Читать книгу El dit sobre el mapa - Daniel Pérez i Grau - Страница 9

I.

Discurs i turisme

Òbviament, per a conèixer qualsevol aspecte de la nostra realitat cal, en primer lloc, descriure’l. En aquest sentit, si pensem en la descripció del territori, en la descripció d’un territori, el mot que ens ve a la ment automàticament és geografia. En termes lèxics és el que millor s’hi ajusta. Ara bé, no sols des de la geografia estricta es pot descriure el territori. També amb la literatura hi podem fer aproximacions, unes aproximacions que, a alguns, ens poden resultar fins i tot més atractives. De fet, si mirem enrere, la geografia no sempre ha estat una disciplina basada en l’estudi racional i el coneixement científic que és avui dia. Ans al contrari, durant segles ha mostrat respecte a la literatura un nivell de permeabilitat força intens. Certament, podríem dir el mateix de la història i d’algunes altres disciplines: una mirada als clàssics grecs i llatins, i als àrabs i..., ens pot confirmar aquesta apreciació.

La descripció del territori s’ha fet, molt sovint, amb voluntat apologètica, amb la intenció de lloar les bondats d’un territori més que no pas de descriure’l amb un mínim d’objectivitat. En aquest sentit, el nostre àmbit territorial més privatiu –el jardí de flors, la millor terra del món– no n’ha estat una excepció. Una mostra ben exhaustiva en pot ser el reguitzell de tòpics ditiràmbics que recull Vicenç M. Rosselló i Verger en la primera part del capítol inicial de la seva Geografia del País Valencià, que clou amb els mots següents:

Veritats i exageracions, silencis i mancances, transposicions i mites, tot mesclat, forneixen aquesta laus Valentiae que, massa sovint, encara és la frèvola base d’un patriotisme estret del que hem maldat per eixir. (Rosselló 1995a: 26)

Fuster sí que hi malda en la seva producció textual relativa a la descripció del territori valencià. L’objectiu declarat és, justament, una lluita contínua contra els tòpics, malgrat que els contextos editorials tan propicis a la lloança ditiràmbica en què sol publicar aquesta mena de text fan que, de tant en tant, no pugui –o no vulgui– defugir del tot els llocs comuns. Ho farà, en general, amb la ironia que caracteritza la seva obra. De fet, aquesta voluntat de defugir el tòpic és la que remarca ja des dels elements paratextuals més preliminars d’El País Valenciano, en les dues versions lingüístiques. La sobrecoberta de l’edició original, en espanyol, de 1962, diu, justament després d’arrencar amb el tan freqüentat «Valencia, jardín de flores...»:

La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano.

I la sobrecoberta de Viatge pel País Valencià, que correspon al volum tercer de l’obra completa (1971), on s’incorpora com a element principal la traducció catalana d’El País Valenciano, duu, només, la frase següent: «La visió més completa de la vida i els costums dels valencians, allunyada de tots els tòpics».

Cal indicar, de bell antuvi, que la major part d’aquesta producció textual fusteriana s’insereix dins l’àmbit editorial del que podríem denominar –seguint, en certa manera, Josep Pla– «prosa turística». La promoció turística és, ben sovint, el motiu genèric d’aquestes publicacions. Són publicacions que s’emmarquen, per tant, en el context econòmic del turisme i no caldrà recordar la importància que aquest sector té al País Valencià, que entra amb força en els circuits turístics cap al final de la dècada dels cinquanta i sobretot en la dels seixanta del segle passat, gràcies, bàsicament, al clima temperat i a les àmplies platges de la major part del nostre litoral –i també, no ho oblidem, a preus més assequibles que altres destinacions litorals. Els llibres i els articles de Fuster en aquest àmbit editorial abasten un espai temporal que va des de 1962 fins a 1983. La transformació del País Valencià en aquestes dues dècades va ser radical i per tant resultarà ben interessant veure com Fuster, sempre tan atent a la realitat que l’envolta, és capaç de plasmar aquesta metamorfosi en els seus textos. A manera d’apunt, podem dir, per exemple, que en El País Valenciano (1962) l’aparició del turisme és vista, sense gairebé cap tipus d’objecció, com un motiu de progrés, econòmic i també sociocultural, perquè permet, d’una banda, l’entrada de divises i, d’una altra, el contacte de la població autòctona amb els estrangers. Tanmateix, en Veure el País Valencià (1983), ja hi trobarem reflexions en un to lleugerament crític sobre les repercussions que pot tenir l’arribada massiva de turistes, associada, per exemple, al boom immobiliari. O també trobem com el terme ecosistema –inexistent en El País Valenciano i en L’Albufera de València (1970)– apareix ja en un Veure el País Valencià, justament en parlar de l’Albufera. Dues mostres ben clares de l’olfacte de l’assagista de Sueca per a detectar els canvis de la societat en què viu.

