Читать книгу El dit sobre el mapa - Daniel Pérez i Grau - Страница 11
ОглавлениеIII.
El País Valenciano i l’assaig
1. EL PAÍS VALENCIANO I LA DICCIÓ FUSTERIANA. L’ASSAIG COM A ATRACTOR
Per acarar l’anàlisi d’El País Valenciano m’agradaria partir d’unes reflexions prèvies bastant generals. Moltes vegades, en la literatura contemporània i sobretot en les arts plàstiques, hi ha una tendència, potser no explicitada, a refusar o, com a mínim, a menystenir, les obres fetes per encàrrec. Sovint, són els autors mateixos els que consoliden aquesta idea en parlar-ne amb un cert grau de displicència. No és difícil sentir en boca d’un pintor, d’un escultor, d’un dissenyador gràfic, d’un músic, d’un cineasta..., expressions que es podrien resumir amb la frase següent: «Fer aquest encàrrec em permet tenir els ingressos necessaris per a fer el que realment vull en el meu temps lliure: art». De vegades, un escriptor fa de guionista en una sèrie de televisió i després dedica el seu temps lliure a aquella novel·la que ha de ser la seva obra mestra. Altres vegades, dedica la seva jornada laboral a la traducció o completa formularis darrere la taula humil de l’oficinista, per arribar després a casa i seure davant el full en blanc que acabarà convertit en un poema. Un pintor fa decorats per a teatre i al seu estudi pinta els quadres que vol, sense que ningú li digui sobre què ha de pintar. Els exemples serien inesgotables i podrien abastar totes les arts –i gairebé totes les feines. De fet, algunes de les arts clàssiques tan relacionades amb la prosa turística, com ara l’arquitectura, difícilment es podrien entendre situades fora de l’encàrrec.
Joan Fuster, «pro pane lucrando», moltes vegades no escriu el llibre que voldria escriure, d’acord amb la tan citada primera frase de la introducció a Nosaltres, els valencians. Crec, però, que cal plantejar-se si les obres d’encàrrec i les obres fetes, diguem-ne, motu proprio, han de tenir una consideració diferent respecte a la nostra recepció com a lectors o com a crítics. Tornant a les arts plàstiques al·ludides fa un moment, ens hauríem de preguntar si un pintor com Picasso situaria en un nivell inferior de la seva obra un quadre com el Guernica, pel simple fet que va ser un encàrrec del govern republicà per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937. O si hem de considerar una obra menor els murals ceràmics que Joan Miró va fer, també sota encàrrec, per a la seu permanent de la UNESCO a París (1957). O què hem de pensar, més recentment, de la intervenció de Miquel Barceló a la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions del Palau de les Nacions Unides a Ginebra (2008) perquè, també aquesta, la va pagar el govern espanyol. I què fem amb Velázquez i Goya? Considerem obres d’art els diferents retrats que van pintar de membres de família reial o de la noblesa espanyoles o, com que els van fer també, hi insisteixo, «pro pane lucrando», com Fuster molts dels seus llibres, no han de rebre aquesta consideració?
La qüestió és si un pintor o un escultor deixa de ser un bon pintor o un bon escultor quan la motivació de la seva obra és del tot externa. En la història de l’art són ben coneguts els esforços de tants i tants pintors per aconseguir encàrrecs, per entrar a la cort de tal o tal rei. És cert que en el món de l’art podríem dir que les relacions econòmiques –cal centrar-nos-hi, perquè, al capdavall és el que hi ha al darrere de tot el que estem considerant– van començar a canviar profundament ja ben entrat el segle XX. Ara estem acostumats a pensar que el pintor fa els quadres que vol i el comprador –particular o institucional– els adquireix en una exposició o en una galeria d’art. Segurament, no deixa de ser un punt de vista una mica romàntic, però és el que volem pensar que passa. I, sobretot, és el que els artistes ens voldran fer creure –o voldran creure ells mateixos– que passa. Personalment, sempre he pensat que el bon pintor, que el bon artista, converteix en obra d’art tot el que fa. La gènesi pot estar associada a un impuls extern –l’encàrrec– però la tècnica i els recursos que hi aplica faran que el resultat no difereixi –o difereixi ben poc– del que hauria fet amb una gènesi del tot, diguem-ne, autònoma.
Tornem a la literatura i tornem a les «Guías de España» per recalcar que totes les guies de la col·lecció són fetes per encàrrec. Alguns autors fins i tot van estar temptats de rebutjar l’encàrrec o, com a mínim, van protestar per les condicions que se’ls imposaven –no parlo ara, evidentment, de condicions econòmiques, tot i que també es podrien considerar. Altres autors –potser no caldrà trac-tar-ho tampoc– també van protestar, o es van sentir ofesos, però justament pel fet contrari: perquè l’encàrrec va anar a altres mans quan ells pensaven que el mereixien. Sigui com sigui, podríem dir que la col·lecció en conjunt té una gran qualitat. Cada autor ha interpretat de maneres lleugerament diferents l’encàrrec, precisament, perquè des d’Edicions Destino no sols es permetia aquesta llibertat d’interpretació, sinó perquè fins i tot es potenciava.
Com ja he apuntat anteriorment, les característiques del gènere «guia d’autor» han permès que cada escriptor hagi decidit a què donava prioritat en la seva guia. Amb voluntat de síntesi, podríem concloure que entre el pol de la guia turística més tècnica i el pol del llibre de viatges, cada autor ha fet anar la seva obra cap als espais en què s’ha trobat més còmode. Podem dir que, en conjunt, el que hi ha dominat ha estat l’hibridisme, amb més o menys tendència cap a la literaturització. En tots els casos, sens dubte, l’estil de cadascun dels autors, i no les indicacions editorials, són les que han marcat el camí. La major part dels llibres de la col·lecció són, certament, bastant heterogenis, en el sentit que, d’acord amb el seu tarannà personal i amb els objectius de cada moment, l’autor ha insistit en uns aspectes o en uns altres. Això és, segurament, el que fa que la col·lecció com a ens unitari resulti tan interessant.
Pel que fa al cas concret de Fuster crec que cal assenyalar, d’entrada –ja ho he dit–, que hi ha hagut una tendència molt generalitzada a presentar-lo com un personatge amb dues facetes molt marcades i gairebé antagòniques: d’una banda, el nacionalista; de l’altra, l’assagista. Aquesta divisió em sembla que neix d’una recepció extremadament reduccionista que alguns han fet dels magnífics estudis seminals sobre la seva obra que Josep Iborra va aportar ja durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Bàsicament, Fuster portàtil (1982) i la seva tesi doctoral, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, defensada el 1984 i publicada recentment, el 2012.
