Читать книгу El dit sobre el mapa - Daniel Pérez i Grau - Страница 10

II.

El context editorial d’El País Valenciano: «Guías de España», una col·lecció paradigmàtica

Ja he apuntat anteriorment la importància de la col·lecció «Guías de España», d’Edicions Destino, en el context de la prosa turística publicada a l’Estat espanyol durant el segle XX. És obvi, també, que és fonamental analitzar-la com a context editorial en què es publica El País Valenciano. D’entrada, Joan Fuster mateix considera transcendentals les característiques de la col·lecció a l’hora de plantejar-se la seva manera d’acarar l’encàrrec rebut.

Quan Fuster decideix d’incorporar al volum III de les seves obres completes la versió traduïda al català d’El País Valenciano, l’acompanya d’una introducció en què fa al·lusió, sobretot, a la recepció poc amistosa –«gens “normal”», diu– que l’obra va tenir entre els valencians, entre «un cert sector indígena» dels valencians. Ferran Archilés (2012: 103-132) i jo mateix (Grau 2012), entre altres, hem escrit sobre aquest lamentable episodi. Tanmateix, el que resulta més pertinent en aquest moment és la referència que fa Fuster a la col·lecció en què es publica la seva guia:

En el present volum publiquem, en català, el text d’El País Valenciano, que, originàriament, acompanyava un admirable material fotogràfic de Ramon Dimas dins la col·lecció «Guías de España» d’Edicions Destino. El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits «maliciosos». Intentava respondre al to merament «literari» que les guies de Destino tenien i tenen: m’hi havien precedit Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán, i més i més variats escriptors, tots els quals hi aplicaren, respecte a la «regió» privativa, una òptica lliure, segons el tarannà de cadascú. No crec haver-me’n desviat massa. (OC3: 11)

És remarcable, inicialment, la humilitat amb què Fuster tracta la seva aportació. Diu, com veiem, que el seu text acompanyava el material fotogràfic de Ramon Dimas i no que les fotografies acompanyaven el text, que és realment el que, sens dubte, s’esdevé. Amb tot, el que és més significatiu de la citació és la referència als paràmetres que la col·lecció «Guías de España» sembla establir: «el to merament “literari” que les guies tenien» –Fuster, amb les cometes, insisteix en el mot «literari» i jo insisteixo a insistir-hi, a dir que és el mot més significatiu de la citació–, i la interpretació que cada escriptor fa d’aquests paràmetres en tractar la seva «“regió” privativa» –les cometes en «regió» ofereixen, òbviament, moltes interpretacions, bàsicament polítiques, en què no entraré. És en aquest sentit –ho avanço– que trobo apropiat d’assignar-hi l’etiqueta «guies d’autor».

Cal apuntar, a més, un petit detall que pot passar desapercebut si no es llegeix el fragment citat amb atenció. Fuster hi afirma que l’han precedit «Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán», agrupant-los per parelles, amb la voluntat estilística, em sembla, de situar d’una banda els catalans i de l’altra els no catalans. Són, evidentment, els autors més coneguts. I continua: «i més i més variats escriptors». Aquests darrers mots deuen fer pensar a qualsevol lector que la llista d’autors que han precedit Fuster és molt extensa, però, lluny d’això, només se n’hi han d’afegir dos més: Juan Antonio Cabezas i Carlos Martínez-Barbeito. Potser ni Fuster mateix s’adona del detall, perquè quan escriu aquesta introducció («S., Corpus Christi del 1971») el que deu tenir en ment és tota la llista d’autors que han anat completant la col·lecció i el 1971 només falten per editar-se’n les dues darreres.