No podem oblidar, a més a més, que el component més consubstancial del turisme és el viatge. I això pot sorprendre en aquest context analític si tenim en compte el sedentarisme declarat de l’autor de Sueca. Però el viatge, des d’un primer moment en la cultura clàssica –però també en la literatura contemporània: l’Odissea d’Homer i l’Ulisses de Joyce van de la mà també en això–s’associa no sols amb la descoberta, sinó amb l’autodescoberta. De fet, el viatge com a eina d’autodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de l’assaig. L’escriptura, i la reflexió que duu associada, és l’única manera que té una persona com ell –tan poc atreta per l’experiència estrictament física de viatjar– de sentir plaer pel viatge; l’escriptura, la reflexió i, òbviament, la lectura, les lectures necessàries per a dur a terme aquesta tasca intel·lectual. Perquè conèixer i, sobretot, conèixer-se són, potser, la base de l’assaig fusterià, aquell que beu més clarament en Michael de Montaigne. Si, com recorda Julia Kristeva (1991: 143), Montaigne afirma en el capítol X, «Sobre els llibres», del llibre segon dels seus Assaigs: «si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix» (Montaigne 2012a: 129), Fuster, en introduir el volum tercer de les seves obres completes remarca: «La cosa comença amb un simple reflex d’atenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-me’ls» (OC3: 9). En totes dues citacions, el que hi ha, bàsicament, és una voluntat d’autoconeixença. I el viatge pot formar part, tant en Montaigne com en Fuster, de la seva autoconeixença, tot i que amb motivacions de partida vitals força diferents, com perspicaçment assenyala Josep Iborra (2006).¹ Podríem dir que, si bé tots dos parteixen d’una voluntat de conèixer-se, en el francès la voluntat se situa en l’àmbit individual del jo, mentre que Fuster «no es constitueix en objecte de reflexió [...] no és, en una paraula, la “matèria” del seu llibre». Quan Fuster escriu, quan s’assaja, no està preocupat per si mateix, sinó que el que «l’interessa són els problemes que presenten la seua societat, la cultura, la política i la moral del seu temps» (Iborra 2006: 140).

És, doncs, i crec que cal subratllar-ho, aquesta voluntat d’autoconeixença col·lectiva la que importa a Fuster.² I el resultat d’aquesta voluntat són llibres com ara El País Valenciano o –en una posició intel·lectual diferent, només lleugerament diferent, potser– Nosaltres, els valencians. Òbviament, en la construcció de la identitat col·lectiva, també té un paper ben important la definició de l’altre. Per saber qui som nosaltres hem de saber on hem de situar l’alteritat. I és en aquest sentit que resulta oportú fer una ullada a l’entrada «xenofòbia» de Diccionari per a ociosos (DO: 201-202). Fuster relaciona xénos amb pàtria, atès que una manera de definir la pàtria –que no deixa de ser una expressió clara del nosaltres– és per oposició a l’estranger: «sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat». Òbviament, aquesta mena d’interpretació sembla que duu associada, gairebé necessàriament, una concepció quasi bèl·lica de la situació relacionada amb un «patriotisme agressiu»: «Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som “estrangers” per a algú. I de l’estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial».

Afortunadament, la xenofòbia pot tenir solució, una solució que, segons Fuster –i aquesta afirmació és la que fa tan interessant, ara i ací, aquesta reflexió incorporada a un dels seus llibres més coneguts i reconeguts–, pot venir de la mà del turisme. El coneixement de l’altre, el contacte amb l’altre, encara que sigui fonamentalment per motius econòmics, ens pot guarir d’aquesta malaltia fòbica: «Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se’ns presenta com a client».

Amb tot, com gairebé sempre, Fuster tanca l’afirmació amb la seva pinzellada escèptica tan característica: «No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto». Aquest dubte és reforçat per una explicació ben contundent: el sistema educatiu dels diferents estats presenta la història nacional amb «llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers». Hi ha, en aquest sentit –sembla afirmar Fuster–, una voluntat de formació de l’esperit nacional.

Interessant resulta també la referència de Fuster al xovinisme, que, concentrada en una frase, aporta un doble vessant nacional. D’una banda, el generador d’odi envers l’estranger i, de l’altra, el potenciador de la pròpia identitat nacional, que són, en certa manera, dos aspectes complementaris de la mateixa realitat: «Monsieur Chauvin és un animal perillós, però també una tranquillitzadora reserva energètica». El que trobem en Fuster, tant en El País Valenciano com també, i fins i tot d’una manera més explícita, en alguns dels altres llibres que tractarem, és justament una actitud oposada al xovinisme.