Personalment, penso –i no sóc ni el primer ni l’únic a veure-ho així– que aquesta és una separació poc convenient, perquè des del punt de vista analític tendeix a deixar de banda, o com a mínim en un segon pla, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. Podria resultar útil per a fer-ne una distribució temàtica –que és essencialment com la planteja Iborra–, però realment afecta dues categories que no entren en conflicte: la ideològica i la professional. En Fuster, el que hi domina és l’escriptor i la seva escriptura es modalitza sempre sota l’òptica de l’assagista, com molt bé assenyala Enric Sòria (1993: 32) i recorda Joan-Elies Adell (1997: 188). La seva decisió vital –l’explicita moltes vegades– és la de viure de l’escriptura. En les primeres pàgines de les «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», que fan d’introducció al primer volum de l’obra completa de l’empordanès, Fuster fa una sèrie de reflexions sobre la professionalització dels escriptors catalans i, concretament, sobre la professionalització com a escriptor de Josep Pla, que ben bé podrien referir-se a si mateix. «La solució que arbitra Josep Pla és el periodisme», diu Fuster (NJP: 14). La que s’arbitra per a si mateix és relativament similar. Tot i que Fuster mai no es considerarà a si mateix com un periodista –i certament no l’en podríem considerar–, la seva dedicació professional a la premsa –als diaris i a les revistes– és intensíssima: principalment, com a col·laborador en pàgines d’opinió, però també amb altres tipus de papers, com veurem més endavant. En la introducció a la traducció catalana d’El País Valenciano també fa una referència a la seva pròpia professionalització:
Finalment, van anar venint els encàrrecs editorials, i la meva condició de jornaler de la ploma em privava de desdenyarlos. (OC3: 9)
En aquesta introducció està parlant de la quantitat important de «planes de “tema valencià”» que va haver d’escriure. El País Valenciano és, òbviament, un d’aquests encàrrecs editorials que li van anar venint i forma part, també òbviament, de les planes de tema valencià. I, com a bon escriptor, en acceptar l’encàrrec i dur-lo a terme, Fuster hi aporta tots els seus coneixements i totes les seves virtuts. El resultat final és del tot recognoscible. S’ajusta a l’encàrrec sense forçar-ne els límits. És lleial a les exigències i a les voluntats de l’editorial, però alhora manté la fidelitat al seu estil i a la seva ideologia. Això no sols el converteix en un gran professional, sinó en un gran escriptor. Com afirma Manuel Pérez Saldanya (2008: 9):
Amb petites diferències i èmfasis, la llengua i l’estil de Joan Fuster es mantenen al llarg de tota la seua producció escrita i, salvant les peculiaritats que imposa cada tipus d’obra, també en els diferents gèneres que va conrear.
El conjunt de la seva obra té unitat de criteri i de forma, amb les modalitzacions genèriques que cada cas concret exigeix. Expressat en termes més metafòrics –«la metàfora, el salt eqüestre de l’analogia arriscada», diu Vicent Salvador (2008: 25)–, podríem dir que Fuster porta l’aigua cap al seu molí..., i el seu molí treu la farina passada per una mola assagística. Podríem dir, situats en altres paràmetres més intel·lectuals, que Fuster fa passar tots els encàrrecs editorials pel filtre de la seva ment cartesiana i la manera d’escriure montaigniana. En el cas que ens ocupa, reflexiona per conèixer el territori que ha de descriure i per conèixer-se respecte a aquest territori. Pensar i escriure –també viatjar, però de manera més secundària– esdevenen un mètode per a l’autodescoberta. Tot plegat és un procés creatiu que, des del punt de vista del gènere literari, el fa arribar al seu espai natural: l’assaig. És per això que podem parlar de l’assaig com a atractor genèric del seu corpus literari. Tot això connecta inevitablement amb les reflexions que Fuster apunta en el seu assaig Les originalitats respecte a la unitat de l’obra d’un autor:
Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l’evolució que, pel temps, s’hi pugui rastrejar, aquesta obra –junta o dispersa– és sempre una... i única. (OC4: 162)1
No és que Fuster escrigui sempre el mateix llibre –a la manera de Cézanne, que pintava sempre el mateix paisatge: la muntanya de Santa Victòria–, sinó que la seva dicció personal, basada en una manera de fer primordialment assagística, serà la que dominarà en totes les seves produccions textuals.
És d’acord amb aquesta òptica que em disposo a analitzar El País Valenciano. Com ja he indicat en un article introductori anterior (Grau 2014), el propòsit literari és del tot present en la seva guia. Mai no l’amaga. De fet, comprovarem que és al que vol donar preeminència. Ara bé, sap que ha de complir també els propòsits –difusos, de vegades– exigibles a tot bon cicerone: la descripció del territori i de les gents, dels monuments, de les obres d’art... No defuig aquest propòsit de transmissió de coneixement, amb la qual cosa s’estableix, com ja he apuntat una mica més amunt, una espècie de lluita interna entre els dos pols de dicció genèrica: el pol del coneixement científic –geogràfic, pictòric, escultòric, arquitectònic...– i el pol literari –assagístic. La lluita es resol satisfactòriament amb el procés d’hibridació a què m’he referit, en què el compromís de presentació sistemàtica i més o menys documentada de la matèria objecte d’estudi acaba integrat en un procediment de literaturització dominat pels aspectes assagístics propis de l’obra fusteriana, que, segons el meu parer, converteixen El País Valenciano no sols en un referent d’aquest tipus de subgènere que he volgut qualificar de «guia d’autor», sinó en un dels llibres fonamentals en la seva bibliografia.
Per a això, en primer lloc, Fuster incorpora al seu discurs tot un entramat de citacions d’autoritat que li serveixen per a presentar el territori d’una manera indirecta, amb gran càrrega literària. Utilitza les seves lectures per a anar dirigint-nos pels diferents llocs que hem de visitar o per a explicar-nos de la manera més transparent possible –i sobretot més literària, sense academicismes– com hem estat i com som els valencians. Però si les mostres d’erudició poden acabar resultant avorrides i fins i tot pedants en molts textos acadèmics, en Fuster, gràcies a l’ús discursiu que en fa, tenen la funcionalitat contrària: la d’amenitzar el text. Ho aconsegueix, sens dubte, amb una elecció indiscutiblement apropiada de les citacions. En general, Fuster aprofita de cada autor allò que li resulta més idoni per a cada context. De vegades, seran referències mínimes. Altres vegades, per contra, podríem arribar a pensar que l’itinerari seguit en alguna part del llibre ens ha fet passar per un lloc que ha permès a Fuster d’explotar al màxim un autor determinat –penso ara, per exemple, i ho veurem en el moment oportú, en Monòver i Azorín. Ara bé, el treball d’elaboració fet al voltant de les citacions i dels autors és sempre tan meticulós que el lector mai no arribarà a pensar que Fuster en fa un aprofitament injust o innecessari. Ans al contrari, tindrà la sensació que totes les citacions vénen perfectament a tomb.
A més a més, la introducció en la guia dels aspectes tècnics relacionats amb l’art i l’arquitectura, d’una banda, i la informació econòmica, de l’altra, està resolta seguint també la mateixa voluntat amenitzadora. Les informacions tècniques són incorporades allà on resulten necessàries, però la fredor de les dades és contrarestada amb diferents processos de desterminologització, entre els quals destaquen una adjectivació humanitzadora dels termes i, sobretot, una constant ironia.
Tots aquests aspectes de l’obra de Fuster, amb les derivacions que pertoquin, són els que em proposo d’analitzar detingudament en els apartats que vénen tot seguit.
2. ASPECTES TÈCNICS I PARATEXTOS LINGÜÍSTICS
És ben evident que els aspectes paratextuals, tot i ser importants, no són els essencials d’un llibre –per pura definició del terme, de fet. Tanmateix, ens serveixen per a emmarcar-lo i per a algunes coses més –algunes de ben significatives, com ara mateix considerarem. La sobrecoberta –o la coberta, si no té sobrecoberta–, per exemple, és el primer que veiem d’un llibre quan cau a les nostres mans o fins i tot quan encara no l’hem tocat, quan encara en som simples observadors i no n’hem esdevingut ni lectors. En una llibreria, davant una taula amb les darreres novetats editorials, una imatge cridanera ens pot despertar la curiositat. Un bon títol també serà important. I, sens dubte, si coneixem l’autor i és dels que ens agrada, és ben probable que agafem el llibre i el fullegem. En aquesta situació, si encara no ens hem decidit a adquirir el llibre, potser llegirem el text que l’editor haurà disposat en la part posterior de la coberta o en les solapes. L’editor sap que, en aquest text, s’hi juga gran part de les possibilitats que té de vendre un llibre. Ens hi ha d’explicar les virtuts del llibre i també les virtuts de qui l’ha escrit. Ens ha de convèncer que necessàriament aquell llibre ha de formar part de la nostra biblioteca. Al capdavall, l’edició no deixa de ser una activitat comercial més i convèncer el client és primordial. Per això, com a futurs lectors, hem de tenir una mica de prevenció davant els textos de les cobertes i assumir que formen part de l’estratègia comercial. De ben segur, tots ens hem sentit enganyats –defraudats és possiblement un mot més idoni–en llegir un llibre si el que se’ns explica en el text de la coberta no s’adiu del tot amb el que després ens hem trobat a l’interior. Com dic, forma part del joc editorial.
