Читать книгу Enxarxats - Carme Torras - Страница 13

3

Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a l’Aula que té d’aquí dues hores a l’escola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a l’aforisme que li ha deixat escrit el cargol:

«Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»

Oscar Wilde, (1854-1900).

I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de l’organització o el projecte en qüestió, sinó almenys d’una pista, un indici que l’entitat existeix.

De seguida s’adona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa d’assegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs d’una companyia russa de consultoria i d’una associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida l’atenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.

S’enretira una mica de la pantalla contenta d’haver trobat un fil d’on estirar i, en ampliar el camp de visió, s’adona que a la cantonada superior l’aranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:

T’ho vaig advertir:

Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós d’accés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total d’utilització d’una hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que n’hagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.

La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar —prova de tranquil·litzar-se—, no controlen els seus moviments més enllà de l’ordinador... i d’aquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella l’autora de l’accés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a l’abast registres d’utilització de cada programa i comptadors d’impressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços d’escriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava d’en Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de l’equip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant d’interès en la qüestió econòmica del projecte Robots a l’Aula? Però és peccata minuta, s’està atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil d’altra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés d’una persona sinó d’un programa automàtic, una spider en minúscula d’aquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?

Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a l’Ariadna. Encara que, fixant-s’hi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.

Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». D’ençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes d’obediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que s’arronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.

Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la d’educació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no n’ha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i se’n descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida l’atenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada d’informacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat l’hi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de l’engruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que n’hi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!

Comprova alleujada que la còpia de fitxers s’ha completat amb èxit; temia que hagués d’imprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà d’empescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.

Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé l’hora d’anar cap a l’escola i rep la trucada de l’Aleix:

—Que no véns?

—Sí, ja sortia. Com ho tenim?

—M’agradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a l’escola per fer els mateixos canvis també en els seus robots.

—Cap problema. Mentre avaluem l’experiència amb el primer prototip i quines dificultats s’han trobat, vosaltres podeu anar fent. Ara baixo.

D’ençà que l’Aleix se n’ocupa, el laboratori ha fet una millora espectacular, quant a ordre, organització i, de retop, també a recursos humans i materials, cosa que no ha passat desapercebuda a en Briggs. Se’l troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé s’hi sent. Quan la veu entrar, s’alça i, després de saludar-la amb correcció britànica, l’informa que ja ho tenen tot a punt.

—Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...

—No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. —Si sabés la quantitat de papers que ha hagut d’omplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra:— M’agrada el nou disseny d’interfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb l’alumne?

L’Aleix s’ha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.

—Molt bé —aprova la Júlia—, a l’escola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a l’aula i la gestió de prioritats per part del robot.

—D’entrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra —diu assenyalant un racó de la interfície—, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.

—Així que, al final, has tingut temps d’incorporar-ho. És que quan se’t fica una idea entre cella i cella...

La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a l’escola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap l’aranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat l’enveja d’algú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment d’entretenir-s’hi.

El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a l’escola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per l’Aleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria d’Educació per al seguiment del projecte. L’home, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà s’apressa a dir-li que té dos fills a l’escola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.

—Tenia entès que venia del Departament d’Ensenyament... —s’estranya el director.

—No ben bé. Pertanyo a l’Agència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem l’ús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte m’interessava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que s’assignen els projectes buscant la màxima motivació...

—És una bona política —el talla el director, amb ganes d’anar per feina—. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat l’experiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes —afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.

—N’estic força al corrent, he llegit la memòria del projecte —diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte d’ella—. De fet, volia comentar-vos una proposta d’intercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. —Si pretenia atraure l’atenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc l’escolten expectants—. Fa uns anys van endegar un programa nacional d’ensenyament d’anglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. —En Briggs i la Júlia assenteixen.— Els faltaven professors d’aquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que s’han d’haver adquirit de joves. L’única solució era importar-los d’altres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips d’anglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los d’autonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. N’estan molt orgullosos i voldrien exportar l’experiència a altres països.