El que ens pot arribar de l’estranger, gràcies al turisme, són –a banda de divises, amb el progrés econòmic que duen associat–nous vents culturals, que poden obrir les mentalitats del país i, sens dubte, afavorir processos democràtics. Perquè el Fuster d’El País Valenciano no s’alinea ni amb l’«Spain is different», l’eslògan de promoció turística impulsat per Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme del 1962 al 1969, ni amb el «Que inventen ellos» unamunià. Aquestes dues expressions, separades gairebé per cinc decennis, reflecteixen una visió de l’Espanya orgullosa de sentir-se inculta gairebé de manera ancestral, endarrerida culturalment i científicament. Una visió antiga, retrògrada, defensada per certa part de la societat carpetovetònica –com diria Fuster mateix– del tot allunyada de la visió que vol aportar Fuster de la seva terra. Per això, ja des de les primeres línies d’El País Valenciano –ja ho he apuntat–, defuig el tòpic, i per això evita, tant com pot, el xovinisme. Per contra, trobarem en més d’un passatge d’aquest llibre una certa fascinació –o, com a mínim, un cert reconeixement– per la gent que ve de nord enllà. Podríem dir que hi ha un sentiment de xenofília que s’enfronta a la visió caduca de la cultura que vol aportar el règim franquista.

Abans de continuar amb l’anàlisi de l’obra fusteriana, em sembla que resulta pertinent fer una ullada històrica al gènere. Els llibres relacionats amb els viatges són quasi tan antics con l’escriptura mateixa, tot i que, també és cert, fins al principi del segle XX la literatura de viatges havia estat considerada un gènere menor. A banda d’això, resulta extremadament complex establir-ne una definició, o marcar unes fronteres que delimitin el gènere en què ens estem movent. La causa és que els textos generats al voltant del viatge poden tenir objectius molt diversos, des de l’extrem de la descripció totalment detallada i realista d’un viatge i del territori corresponent fins a la narració completament ficcional, amb els diferents estadis d’hibridació que puguem imaginar. Els contextos, les estratègies i els gèneres del discurs poden resultar molt variats, com ja vaig apuntar en un article introductori (Grau 2014). Convindria, doncs, en aquest punt, reflexionar mínimament sobre el gènere que ens ocupa: en aquest cas, el que podríem classificar sota l’etiqueta de «guia turística culta» –que més endavant matisaré–, si pensem en la principal de les obres que formarà part del nostre corpus, El País Valenciano de Joan Fuster.

Sobre el concepte de gènere en el discurs literari són fonamentals i ben conegudes les reflexions teòriques de Dominique Maingueneau (2004). Si ens centrem en la relació entre literatura i territori, trobo molt suggeridores, així mateix, les aportacions fetes per Enric Bou (2013), que analitza la ciutat –o el nucli de població com a referent més genèric– com a element constitutiu en l’àmbit literari: en determinades expressions literàries, l’espai deixa de ser un contenidor inert per a esdevenir un agent de significació i constituir-se en un autèntic agent provocador de sentits. Atès el nostre camp d’estudi més concret, ens resultaran força útils i idònies les aportacions de Fernando Arroyo Ilera (2008). El seu treball no és sols una molt bona anàlisi de la col·lecció «Guías de España», en què es publica El País Valenciano, sinó que serveix per a introduir les característiques de les guies de viatge i els llibres de viatges, dos subgèneres entre la descripció geogràfica i la literatura, amb multitud d’exemples en els quals domina, com he comentat, l’hibridisme.

Per a Arroyo, les guies de viatge són un llibre informatiu per a tot aquell que prepara un viatge a terra desconeguda, amb una descripció de les característiques i dades útils del país que es vol visitar: adreces, horaris de mitjans de transport, recomanacions gastronòmiques, apunts estadístics, etc. L’autor d’una guia queda en segon pla, per la qual cosa no és estrany trobar-ne algunes que se’ns presenten sense signar o sota l’empara d’una editorial o d’una institució, com si es tractés d’una elaboració estrictament tècnica, ja sigui realitzada de manera individual o col·lectiva. Fins i tot la llengua de redacció de les guies resulta secundària i, per això, és habitual trobar a les botigues de records guies de la ciutat visitada traduïdes a les considerades llengües de cultura que el lector farà bé de llegir amb la renúncia prèvia a una bona qualitat lingüística en els aspectes més bàsics.

D’altra banda, els llibres de viatges tenen molta més potencialitat de creativitat estètica. En aquests, la personalitat del viatger –de l’autor– i les circumstàncies del periple són sempre presents. Algunes vegades, el principal és l’argument del viatge, més fins i tot que les terres visitades, per la qual cosa s’hi poden incorporar elements de ficció sense que el lector els consideri impropis del gènere. Altres vegades, el viatge té com a finalitat conèixer i descriure terres, països i llocs diversos. En aquest cas, la descripció del territori, a mesura que el descobreix el protagonista –l’autor, novament–, guanya presència. Però no importa solament el que es descriu, sinó com es descriu des del punt de vista artístic, literari. La qualitat discursiva és primordial i per això alguns llibres de viatges i els seus autors poden acabar ocupant un espai en el cànon literari de la llengua en la qual estan redactats o fins i tot en el de la literatura universal.

El que jo denomino «guies d’autor» tendeixen a situar-se en un ampli espai intermedi: sense defugir les obligacions de descripció pròpies de les guies de viatge –o algunes de les obligacions, segons els casos, els gustos o les prioritats de cadascun–, cada autor va incorporant-hi elements característics de la seva dicció, amb la qual cosa es reforça la seva presència i s’individualitza la seva aportació al gènere.