En els casos de llibres incorporats a una col·lecció, com és el que ens ocupa, l’estructura de les sobrecobertes –com l’estructura general del llibre– se sol repetir en tots els que en formen part. Ja hem vist que els llibres de «Guías de España» tenien molta unitat estètica en les sobrecobertes. Totes, excepte la corresponent a la primera edició d’El País Vasco de Baroja, les va dissenyar l’aquarellista Frederic Lloveras. La il·lustració de Lloveras ocupa de manera continuada tota la sobrecoberta excepte les dues solapes, que queden amb un fons blanc sobre el qual es compon, en la solapa inicial, el text descriptiu de la guia en qüestió i, en la solapa posterior, o una breu descripció de guies editades amb anterioritat o, quan el nombre de guies es va fer més gran, una llista amb els títols i els autors de totes les aparegudes. La sobrecoberta d’El País Valenciano també serà de Lloveras i en parlaré en l’apartat final d’aquest capítol, que dedicaré als paratextos gràfics. Aquest és el text que duu El País Valenciano en la solapa inicial:
«Valencia, jardín de flores...» El País Valenciano es una tierra conocida en toda España, y en todo el mundo, por esta frase tópica. Y aunque no puede decirse que esta imagen de Valencia esté faltada de base, no es menos cierto que, referida al conjunto del País Valenciano, resulta parcial e insuficiente. La confusión se produce por la aplicación de la misma palabra –Valencia– a la ciudad y a todo el territorio que se llamó Reino de Valencia.
La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano. Fuster, nacido en Sueca, autor de varios libros de ensayos de capital importancia, es un nuevo y excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana. Su agudeza de percepción y el total conocimiento de su país y de todos sus problemas le convierten en el guía más valioso si se trata de apreciar, por igual, la sugestiva superficie y también las más profundas raíces del País Valenciano. Y, ciertamente, la tarea no era fácil. Se trataba de examinar la diversidad en las costumbres y en el léxico, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo, en el peso que la historia pone a cada paraje, y al mismo tiempo hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo. Este es el gran acierto de este volumen, el más importante que se ha publicado hasta hoy sobre el País Valenciano, y especial mención merecen las ilustraciones, más de 400 fotografías obtenidas especialmente para esta edición, debidas a Ramón Dimas, un mapa general a escala y varios mapas pintorescos.
Com veiem, és la voluntat de superar el tòpic la que remarquen els editors en aquest text, que ja avança, a més a més, algun dels motius de la confusió. Podríem dir que és comprensible que sigui aquest l’aspecte que els editors volen subratllar, perquè és, en certa manera, el que domina tot el El País Valenciano. No sols aquest text de la solapa s’inicia parlant dels tòpics sobre el País Valencià que cal superar, sinó que el llibre mateix començarà amb aquesta òptica. Això, que segurament no hauria de ser cap sorpresa avui, devia copsar en el moment en què va aparèixer la guia de Fuster. D’una banda, perquè la tendència de les guies en general –i no estic parlant ara precisament de les de Destino– és justament la de donar prioritat als tòpics, sobretot si són laudatoris, i accentuarlos. De l’altra banda, perquè els llibres descriptius del territori valencià gairebé sempre havien agafat aquest camí escassament crític. Recordem en aquest sentit –ja ho he apuntat en el capítol I– com Vicenç Rosselló insistia a mostrar-nos el to ditiràmbic que solen tenir les societats sucursalistes en descriure el seu territori. I jo diria que l’apreciació és bàsicament aplicable a totes les societats i molt general entre les guies turístiques.
La segona part del text citat més amunt compleix els objectius promocionals habituals d’un text de solapa de sobrecoberta. Com he assenyalat, presentar-nos l’autor com el més idoni per a dur a terme la tasca encomanada –una tasca que, com sempre, ofereix grans dificultats. La cosa interessant és que, tot i afirmar que Fuster té un «total conocimiento de su país», el que no fan els responsables d’Edicions Destino és el que havien fet en guies anteriors respecte als autors corresponents. Generalment, a més de presentar-nos els autors com a grans coneixedors dels seus països respectius, ens informaven de la bibliografia descriptiva que ja havien publicat –de manera concreta o, senzillament, fent referència a aquest tipus de producció textual. En el cas de Fuster no ho fan per la senzilla raó que El País Valenciano és el primer llibre de prosa turística que publica. Ara bé, la gent de Destino no s’estan d’afirmar que Joan Fuster és un «excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana». El Fuster nascut a Sueca –i Sueca presentada en solitari, sense la referència provincial que podríem esperar en una guia incorporada a una col·lecció d’àmbit espanyol–, el valencià que escriu El País Valenciano, forma part de la cultura catalana i n’és un valor excepcional. Hem de recordar –per si se’ns ha passat per alt– que el text és del 1962. L’impacte que una afirmació com aquesta podia causar en aquell moment devia ser profund. Un impacte, d’altra banda, similar al que malauradament encara avui causa una expressió de catalanitat feta amb aquesta transparència i amb aquesta normalitat. Han passat més de cinquanta anys i sembla que en aquest sentit les coses han canviat ben poc.
No em puc estar de reproduir en aquest context de paratextos fusterians el breu text de la solapa de Nosaltres, els valencians, en què els que apareixem identificats com a catalans som tots els valencians:
Nosaltres, els valencians és el primer intent seriós de presentar –en una sòlida visió de conjunt, densa d’incitacions civils i intel·lectuals– el passat i el present dels homes que viuen entre Morella i Elx. Els valencians hi trobaran suggestius punts de reflexió sobre els temes més vigents de llur actualitat. Per a tots els altres catalans, encara, serà un instrument imprescindible per a comprendre «el cas valencià», que, en definitiva, tan directament els afecta.
Aquest text es reproduirà en totes les reedicions catalanes de Nosaltres, els valencians –en les primeres edicions en la solapa i posteriorment, a partir de la tercera edició, de 1977, quan la coberta s’edita sense solapes, en la part posterior. Només en conec una excepció, molt simptomàtica, d’altra banda: la que va promoure la Generalitat Valenciana el 1992, pocs mesos després del traspàs de l’autor, amb motiu dels trenta anys de la primera edició del llibre i del desè aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia valencià. Aquesta edició, que reprodueix amb total fidelitat l’edició de la col·lecció «El Cangur» d’Edicions 62 –que alhora reprodueix la segona edició, que és la que podem considerar definitiva– duu un preàmbul del llavors president de la Generalitat, Joan Lerma, titulat «La lúcida veu pública», datat el 9 d’octubre de 1992, en què qualifica d’indispensable la figura i l’obra de Joan Fuster. El text esmentat amb la referència a la nostra catalanitat ha desaparegut completament. Tot, com dic, molt significatiu.
L’altre element important del text de la sobrecoberta d’El País Valenciano –que, a més a més, es relaciona amb aquest incís que acabo de fer– és l’explicitació d’un altre dels objectius primordials del llibre de Fuster: «hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo». Com més endavant crec que podré demostrar, aquest aspecte és el que fa connectar El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, dos llibres que sovint han estat presentats com a radicalment diferents però que tenen punts de convergència més que evidents –més enllà de l’obvietat de versar sobre el mateix territori. Fuster mateix, certament, va influir profundament en aquesta percepció divergent. D’una banda, com ja hem vist en la citació anterior –i com insisteix en la introducció al llibre i en el pròleg a la segona edició–, ens presenta Nosaltres, els valencians com el «primer intent seriós» d’analitzar els valencians actuals amb «decisió de futur», a partir d’una revisió del nostre passat feta amb perspectiva històrica, social, econòmica i cultural. Per a això, parteix d’un «apriorisme militant» (NV: 11) que consisteix a deixar clara la seva adscripció nacional. De l’altra banda, afirma que El País Valenciano és un llibre «merament literari» (NV2: 9), una guia «informativa, una mica –molt– apologètica, i, en alguns aspectes, tocada d’efusió» (OC3: 11), és a dir, un llibre neutre, del tot innocent. I no, El País Valenciano, afortunadament, no és tan innocent ni tan neutre com Fuster ens vol fer creure. Reprendré aquesta línia argumental una mica més endavant.