—Però es tracta d’un intercanvi docent o d’una operació comercial? —qüestiona el director.

—Ells ho proposen com un intercanvi de recerca i des de la Conselleria es veu amb bons ulls. L’anglès ha estat sempre una assignatura pendent.

—Però si ja tenen desenvolupats els robots... —continuen les reticències.

—Voldrien provar-los en un altre entorn per avaluar fins a quin punt s’adapten, ja que incorporen algorismes d’aprenentatge, i també extreure’n conclusions de com podrien fer-los més generals.

—Esclar, els models d’alumnes coreans són molt diferents dels d’aquí —intervé la Júlia—. Dintre d’Europa mateix ja hi hem trobat una gran variabilitat. —Busca la corroboració d’en Briggs i l’obté:

—I tant. Pensa com alumnes britànics riurien amb aquests robots, aposto que ells tenen un accent... hilarious; bé, coreà —diu amb el seu català ortopèdic i fent gala d’un particular sentit de l’humor—. Què hauria de fer Nottingham University en aquest projecte?

—L’anglès i la música són només dos dels continguts que el robot pot vehicular. Pensava que si en el projecte n’havíeu desenvolupat d’altres...

—Hem fet servir problemes de física per veure si pot ser útil que el robot actuï de mediador en tasques cooperatives —apunta la Júlia—.

A en Marcel Comes se li il·lumina la cara en veure la bona disposició amb què ella ha acollit la seva proposta, però abans que pugui dir res, el director se li avança:

—Preferiria que debatéssim això quan parlem de la planificació futura. Aquests senyors —diu fent un gest cap als dos mestres— han de tornar a les seves classes com més aviat millor. Si us sembla, començarem pel robot d’atenció individualitzada dins l’aula.

La senyora Montserrat, coordinadora de primària, és una dona de mitjana edat que desprèn molta energia i es declara fascinada per la manera com el robot s’ha ficat els nens a la butxaca. «Fins els més rebels!», s’exclama. Si n’havia vistes d’innovacions pedagògiques al llarg dels anys, de tots colors, però cap com aquesta. Després d’un parell de mesos de treballar-hi, n’és una defensora convençuda. Dit això per endavant, s’endinsa en una presentació molt didàctica, plena de gràfics il·lustratius, captures de la pantalla del robot en moments clau, i vídeos mostrant les reaccions dels nens. Es nota que té pràctica a exposar les seves idees de manera entenedora.

Seguint la pauta que ells mateixos li van donar, va seleccionar cinc nens amb diferents dificultats d’aprenentatge, als quals un mestre de reforç dins l’aula podia ser-los d’ajut. En Marc té un dèficit auditiu, la Woen-Ru encara no entén el català, l’Àlex és molt mogut i li costa fixar l’atenció, en Rubén va de gallet i no para d’interrompre i molestar tothom, i l’Aina és molt tímida i havia esdevingut centre de totes les burles perquè està grassa, fregava un cas d’assetjament escolar. Amb la interfície per al mestre li va resultar relativament fàcil escollir els models d’alumnes que més s’adequaven a aquests cinc nens i introduir les dades físiques de cadascun, incloent-hi fotos, així com els seus rendiments escolars i trets psicològics. Ha de dir que això últim és el que més li va costar, ja que havia de triar entre unes opcions fixes, que de vegades no s’ajustaven prou o bé tenien components barrejats. A més, s’hi va estar molta estona: dues tardes senceres. L’ideal seria que el robot pogués agafar la informació directament de les bases de dades de l’escola.

—En prenem nota —diu la Júlia—, però això exigiria uniformitzar els registres escolars, cosa que està fora de les nostres competències.

—I podria topar amb l’autonomia dels centres —rebla en Marcel.

—No sé si també estàs suggerint que caldria flexibilitzar la definició dels perfils dels alumnes i permetre així que cada nen tingués trets de diferents models. És això?

—Sí, estaria bé, ajudaria sobretot al començament quan la interacció resulta un pèl estàndard i encartonada, perquè m’ha semblat que després el robot mateix anava incorporant altres característiques de l’alumne... pot ser?

