Читать книгу Enxarxats - Carme Torras - Страница 7

El pampallugueig a la pantalla de l’ordinador fa que en Marcel deixi de teclejar i obri tot seguit la finestra d’incidències a la zona Peu del Funicular. Noves imatges pujades per un filmador freelance han superat el filtre d’interès i, encara que potser es tracti d’un fals positiu i torni a pagar per no res, almenys aquest cop el text que les acompanya sembla prou treballat. Hi llegeix:

Periscopi urbà – sector (latitud 41º 24’ 33.061’’ N, longitud 2º 6’ 40.022’’ E) – divendres 7 d’abril de 2017, 6:23 pm

Com cada tarda, baixava esperitat la carretera de Vallvidrera quan, en sortir del revolt que dóna al mirador, m’ha sorprès veure-hi una solitària figura femenina retallada contra el cel. La companyia d’un vehicle hauria explicat prou la presència de la dona per resguardar-la de la meva atenció, però no n’hi havia cap. Afluixant la marxa, l’he observada amb deteniment tot al llarg de la corba: recolzada a la barana i amb els cabells negres onejats per la brisa, semblava el mascaró de proa d’un vaixell varat en ple asfalt, a punt de conquerir la ciutat que s’estenia als seus peus. Un tremolor la sacsejava i es duia les mans al rostre com si volgués protegir-se de l’embat del mar. Quan el traçat de la carretera me li ha deixat veure la cara, ho he sabut del cert: plorava.

<Adjunts: vídeo d’aproximació, foto panoràmica, close-up>

«El que cal fer avui dia per vendre unes imatges», s’hauria exclamat en Marcel en condicions normals, i no hauria parat fins a trobar l’aplicació capaç de generar una descripció poètica com aquesta. Però ara mateix les curiositats tècniques li importen ben poc. La referència a una dona plorant l’ha neguitejat i, impacient, clica el play, però com que el començament del vídeo és molt anodí, prem de seguida el botó fast-forward. El filmador és tan poc professional que, quan el seu vehicle pren el revolt, la imatge va de l’asfalt als núvols i un altre cop a l’asfalt abans de tornar a enquadrar la figura humana. Està presa de tan lluny que gairebé no es distingeix ni que sigui una dona. Millor que aquest passerell es dediqui a la poesia perquè com a càmera no es guanyarà pas la vida. La foto panoràmica segueix la mateixa tònica: massa llunyana i amb una perspectiva gran angular en què la figura queda distorsionada i, a contrallum, retallada contra el cel.

En Marcel ja no espera gran cosa quan prem el close-up i el primer pla nítid i vibrant d’una dona que coneix prou bé el deixa petrificat a la cadira durant uns instants, per tot seguit agafar el mòbil i sortir disparat cap a la sala de control de càmeres que té just a sota del despatx.