Tornem als paratextos d’El País Valenciano. La sobrecoberta es completa, en la solapa posterior, amb la llista d’obres publicades en la col·lecció «Guías de España» fins al 1962: les dues guies inicials de Josep Pla, seguides de les de Soldevila i Baroja, més Madrid, Galicia i Andalucía, fins a arribar a la que havia aparegut justament abans de la de Fuster, és a dir, Cataluña, de Pla.
La coberta d’El País Valenciano és la característica de la collecció «Guías de España» a partir de 1950: tapa dura folrada amb tela vermella amb una ornamentació daurada dissenyada per Ricard Giralt Miracle. La part frontal de la coberta duu gravat només el títol de la guia emmarcat en una gran caixa de sis línies que s’ajusta a l’alt i a l’ample del llibre. El títol i les línies són impreses en tinta daurada. El llom, més complex, incorpora el títol i l’autor del llibre en tinta daurada sobre una caixa de fons negre i una sèrie de línies i altres motius que combinen la tinta daurada i la negra per ocupar-lo totalment. La part posterior de la coberta apareix totalment neta, sense cap impressió.
El llibre té dues pàgines de cortesia, seguides de la portadella, amb el títol de la col·lecció i el del llibre. En la portada hi ha les dades habituals: autor,2 títol del llibre i peu d’impremta, en aquest cas: «Ediciones Destino - Barcelona». A més a més, se’ns informa que el responsable de les fotografies és Ramon Dimas. La pàgina de crèdits, com en tots els llibres de la col·lecció, dóna detall de les diferents persones que han participat en l’elaboració de la guia. El text concret és el següent:
COLABORADORES DE ESTA OBRA
Véase al final de la obra la relación detallada de la parte fotográfica debida a Ramón Dimas con la colaboración de Archivo Mas y otros fotógrafos. La sobrecubierta es de Federico Lloveras. Los cinco mapas dibujados son de Francisco Fontanals. El mapa general a escala, de Pablo Cots. La ornamentación de la tela, de Ricardo Giralt Miracle. (PV: 6)
Com podem comprovar si repassem la llista de col·laboradors de les altres guies, són els més habituals de la col·lecció. La pàgina de crèdits també ens informa que la primera edició és de setembre de 1962. El dipòsit legal és B. 5107. - 1962 i el número de registre, 114 - 62. D’El País Valenciano, només se’n va fer aquesta primera edició. Cal remarcar, però, que el darrer llibre de la col·lecció que va tenir reedicions va ser precisament Cataluña, el previ a El País Valenciano. Totes les guies posteriors van tenir una única edició.3 El País Valenciano té 528 pàgines.
En la pàgina que segueix la contraportada, hi trobem la dedicatòria del llibre. No caldria parlar-ne si no fos perquè resulta excepcional en el conjunt de l’obra fusteriana. Fuster no és gaire aficionat a fer dedicatòries en els seus llibres. Sense voluntat de ser exhaustiu, m’atreviria a dir que aquest és l’únic llibre que dedica. A tot estirar, trobem dedicatòries individuals d’alguns dels poemes de Terra en la boca (Barcelona, Barcino, 1953) –alguns dels receptors d’aquestes dedicatòries són Josep Iborra, Jaume Bru, Josep Albi, Josep Maria Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Agustí Bartra...4 La dedicatòria d’El País Valenciano és breu, senzilla i directa: «Als meus pares». És una dedicatòria que resulta extremadament personal. D’una banda, pel fet de ser tan excepcional en la seva obra i, de l’altra, perquè està feta en català en un llibre que s’edita en espanyol, la qual cosa reforça la connexió amb la llengua familiar. És clar que Fuster va voler dedicar als pares un llibre sobre el seu país –la relació etimològica entre pàtria i pare és òbvia– en la llengua que compartien. Podríem dir que hi trobem la relació família-llengua-país. És obvi, també, que Fuster no preveia que el llibre pogués resultar tan polèmic. Mai no l’hauria dedicat als pares si hagués sospitat el reguitzell de crítiques i fins i tot d’atacs personals que provocaria. Cal assenyalar que aquesta dedicatòria no s’incorpora a la traducció al català d’El País Valenciano, quan, convertit ja en El País Valencià, formarà part de Viatge pel País Valencià, el tercer volum de les seves obres completes. Potser té a veure amb la decisió d’eliminar la dedicatòria el fet que els pares ja havien mort.5 Potser és el context mateix de l’obra completa el que recomana no incloure-hi dedicatòries. Potser la polèmica suscitada fa decidir a Fuster que els seus pares no quedin relacionats amb aquests fets...
Després de la dedicatòria i precedit per dues fotografies ben tòpiques de l’horta valenciana –barraca inclosa– Fuster inicia ja el text pròpiament dit d’El País Valenciano. El primer capítol és la «Introducción general». En teoria, podríem considerar que les introduccions, els pròlegs, etc., formen part dels elements paratextuals d’un llibre. En aquest cas –ho veurem en l’apartat següent–, la introducció és una part més que substancial d’El País Valenciano i, per tant, no pot tenir la consideració de paratext.
Acabat el cos principal del llibre, s’hi incorporen una sèrie de paratextos finals. En primer lloc, un complet i ben útil «Índice de nombres», pàgines 505-518, que inclou topònims i antropònims –els primers, en lletra rodona; els segons, en versaleta– amb indicació de la pàgina del llibre en què apareixen. Tot seguit, en la pàgina 519, hi ha una llista de fotògrafs de la guia. En aquest apartat se’ns informa que la majoria de fotografies són de Ramón Dimas i se’ns diu de manera concreta quines fotografies són d’altres col·laboradors i en quines pàgines es troben. Els altres fotògrafs, amb el nombre de fotografies que cadascun aporta a la guia entre parèntesis, són els següents: Arxiu Mas (48), Finezas (9), Català-Roca (7), Espinàs (3), Foto Palacio (3), Foto Institut del Teatre (2), Foto Pic (1), Sanchis (1). Cal assenyalar que hi ha alguns errors en la indicació de la pàgina en què es troba cada fotografia. La resta de fotografies, fins a un nombre total de 383, corresponen al reportatge de Ramon Dimas. Deixaré l’anàlisi de les fotografies que acompanyen El País Valenciano per a l’apartat final d’aquest capítol, que dedicaré específicament als paratextos gràfics.
A continuació, pàgines 521-524, hi ha un «Índice de ilustraciones» amb tots els peus de fotografia i el nombre de la pàgina en què es troben, agrupades per cadascun dels capítols de la guia, és a dir, la «Introducción general» i els diferents itineraris. El llibre acaba amb un «Índice de materias» o índex general, pàgines 525-527, i el colofó següent, compost en versaleta, en la pàgina 528:
ESTE LIBRO SE ACABÓ DE IMPRIMIR EL 30 DE SEPTIEMBRE DE 1962; EL TEXTO, EN LA CASA DE AGUSTÍN NÚÑEZ, IMPRESOR, CALLE PARÍS, 208, BARCELONA; LAS ILUSTRACIONES EN HUECOGRABADO Y LA SOBRECUBIERTA, EN LOS TALLERES DE HERACLIO FOURNIER, S. A., VITORIA;
LOS MAPAS, EN TIPOGRAFÍA ARS, BARCELONA.
De tot aquest aparat paratextual, l’únic que es mantindrà en la traducció catalana publicada per Edicions 62 serà l’índex general. Com he dit, en desapareix la dedicatòria, però també les fotografies –i, consegüentment, els peus de fotografia–, l’índex de noms i el colofó.