Els investigadors solen convenir que, tot i que encara podríem trobar antecedents previs en Polemó d’Atenes i Istros d’Alexandria, entre els exemples més antics de literatura de viatges hi ha els deu llibres que conformen la Descripció de Grècia del geògraf Pausànies, escrits entre el 160 i el 177 dC. Es tracta d’una obra en què l’autor descriu les observacions fetes durant els seus viatges per Grècia, amb un to informatiu i escassament literari, però de contingut precís i detallat, com s’ha confirmat per les troballes arqueològiques posteriors. La importància de la Descripció rau en el fet que va ser molt utilitzada posteriorment, durant els segles XVIII i XIX. Com que no hi havia guies més recents, els aristòcrates europeus que visitaven Grècia per ampliar la seva cultura clàssica van popularitzar l’obra de Pausànies, que va acabar esdevenint una mena de primera guia de viatges.

Pel que fa als autors llatins, i en el nostre àmbit, resulta especialment interessant l’Ora maritima de Ruf Fest Aviè, poeta del segle IV dC, que descriu el litoral de la península Ibèrica i de l’Atlàntic fins a la Gran Bretanya. El llibre descriu la costa dels Països Catalans sobre la base de documents més antics grecs, dels segles VI o V aC, però amb notícies que corresponen a l’època de l’autor, difícils de destriar cronològicament. Per això ha estat molt estudiat i discutit, i s’han formulat diferents hipòtesis respecte a les identificacions geogràfiques dels llocs que esmenta.

També en la literatura àrab medieval era molt comú aquest gènere. Les figures cabdals són Ibn Jubayr (1145-1214) i Ibn Battuta (1304-1377). Jubayr, que ben probablement va néixer a València o a Xàtiva, va viatjar des de Granada fins a la Meca. Va embarcar a Ceuta cap a Alexandria i després va prosseguir el viatge per terra, via el Caire –on va visitar les piràmides, que va descriure– fins a la Meca. Va visitar Medina, Bagdad, Mossul, Alep, Damasc i Tir, i va tornar a València, travessant novament la Mediterrània, amb una estada a la cort de Palerm. El seu llibre Viatges és una de les fonts fonamentals per a descobrir com es trobaven el món mediterrani en general i els països sota el domini islàmic en particular, la navegació del moment i les relacions entre els musulmans i els cristians durant el segle XII.

Jubayr és el creador de tot un gènere dins la literatura àrab, la rihla o relació de viatge, que després es continua i reprodueix sistemàticament. Entre els seus imitadors destaca, de fet, Ibn Battuta, que es va inspirar i fins i tot va reproduir paràgrafs exactes del relat del viatger valencià. Com Jubayr, Battuta també va emprendre un viatge de peregrinació a la Meca per tal de perfeccionar la seva educació, però aviat va abandonar aquests objectius i es va dedicar a conèixer noves terres. Va partir de Tànger per viatjar a Egipte, Pèrsia, la Rússia meridional, l’Índia, Sri Lanka..., fins a arribar a Sumatra i a la Xina. Va tornar al Magrib el 1349 i va reprendre, poc després, els seus viatges per la península Ibèrica i l’Àfrica subsahariana. De tornada a Fes, el 1354, va dictar les memòries dels seus viatges a Ibn Guzayy, que en va embellir l’estil i hi va intercalar nombrosos fragments de poesia. La seva Rihla, relat d’aquests viatges,³ tot i resultar fantasiosa i exagerada en alguns passatges, constitueix una valuosa contribució documental del món, sobretot musulmà, contemporani.

La literatura de viatges també es va fer popular durant la dinastia Song (960-1279) de la Xina medieval. Autors com ara Fan Chengda (1126-1193) i Xu Xiake (1587-1641) incorporaven una gran quantitat d’informació geogràfica i topogràfica als seus escrits, mentre que l’assaig Registre de la Muntanya de les Campanes de Pedra del poeta i home d’estat Su Shi (1037-1101) presentava com a objectiu central un argument filosòfic i moral.

Un dels primers casos registrats d’un viatge de plaer és la pujada de Francesco Petrarca (1304-1374) al Mont Ventor el 1336. Afirma que va pujar al cim pel plaer de veure’l. Després va escriure sobre l’ascensió fent comparacions al·legòriques entre la pujada a la muntanya i el seu propi progrés moral en la vida.