«Guías de España» s’inicia el 1943 –tot i que, com observarem una mica més endavant, cal parlar d’aquesta data amb prevenció–i arriba fins al 1977. És a dir, més de trenta anys, que se solapen quasi perfectament amb el període de la Dictadura franquista i la primera Transició. Això havia de marcar també, necessàriament, les característiques de la col·lecció. Són 16 guies, en 17 volums –a Dionisio Ridruejo, se li concedeix la llicència de dividir en dos volums la seva– heterogènies i homogènies alhora. Heterogènies per la llista d’autors –només Pla repeteix i escriu tres guies– i per la transformació del territori i de la societat espanyola al llarg dels més de trenta anys al·ludits, però homogènies des de dos punts de vista primordials: d’una banda, el més visible, el més superficial, és a dir, el tècnic, amb una edició acuradíssima, de gran qualitat i amb un complement gràfic molt remarcable, i, de l’altra, el que té a veure amb la concepció literària del projecte, una concepció que determinarà, de manera òbvia, l’elecció dels col·laboradors.

La llista de guies és la següent: Josep Pla (1943): Guía de la Costa Brava; Josep Pla (1950): Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza; Carles Soldevila (1951): Guía de Barcelona; Pío Baroja (1953): El País Vasco; Juan Antonio Cabezas (1954): Madrid; Carlos Martínez-Barbeito (1957): Galicia; José María Pemán (1958): Andalucía; Josep Pla (1961): Cataluña; Joan Fuster (1962): El País Valenciano; Gaspar Gómez de la Serna (1964): Castilla la Nueva; Claudio de la Torre (1966): Gran Canaria, Fuerteventura y Lanzarote; Alfredo Reyes Darias (1969): Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro; Dolores Medio (1971): Asturias; Josevicente Mateo (1971): Murcia; Dionisio Ridruejo (1973/1974): Castilla la Vieja, i Santiago Lorén (1977): Aragón.

Com veiem, el que resulta clarament heterogènia és la distribució geogràfica de les guies. Hem de recordar que durant el període en què s’editen, l’Estat espanyol es troba dividit en 50 províncies agrupades en 15 regions. Aquesta distribució, però, no té un reflex exacte en la que presenten les «Guías de España». Sigui per motius històrics, per motius editorials o, senzillament, per les característiques dels autors a què s’encarreguen, les guies es reorganitzen de la manera següent: una guia inicial que podríem qualificar de comarcal¹ –la que Pla dedica a la Costa Brava–; dues guies ciutadanes –Barcelona i Madrid–; dues guies provincials –les corresponents a les dues províncies canàries–, una guia supraregional –i supraestatal, atès que El País Vasco, de Baroja, inclou el conjunt de les set províncies basques, amb Iparralde i Navarra–, i les altres deu amb una distribució regional. Cal tenir en compte, però, que si mirem les guies des de la divisió actual, només sis d’aquestes regions coincideixen amb les actuals comunitats autònomes: les Illes Balears –malgrat que el títol de la guia no fa servir aquesta denominació–, Catalunya, el País Valencià, Galícia, Astúries i Aragó. Les altres, mantenen l’agrupació preconstitucional: Castella la Nova, Castella la Vella i Múrcia –amb les províncies de Múrcia i Albacete. Una distribució complexa –però, sens dubte, interessant– que pot semblar fins i tot arbitrària si no considerem altres òptiques que vagin més enllà de les estrictament geogràfiques. A més a més, cal consignar que queden sense guia Extremadura i Lleó.