—Esclar, el robot aprèn de cada interacció amb el nen. És bo que ho hagis notat. En tens algun exemple?

—Us el puc avançar —diu saltant endavant en la presentació—. L’escena va ser gravada en una classe de Llengua.

Engega un vídeo en què el robot és al costat d’una nena grassoneta que manté els ulls clavats al pupitre i, després d’un breu xiuxiueig amb ella, aixeca el petit braç mecànic i en rebre autorització de la mestra intervé en veu alta: «L’Aina sí que sap què vol dir la paraula malnom, i no té per què ser un nom dolent com suposa en Jan; si voleu us en pot posar exemples». Només alguns dels nens es giren, es nota que estan acostumats a sentir la veu metàl·lica. «Endavant, Aina, digues», fa la mestra. Sense alçar els ulls i amb un fil de veu, la nena diu: «Un malnom és com una etiqueta. Oi que tots sabeu qui és en Bototes?». Un instant de dubte i alguns esclafeixen a riure. «I el Ventilador, la Xino-xano, en Gargamel, el Trio Meravelles, en Quimèric... i l’Endavant-digues», gosa afegir-hi en un to gairebé imperceptible. Encara n’hi ha que miren dubitatius la mestra, però de seguida la classe en ple es gira cap a l’Aina i tot són rialles.

—És un exemple genial —salta, impetuosa, la Júlia—. No sols de l’aprenentatge del robot, sinó també de com pot actuar de mediador i afavorir la cohesió a l’aula.

—La funció de mediador la tractarà després el meu company, jo m’he centrat a avaluar la millora en el rendiment d’aquests cinc alumnes. —Posa una taula comparant les notes dels nens en les diferents assignatures a l’inici i després de dos mesos amb el robot—. Alguns han progressat més que altres, però en cap cas ha tingut efectes negatius, i la millora mitjana és del 15 % —conclou radiant la mestra.

—Com s’hauria comparat amb un grup de control? —vol saber en Briggs.

—La millora dels nens que no han tingut reforç no ha arribat al 2 % en aquest període, si és això el que em pregunta. —En rebre l’assentiment, continua:— I aquest és ara el problema. Tots els nens volen tenir el robot al costat... I no diguem els pares quan s’assabentin d’aquests resultats.

—De moment, en mantindrem la confidencialitat —intervé el director—. A més, l’objectiu és que els alumnes amb dificultats es posin al nivell del grup i, de fet, temíem l’efecte contrari: que els nens se sentissin estigmatitzats pel fet de rebre l’atenció del robot.

A part de les conclusions quantitatives, la mestra destaca altres aspectes beneficiosos del robot, com ara la ja esmentada capacitat per detectar habilitats en els nens.

—Ningú no s’havia adonat de la gràcia que tenia l’Aina per posar malnoms als companys, i després, esclar, tots volien saber el seu. A més d’aconseguir que participés a classe, de retop van deixar d’assetjar-la i va començar a fer amics. De fet, ja no necessita el reforç. —Passa a la projecció següent, però abans de clicar el vídeo, explica:— Un altre exemple que volia mostrar-vos és el de l’Àlex. També a ell el robot va descobrir-li una habilitat oculta: la de simular efectes sonors, com els efectes especials de les pel·lícules. Un dia ens va omplir la classe de llops, cavalls, trons, xocs de vehicles, salts d’aigua... tot el que pugueu imaginar. Ara, quan estudiem certs temes de Naturals, el convidem que ens en faci l’ambientació.

—I saps tu com el robot descobrí aquestes abilities? —És la part de Nottingham i en Briggs hi està especialment interessat.

—Això és el que us volia ensenyar. —Ara sí que engega el vídeo—. L’Àlex és el nen belluguet que us he comentat abans, aquest de més a la dreta. Fixeu-vos que el robot s’està una estona observant-lo amb atenció abans d’apropar-se-li.