Durant els segles XV i XVI, els descobriments de noves terres comencen a ser motiu de relacions: els viatges de Cristòfor Colom, d’Amerigo Vespucci, de Fernão Magalhães, etc. No en la mateixa categoria dels viatges de descobriments, però sí en el sentit de relació documentada –quasi notarialment– d’un viatge, podríem situar el Diari de viatge a Itàlia per Suïssa i Alemanya de Michel de Montaigne. Aquest text, interessant per se, resulta extremadament important en el context d’aquesta reflexió si tenim en compte l’ascendència de l’assagista francès sobre Joan Fuster. Montaigne no deixa d’insistir, però, en l’aspecte eminentment formatiu del viatge:

viatjar em sembla un exercici profitós [...] i no sé de millor escola, com he dit sovint, per a formar la vida que proposar-li incessantment la diversitat de tantes altres vides, opinions i costums, i fer-li tastar una varietat constant de formes de la nostra natura. (Montaigne 2012b: 308-309)

En el segle XVIII la literatura de viatges consistia principalment en diaris marítims. A Anglaterra gairebé tots els escriptors famosos van treballar en aquest gènere: els diaris del capità Cook (1784), per exemple, van acabar esdevenint l’equivalent dels bestsellers d’avui en dia. I en la mateixa línia essencialment científica trobem les obres d’Alexander von Humboldt, David Livingstone o Charles Darwin, objectius que s’han mantingut fins avui, amb un interès especial per les regions inaccessibles polars (Robert F. Scott, Roald Amundsen, etc.) o de l’Himàlaia (Maurice Herzog, Edmund Hillary, etc.).

El segle XIX és, principalment, el dels escriptors romàntics, molts dels quals són, també, grans viatgers: Goethe, Byron, Stendhal, Shelley, Pound, Mérimée són alguns dels il·lustres escriptors que visiten terres mediterrànies. Prosper Mérimée és, segurament, l’escriptor europeu del XIX que millor coneix l’Estat espanyol. Si més no, és dels viatgers que s’hi acosta amb una mentalitat més oberta, sense idees preconcebudes. Com a mínim això és el que traspuen els seus textos. El 1832 publica Lettres d’Espagne, un volum que recull unes extensíssimes cartes –profundament impregnades d’un atractiu i àgil to literari– que abans s’havien publicat en premsa. Doncs bé, de les quatre Cartes d’Espanya, dues estan datades a València i hi fan referència.

Com hem anat veient, doncs, el viatge, real o fictici, és un dels grans temes de la història de la literatura. Les grans epopeies grecollatines tenen en el viatge el rerefons necessari: des de l’Odissea d’Homer fins a les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes o l’Eneida de Virgili. I amb més o menys grau de realitat, el viatge és present en l’Èxode bíblic, en Il Milione de Marco Polo o en la Divina Comèdia de Dante, en els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en el Càndid de Voltaire, i en Joseph Conrad o Samuel Johnson... I en tota la llarga tradició de la literatura d’aventures, amb Jules Verne i Emilio Salgari, i tants i tants altres. Fins i tot el Quixot o el Tirant lo Blanc no deixen de ser, en certa manera, llibres de viatges.

Amb la popularització del grand tour –que és quan podríem considerar que neix el turisme més o menys com l’entenem avui dia–, la demanda d’obres descriptives de les terres que es volien visitar desperta l’interès comercial d’alguns editors. El 1828, l’alemany Friederich Röhling publica una guia per als viatgers que pretenien recórrer el Rin entre Magúncia i Colònia. Quatre anys més tard, Karl Baedeker adquireix aquest negoci i impulsa una sèrie de guies de viatge que van ser referència per a tots aquells que volien visitar Europa, atès que aquestes publicacions, a banda de descriure els paisatges i els monuments, incloïen informació sobre transports, allotjaments i preus. De fet, el nom de Baedeker s’acabaria convertint, amb un gir metonímic ben obvi, en sinònim de guia de viatge.

Des de 1878 a 1918, els germans escocesos James i Findley Muirhead van traduir a l’anglès les guies Baedeker, i també en van publicar dels Estats Units i del Canadà. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial va provocar que la col·laboració entre la firma alemanya i els Muirhead es trenqués. Els editors escocesos es van aliar, llavors, amb l’editorial francesa Hachette, que havia publicat també algunes guies de França i un itinerari descriptiu d’Itàlia el 1855. D’aquesta col·laboració, en van sorgir les Guies blaves, que es diferenciaven del color roig que havien tingut les alemanyes. Aquestes guies van dominar el mercat editorial turístic durant gran part del segle XX. De principis del segle XX són també les Guies Michelin, que, tot i que van néixer com un element promocional d’aquesta marca de pneumàtics, han acabat tenint una gran influència, sobretot en un dels aspectes que les caracteritza: les recomanacions gastronòmiques.

A l’Estat espanyol, aquest tipus de publicacions només apareixen en èpoques més tardanes. Hi ha l’antecedent de les guies de forasters, publicacions semioficials, entre l’almanac i la informació turística, que s’editaven anualment i feien referència a diferents ciutats. Solien contenir una llista de les institucions i de les persones que ocupaven càrrecs oficials, a més d’un calendari santoral amb indicacions de les fases lunars i previsions meteorològiques. La primera, de Madrid, data de 1722. Al nostre àmbit territorial, la primera de València és del 1741, i la primera de Barcelona, del 1776. Les guies turístiques pròpiament dites arriben bastant més tard. El mercat editorial necessitava un públic més ampli i els turistes forans en tenien prou amb les guies editades als seus països d’origen –la Baedeker corresponent a Espanya i Portugal és del 1898, per exemple. Amb tot, com indiquen els reculls bibliogràfics de María del Mar Serrano (1993) i Carlos García-Romeral (2010), les guies editades a l’Estat espanyol també són nombroses. Cal destacar, segons Arroyo (2008), les guies urbanes de Madrid (López i Mesonero), Barcelona (Bofarull i Cornet), Granada (Ganivet) i València.

