a la cohesió familiar i de l’entorn pròxim, un valor que a l’altra banda de l’Atlàntic gairebé s’havia perdut i que a tot el món occidental estava en forta recessió.

D’entrada, va arrufar el nas davant una proposta que li semblà massa frívola, però quan li vaig fer veure la innovació que suposaria introduir l’ordinador en un joc de cartes i el fet que, tot jugant, la gent aniria construint una memòria familiar que els permetria anticipar esdeveniments i a la llarga evitar conflictes, els ulls se li il·luminaren i, com he dit abans, els anys següents ens abocàrem en cos i ànima a fer realitat el projecte. Amb tot, i en honor a la veritat, he de dir que si el joc va fer fortuna va ser gràcies a qui esdevindria sogre de l’Albert, un oportunista dels negocis que va saber treure profit dels primers anys d’internet.

No sé si coneixes el joc. Es va comercialitzar amb el nom de Family Pursuit i consistia a endevinar el que cadascú faria en diferents circumstàncies. Una mena de joc de rol familiar, amb memòria i capacitat de predicció. A l’inici, la base de dades era buida i els jugadors havien de dir si les suposicions que els afectaven eren correctes o no. Amb les partides successives, el model informàtic de cadascú i de les interrelacions familiars s’anava sofisticant i la màquina acabava dictaminant qui l’encertava i qui no. Al llarg dels anys vam anar incorporant-hi prestacions: simulacions gràfiques més realistes, evolució de l’aspecte físic de les persones, dades generals del país, del clima i d’esdeveniments destacats. Imagina la informació que podria xuclar ara de les xarxes socials. De fet, és possible que parts del programari s’hagin reaprofitat. Li he perdut la pista. Es va fer tan popular que va traspassar fronteres, i un bon dia vam rebre d’una empresa anglosaxona una oferta d’aquelles irrefusables. Ni el sogre es va adonar del mal negoci que fèiem.

A mi tant se me’n fotia, el joc. M’havia servit per desenvolupar eines de predicció del futur familiar, que era el que m’interessava. Poc després vaig assabentar-me que també interessava a d’altres, i quins altres!

T’han convidat mai al castell de Dagstuhl? Si ets informàtic i has estat escollit per succeir-me, tens molts números d’haver participat en algun dels seminaris que s’hi fan. Altrament, deixa’m dir-te que és un marc singularíssim on cada setmana es reuneixen una cinquantena de professors i acadèmics d’arreu del món per debatre l’estat actual i les perspectives futures d’una àrea de recerca lligada als computadors. L’entorn, a tocar de la Selva Negra, és majestuós, especialment a la tardor, quan els arbres agafen les tonalitats de mig arc de Sant Martí, i sedueix el visitant amb la promesa que hi trobarà inspiració per poc que s’hi endinsi. L’edificació, datada el 1760, ha estat restaurada preservant-ne la sòbria aparença aristocràtica, i, a dins, les instal·lacions satisfan els somnis de l’investigador més exigent: una biblioteca ben assortida de llibres i, sobretot, amb mig miler de les revistes més prestigioses de l’àrea, la sala de música com a únic lloc on no s’exigeix silenci, una sauna on relaxar-se, i les habitacions que, sense televisor i amb l’únic luxe de la connexió a internet, faciliten la plaent immersió en l’estudi. Si no hi has estat, potser et convé fer un cop d’ull al web de Schloss Dagstuhl per familiaritzar-te amb l’ambient abans d’entrar en la recreació.

Doncs bé, érem a les acaballes d’un seminari que havia estat tot un èxit, no sols pel gran nivell de les ponències, sinó també perquè havien suscitat debats d’aquells que es veuen poques vegades. Les millors espases, lluny de perseguir el propi lluïment i complaença, havien ofert un generós recital de com l’esgrima verbal pot obrir camins dins l’atapeïda i fosca jungla en què s’ha convertit la ciència en l’era del publish or perish. Els que, com jo, acostumem a callar perquè sovint no veiem cap lògica rere el seguit d’intervencions, aquells dies havíem tingut una participació activa, si més no per mostrar que seguíem el fil dels arguments i per animar els principals contendents a continuar. Omplíem els seus moments de cansament o d’impàs, convençuts que per descobrir nous paratges cal no sols aventurar-se per camins mai trepitjats sinó també seguir-los sense defallir fins al final. Així és com ho havia viscut i, tot i que m’hi hauria quedat més dies, em consolava pensant que l’endemà marxaria amb un munt de noves idees per explorar.