Es veu com el robot alça de nou el braç i demana permís per sortir una estona amb el nen. Llavors es produeix un canvi d’imatge i ara és la càmera del robot que filma l’alumne. Després de vagar una estona pel pati sense dir gaire res i en resposta a la pregunta de què li agradaria fer, l’Àlex comença a emetre tota mena de sons guturals: rugeix com un lleó ferotge i mostra les mans com urpes a la càmera, després es rebolca per terra acompanyant-ho de grunys i crits com si s’estigués barallant amb un animal, i finalment fa els sons d’esquarterar la presa i menjar-se-la. La imatge trontolla una mica mentre se sent com el robot aplaudeix amb entusiasme.

—Era un dels primers dies que teníem el robot i es comporta encara de manera molt estereotipada, però ja va ser capaç de detectar els símptomes d’inquietud i avorriment del nen i, seguint les pautes programades, treure’l una estona de classe perquè s’esbargís. El fet sorprenent, que després hem corroborat en diferents casos, és que el nen no se sent cohibit per la presència del robot. Ben a l’inrevés, sembla que l’estimuli a deixar-se anar i mostrar tot el que duu a dins. En aquesta ocasió, molta agressivitat continguda. És destacable també que no l’aboca contra el robot, sinó que només l’hi mostra. De fet, li fa una gran demostració de confiança: no hauria fet el mateix davant de cap company i encara menys davant meu. I, com us he dit, és una situació que es repeteix. Tornant al cas de l’Aina, només amb el robot deixava de ser tímida, i així un bon dia li va xerrar els malnoms que posava als companys. Deu ser que la semblança amb un personatge de còmic els inspira confiança. Però és curiós que no pensin que m’ho pot transmetre tot. El que no he vist és que se n’hagi anat de la llengua amb altres nens, i volia preguntar-vos si no és una restricció programada... perquè caldria que ho fos per tal d’afavorir la imatge lleial del robot. Altrament, els nens se sentirien traïts en veure al descobert la seva intimitat. Per descomptat, no deixaré traslluir mai la informació que rebo d’ell.

—Pots estar tranquil·la, forma part del nucli dur de restriccions: el robot mostrarà sempre un respecte exquisit envers els nens i això inclou no revelar sota cap circumstància les confidències que li fan. —La Júlia està encantada de com està anant la reunió i s’embala:— Respecte al que deies de la confiança que inspira el robot, el cert és que té molts trumfos per guanyar-se els nens. Per exemple, pot parlar a cada immigrant en la seva llengua materna, i això no només afavoreix la proximitat, sinó que li confereix una posició de prestigi; també pot impressionar-los amb el seu domini dels costums culturals de cada comunitat o amb la capacitat de contestar gairebé qualsevol pregunta. Són els avantatges de tenir accés immediat a informació il·limitada...

—No, si encara ens trepitjarà el terreny als mestres...

El director considera que s’estan desviant de l’objectiu de la reunió i, després d’agrair molt a la coordinadora el seu informe tan acurat i encoratjador, convida el professor de secundària a iniciar la seva presentació.

És un home espigat, més jove que la seva predecessora i amb moltes menys taules. Fins li tremola una mica el pols en els primers minuts i, al llarg de l’exposició, li va aflorant un cert escepticisme que li fa ressaltar els aspectes negatius més que no pas els positius. La seva principal queixa és que el robot va lent a l’hora de distribuir els rols segons les peculiaritats de cadascú... i els alumnes s’impacienten. No ha gravat vídeos, i sustenta la seva argumentació en quatre taules atapeïdes de números i uns registres de les sessions en què els alumnes van resoldre de manera cooperativa dos problemes de mecànica.

—En l’anàlisi d’aquestes dades sí que us puc ajudar —s’ofereix en Marcel—. La influència dels robots sobre el rendiment escolar és el que interessa a la Conselleria.

—D’acord. —La Júlia preferiria que fos el professor, que en definitiva té la clau de l’experimentació, qui mostrés tan bona voluntat, però la reconforta tenir el suport del tècnic.

—Si ja és el moment de proposar coses noves, voldria fer un suggeriment. —Es nota que la senyora Montserrat ho porta rumiat i s’ha estat contenint—. És per solucionar això que tots els alumnes volen estar amb el robot. ¿Seria possible que fes el seguiment no només dels nens difícils, sinó de tota la classe, i proposés algun exercici específic a cadascú? Tan senzill com que diferenciés entre alumnes impulsius i reflexius, amb aptituds més visuals o més verbals, que tenen molta memòria o que tendeixen a deduir les regles, i els proposés reptes adequats a cada perfil.

—A UK sistemes tutorials d’aquest tipus són al mercat.

—Sí, a Brown també hi havíem treballat. La limitació és que només disposem d’un robot i, si ha d’estar amb cada nen, al final no en tractarà cap en profunditat. Potser n’hi hauria prou de posar una imatge virtual del robot a la pantalla de cada alumne que li donés les instruccions i... —l’associació amb la icona de l’aranya està a punt de fer-li perdre el fil— i després corregís els exercicis. Llavors els dos o tres millors podrien rebre el premi d’una visita del robot real.

—És una bona idea. Si no ho recordo malament, els coreans fan una cosa semblant. —Una altra vegada l’entusiasme d’en Marcel.

Quan l’Aleix avisa que ja tenen els robots a punt per mostrar-los la nova versió del programari, acaben apressadament la planificació del treball futur incloent-hi una reunió per decidir sobre la proposta coreana un cop hagin estudiat la documentació.

Aprofitant el canvi de sala, la Júlia pregunta a en Marcel les edats dels seus fills i s’assabenta que el gran fa el mateix curs que en Roger.

—¿També està enganxat a aquest joc d’ordinador que els ha recomanat un professor?

—És probable, el cap de setmana es passa hores amorrat a la pantalla. La meva ex diu que l’hauria de vigilar, jo que en sé, d’això; però no trobo mai el moment d’asseure-m’hi al costat i veure amb què s’entreté. I ho hauria de fer perquè amb les informacions que arriben a l’Agència...

Al·ludir de passada l’exdona ha estat una manera d’informar-la, interpreta la Júlia, ara per ara més interessada en la insinuació final.

—Què vols dir? No m’espantis.

—És inimaginable la quantitat de coses que succeeixen avui dia a la xarxa, tant per bé com per mal. No és possible fer-ne el seguiment. Nosaltres processem menys d’una mil·lèsima part de les dades que rebem i confiem que sigui una mostra representativa, perquè, si no, estem venuts.

—Sí que em tranquil·litzes...

—Perdona, no volia... De fet, el sector dels jocs és dels més sans, si n’excloem les addiccions —somriu—, i hi ha jocs molt educatius.

—Sí, però no crec que siguin els que més atreguin els nois d’aquesta edat.

—El teu sap jugar a escacs?

—Una mica.

—Doncs el proper dia que ens reunim et passaré el millor joc que hagi vist mai. Té una interfície gràfica espectacular, que converteix el jugador en un estrateg immers en una gran batalla, i el mode de funcionament tutorial és... —Cap dels adjectius que li vénen al cap li sembla prou impactant—. Bé, diguem que seria capaç de motivar un mort.

—Un mort! Però si el meu nano és un bon estudiant, no té cap problema de motivació.

—Era una manera de dir, dona. Tu hi jugues, a escacs?

—Amb prou feines sé com es belluguen les peces.

—Llàstima. —Se’l veu molt decebut—. Té un repertori de partides que fa les delícies dels millors mestres.

—Ja veig que tu n’ets un.

—Sóc un addicte, ho confesso —el posat compungit queda desvirtuat a l’acte pel somriure fàcil que gasta—, però de mestre, res de res.

L’arribada a l’aula on són els robots els fa lamentar que els fills no pertanyin al curs on s’estan duent a terme les proves i, abans de tallar la conversa, s’intercanvien les direccions de correu electrònic per si els cal localitzar-se en aquest oceà infinit de bits —riuen.