Cal subratllar que les tres primeres guies inclouen en el títol l’expressió «Guía de», que desapareix en el de totes les altres. En canvi, aquestes tres guies inicials encara no duen el nom de la col·lecció. És com si, malgrat que sí que tenen unitat respecte al disseny dels llibres, Edicions Destino encara no hagués decidit constituir-ne una col·lecció o, si havia pensat a constituir-la –algunes dades puntuals em fan pensar que sí–, encara no n’hagués decidit l’abast –tornaré sobre aquest aspecte en pàgines posteriors. És a partir de la quarta guia, la de Pío Baroja, que en la portadella s’inclou la denominació de la col·lecció, seguida pel títol del llibre, títol que es repetirà en la portada, en la coberta i en la sobrecoberta. No deixa de resultar colpidor que la denominació «Guías de España» es faci servir per primera vegada en l’única guia, la del País Basc, que, com he comentat, surt d’Espanya per visitar el País Basc francès. També cal fer notar que les guies de Josep Pla i Carles Soldevila incorporaran el nom de la col·lecció en la portadella a partir de la quarta edició de la Guía de la Costa Brava (1955), de la segona edició de Mallorca, Menorca e Ibiza (1962) i de la tercera edició de Barcelona (1964). Així mateix, mantindran el títol amb el «Guía de» durant les primeres edicions però s’hi eliminarà posteriorment: seran Mallorca, Menorca e Ibiza a partir de la segona edició al·ludida (1962), Costa Brava a partir de la cinquena i Barcelona a partir de la tercera, totes dues de 1964. Podem afirmar, doncs, que, en certa manera, és la incorporació d’El País Vasco el que marca el pas a una voluntat d’ampliar l’abast editorial fins a concebre el conjunt de llibres –els publicats en aquell moment i els futurs– com una vertadera col·lecció.

Des del punt de vista formal, els llibres d’aquesta col·lecció tenen unes dimensions de 22 × 17 centímetres, amb enquadernació amb tapes dures folrades amb tela vermella i sobrecoberta amb solapes.² L’ornamentació de la tela és de Ricard Giralt Miracle i la major part de les sobrecobertes van signades per Frederic Lloveras, considerat un dels millors aquarel·listes catalans de la postguerra, la qual cosa dóna a la col·lecció una gran homogeneïtat estètica. Lloveras anirà fent noves il·lustracions per a algunes edicions, que actualitzaran la imatge general del territori tractat a partir de la incorporació de nous motius, però mantindrà sempre la unitat en el tractament de la imatge. Hi trobarem la pinzellada àgil i la transparència típiques de l’aquarel·la, amb un predomini dels tons freds –el blau intens dels cels i dels mars dominen els paisatges–amb l’excepció, potser, de Cataluña i sobretot dels dos volums de Castilla la Vieja, en què Lloveras es decantarà pels tons càlids.

Totes les guies estan il·lustrades amb nombrosíssimes fotografies, sempre en blanc i negre. Els primers anys, aquest material provindrà de diferents autors –professionals o aficionats– o fins i tot d’arxius fotogràfics. En guies posteriors, o fins i tot en les reedicions de les primeres guies, Destino encarregarà, generalment a un únic fotògraf, el reportatge de la guia: Francesc Català-Roca, Ramon Dimas, Raimon Camprubí i Josip Ciganovic seran els fotògrafs que signaran la majoria del material gràfic de les guies. D’aquesta manera també la il·lustració tindrà un to més unitari, amb una clara predilecció pel que podríem anomenar fotografia d’autor.

A més a més, les guies van acompanyades d’una sèrie de mapes anecdòtics dibuixats i un mapa general a escala, fora de text. En la pàgina de crèdits de cada guia se’ns dóna una llista de les persones que hi han col·laborat (fotògrafs, dibuixants, dissenyadors...). En les pàgines finals, hi trobem un índex de noms –que, segons l’edició, inclou només topònims o també antropònims–, un índex d’il·lustracions, un índex general i un colofó amb la informació tècnica dels responsables de la impressió i el dia en què es va acabar d’imprimir cada edició –només Murcia i Aragón no duen colofó.

Els llibres s’imprimeixen, a més a més, sobre bons papers, d’un gramatge elevat. Són compaginats amb la família tipogràfica Baskerville (dissenyada per John Baskerville el 1757), una tipografia amb serifs de la més pura tradició neoclàssica anglesa, adequada per a una lectura continuada. Defugen, excepte en els índexs de noms, els cossos molt petits típics d’obres de consulta –alguns tipus de guies de viatge sí que en fan servir, justament perquè no estan pensades per a una lectura continuada, sinó per a lectures puntuals amb la intenció de localitzar determinades informacions concretes. «Guías de España» tampoc no fa servir la negreta ni, habitualment, abreviacions, més enllà de les molt usuals. Tot i que les dues primeres edicions de la Guía de la Costa Brava no arriben a les 400 pàgines, la majoria de les guies superen les 500 –algunes fins i tot les 600– i pesen més d’un quilogram.

