Читать книгу El dit sobre el mapa - Daniel Pérez i Grau - Страница 8

Introducció

Joan Fuster és considerat l’assagista català més important del segle XX. El reconeixement de la seva vàlua intel·lectual i de la qualitat de les seves aportacions literàries és gairebé unànime en l’àmbit acadèmic, i la seva obra i la seva figura han merescut l’interès de nombrosos investigadors. Una bona part dels seus llibres continuen reeditant-se i tenen una presència editorial meritòria, malgrat que ja han transcorregut més de vint anys des de la seva mort i malgrat que l’àmbit genèric de la seva producció –que podríem situar en l’ampli i de vegades eteri espai de la no-ficció i la literatura d’idees– no és actualment el més propici per a l’èxit comercial.

L’obra de Joan Fuster constitueix una de les aportacions intellectuals més suggestives produïdes a casa nostra i des de casa nostra, amb una projecció no gens menyspreable envers l’àmbit cultural espanyol, sobretot per l’impacte de les seves col·laboracions en premsa o la traducció d’alguns dels seus llibres més significatius. La seva presència en altres àmbits internacionals no és, segurament, la que es correspondria a la qualitat de la seva producció, tot i la traducció d’algunes mostres de la seva obra –fonamentalment, Diccionari per a ociosos– i els estudis que hi han dedicat investigadors forans de prestigi.

Tanmateix, la imatge que el gran públic sol tenir de Joan Fuster està mediatitzada per una concepció parcial –i parcel·lària, extremadament simplista– de la seva obra i fins i tot de la seva figura. Massa sovint se l’ha presentat com un intel·lectual amb dues facetes profundament diferenciades i enteses com a pràcticament antagòniques: el Fuster polític, defensor d’una identitat nacional concreta, i el Fuster assagista, creador d’obres d’abast més universal. Aquesta divisió resulta ben poc profitosa perquè des del punt de vista de la crítica literària deixa de banda, o com a mínim en una posició secundària, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. A més a més, és una classificació que es fa sobre la base de dues categories que en cap cas –i menys encara en Joan Fuster– no entren en conflicte: la ideològica i la professional.

A això, cal afegir-hi que la classificació que habitualment es fa de la seva obra tampoc no ha afavorit determinades aproximacions i pot resultar fins i tot contraproduent. Les distribucions genèriques o temàtiques –qualsevol tipus de distribució, de fet–de l’obra d’un autor poden resultar útils, sobretot si el que tenim davant com a objecte d’estudi és un autor amb una obra extensa, com és el cas que ens ocupa. Tanmateix, no deixen de representar un reduccionisme que no sempre n’afavoreix la recepció crítica. En el cas de Fuster, a aquesta tendència a seccionar-lo en dues facetes des del punt de vista intel·lectual, cal superposar-hi una nova classificació feta sobre la base del gènere literari però que acaba barrejant-hi aspectes temàtics. En aquest sentit, la seva producció se sol distribuir en poesia, assaig i estudis d’història cultural i literària. Caldrà afegir-hi, encara, la distribució de la seva producció d’acord amb la llengua de redacció emprada, tot i que, potser –i afortunadament–, aquest darrer tret és el que menys pes ha tingut en la distribució. Crec, però, que ha estat decisiva en l’acostament als seus materials: l’obra de Fuster produïda en espanyol ha quedat massa sovint, em sembla, en un segon pla.

Segons com, per tant, part de la seva producció ha quedat reclosa en blocs més o menys estancs, que semblen no tenir connexió entre si. Un exemple clar és la consideració que han rebut llibres com ara Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, que, d’acord amb determinades concepcions apareixen conjuntament sota l’etiqueta de textos de caràcter sociocultural i polític i, d’acord amb unes altres concepcions, aïllats en compartiments separats: Nosaltres, els valencians com a assaig i El País Valenciano com a estudi d’història cultural i literària. Cal tenir en compte, a més a més, que la voluntat de Fuster de professionalitzar-se, de viure del que escrivia, va marcar, inexorablement, les línies de la seva producció, mediatitzada per la necessitat de publicar en plataformes editorials que li reportessin una compensació econòmica.

Aquests tipus d’aproximacions són molt útils per a fer-ne anàlisis sistemàtiques, però no sempre aconsegueixen donar-ne la millor visió de conjunt. La parcel·lació de l’anàlisi de vegades entrebanca una concepció més transversal, que considero del tot necessària a l’hora de copsar la vàlua d’un autor en alguns aspectes tan polièdric i en altres tan compacte i coherent com Joan Fuster. La seva obra abasta aspectes difícilment sistematitzables, des de l’aforisme més irònic fins a la crítica literària, des de la reflexió sobre la nostra història fins a les propostes per a un futur com a poble, des de l’estudi dels nostres clàssics fins a l’anàlisi més atenta de la política internacional. I tampoc no podem oblidar la seva constant presència en la premsa escrita periòdica, amb col·laboracions de diferents tipus, entre les quals trobem articles d’opinió, reportatges estivals de to més relaxat, llargues polèmiques amb altres intel·lectuals del moment...

La meva voluntat en aquest estudi és deixar de banda les diferents distribucions i acostar-me a l’obra de Joan Fuster amb una visió més de conjunt, superar els aspectes temàtics i fins i tot genèrics i centrar-me en l’anàlisi de la seva dicció per mostrar les estratègies discursives que permeten que el bon escriptor que és sempre Joan Fuster mostri les seves virtuts en qualsevol dels àmbits de la seva producció.