3. LA «INTRODUCCIÓN GENERAL»
La guia de Joan Fuster, tot i tenir, com acabem de veure, una introducció general, no té realment un pròleg, o una introducció al llibre, com solem trobar en la major part dels seus llibres i com trobem en altres guies de la col·lecció «Guías de España». Em refereixo, és clar, a aquella mena d’introducció –pot presentar-se sota diferents etiquetes: pròleg, prefaci, preàmbul, mots preliminars, advertiment, nota introductòria, introducció...– en què es justifica el llibre, en què se n’expliquen els motius i les intencions, en què se’ns parla dels responsables de l’encàrrec o dels impulsos que han dut l’autor a escriure’l.
Si ens circumscrivim al context immediat de la col·lecció, podríem dir que més de la meitat de les guies tenen pròlegs d’aquest tipus. En aquests pròlegs trobem diferents línies argumentals. La majoria dels autors ens parlen de l’encàrrec i de la tipologia a què s’adscriu la seva guia. Hi especifiquen, més d’una vegada, si són de l’estil de les Baedeker i les Michelin o no –no ho solen ser, de fet.
Com dic, però, la guia de Fuster no té aquest tipus de pròleg, tot i que el de Sueca és molt partidari dels pròlegs explicatius. Ja sia perquè provenen de publicacions independents anteriors, perquè són notes del seu dietari, perquè són el resultat d’aplegar papers, perquè són un encàrrec, perquè..., el cas és que gairebé tots els seus llibres tenen uns mots preliminars en què ens n’explica el perquè. El País Valenciano no té aquest tipus de pròleg i cal insistir-hi, atès que, vist amb perspectiva, potser és dels que més l’hauria necessitat. Crec que si no en té és potser per la mateixa raó per la qual Fuster va dedicar el llibre als seus pares: veia El País Valenciano gairebé exclusivament com una guia i, per tant, el considerava del tot innocent, amb la qual cosa no pensava que necessités cap element preliminar explicatiu. «El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits “maliciosos”», afirmarà (OC3: 11). La guia, però –ja ho he comentat–, no era tan innocent com ell –potser innocentment– pensava.
Veurem més endavant que part de la informació estrictament paratextual que podríem haver trobat en un pròleg d’aquest tipus a El País Valenciano, la trobarem en la introducció a Viatge pel País Valencià. Òbviament, passada gairebé una dècada des que El País Valenciano es publica per primera vegada, Fuster pot reflexionar sobre els aspectes a què m’he referit. És cert, però, que aquest pròleg se centra més a analitzar la recepció que l’obra va tenir i a mostrar les estratègies discursives de la recontextualització que representa la traducció.
Dit tot això, centrem-nos en la «Introducción general» d’El País Valenciano. Insisteixo: aquesta introducció és ja una introducció al país. És una part substancial d’El País Valenciano –l’essencial, m’atreviria a afirmar–, i no sols per l’extensió. Ocupa de la pàgina 9 a la pàgina 114, és a dir, una mica més d’una cinquena part del llibre. La sensació general que es té en llegir-la és que, temàticament, recorda molt l’altre gran llibre de Joan Fuster del 1962, Nosaltres, els valencians, que ja he anat esmentant. I, també, l’opuscle Qüestió de noms, publicat el mateix any. Ho veurem ara mateix, però podríem concloure que la introducció d’El País Valenciano és com l’alter ego de Nosaltres, els valencians però en versió, diguem-ne, més relaxada, més literària. Tots tres textos –els dos llibres redactats en català i la «Introducción general» d’El País Valenciano– tenen com a tema central l’anàlisi de la nostra identitat nacional. És en aquest sentit temàtic que El País Valenciano perdrà tota la innocència i prendrà, per a alguns, els matisos «maliciosos» que Fuster afirmava voler evitar. Ferran Archilés (2012) ha aplicat el punt de vista de l’historiador a l’anàlisi d’aquests llibres. Especialment interessant resulta el capítol «El País Valenciano: la “psicologia col·lectiva” d’un poble a mig fer» (pp. 103-132), al qual remeto com a complement al que jo tractaré des de l’òptica de l’anàlisi del discurs.
La «Introducción general» d’El País Valenciano es divideix en cinc apartats, que tenen una llargada bastant equilibrada: «La tierra», «La historia», «La gente», «La vida» i «La riqueza». El grau de coherència entre aquests apartats és altíssim. De fet, la coherència textual, amb referències internes contínues, és un dels trets més característics del discurs fusterià, tant a nivell microtextual com a nivell macrotextual o fins i tot intertextual –si apliquem aquest darrer concepte a la relació entre diferents llibres fusterians–, com comprovarem una mica més endavant.
3.1 «La tierra»
El primer apartat de la «Introducción general» d’El País Valenciano, «La tierra», s’inicia amb la referència als tòpics tradicionalment emprats en la descripció del territori valencià, com ja he comentat unes pàgines més amunt. Després de citar Cabanilles com a autoritat per a donar suport al seu punt de vista –tractaré les citacions d’El País Valenciano, de manera detallada i conjunta, amb posterioritat–, Fuster explota la identificació de la geografia valenciana amb la fertilitat absoluta. Concentra totes les manifestacions laudatòries en l’expressió «Valencia, jardín de flores...». Ara bé, tampoc no diu que sigui una percepció errònia de València, sinó que el que resulta inconvenient és aplicar l’expressió al conjunt del territori. I tot d’una fa la primera connexió amb referents històrics per explicar la «confusión que encierra el tópico» (PV: 10). La confusió, segons Fuster, es genera en l’ambigüitat que aporta el topònim València –i el gentilici que se’n deriva– pel fet que tant la ciutat com el regne reben el mateix nom:
Reino de Valencia se llamaba ya parte de esta región, en tiempo de los árabes, y reino de Valencia le confirmó, cuando la Conquista, Jaime I de Cataluña-Aragón. Valencia a secas, pues, valía igualmente para la ciudad y para el país, y se comprende que los prestigios sensuales y económicos de aquélla y de sus contornos, su carácter y sus claves, pudieran extenderse como propios de la totalidad de éste. (PV: 10)
El lector atent d’aquest passatge d’El País Valenciano de ben segur pensarà de seguida en el fragment següent de Nosaltres, els valencians:
Les temptatives habituals, en aquest domini, han pecat de parcials: han coincidit a declarar «característiques» de tot el país trets que només són específics d’unes poques comarques. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta –alegria, barroquisme, opulència vegetal–, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne. (NV: 30)
En una nova mostra de connexió entre tots dos llibres, podem comprovar com el significat d’aquests textos és pràcticament idèntic. Ara bé, la modalització genèrica és bastant diferent. El to literari del primer desapareix per esdevenir una prosa que podríem qualificar d’acadèmica en el segon. En el text d’El País Valenciano, hi trobem elements que l’aproximen a una certa oralitat, una oralitat que el lector només acceptaria en un determinat tipus de text literari: «cuando la Conquista», «Valencia a secas», «pues». Tot això, desapareix en el segon fragment citat, que té un to molt més neutre. I cal considerar, a més a més, que el fet d’emprar-hi l’espanyol o el català no és el que domina la modalització. Fóra convenient recordar que més d’una vegada Fuster va descriure la diferència d’estil entre les dues llengües que emprava afirmant que, quan escrivia en espanyol, ho feia amb vestit i corbata, però que es quedava en mànigues de camisa quan escrivia en català. Sintetitzant molt la qüestió, podríem dir que en general el seu espanyol és molt més retòric que no pas el seu català. En aquest cas, però, si en algun dels dos fragments duu corbata, és, sens dubte, en el segon. És més el context genèric que no pas la tria de llengua el que domina la modalització. Caldrà concloure que és el to «merament literari» d’El País Valenciano el que facilita que la dicció fusteriana tendeixi de manera natural cap a l’assaig. És cert, però, que aquesta idea de presentar-se «en mànigues de camisa» ja havia estat aprofitada en un altre sentit, i no precisament en aquest de la tria lingüística, sinó justament en el que relaciona Fuster amb el seu gènere predilecte: l’assaig. En analitzar el jo discursiu en la dicció fusteriana, Vicent Salvador (1994: 66) afirma:
Però ara m’interessa destacar-ne només l’exhibició del jo: un jo que és esborrat en el cas d’altres tipus de discurs, semblants al de l’assaig però ocultadors del procés subjectiu on l’escriptor delibera entre bastidors. El discurs didàctic, per exemple, no es pot permetre la mostració dels dubtes, de la sotsobra de l’autor, de les seues contradiccions: ha d’aparèixer monolític. L’assagista, en canvi, que es presenta davant del lector «en mànegues de camisa», posa sobre la taula pública una confessió.