Com podem observar, tant per les dimensions com pel tipus d’edició, no són precisament llibres de butxaca. Difícilment podem pensar que siguin llibres per a dur damunt mentre s’està visitant una catedral o com a complement del banyador i del parasol quan es va a la platja. Tampoc el preu de les guies i, sobretot, l’estil dels autors, fa intuir una munió de turistes fent cua a la porta d’una llibreria per adquirir-les. Són llibres pensats per a llegir a casa, en la tranquil·litat de la biblioteca o al costat de la xemeneia –«amb el dit sobre el mapa».

És amb aquest objectiu, em sembla, que els responsables d’Edicions Destino aniran escollint els autors que escriuran les diferents guies. I una vegada escollits, la sensació que s’extreu d’una visió conjunta de la col·lecció és que Destino no devia donar gaires directrius als seus autors. Jo diria que els autors tenen bastant llibertat per a establir els paràmetres de la seva col·laboració. I això, vist des del resultat final, encara fa més excepcional i més atractiva la col·lecció. El que des de Destino sembla que volen són, per damunt de tot, bons escriptors, bons assagistes, concretament. No dic que la manca de directrius sigui una decisió preconcebuda de l’editorial. Crec que més aviat degué ser una manera d’actuar a partir dels primers autors escollits, tots consagrats i amb molta experiència. La majoria, certament, ja havien publicat materials de la mateixa tipologia –o de qualsevol de les tipologies incloses en la literatura de viatges– abans d’acarar la redacció de la guia sobre el territori que se’ls assigna. Potser la gran excepció en aquest sentit és Joan Fuster, a qui, fins a la publicació de la seva aportació a la col·lecció «Guías de España», se li coneixen ben pocs textos d’aquesta temàtica. Hi ha un breu text, en la solapa posterior de la sobrecoberta de la guia Cataluña, de Josep Pla, que em sembla que pot confirmar, en certa manera, aquestes apreciacions generals sobre la col·lecció. El text, que va encapçalat amb el títol «Guías de España», és de 1961, quan la col·lecció ja estava del tot consolidada, i va seguit de la llista de títols publicats:

La riquísima variedad de las tierras españolas exigía una cuidadosa atención y profundo afecto que comprendiera no sólo el dato pintoresco, sino la auténtica raíz histórica, social y espiritual de cada región y de cada ciudad. De ahí el éxito de estos volúmenes encomendados a los mejores escritores, y enriquecidos con mapas en color, planos y centenares de fotografías.³

Resulta imprescindible, doncs, de cara a situar l’aportació fusteriana a la col·lecció, d’analitzar la manera amb què cada autor enfoca la descripció del territori de la seva guia i l’empremta personal que hi aporta. Em centraré, sobretot, per raons cronològiques més que evidents, en les guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano. No en podré fer, per motius obvis d’espai, una anàlisi extensa i amb la profunditat que m’agradaria, però intentaré resseguir en què ha pogut influir cada guia i cada autor en la tasca de Fuster. També faré referència a alguna guia posterior, perquè m’interessa mostrar com la guia de Fuster pot, alhora, haver influït en la dicció d’algun autor que va publicar en la col·lecció després de la seva aportació.

Em sembla gairebé inqüestionable –ja ho he apuntat inicialment– la importància primordial de la figura de Josep Pla en la concepció general de la col·lecció, potser més per la seva manera de fer que per una decisió premeditada de la gent de Destino. El seu tarannà intel·lectual i personal i el fet de ser un escriptor amb una gran autonomia –difícilment dirigible editorialment, vull dir– i amb un reconeixement ja tan gran com a autor de cròniques i de llibres de viatges –a banda de l’amistat personal amb l’editor Josep Vergés– deu haver-li donat una independència a l’hora d’acarar la redacció de les seves guies que pot haver influït en la manera amb què els editors tractaran també la resta d’autors. Així doncs, es determinaran uns criteris editorials que tindran com a base l’establiment d’una relativa llibertat de concepció textual per part dels autors que rebran l’encàrrec d’escriure sobre els seus territoris respectius.