De València, cal destacar-ne les guies de Vicent Boix (Xàtiva, 1813 - València, 1880) i de Vicent Salvador i Montserrat, tercer marquès de Cruïlles (València, 1825-1895). El Manual del viagero y guía de los forasteros en Valencia de Boix, publicada per Josep Rius el 1849,⁴ té 384 pàgines i es divideix en dues seccions –dos llibres, realment–, corresponents, d’una banda, al Manual del viagero i, de l’altra, a la Guía de Valencia. El Manual, molt més interessant des del punt que estem tractant, té sis parts: part històrica, amb la història de la ciutat des de la fundació, furs i privilegis, valencians cèlebres, sants; part estadística, amb població, caràcter dels valencians, passeig per la ciutat, cases nobles i un interessant recull de làpides de personatges il·lustres; part governativa i judicial, amb informació estrictament administrativa; part monumental, religiosa i civil, amb la descripció de la catedral i de les diferents esglésies de la ciutat, els convents, els col·legis i els edificis públics; part industrial, i part recreativa. La Guía és, realment, una mena de directori dels encarregats dels diferents organismes de la ciutat.

Cal remarcar que Vicent Boix va publicar, a més, els volums corresponents a la província de València i a la província d’Alacant (el 1867 i el 1868, respectivament) de la Crónica general de España, o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar, editada en 12 volums per Rubio y Compañía, entre 1866 i 1871.⁵ La corresponent a la província de Castelló de la Plana és d’Adolf Miralles de Imperial (Elx, 1845-1870). Totes tres són, bàsicament, una aproximació històrica a les tres províncies de l’antic regne de València.

Quant a l’obra del marquès de Cruïlles, es tracta de dos extensos volums, de 458 i 496 pàgines, titulats Guía urbana de Valencia, antigua y moderna, editada també per Josep Rius el 1876.⁶ Aquesta guia té unes característiques força peculiars, si més no vista amb ulls actuals. Després de fer en les pàgines preliminars una descripció geogràfica i històrica del regne i de la ciutat de València i de les institucions que la regeixen, descriu la ciutat amb capítols individualitzats dedicats als diferents monuments. En el primer volum, trobem els articles corresponents als edificis religiosos, fins i tot alguns que ja no existeixen en el moment de redacció del llibre, i en el segon volum, els dedicats als edificis civils. La guia, que no duu il·lustracions, es completa amb dos apèndixs, un de «Curiosidades religiosas» i un altre de «Curiosidades civiles», a més d’una interessant bibliografia i de dos fulls desplegables: un «Cuadro sinóptico de la longitud, latitud, altura, superficie, figura de la planta y orden arquitectónico de las iglesias de Valencia y sus arrabales», en el volum I, i un «Plano topográfico histórico de Valencia del Cid», en el volum II.

Altres llibres del segle XIX són el Viaje literario a las iglesias de España, dels germans xativins Joaquim Llorenç i Jaume Villanueva, en 22 volums publicats entre 1803 i 1852, o els dotze volums de Recuerdos y bellezas de España (1839-1865), obra impulsada pel dibuixant, litògraf i pintor Francesc Xavier Parcerisa i el poeta Pau Piferrer, en què, amb profusió de làmines dibuixades i litografies, es pretenia descriure els monuments més representatius de l’Estat espanyol, amb notes sobre la història i la geografia de la zona on es trobaven. Amb la prematura mort de Piferrer (1848), la redacció de les regions pendents passa a mans de Francesc Pi i Maragall, Pedro de Madrazo i, sobretot, Josep Maria Quadrado. L’obra va quedar inconclusa –Parcerisa mor el 1875– i el 1884 l’editorial Daniel Cortezo la va reimprimir i va publicar els volums que hi faltaven sota el títol España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia (aquesta edició té 27 volums).

Els dos volums corresponents al País Valencià –sota el confús títol de Valencia–, els redacta Teodor Llorente i es publiquen, respectivament, el 1887 i el 1889.⁷ Són una obra que podríem qualificar de monumental: 876 pàgines el primer volum i 1.064 el segon, amb 22 capítols en cada volum. En el primer volum, trobem un primer capítol en què Llorente fa una «Ojeada geográfica» del regne de València, seguit de quatre capítols més dedicats a la història valenciana, respectivament: «Edad antigua», «Monarquía visigótica y dominación musulmana», «El Reino de Valencia en la época foral» i «El Reino de Valencia bajo la dinastía de Borbón», que inclou un apartat referit a «Los valencianos de hoy». A continuació descriu el territori valencià partint de Vinaròs cap al sud. Els deu capítols finals d’aquest volum i els deu primers del volum II es dediquen a la ciutat de València. A partir del capítol XI, Llorente descriu els voltants de València i l’Albufera i continua cap a l’interior i cap al sud fins a arribar a Oriola.