El jo fusterià també és del tot present –insistent, diria jo– en El País Valenciano, i això que podríem concloure que el discurs associat a la guia turística podria tenir en alguns moments determinades característiques pròpies del discurs didàctic: en la descripció geogràfica, per exemple, del tot imprescindible. Tanmateix, no és el moment de prendre aquesta derivació.
Estàvem analitzant la confusió associada al topònim València. Doncs bé, Fuster, en haver-la mostrada i explicada des del punt de vista històric, proposa al seu lector un pacte:
Nosotros –yo, y el lector conmigo– nos defenderemos, desde un principio, de la anfibología y de sus incómodas consecuencias. (PV: 10)
El pacte, que en certa manera no s’arriba a explicitar, és denominar «País Valenciano» el territori que està descrivint.6 En aquesta darrera citació hi ha un altre element primordial i definitori –també insistent– d’El País Valenciano i del conjunt de la prosa fusteriana: la presència del lector. Analitzaré aquesta presència, així mateix, més endavant.
Resolta la problemàtica terminològica, Fuster entra en la descripció de la «tierra» i, per tant, en el terreny de la geografia física, marcada principalment per la dualitat costa i muntanya, horta i secà. Una dualitat que desembocarà, sobretot per l’efecte del repoblament posterior a la conquesta, en una dualitat humana tan intensa que el que Fuster considera difícil és trobar-hi la unitat o, més concretament, la causa que hi dóna unitat, la raó que ens converteix en poble, en un poble.
La descripció que trobem en el parell de paràgrafs que dedica a explicar la dualitat geogràfica que acabo d’esmentar és bastant superficial, si la comparem, per exemple, amb la detalladíssima descripció que fa Josep Pla en la seva Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de la geologia de les diferents illes balears. En tot moment, la descripció fusteriana està mancada de dades geogràfiques concretes, que sí que trobàvem en Pla. Una primera explicació, ens l’ofereix Josep Iborra:
Són poques les pàgines de Fuster que tenen un caràcter purament narratiu o descriptiu. Paisatges, per exemple, n’hi ha ben pocs. No es presten com a tals, a l’«examen»; tampoc no li interessen personalment. No perquè hi siga insensible –ell se’n defensa–, sinó perquè no se sent inclinat a aquesta mena d’efusions: «un panorama de muntanyes, de prats, d’hortes delicades, d’erms austers, deixa d’atraure’m, un cop l’he vist. La contemplació morosa d’un fragment de geografia no entra en les meves aptituds» (OC2, 356-357). En canvi, el tempta més «la inspecció d’una ciutat, d’un lloc qualsevol on la mà d’obra hagi intervingut: la presència de l’home, històrica o actual. De la Natura, a tot estirar, prefereixo els camps conreats» (OC2, 357).
Són, doncs, els «paisatges» que ha vist Josep Pla els que li interessen més. Com a escriptor, però, no se n’ha ocupat. Una obra com El País Valencià que, pel seu caràcter de guia turística, l’hi obligava, és molt eixuta i expeditiva a l’hora de parlar-nos dels paisatges del país. Mai no s’hi para per fer-ne literatura: es limita a informar el lector, amb quatre ratlles, del tipus de geografia que trobarà en un determinat itinerari del viatge... Quan un «paisatge» entra en una pàgina seua, ho fa mogut no per l’interès de l’espectacle que té davant els ulls, sinó per algun fet social que s’hi interposa. (2012a: 94)
Com veiem, Iborra posa èmfasi en la preferència de Fuster pel paisatge humanitzat i el fa coincidir en aquesta preferència amb Josep Pla, com ja havíem observat en el capítol anterior. Ara bé, si bé és cert que tots dos, Pla i Fuster, coincideixen a donar prioritat màxima al paisatge humanitzat, també és cert que el nivell de sensibilitat respecte al paisatge és molt menor en Fuster que en Pla. Dit d’una altra manera, la capacitat que té Fuster perquè el paisatge l’impressioni és ben minsa, com remarca Iborra. Per això Pla dedica pàgines i pàgines, llibres i llibres, al paisatge i Fuster, en canvi, només hi dedica aquells llibres –també alguns articles o alguns fullets– que li arriben en forma d’encàrrec «pro pane lucrando». En aquest sentit, el terme landmark, que Eliseu Carbonell (2007) associa tan intensament a Josep Pla, difícilment seria aplicable a Fuster. Per a Fuster en cap moment no serà el territori –vist en conjunt o individualitzat com a diferents landmarks– el que definirà el poble, el que ens donarà identitat cultural i nacional, sinó, com una mica més endavant veurem, la llengua. La llengua o, expressat en uns altres paràmetres que parteixen de posicions més aviat històriques que no pas filològiques, l’estirp –un terme que també trobem, amb relativa profusió, en les guies de Pla, sobretot en la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, on el fa servir per mostrar la catalanitat dels balears.
El que segurament pot resultar, d’entrada, una mica colpidor en el context que estudiem és que Iborra afirmi que Fuster «mai no s’hi para [en els paisatges] per fer-ne literatura». De fet, jo diria que l’únic que el motiva d’un paisatge és precisament fer-ne literatura, sempre que no entenguem aquesta creació literària en termes de creació lírica. No debades, com ja hem vist, Fuster insisteix a definir El País Valenciano com un llibre «merament literari» en el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians i en la introducció de Viatge pel País Valencià. Però és que, a més a més, en El País Valenciano mateix també fa servir la mateixa expressió, a manera de declaració de principis, quan, ja ben avançat el llibre, justifica el retorn a la Ribera del Xúquer per parlar-nos de «lo mejor y más pletórico del paisaje naranjero», després d’haver-nos fet visitar Xàtiva, Gandia i l’Albufera:
También en este caso quiero subrayar el alcance meramente literario de mis recorridos. Al turista real le convendría, sin duda, desglosarlo en etapas y sobre todo, mapa en mano, buscarse atajos distintos y paradas más cómodas. (PV: 365-366)
És ben cert, tanmateix, que el lirisme que trobem en bastants passatges de Pla, no el trobarem habitualment en Fuster. I quan el trobarem, no serà tan intens. Menys habitual encara és el to narratiu, que també apareix de tant en tant en les guies de l’empordanès. Els records i les anècdotes personals són pràcticament inexistents en l’obra de descripció del territori de Joan Fuster. A tot estirar, en veurem en algun fragment de L’Albufera de València, i també administrats en dosis molt petites, amb comptagotes. Fixem-nos com, de fet, la seva manera de descriure el territori és del tot literària, no en el sentit de fer-ne una descripció literaturitzada –lírica o no– sinó en el sentit d’emprar la literatura, els referents literaris, per a introduir-nos els diferents territoris. Potser, ben mirat, és en aquest sentit que cal entendre l’expressió d’Iborra i, per tant, cal estar-hi del tot d’acord. En el cas concret de l’apartat «La tierra» els referents literaris de Fuster són Blasco Ibáñez, Azorín i Gabriel Miró, en el que serà un avançament dels tres autors que resultaran fonamentals en El País Valenciano, i, també, Gaspar Escolano, que és qui hi ha darrere el «viejo cronista»:
Quien se propusiese, por ejemplo, recorrer el País Valenciano con el solo prejuicio de una lectura de Blasco Ibáñez, la desproporcionada presencia del monte y de la aridez le chocaría hasta un extremo de estupor. Azorín y Gabriel Miró le ayudarían a corregir y a ampliar su viático literario; pero con todo, y en este sentido, aún se quedaría corto. El suelo valenciano, en efecto, «está tiranizado de infinitas cordilleras de montañas», como decía un viejo cronista. Una mera ojeada a un buen mapa, sin más, nos informará de ello. La faja costera, lugar de vega y de marjales, que únicamente en el extremo meridional se interna para enlazar con el llano de Murcia, es sólo una porción angosta, insignificante en tamaño. El resto se queda en una compleja trama de sierras, valles, picos, muelas, barrancadas, que se encrespa, enmaraña y decae a cada paso. (PV: 10-12)