En aquest sentit, he centrat el focus analític, a manera de corpus, en un espai possiblement col·lateral del conjunt de la seva producció: les seves aportacions al que podríem englobar sota l’etiqueta genèrica de descripció del territori. Tots aquests materials són obres d’encàrrec o, si més no, concebudes per a treure’n un rendiment econòmic mitjançant la publicació, sia en format llibre sia en la premsa periòdica o, fins i tot, com a material exclusiu de promoció turística. Aquesta característica també ha facilitat que hagin estat massa sovint considerades obra menor, una percepció que ha estat afavorida, cal dir-ho també, per l’actitud –de vegades una mica displicent– de Joan Fuster envers aquesta part de la seva producció. El meu objectiu és analitzar aquest segment de la seva producció per posar-lo en valor dins el conjunt de la seva obra i el context que hi correspon.

De tots aquests materials, sens dubte, el més conegut i representatiu és El País Valenciano, publicat per Edicions Destino el 1962, aquell annus mirabilis fusterià en què apareixen també Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans, a banda d’algunes de les seves traduccions més significatives. Aquest llibre, El País Valenciano, serà el centre sobre el qual pivota la meva anàlisi. Apareix en la col·lecció «Guías de España», que podem considerar paradigmàtica d’una manera de concebre el gènere guia turística i és, sens dubte, la més important de les editades a l’Estat espanyol en un període temporal que abasta des de 1941 fins a 1977 i se solapa, pràcticament, amb la Dictadura del general Franco, amb tot el que això comporta.

Edicions Destino concebrà aquesta col·lecció –potser molt marcada per les aportacions inicials de Josep Pla– com una sèrie de «guies d’autor» en què cada col·laborador tindrà llibertat per a potenciar els aspectes que considerarà oportuns. Entre el pol de la guia turística més tècnica i el pol del llibre de viatges, cada escriptor se situarà en l’espai que li resultarà més còmode, la qual cosa produirà un conjunt dominat per l’hibridisme, amb més o menys tendència cap a la literaturització i major o menor insistència en la descripció de paisatges i monuments, en l’aportació de dades econòmiques, en els aspectes demogràfics i socials, en els records personals...

Aquest context de llibertat creativa establerta per part dels editors afavorirà que l’aproximació de Fuster al gènere sigui molt literària. Com que l’escriptura de Fuster es modalitza bàsicament sota l’òptica de l’assaig, serà l’assaig el que funcionarà com a atractor genèric principal en El País Valenciano. D’acord amb això, Fuster aportarà tots els seus coneixements i totes les seves virtuts com a escriptor per oferir al lector una obra totalment recognoscible, que s’ajustarà a l’encàrrec editorial i alhora es mantindrà fidel al seu estil i a la seva ideologia. I el mateix podem dir de tota la producció textual de descripció del territori que analitzo en aquest llibre. Independentment que les motivacions siguin internes o externes, la capacitat intel·lectual i creativa de Joan Fuster fa que el resultat assoleixi una gran qualitat. Complirà els seus encàrrecs ajustant-se a les necessitats de modalització que cada gènere textual exigeix, però sempre dins uns paràmetres de qualitat literària màxima, en què la seva dicció personal, que sempre tendirà cap a l’assaig, tindrà més o menys presència d’acord amb les possibilitats que cada gènere li permeti.

Em sembla que amb la meva anàlisi podré demostrar que, tot i que la major part de la producció textual fusteriana relacionada amb el concepte ampli de descripció del territori neix d’encàrrecs editorials, la qualitat d’aquesta parcel·la es troba al mateix nivell que altres. Des del punt de vista intel·lectual i de qualitat literària, amb les matisacions per motiu de gènere que cada tipologia textual demana i superant fins i tot la llengua en què s’expressa, el conjunt de la seva obra es mostra profundament homogeni.

Caldrà reivindicar amb insistència, així mateix, l’obra en espanyol de Joan Fuster. No podem considerar-la, de cap manera, una obra menor, com em sembla que s’ha estat fent fins ara, potser a causa de la visió que Fuster mateix va voler mostrar. Que la major part d’aquesta obra en espanyol hagi estat feta en un marc programàtic amb una dimensió crematística no vol dir que no sigui d’una altíssima qualitat literària.

Cal dir, finalment, respecte a El País Valenciano, que el caràcter principalment literari que Fuster hi dóna permet que en puguem fer una lectura actual –de qualsevol de les dues versions lingüístiques– sense grans entrebancs ni tenir la sensació que el text ha envellit de manera substancial, malgrat els més de cinquanta anys transcorreguts des de la primera edició. Ans al contrari, el seu valor documental –la memòria d’una mirada perspicaç sobre el País Valencià de mitjan segle XX, ben inserida en la història–i els seus innegables mèrits literaris, en fan una peça clàssica que conserva, passats els anys, la vigència per a l’estudiós i fins i tot per al públic lector.

* * *

El capítol d’agraïments d’un llibre com aquest –resultat d’una recerca llarga en el temps i intensa en la forma– es podria estendre de manera excessiva. Al darrere hi ha converses amb tants i tants col·legues i amics que fóra imperdonable oblidar algú. Em limitaré, doncs, a esmentar Vicent Salvador i Dominic Keown, que n’han llegit la darrera versió i m’hi han fet comentaris i suggeriments encertadíssims, que jo, de ben segur, no sempre he tingut la virtut de saber incorporar.

Vull agrair, així mateix, a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança mostrada en aquest projecte.

NOTA: Aquest treball s’ha fet en el marc dels projectes d’investigació «Retórica constructivista: discursos de la identidad» (FFI 2013-40934-R) del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i «Funcions educatives de la literatura a l’entorn de les emocions, la imaginació i la construcció d’identitats» (P1·1B2015-62), de la Universitat Jaume I.