Tot i que no encaixa en la tipologia textual que estic presentant –quedaria fora de la literatura de viatges, en qualsevol dels subgèneres especificats–, no puc deixar d’esmentar el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Aquesta obra, publicada en 16 volums del 1845 al 1850,⁸ presenta, més en la línia de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, d’Antoni Josep Cabanilles, però d’un abast geogràfic més ampli, dades geogràfiques, aspectes socials i demogràfics i l’activitat econòmica preponderant dels diferents pobles i municipis d’Espanya, amb els pobles i els municipis ordenats alfabèticament. Obra única en la seva època, inspirada en publicacions similars franceses i britàniques, es completava amb un volum cartogràfic. Resulta interessant esmentar el Madoz, com era conegut, a banda de la importància intrínseca de la publicació en si, pel fet que Fuster –que no cita les guies de Boix, Cruïlles o Llorente– el cita en El País Valenciano.

Ja entrats en el segle XX, cal tenir en compte que, a mesura que augmenta l’atractiu turístic de l’Estat espanyol, augmenta també el mercat editorial i, per tant, aquest tipus de publicacions es van anar generalitzant. Destaca la col·lecció «Guías de España» (1930-1932) impulsada pel Patronat Nacional de Turisme –els responsables públics comencen a ser conscients de les potencialitats econòmiques del turisme– i publicada per Espasa-Calpe.

Una mica abans, la mateixa editorial havia iniciat la publicació de la col·lecció «Guías Regionales Calpe», tot i que mai no va arribar a ser pròpiament una col·lecció. Pel que he pogut deduir a partir de les recerques bibliogràfiques pertinents, de les nou guies inicialment previstes, només se’n va publicar una, el 1923. El cas, però, és que la que es va publicar resulta molt significativa per als objectius d’aquest estudi. Es tracta de Levante, d’Elies Tormo (Albaida, 1869 - Madrid, 1957). Aquesta guia, de 588 pàgines, duu com a subtítol «Provincias valencianas y murcianas» i s’estructura en tres parts. La primera part correspon a dos índexs alfabètics, un d’artistes citats i un altre de localitats citades. Tot seguit, hi ha una introducció amb indicacions de caràcter general, geografia de la regió llevantina, història i art. Finalment, sota l’epígraf «Itinerarios descriptivos», hi trobem 55 rutes, 40 de les quals corresponen a les províncies valencianes. Cal dir que és una guia bastant tècnica, amb informació sobre transport, allotjament, tarifes, etc., i descripció detallada de monuments i obres d’art. El to del text i els usos tipogràfics, amb cossos molt petits i abreviacions contínues, fan pensar que els editors consideren aquesta guia més una obra de consulta que no pas un llibre de lectura continuada, allunyada de cap tipus de voluntat literària. Joan Fuster cita l’obra d’Elies Tormo quatre vegades –tractaré les citacions en detall en l’apartat corresponent del capítol tercer–, però a mi em fa l’efecte que la presència d’aquesta guia en El País Valenciano és més insistent del que aquestes quatre citacions escasses poden fer intuir.

Acabada la Guerra Civil espanyola, la publicació de guies de viatges comença a ser més comuna. La col·lecció més representativa és, sens dubte, «Guías de España», d’Edicions Destino, en què, com ja he dit, s’emmarca El País Valenciano –analitzaré específicament aquesta col·lecció en el capítol següent. Amb tot, n’hi ha altres, com ara les de l’editorial Juventud. D’aquesta editorial cal destacar-ne dues. En primer lloc, «Tierras y Mares», que es publica durant els primers anys de la postguerra (entre 1942 i 1943, concretament) i inclou, bàsicament, viatges i aventures foranes, sien traduccions sien redaccions d’autors autòctons, però també alguna guia autòctona, com ara la dedicada a Mallorca per Luis Díez del Corral. Són llibres de butxaca enquadernats en rústica i poc il·lustrats, dirigits a un públic amb baix poder adquisitiu. L’altra col·lecció de Juventud, amb llibres d’un format major i àmpliament il·lustrats amb fotografies, és «Bellos Países». Es tracta d’una col·lecció amb traduccions de l’editorial francesa B. Arthaud, relatives a viatges i descripcions de territoris estrangers, però que també inclou obres relacionades amb la península Ibèrica: España, d’Yves Bottineau; La España del Sur, de Jean Sermet; La España del Este, de Pierre Deffontaine i Marcel Durliat, i Baleares, de Jean Louis Colas.