Com veiem, de descripció física, n’hi ha ben poca. I de dades tècniques concretes, cap ni una, contràriament al que sovint trobem en Josep Pla o en altres autors de la col·lecció «Guías de España»: altura de muntanyes, coordenades geogràfiques amb detall de graus, minuts i segons de les ciutats descrites, cabal de rius, règim pluviomètric, temperatures en les diferents èpoques de l’any... A més a més, de seguida Fuster abandonarà la referència als elements de geografia física per passar als estrictament humans –tampoc no m’atreviria a dir-ne de geografia humana–, que, com ja he indicat, continuaran presentant dualitat entre la costa i l’interior. Serà sobre aquests elements que Fuster basarà la unitat dels valencians com a poble:
Me convendría dejar insistido el hecho de esa configuración física desigual y heterogénea: el mapa y los itinerarios que cubriremos luego lo harán por mí y con mejor puntualidad. Añadiré en seguida, que paralela a ella, y hasta dependiente de ella, se nos impondrá continuamente una u otra especie de diversidad, a lo largo de nuestros caminos. Diversidad en las costumbres y en la manera de las gentes, en su léxico y en su acento, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo y del juego, en las medidas de la producción, en el peso que la historia pone a cada paraje: en todo. Tanto, que, si bien se mira, lo más difícil para quien intenta una interpretación comprensiva del País Valenciano –sea de la índole que sea–es hallar la profunda razón que le da unidad. Entre Elche con sus palmeras arriesgadas, Morella gótica y adusta, y la Sueca del húmedo arrozal, pongamos por caso, parece que apenas hay nada en común, ni en la estampa ni en el estilo de vida. Hablan, cierto, la misma lengua –aquí la llamamos valenciana– y por esta raíz se hermanan e identifican. El contraste ya no tiene siquiera ese atenuante, cuando se trata de una Orihuela casi murciana, de un Segorbe casi aragonés, de una Ayora casi castellana. (PV: 12)
I, molt a la manera de l’«Eppur si muove» de Galileu, Fuster continua amb un «Y, sin embargo, la unidad existe: o, si se quiere, mejor que unidad, personalidad». Una personalitat marcada per l’«orla marítima», pel Mediterrani –tot i que Fuster situa aquesta referència més aviat en l’espai dels tòpics o, com diu, de les «frases bonitas» que qualifiquen la nostra mar de «mítica, heroica y liberal»– i, per damunt de tot això, per l’estirp catalana, que en resulta, finalment, l’element substancial i vertebrador:
la influencia, en el linaje, en los hábitos y en la mentalidad, de la población catalana venida con la Reconquista. Lo valenciano –testimonios: la bandera y la cultura, el idioma y la vocación– no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, en las riberas del Seno Sucronense. (PV: 12)
Si comparem aquest breu fragment, altament carregat de contingut, amb Nosaltres, els valencians, no podrem deixar de concloure que, novament, tots dos llibres se situen en els mateixos paràmetres temàtics, fins i tot pel que fa a la terminologia emprada, com, d’altra banda, resultaria del tot esperable. Veiem-ho. Fuster estructura Nosaltres, els valencians en tres grans blocs, precedits per una «Introducció»: «Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes». Cadascun d’aquests blocs tindrà quatre capítols, que es dividiran en diferents seccions. Doncs bé, el capítol I del primer bloc es titula, molt descriptivament, «Anatomia d’un llinatge», i de llinatge ens està parlant en el fragment esmentat d’El País Valenciano. No voldria passar per alt, a més a més, la presència en aquest fragment citat d’El País Valenciano de l’adjectiu «reblandecido» associat a «lo catalán asentado», és a dir, a «lo valenciano». «Poble ajustadís» –en referència explícita a uns mots d’Eiximenis– serà el títol d’una de les parts del capítol I de la primera part de Nosaltres, els valencians. Una nova coincidència entre tots dos llibres i una mostra, em sembla, que en això Fuster tendeix a caure en un dels tòpics que amb tanta fermesa sol rebutjar: aquell que identifica els valencians com a poble tou. De fet, la idea resulta gairebé nuclear quan Fuster explica l’evolució històrica dels valencians com a poble sotmès. La repeteix en El País Valenciano una mica més endavant en parlar de «La gente» i ja l’havia avançada, amb més profunditat en l’anàlisi, en Nosaltres, els valencians. Cito seguint la cronologia de l’edició dels llibres. En primer lloc, heus ací el fragment de Nosaltres, els valencians:
Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos.
«La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comteduc d’Olivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» que els súbdits del Principat i del regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: «...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. «Blandos», «muelles», «molls» –«molls i folls», deia amargament l’indígena–: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. (NV: 9-10)
Podem comparar el fragment anterior amb el següent, que procedeix, com apuntava, d’El País Valenciano:
A veces, los forasteros han creído adivinar nuestro fallo íntimo y nos han dado su dictamen: «Sois un pueblo femenino»; «sois un pueblo vencido». Quizá tenemos algo de la pasividad abierta de la mujer; quizá estamos acostumbrados, demasiado acostumbrados a nuestro lugar subalterno, con una pizca de resentimiento y una buena dosis de resignación. Lo cierto es que vivimos sin ánimo y sin armazón, un poco desmoronados, apenas sabiéndonos pueblo entre los otros pueblos... [...] Escolano, un ameno historiador del XVII, sostenía que el carácter de los valencianos es consecuencia de una mezcla de «la saturnina melancolía de sus progenitores y vecinos los catalanes con lo dulce del país de que gozan». Lo catalán, al llamarse valenciano, pierde aristas y envaramiento, se ensancha y afabiliza, ríe con nuevas picardías. Hasta la lengua cobra otra suavidad: «con ser la mesma que la catalana», añade Escolano, «se ha quedado ésta montaraz y malsonante, y la valenciana ha pasado a cortesana y gentil». Sería una bobada ponerse a discernir superioridades, como hace el historiador. En el fondo, en estas trasmutaciones no hay ganancia sin detrimento: lo catalán, convertido en valenciano, quizá cuenta con virtudes aumentadas, pero también decae en potencia y en tesón. (PV: 42-46)
Com ja insinuava anteriorment, el discurs fusterià –com a discurs marcat per l’atractor assagístic– sol mostrar unes línies argumentatives que no sempre tenen una continuïtat del tot fixada, del tot preestablerta. I això, que dit així, pot semblar negatiu, és un altre dels grans atractius de la seva prosa. En aquest sentit, els textos més assagístics de Fuster poden arribar a presentar una estructura tan pròxima a la manera impulsiva en què sovint reflexionem els humans que més d’un psicòleg els podria exhibir com un exemple de funcionament multidireccional del nostre cervell. Per això, de vegades, en un text assagístic pur, Fuster és capaç de fer-nos veure el mateix fenomen des de dos punts de vista oposats i estar d’acord amb tots dos o, com més sovint passa, amb cap dels dos completament. Moltes vegades, en l’assaig fusterià resultarà més important la reflexió des de diferents òptiques que les conclusions a què podem arribar. És per això que, de la mateixa manera que els dubtes epistemològics de Fuster poden aparèixer en alguns moments d’El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians –pocs, per la pragmàtica del gènere a què pertanyen, però no per això del tot impossibles–, en la progressió temàtica que ens presenta, de vegades obre línies que no acaba de tancar per reprendre-les a posteriori després d’haver fet una digressió que pot haver dut el text cap a espais de reflexió més aviat col·laterals. En el cas concret de l’apartat «La tierra», després d’haver abandonat la descripció física del territori valencià per passar a presentar-nos l’estirp catalana com a base de la nostra unitat com a poble, reprèn el camí de parlar, ara amb una mica de concreció –tampoc no excessiva– de la geografia valenciana. Cal, però, fer aquesta afirmació amb molta prevenció. Aquesta part de l’apartat analitza la geografia valenciana sobre la base de la presència o no d’aigua i sobre la manera en què els valencians l’hem gestionada. Hi ha, per tant, una nova humanització de la descripció –en el sentit de retornar a la geografia humana, emprant aquest terme amb els mateixos dubtes que he expressat abans.