La primera guia, més que un encàrrec editorial, devia respondre a l’impuls creatiu de Josep Pla, que escriu sobre el seu territori privatiu més estricte, la seva comarca. La primera edició de la guia de la Costa Brava (1941), que duu el títol Costa Brava. Guía general y verídica, té un format petit, en vuitè, completament diferent al que posteriorment esdevindrà el característic de la col·lecció. Així mateix, en aquesta edició el nombre de fotografies és pràcticament anecdòtic. A partir de la segona edició (1943), amb el títol Guía de la Costa Brava, les dimensions ja seran les definitives de la col·lecció (22 × 17 centímetres) i s’hi incorporarà un reportatge fotogràfic que resultarà força rellevant en el conjunt del llibre, a banda d’una sobrecoberta i una sèrie de mapes. Es veu que comencen a establir-se les bases del que serà la col·lecció, si més no, des del punt de vista formal.

Amb tot, encara no sembla que hi hagi una voluntat d’editar una col·lecció d’abast estatal, sinó més aviat una sèrie de llibres centrats en territoris d’interès turístic. Per això, la segona guia que apareix és Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1950), també de Josep Pla. Aquestes dues primeres guies estan marcades, sens dubte, pel tarannà personal de l’autor, que, per exemple, mostrarà una gran predilecció per la descripció de paisatges humanitzats i per la incorporació de dades de navegació. Com a guies de territoris en què la costa té una gran presència, Pla hi aportarà una descripció de les costes respectives vistes també des del mar. Serà aquesta una visió molt particular que tindrà poca continuïtat en la resta de guies –i que no trobarem, certament, en El País Valenciano, però tampoc en la darrera de les guies planianes, Cataluña (1961), on el de Palafrugell, ja bastant més gran, es mostra, diguem-ne, una mica més passiu i canvia el punt de vista per oferir-nos la mar des de la costa, com després farà, molt més superficialment, Fuster. Així mateix, tindran un gran pes en les guies de Pla –ara sí, en les tres, tot i que en diferents graus: Cataluña resulta una mica més asèptica–, d’una banda, les anècdotes personals i, de l’altra, la incorporació de tota una sèrie d’elements textuals procedents d’altres materials bibliogràfics, que Pla hi inclourà de manera no gaire subtil.

Com a conclusió estilística general, podríem dir que Pla passa de l’expressió pràcticament telegràfica al lirisme extrem i quasibucòlic, d’una dada econòmica puntual a una descripció del paisatge carregada de colors matisats, de navegar les costes amb el detall de cada far, de cada roca i de cada vent a observar el paisatge de manera gairebé passiva... I no sembla que li importi gaire si totes aquestes variacions donen a la seva dicció un to massa heterogeni. La dicció de Fuster, en canvi, com veurem en el capítol següent, és bastant més homogènia, més sòbria. Potser toca també part d’aquestes cordes, però la seva obertura de compàs estilístic no és tan ampla i per tant els contrastos –que també n’hi ha, òbviament– mai no resulten estridents.

La tercera guia de la col·lecció serà Guía de Barcelona (1951), de Carles Soldevila. Es tracta, doncs, d’una guia que se centra en una sola ciutat i està marcada, encara, per un interès clarament turístic. Així mateix, de la lectura dels elements promocionals, se’n desprèn que els responsables de Destino valoren profundament l’experiència de l’autor en la publicació de materials de prosa turística com un dels majors mèrits per a encomanar-li la tasca de preparar una guia per a la seva col·lecció. De fet, analitzat el conjunt de les guies, podem concloure que aquest serà el criteri principal de tria en la majoria dels encàrrecs. Tots els autors, amb l’única excepció de Joan Fuster, han publicat aquest tipus de materials de manera prèvia a rebre l’encàrrec de Destino. Des del punt de vista estilístic, serà l’elegància de l’escriptura de Soldevila el que dominarà aquesta guia. Serà, així mateix, una guia adreçada, bàsicament, a un públic autòcton, a un lector barceloní, malgrat que la presència del turista com a lector model es fa inevitable per la concepció genèrica textual mateixa. També l’aspecte humà, amb un capítol específic dedicat a descriure el caràcter i els costums dels barcelonins, resultarà significatiu en aquesta guia.

La guia de Pío Baroja, El País Vasco (1953), marca el punt d’inflexió que em duu a concloure que és a partir d’aquest moment que Edicions Destino té la voluntat d’ampliar-ne l’abast fins a concebre el conjunt de llibres com una vertadera col·lecció que ha d’incloure tot l’Estat espanyol i no sols territoris caracteritzats principalment per presentar un interès turístic primordial. Confirma aquesta apreciació el fet, ja apuntat, que és aquesta guia la primera en què apareix el nom de la col·lecció i que, a més a més, s’elimina del títol l’expressió «Guía de». De manera una mica sorprenent, però –també ho he dit–, justament en la primera guia en què apareix explicitat el títol de la col·lecció com a «Guías de España» se’ns descriu un territori, Iparralde, que pertany administrativament a la República Francesa. Novament, l’autor de la guia marcarà el tarannà de la col·laboració. Un Pío Baroja que ja es troba en els darrers anys de vida aportarà una visió molt personal a la descripció d’un paisatge i d’un poble que es presenten com a singulars. Sobre aquesta descripció dominaran els records i les anècdotes de l’autor, centrats a descriure i reivindicar –amb certes pinzellades de nostàlgia per un temps passat que ja no pot tornar– els aspectes més típics del seu país, que van desapareixent amb la uniformització, gairebé necessària, que marca el progrés. Per això, en les seves descripcions sempre predomina el camp sobre la ciutat. En certa manera, el Fuster d’El País Valenciano es posiciona en l’altre extrem. No és que no descrigui el País Valencià fent referència també als elements tradicionals, sinó que el que trobarà a faltar, justament, serà el progrés necessari per a fer canviar determinats aspectes del país. Per exemple, posarà èmfasi en l’escassa incidència al País Valencià de la revolució industrial. Per això, Alcoi en serà una excepció positiva. Presentant de manera sintètica l’oposició amb Baroja, el que per a Fuster és una agradable excepció, Alcoi, per a Baroja és una gran decepció, Bilbao.

Madrid (1954), de Juan Antonio Cabezas, és possiblement una de les guies que millor equilibri ofereix entre la informació aportada i el to literari. El de Cabezas és un text tremendament literari i amb una gran càrrega afectiva, però s’hi incorporen, alhora, un nombre considerable de dades geomorfològiques puntuals, referències històriques, informacions toponímiques... Possiblement, entre tots els altres autors de la col·lecció, només en Fuster tornarem a trobar aquesta capacitat expressada d’una manera tan notable. Així mateix, i com a complement, molt en la línia que posteriorment mostrarà també Fuster, en Madrid trobem un gran nombre de referències erudites i literàries que no interfereixen perquè Cabezas compleixi a la perfecció la seva funció de cicerone. El que domina en la guia serà la descripció del Madrid del moment, una descripció que sempre estarà molt associada tant als llocs que cal visitar com a les persones que hi transiten. La sensació que Cabezas dóna en la seva guia és que les persones i els sentiments dominen els edificis i els monuments, i no a l’inrevés. Hi ha un element que marca una diferència clara entre Cabezas i Fuster: Cabezas, novel·lista, incorpora passatges narratius a la seva guia, com a estratègia de descripció de la ciutat. És una tècnica que no farà servir Fuster, autor, com ell mateix reconeix, escassament dotat per al gènere narratiu i, menys encara, per a la ficció.