En l’àmbit de la llengua catalana, l’aportació més significativa a la descripció del territori és la de l’editorial Selecta, fundada el 1943 per Josep Maria Cruzet. En dues de les sèries de l’emblemàtica col·lecció «Biblioteca Selecta» –«Ciutats i paisatges» i «Viatges i divulgació»– s’incorporen obres d’aquesta tipologia. Fóra desproporcionat donar la llista completa de llibres que s’hi publiquen, però citar-ne uns quants pot donar-nos una bona idea de l’abast de l’esforç d’aquesta editorial: Croquis pirinencs, de Jaume Massó i Torrents; Llibre de la Cerdanya, de Joaquim Gay de Montellà; Les gràcies de l’Empordà i Jardins de Sant Pol, de Pere Coromines; Llibre de Tossa, de Josep Palau; Llibre de Sitges, de Ramon Planas; Llibre de Tarragona i Llibre de Poblet, de Manuel de Montoliu; Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols), de Gaziel; Visions de Catalunya i Visions de Mallorca, de Joan Santamaria; Les serres encantades, de Joaquim Santasusagna; Llibre d’Eivissa, de Marià Villangómez; Andorra, de Montserrat Palau Martí, i tants i tants altres. Com podem veure, l’objectiu era molt divers, des de visions de conjunt del territori de Catalunya fins a les d’àmbit comarcal o les locals que abastaven només un municipi. Cal remarcar que els llibres tenien un format molt petit –edicions en setzè, bàsicament, tot i que més tard també s’hi van incorporar edicions en vuitè– i solien oferir-se en una doble opció d’enquadernació, en tapa dura amb sobrecoberta o en rústica. En molts pocs casos incorporaven fotografies o altres tipus d’il·lustracions. Eren, per tant, llibres econòmicament assequibles, adreçats a un públic molt ampli, que, a més de llegir-los, podien dur-los al damunt amb comoditat quan viatjaven.

Hem d’apuntar, també, per la importància que té en el context que analitzem, que va ser Josep Pla l’autor que més títols va publicar en Edicions Selecta. L’editorial i l’autor van iniciar la relació el 1949. Entre noves edicions i incorporacions de llibres editats amb anterioritat en altres editorials, el conjunt d’obres publicades supera la cinquantena de títols, entre els quals trobem Coses vistes, Un senyor de Barcelona, El vent de garbí, Girona. Un llibre de records, Vida de Manolo, contada per ell mateix, Cartes de lluny, Cartes d’Itàlia, L’Empordanet. Primer volum de ‘Viatge a Catalunya’, De l’Empordanet a Catalunya o la novel·la El carrer estret. A més, Selecta emprèn el 1956 la publicació de l’obra completa de Josep Pla, de la qual publicarà 29 volums fins al 1962. Més tard, Edicions Destino reprendrà aquesta tasca d’edició, que abastarà 47 volums en un esforç editorial que s’iniciarà el 1966 sota el control de l’autor i que clourà el 1992, onze anys després de la seva mort. Una part ben considerable de la seva producció literària –no sabria quantificar-la, però em sembla que tampoc no cal– es troba entre la millor prosa turística generada en aquest país.

1. Tot i que aquí em concentro en les divergències –amb matisos– que Josep Iborra adverteix entre Fuster i Montaigne, he de remarcar que dedica la major part del seu article a analitzar els nombrosos punts de convergència –amb matisos, novament– entre tots dos assagistes. Iborra parla d’un «parentiu» que permet «afirmar que llegir Montaigne ajuda a comprendre millor Fuster, i a l’inrevés» (2006: 129).

2. L’anàlisi de la construcció de la identitat –i de l’alteritat, com a correlat necessari– és un aspecte àmpliament estudiat en la bibliografia específica sobre comunicació turística (Baider, Burger i Goutsos 2004).

3. N’hi ha una traducció catalana de Margarida Castells i Manuel Forcano: Ibn Batutta (2005): Els viatges, Barcelona, Proa.

4. N’hi ha una edició facsímil, publicada per París-Valencia, de València, el 1980, que és la que jo he fet servir.

5. La bibliografia de Boix és extensa i no és aquest el lloc de detallar-la, però sí que resulta pertinent esmentar una sèrie de volums que tracten temes similars als ja apuntats: d’una banda, dos llibres corresponents a la història de dues de les ciutats més importants del país, Xátiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857) i Memorias de Sagunto (1865), i, de l’altra banda, Valencia histórica y topográfica (1862-1863), una guia de carrers en dos volums en què, per ordre alfabètic, dóna notícia dels carrers, de les places i de les portes de la ciutat amb detalls com ara l’explicació de l’origen dels noms.

6. N’hi ha una edició facsímil, publicada per París-Valencia, de València, el 1996, que és la que jo he fet servir.

7. N’hi ha una edició facsímil, publicada per Albatros, de València, el 1980, que és la que jo he fet servir.

8. Hi ha una edició facsímil publicada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, el 1982, que recull, en dos volums, els articles referents a l’àmbit del País Valencià, sota el títol Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Jo he fet servir la segona edició d’aquest facsímil, del 1987.