La segona part de «La tierra» –indicada per un senzill doble espai respecte al paràgraf anterior; les quatre parts d’aquest apartat, com les parts de tots els apartats de la introducció, estan indicades de la mateixa manera– comença justament reprenent la idea de «poble», relacionat amb la terra en què viu. La terra és vista ara com a mitjà de producció i analitzada des d’aquest punt de vista. «La tierra», per tant, començarà a prendre matisos econòmics que relacionaran aquest apartat amb el darrer de la introducció: «La riqueza». En el paràgraf introductori d’aquest subapartat, Fuster –amb una demostració que també és capaç de fer confluir diferents elements analítics per sintetitzar el seu discurs– hi concentra la descripció del sòl, la nostra situació climàtica, el règim pluviomètric i els cursos fluvials. Tot això, amanit amb una citació d’«un monarca medieval», amb referència tàcita a Jaume II d’Aragó:7
Un pueblo, pues, y una tierra para vivir. Para vivir y, además, de la que vivir. Pero no se crea que se ofrezca particularmente propicia. Dejando a parte el mucho monte y la rasa paramera, resulta que, pese a las apariencias, ni las mismas extensiones bajas –el dintorno glorioso del Este– poseen una condición intrínseca favorable a la prosperidad de la agricultura: suelos rojos, la mayoría, no avaros, aunque sí pobres. Únase a ello el estar situada en el área climática del Mediterráneo, cálida y de cielos nítidos, lo cual, si le asegura bondades para invernar las personas pudientes –por la «mirabilis aeris temperantia» la recomendaba un monarca medieval–, también la somete a padecer una dura y permanente escasez de lluvias. El País Valenciano pertenece a la Iberia Seca de los geógrafos: en alguna comarca alicantina, la media pluviométrica es, a menudo, inferior a la de ciertas regiones del Sahara. Sólo los ríos abren una esperanza, y ellos tampoco traen un caudal de excepción. (PV: 12-14)
Veiem com en aquest paràgraf Fuster comença a introduir, podríem dir que tímidament, terminologia tècnica, però sempre amenitzada per comparacions o per citacions que fan que les dades no resultin un entrebanc en la lectura «merament literària» de la seva guia. En aquest cas concret trobem, a banda de la citació de Jaume II, la referència inconcreta a «los geógrafos» i la comparació del règim pluviomètric d’alguna comarca alacantina amb el del Sàhara –cal recordar que per al lector espanyol del 1962 aquesta referència havia de resultar molt pròxima, atès que el Sàhara va estar sota domini colonial espanyol fins a l’any 1976; des del 1958, de fet, el Sàhara Espanyol tenia consideració de província. Tornaré sobre els aspectes terminològics més endavant.
I, com deia, l’aigua. Sempre l’aigua –l’aigua per a reg. L’escassetat d’aigua ha provocat que els valencians hagin hagut de treballar intensament per poder tenir una agricultura altament productiva, i Fuster reivindica i lloa la figura del llaurador –empra el terme llaurador en cursiva; ni labrador, ni agricultor, sinó el catalanisme llaurador. La cosa interessant no és només aquesta reivindicació de l’esforç dels llauradors valencians, sinó la manera en què la presenta. Fuster, en una demostració d’erudició innegable, però alhora, sense fer-ne ostentació, fa referència a l’historiador britànic Arnold J. Toynbee (1889-1975). Toynbee –a qui no hauríem de confondre amb el seu oncle economista, amb qui comparteix el primer nom de pila– és sobretot conegut per la seva obra A Study of History, publicada en dotze volums entre 1934 i 1961, que es presenta com una visió sistemàtica i unificadora de la història de la humanitat, a partir de l’anàlisi de les diferents civilitzacions. Diu Fuster:
Lo que la naturaleza no daba ni da de sí, los hombres tuvieron y tienen que crearlo. Terreno mediocre –inclúyase, encima, la línea de marismas litorales– y sequedad del ambiente fueron un desafío, y valga la palabra de Toynbee, que los sucesivos pobladores de estos sitios supieron aceptar siempre como un estímulo. (PV: 14)
Certament, Toynbee afirma que les civilitzacions són el resultat de la resposta d’un grup humà als desafiaments, sien naturals sien socials, que representen un estímul per a l’avenç. En aquest cas, el desafiament és la manca d’aigua; la resposta, el nostre sistema de regs, amb el qual els llauradors han aconseguit transformar el territori per convertir-lo en productiu, o en més productiu. Això, segons Fuster, ha situat alguns dels nostres conreus –«los cítricos y el arroz, por citar los importantes» (PV: 15)– en uns nivells de producció capdavanters al món. Fuster aprofita tota aquesta reflexió sobre l’aigua per fer noves referències històriques i presentar-ne les diferents regulacions: les comunitats de regants, el Tribunal de les Aigües, el Tribunal de la Taula de Borriana...
Cal remarcar que el mar –i amb el mar, la costa–, té poc interès per a Fuster. Aquesta és una de les grans diferències de percepció del territori respecte a Josep Pla. L’empordanès mostra un interès especial pel mar i per la navegació. Podríem dir, però, que Fuster en aquest sentit no fa res més que actuar com un valencià més:
El agua, la deseada, obsesionante, necesaria agua, es, para los valencianos, el riego: única y exclusivamente el riego. En la actualidad, pasó al olvido la otra: el mar aventurero de los siglos forales, ruta de almogávares y de humanistas, se resigna por ahora a la modesta navegación pesquera o comercial, y a ser la playa amistosa de los grandes y pequeños Sorollas. El valenciano –clama, de vez en cuando, algún doctrino nostálgico– vive de espaldas al mar. (PV: 14)
Fuster tanca el tema de l’aigua amb una nova referència a Blasco Ibáñez, que li serveix per a mostrar que, malgrat la regulació i els tribunals, els conflictes que històricament ha generat l’aigua –la manca d’aigua– també poden acabar amb «el escopetazo alevoso» (PV: 18).
El subapartat següent de «La tierra» és dedicat, bàsicament, a oferir dades estadístiques, tot i que, com ja he comentat, sense aclaparar el lector: la transformació de l’Albufera de València, que passa d’ocupar unes catorze mil hectàrees al principi del segle XIX a les tres mil d’un segle més tard; la diferència de densitat de població entre la costa i l’interior –la densitat de població és de les dades més concretes que ens ofereix en tota la introducció i, malgrat això, són dades aproximades–; la poca presència de nuclis urbans d’estructura industrial –amb l’excepció d’Alcoi, una ciutat per la qual, com veurem, Fuster mostra una especial predilecció...
Finalment, en els paràgrafs amb què conclou aquest apartat, Fuster reprèn la referència inicial als tòpics. De fet, sense haver-ne fet una anàlisi amb profunditat, m’atreviria a dir que molts dels seus textos, sobretot els més periodístics, tendeixen a presentar aquesta estructura circular, tan útil per a presentar els fets i lligar-los perfectament amb les conclusions, després d’haver dedicat el cos principal a analitzar-los. Podríem considerar, a més a més, que aquests paràgrafs finals són l’element més paratextual de tota la introducció i que, en certa manera, podrien haver estat aquell pròleg preliminar de què parlava al principi:
