Читать книгу Enxarxats - Carme Torras - Страница 12

Segona recreació: 1987

T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.

No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.

Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-me’l abans d’hora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a l’estretor de mires anterior. No t’ofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió d’eficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i d’altres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és l’únic que m’importa. Anem al gra: la recreació d’avui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que m’han fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.

Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.

—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.

—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...

—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.

—Pobre de tu...

«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.

Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.

La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:

—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.

—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.

—Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de l’activitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca —diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic d’aquesta disciplina que té al costat—: mers desxifradors de les lleis naturals.

Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:

—Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?

Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de l’avaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me n’adono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple d’orgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.

Fa només tres anys d’això; llavors ell em devia veure com ara jo veig l’Albert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en l’àmbit acadèmic, es fa d’un dia per l’altre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor t’imprimís caràcter i et fes créixer de cop.

Retorno del flashback amb la imatge d’en Charlton Heston clavada a la retina: corre espaordit davant d’una excavadora que envesteix una manifestació i duu empalades un bon grapat de persones com si fossin rocs d’una pedrera. Ja havia vist el cartell replicat per tota la universitat, però és ara que em fixo en els detalls. Sobreimprès hi llegeixo «Soylent green» i, malgrat no entendre el títol anglès, m’adono que no té res a veure amb com l’han traduït: «Cuando el destino nos alcance». En comptes de decidir nosaltres cap on anem, ara és aquest futur tecnificat en forma d’excavadora que se’ns tira al damunt. Trobo suggeridora la imatge i, amb les encoratjadores paraules del meu doctorand, fa que em miri la pel·lícula amb la millor predisposició.

No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré l’escena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de l’Albert.

El vell Roth —únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí— a la fi claudica i s’acull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se d’aquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig d’un espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts d’aigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, l’amic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través d’un vidre. «Desemmascara’ls», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix l’espectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.

Acabada la projecció, l’Albert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:

—Noi, ja tenim encarrilada la tesi.

Tinc gravada la cara que va fer, barreja d’alegria i orgull pel meu to optimista i la familiaritat amb què el tractava, amb un cert recel perquè no sabia com interpretar la referència a la tesi. Els seus ulls traslluïen el dubte de si jo ironitzava o bé estava atorgant rang acadèmic a la ciència-ficció, que tant l’apassionava. No s’ho podia creure. Però el recel es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.

Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no l’amenaça que ara m’acorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base d’escurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que l’espasa de Dàmocles està a punt de caure’m al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem d’anar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat d’allò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però m’he d’afanyar si vull fer el traspàs en condicions.