Val a dir que l’esperit de Dagstuhl s’estén també als àpats. En arribar al castell, junt amb l’habitació, s’assigna a cadascú un tovalló dins d’una argolla etiquetada amb el seu nom. És norma de la casa que, a l’hora d’entaular-se, cada comensal segui allà on trobi el seu tovalló, amb el benentès que la cambrera els ha col·locat de manera aleatòria. La idea és afavorir que tothom parli amb tothom, ja que la diversitat enriqueix el debat i el contrast d’opinions esperona la creativitat. Doncs aquell dia justament em va tocar dinar al costat de l’organitzador del seminari. D’ençà de la meva ponència, tenia l’estranya sensació que l’home em vigilava, però em deia que eren manies meves i, ni així, vaig sospitar que no era l’atzar qui ens havia situat de costat. Va començar encetant temes intranscendents per omplir el buit i, només quan la conversa al nostre voltant s’animà aïllant-nos en una bombolla d’inatenció, va anar directe al gra. Suposava que sabia qui era el professor Ritter, veritat?, doncs ell en persona es desplaçaria fins allí aquell vespre i havia demanat que li concertessin una cita amb mi. Vaig dissimular que no sabia de qui em parlava, però quina cara devia posar perquè l’home s’apressés a aclarir que no era l’únic investigador amb qui es volia entrevistar. Ara bé, com podia comprendre, la invitació era indeclinable: a les vuit en punt havia de ser a la sala de juntes annexa a la capella, i no havia d’accedir-hi per l’escalinata exterior on ens havíem fet la foto de grup, sinó per una entrada lateral; ell mateix m’hi acompanyaria. Per més que vaig intentar treure-li informació sobre el motiu de la reunió, no ho vaig aconseguir; poc em podia imaginar que l’home el desconeixia, no sols aleshores, sinó que era tan secret que tampoc no el sabria mai.

Castell de Dagstuhl, un dijous d’octubre de 1998, minuts abans de les 8 del vespre. Sóc davant d’una gran porta de fusta massissa darrere la qual no sé què m’espera. El mobiliari del segle xix, miralls i quadres amb marcs daurats, i els pesants cortinatges que flanquegen les finestres contrasten amb les dependències funcionals on s’ha desenvolupat el seminari i m’intimiden una mica. L’organitzador m’ha acompanyat fins aquí, però de seguida ha marxat. El silenci és tan absolut que em sento respirar, i això em neguiteja. Per distreure-me’n, faig unes passes amunt i avall de l’immens distribuïdor i just quan sóc a l’extrem més allunyat, noto que la porta s’obre a la meva esquena. Em giro com si m’haguessin agafat in fraganti cometent qui sap quin crim i em trobo amb un rostre somrient i una mà acollidora que, quan me n’adono, ja ha encaixat la meva. El professor Ritter és més corpulent i menys estirat del que les fotos m’havien fet creure i té un posat infinitament més afable. Això, d’una banda, em tranquil·litza i, de l’altra, em posa en guàrdia: qui sap què deu voler de mi.

Em fa passar a una sala folrada en fusta on, sota la tènue il·luminació d’una aranya de sis braços, s’intueixen prestatgeries farcides de llibres emmarcant quadres a penes distingibles. Un llum de sobretaula focalitza l’atenció en l’escriptori amb sobre de cuiro on devia seure el professor, que ara em convida a acompanyar-lo.

—Disculpi que l’hagi citat sense comunicar-li el motiu; deu estar-se preguntant a què treu cap tant de secretisme, però de seguida veurà que és del tot necessari. —L’elegància amb què s’allisa els cabells platejats tenyeix de tranquil·litat unes paraules de per si inquietants—. Ningú, tret d’en Hans, ha de saber que avui ens hem reunit aquí. Tinc totes les garanties per part seva, ja que, no l’enganyaré, l’hem estat investigant, miri.

M’obre al davant un dossier amb articles sobre el nostre model predictiu, còpies de correus electrònics, alguna foto meva i, donant estructura a tot plegat, un munt d’anotacions datades. Llegint d’aquí i d’allà, veig que es tracta d’una mena de quadern de bitàcola sobre el desenvolupament de Family Pursuit. «Qui els deu haver proporcionat aquesta informació? —em pregunto—, l’Albert?, el seu sogre? I, sobretot, a qui pot interessar i per què?» Sense haver de formular en veu alta les preguntes, l’home me les respon.