De les vuit guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano en la col·lecció «Guías de España», Galicia (1957), de Carlos Martínez-Barbeito, és, probablement, a la que més s’assembla la de Fuster, si més no, en l’estructura general. Comparteixen, per exemple, el fet d’incorporar-hi una dedicatòria. Així mateix, la guia de Martínez-Barbeito comença, com començarà posteriorment la de Fuster, amb una àmplia «Introducción general», que serà, també com la de Fuster, una mena d’assaig sobre el país. Finalment, tant Martínez-Barbeito com Fuster fixaran vuit itineraris per recórrer els seus territoris respectius. Ara bé, si superem aquest aspecte estructural, les semblances comencen a diluir-se. Per exemple, Martínez-Barbeito planteja l’entrada al seu país en termes de contrast; Fuster, de manera antagònica, optarà per fer-ne palesa la continuïtat. A més a més, Martínez-Barbeito secciona la seva introducció en multitud d’apartats, molts amb una gran càrrega de tipisme. Totes dues característiques són del tot alienes a la praxi fusteriana. És remarcable també la diferència en el tractament que donen tots dos autors a la llengua pròpia. Finalment, des del punt de vista estilístic, la guia de Fuster és molt més literària –més d’autor– que la de Martínez-Barbeito.

Amb la publicació d’Andalucía (1958), de José María Pemán, Edicions Destino incorpora a la col·lecció un territori que, per a molts, sobretot per a molts estrangers, turistes o no, representa –o representava llavors– la part més essencial de l’Estat espanyol. Aquesta incorporació es presenta com una necessitat, com també semblava necessària la tria d’un autor clarament adepte al règim del general Franco, atès que els escollits fins a aquell moment podien resultar lleugerament sospitosos. De fet, la terminologia general que farà servir Pemán se situa completament dins els paràmetres que podríem esperar en un autor del règim. Amb tot, la guia de Pemán és, indubtablement, una de les més poètiques de la col·lecció. Novament, les característiques personals de l’autor dominaran sobre les laxes directrius editorials. Pemán estructurarà la seva guia sobre el poema «Canto a Andalucía», de Manuel Machado. A més a més, la presència de citacions literàries, fins i tot d’autocitacions de poemes propis, serà considerable.

Pel que fa a les guies publicades amb posterioritat a El País Valenciano, crec que es pot afirmar que Josevicente Mateo pren la de Fuster com a model per a estructurar la seva: Murcia (1971). La introducció del llibre presenta una divisió en cinc apartats pràcticament idèntica a la de Fuster: hi ha només una lleugera reordenació i la substitució d’un títol per un altre que té pràcticament el mateix significat. També coincidiran en la dedicatòria. Com Fuster, també Mateo recorrerà sovint a citacions literàries i compartiran preferència per Azorín. Tots dos faran, però, un ús de les citacions subtilment moderat. Coincidiran, així mateix, en l’anàlisi de les realitats econòmiques respectives.

1. No faig servir aquí el terme comarcal referit a la divisió territorial catalana. En aquest cas concret, la Costa Brava inclou el litoral de les comarques de la Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà, és a dir, el litoral de la província de Girona.

2. Com a mínim alguns títols de la col·lecció –entre els quals hi ha El País Valenciano– es van publicar també amb una enquadernació pretesament més luxosa, en símil de pell, així mateix vermella. L’interior del llibre, però, coincideix totalment en totes dues presentacions.

3. Aquest mateix text –i la llista de títols publicats corresponent– apareix en altres sobrecobertes, com ara, per exemple, en la de la segona edició d’El País Vasco. Més endavant, tanmateix, quan el nombre de guies augmentarà, seran els títols els que ocuparan tota la solapa i en desapareixerà el text esmentat. És el que ja trobarem, de fet, en la sobrecoberta d’El País Valenciano.