—Formo part d’un grup d’excel·lència que vetlla pel destí de la humanitat en xarxa. En totes les societats hi ha hagut nuclis de poder d’aquesta mena, s’anomenessin consell d’ancians, aristocràcia, cúria eclesiàstica o club Bilderberg, la diferència és que a la xarxa no hi ha distincions d’edat, llinatge, influència religiosa ni política. L’únic que compta és el talent contrastat d’un individu per cobrir una àrea d’acció. Veig la seva cara de sorpresa. ¿No s’ha plantejat mai que internet és una mena de país global, amb mitjans de comunicació i comerç propis, que s’autoorganitza en minories per afinitats, i on un sol individu amb dots de persuasió pot crear opinió i aglutinar multituds?

—Sí que ho he pensat, esclar, però...

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades, això és el triple de la població actual de la Xina. Imagini si n’arribarà a ser, de superpoblat i potent, el país internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no ho creu?

—Seria desitjable, sí... —Aquest viratge cap al terreny ètic em fa sentir millor, ni que sigui per uns moments.

—Mai un gremi no havia tingut tant de poder, tret potser dels militars, si és que se’ls pot denominar «gremi». Per primera vegada a la història, una tecnologia regna no sols en els àmbits clàssics de poder, sinó especialment en els fàctics. Pensi en l’economia, en la propagació de la informació... —Fa una petita pausa per si hi vull intervenir, però en vista del meu silenci, continua:— Com a bona informàtica, deu tenir clar que l’eina configura la ment de qui la utilitza. Les aplicacions no són innòcues, com de vegades es pretén, van modelant els usuaris i, com li deia abans, nosaltres tenim el deure de vetllar perquè es faci en la direcció correcta. Els inicis són particularment decisius, ja que la gran inèrcia dels fenòmens massius fa que, una vegada establerta una tendència, sigui gairebé impossible canviar-la. Per això la meva organització treballa per fixar unes bones pautes des del principi.

—No sé si l’entenc... m’està dient que hi ha una supraorganització que regeix els destins d’un medi aparentment tan democràtic i incontrolable, una mena de... —per sort, freno a temps la frivolitat d’esmentar el Gran Germà de 1984 en un context tan poc adequat.

—Anava a dir règim dictatorial, potser? Malgrat el perill que s’hi confongui, no hi té absolutament res a veure. Seria més adequat considerar-nos els amfitrions de la xarxa, i un bon amfitrió no pot negligir les seves obligacions deixant a l’atzar on s’asseu cada comensal, sinó que ha de triar la millor disposició al voltant de la taula perquè la conversa flueixi de manera òptima. Aquí no es fa servir cap mecanisme coercitiu, ni es recorre a la propaganda d’Estat típica dels països totalitaris. —Fa una pausa teatral i em mira amb solemnitat:— Senzillament es dóna veu als més preparats en cada àmbit. —Ho diu amb orgull, convençut que la idea i la implicació sobreentesa cap a mi faran l’efecte desitjat.

I a fe que ho aconsegueix. Qui no ha tingut aquest somni alguna vegada? Dins el meu cap, un típic diagrama d’ordinadors en xarxa es transfigura de manera que els cables connecten els millors cervells del planeta, un dels quals és el meu.

Llavors vaig quedar-me amb la pura imatge, sense paraules, però ara que recreo l’escena no em sé estar d’afegir-hi la descripció que la Jeanette Winterson en féu anys més tard: «Serà com tenir tots els premis Nobels treballant plegats per al bé de la humanitat», va escriure a Planeta blau, i jo vaig subratllar-ho amb frisança recuperant alhora la sensació d’aquell moment i el tros d’experiència que vaig viure tot seguit.

Perdona que hagi interromput la recreació en un punt tan poc adient, perquè la conversa amb el professor Ritter just acabava de començar, com veuràs quan continuï. Però és que m’han entrat el sopar. Podria preveure-ho i fer coincidir cada tall amb un canvi en l’escena recreada. No em costaria gaire, ja que aquí són molt regulars en els àpats i les hores de neteja, i, tret d’això, no em molesten per res. Tanmateix, per una vegada vull deixar-me anar i estalviar-me de programar i planificar-ho tot al mil·límetre. Em ve de gust explicar-t’ho tal com raja. Hi tinc tot el dret, em penso. Prou faig respectant l’ordre cronològic. L’alternativa seria congelar el futurs a la carta fins a reprendre la gravació, però ja deus saber que això és impossible. Cada segon es produeixen prop de dues mil actualitzacions que, amb alta probabilitat, afecten els models i instants temporals que estic recreant. I ara tinc gana i després tindré son, així que ho aturo i continuaré demà.