Читать книгу Ausias Marc - Ferran Garcia-Oliver - Страница 13

La veu absent

d’un ventre trist eixir m’ha fet natura

Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou l’any 1400, el més probable durant l’estiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint l’exemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit se’n tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general d’Alfons el Vell, l’obliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. L’infant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han d’acomplir tasques de llevadores i d’assistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí –i per això familiarment l’anomenen na Seguina–, l’àvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas d’un fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.

Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès per ell mou un debat a propòsit del lloc on va nàixer. El seu procurador pretén que el tribunal que l’ha de jutjar siga el del justícia civil de València, i per aquesta raó intenta demostrar que «mossèn Ausias Marc nasqué dins la present ciutat –de València– e és estat nodrit e criat en aquella, e, consequenter, és natural e originari de la present ciutat, e per natural e originari d’aquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador d’Ausias al·legar qualsevol pretext amb l’objectiu d’allargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de l’acusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».

Molt abans d’aquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en l’estol d’Alfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més l’infortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut l’honorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».

Més que discernir el lloc en què ha vingut al món, l’important en la història familiar passa per remarcar l’èxit de l’infantament, i parar atenció a la singularitat que envolta Ausias des del baptisme, en realitat des de la seua mateixa concepció. El seu pare sembla que així ho entén quan no acudeix al repertori dels noms familiars. Bé és veritat que ja estaven esgotats els de Pere –si més no per la seua filla Peirona–, Jaume i Joan. Encara quedava a disposició Berenguer, però així havia batejat un esclau i ja no comptava entre les preferències patronímiques cap a les acaballes del segle, de manera que cada vegada esdevé més rar el seu ús. Ausias és tota una novetat als Països Catalans, malgrat que a Gandia, quan naix el fill d’Elionor de Ripoll, hi ha un prohom que ja el du: Ausias Antic. El nom prové d’Eleazar de Sabran, un noble provençal que des dels deu anys es lliurà a la virginitat nupcial convençut per la seua esposa Delfina de Glandenez, tan jove com ell. Amadeu Pagès va suggerir que un home com Pere Marc no pogué resistir la fascinació d’un sant que complia els principis de l’amor pur. És possible això, però tant com el fet que Eleazar respon –igual que Francesc, Roc, Clara, Domènec o Caterina–, a l’aura dels nous herois de l’espiritualitat, aquells que havien vençut les temptacions i els nous pecats de la concupiscència i l’avarícia del món urbà. Siga com vulga, l’originalitat sonora del nom va permetre al seu fill escriure el contundent i identificatiu:

jo só aquest, que em dic Ausias Marc

Però el menut de la família s’esmuny per un laberint de silencis. El nen en l’Edat Mitjana és la veu absent, segrestada permanentment per la dels adults. Hi ha historiadors que arriben fins i tot a negar la realitat de la «infància» al llarg dels segles que precedeixen el Renaixement i la formació de la «família moderna». Hi al·leguen la curtedat d’aquesta etapa biològica, des que la criatura deixa els braços de la mare i fa les primers passes fins que els majors el reclamen per al treball o les obligacions pròpies de la classe a què pertany. Però, com la dona –o els vells– l’infant hi és present i de tard en tard trenca el silenci de la seua condició de marginat.

Al xiquet de bolquers que acaba d’arribar al món l’envolten seguretats. No ha de témer pel futur, tan sols les urpades de les malalties cruels que devoren els nadons. La família protegeix el nou hereu i creixerà sense que li falte res. ¿O potser sí, el pit de la mare? Segurament Ausias és donat a dida, com és habitual entre la progenitura de la noblesa i dels prohoms. Cal que les mares estiguen disponibles promptament per a nous embarassos, però també cal tenir cura del propi cos i atendre les convencions socials. La genealogia dels Marc confirma les fillades prolífiques, dels que van sobreviure bàsicament, perquè, com passa amb Jaume, el germanet d’Ausias, la mort s’endu més d’un nodrissó i fadrí petit del llinatge. Tant si Elionor decideix consagrar-se a la criança com no, Ausias no patirà cap de les mancances almenys materials –les afectives resulta impossible discernir-les– de les llars de la menestralia de la vila. Com a fill del grup exquisit dels privilegiats, no haurà de guanyar-se la vida en un ofici miserablement remunerat i sense protecció paterna. Gràcies a la cobertura familiar aboca les seues energies en una profitosa formació personal, que en l’estricte àmbit escolar hi ha sospites raonables per imaginar-lo superior a la de la resta dels cadells de la cavalleria.

Un abisme separa la infantesa del fill d’un noble de la d’un menestral de Gandia. Si al primer l’alleta una mare mercenària, perquè comptat i debatut també la pot pagar, a l’altre l’alleta la seua pròpia mare. És així com es creen uns primers lligams afectius, tot i que en molts casos interromputs quan els pares el posen a treballar en una casa aliena. Se’n va per mitjà d’un contracte d’«afermament» amb l’objectiu d’aprendre un ofici, i de pas allibera la càrrega familiar. Sort dels qui troben col·locació en la vila, perquè la porta a una destinació llunyana sempre queda oberta en funció de les disponibilitats del mercat laboral. Amb les filles passa el mateix, però ara es tracta d’aconseguir un modest capital al cap d’anys i anys de treball, amb el qual pagar-se elles mateixes el dot preceptiu per a casar-se.

Les responsabilitats domèstiques, per contra, no tarden a recaure sobre Ausias. El seu pare pressent que s’acosta el dia que haurà de retre el compte final més important. Un home tan previsor com ell vol deixar ben nuat el demà dels seus fills i del senyoriu, una decisió que implica nomenar-lo hereu seu en detriment del nét Pere Marc el Jove. Uns dotze anys més gran que Ausias, no és estrany que el primogènit de Joan Marc es considere amb més drets que el seu oncle, un brot tardà a qui l’atzar li ha atorgat immillorables opcions, després de la mort de tots els seus germans mascles i sobreviure tan sols una germana sordamuda sense cap possibilitat d’accedir al patrimoni familiar. Però el cap de la parentela, mossèn Pere Marc, s’avança a qualsevol disputa que poguera germinar entre el fill i el nét amb la signatura de tres documents consecutius i decisius per al futur de la família, tots fets un mateix 8 de gener de 1409 a la vila de Gandia.

Primer que res, compareix davant del justícia per sol·licitar l’emancipació del seu fill, d’edat d’uns nou anys, in etate novem annorum parum plus vel minum existentem. En l’acte, revestit de solemitat, Pere Marc té entre les seues mans el petit Ausias –tenendo Ausiam March, filium suum legittimum et naturalem et venerabilis domne Elionoris, uxoris sue, inter manus ipsius Petri March–, mentre pronuncia un seguit de paraules per les quals l’allibera de la pàtria potestat –a manu mea eycio et a patria libero perpetuo postestate et omnes a vobis descendentes. D’ara en davant Ausias podrà realitzar tota mena de contractes civils, inclosos testaments i codicils, sense cap mena d’impediment legal. Però, atès que és encara menor d’edat, maioris octo annorum minorisque novem annorum, és imprescindible, tal com exigeixen els Furs, el nomenament d’un tutor i curador de la seua persona i els seus béns. Per aquesta raó, Pere Marc procedeix, en un segon pas, a demanar-ne un al justícia en la persona de Joan de Cabrera, oncle d’Ausias i que ja havia fet de marmessor del testament de Joan Marc.

Fetes l’emancipació i la tutoria, Pere Marc ja pot procedir al més important de tot, com és el lliurament de béns a Ausias, dut per l’amor patern i en tant que fill obedient, tanquam filius obedientie michi carus, paternali amore ductus, fórmula protocol·lària però que traspua al cap i a la fi el sentiment real de l’amor –feudal– del pare envers el fill, propiciat per l’obediència d’aquest. Així, li traspassa la titularitat del lloc de Beniarjó i l’alqueria de Pardines; la casa amb l’hort contigu de Gandia; 714 sous i 8 diners de pensions de censals pagades per diverses persones de Beniarjó, Gandia i Benieto i el dret sobre altres 111 sous i 6 diners d’altres censals que els seus titulars paguen a uns preveres de la vila. El pare se’n reté l’usdefruit de tot plegat mentre viurà, de manera que si mai «qüestió o embarg a mi era feit en los dits fruits, esplets e emoluments dels béns e drets de la present donació, que la present donació sia cassa e nul·la». De la donació exclou tot l’or i argent, obrat i per obrar i en moneda, els llibres, les armes, les robes, les joies, les cavalcadures, el cofre amb els arreus de la capella, els mobles i els deutes a favor seu de tercers, com també les robes i joies d’Elionor, «les quals vull que sien pròpies d’aquella e que sia creguda de sa paraula segons sa bona consciència».

Ausias, però, haurà d’assumir les pensions i quitar un censal de 12.000 sous que Pere Marc va carregar el 31 de desembre de 1407 a favor de Violant, la viuda de Joan Marc. També està obligat a pagar, en cas que el seu pare no ho faça abans de morir, 10.000 sous a Pere Marc, el fill de Joan, que, «en sustentació e ajutori dels càrrecs del seu matrimoni» li féu el dia anterior. D’altra banda, haurà de destinar 20.000 sous a la seua germana Peirona, «la qual nostre senyor Déu ha feta freturejant de paraula», si sa mare aconseguia col·locar-la en matrimoni; però si finalment Peirona no es casava, Ausias li retria solament 1.500 sous anuals «de renda e pensió per a obs d’aliments e sustentació d’aquella». Si Ausias moria sense fills legítims, els béns passarien a Pere Marc el Jove, i si succeïa el mateix amb aquest últim, anirien a mans de Jaume Marc, el poeta i germà de mossèn Pere, «com per voluntat e testament de mossèn Jaume Marc, pare meu, e de dit mossèn Jaume Marc, frare meu, jo hi sia obligat e ell a mi». De nou els vincles del llinatge uneixen les dues branques de Barcelona i Gandia.

Tot s’ha calculat fins als més mínim detall. El Nadal de 1408, per la casa del carrer Major de Gandia deuen haver arribat convidats de la família, mossèn Marc haurà escoltat l’opinió de gent pròxima i fidel. No hi ha ni una sola decisió que no haja estat meditada pel cap del llinatge, segurament amb el consens d’amics, parents i fins del mateix duc. Sens dubte també d’Elionor de Ripoll, perquè de seguida, davant del mateix notari, Guillem Ferrer, i dels mateixos testimonis, estén un altre document semblant al del seu espòs, per fer la donació a Ausias de 25.000 sous dels 40.000 del seu dot, empesa així mateix per l’amor matern i l’obediència filial. El lliurament està sotmès a condicions similars, perquè ella reté els diners mentre viurà, i Ausias haurà de separar 15.000 sous per a Peirona, la qual, una vegada més se’ns recorda, «nostre senyor Déu ha feta de paraula freturosa, com sia sens paraula», per constituir-li un dot, encara que si el casament no es produïa, passarien a l’hereu que en el seu moment Elionor designaria –Ausias–, amb l’obligació inherent de transferir a Peirona 500 sous cada any per a la seua manutenció.

Per fer efectives ambdues donacions Alfons el Vell ha donat el seu consentiment i les ha signades, en sobrepassar cadascuna els 5.000 sous. Però encara queda un últim pas per tancar el conjunt d’acords que impliquen els dos Marc solters amb perspectives d’esdevenir, l’un o l’altre, el cap del llinatge: Pere el Jove signa els capítols matrimonials amb Constança Cifre, d’acord amb el consell familiar que va instituir el seu pare, el pelegrí malaurat de Terra Santa. Però és l’avi qui du directament les negociacions com a procurador del seu nét. Els 50.000 sous del dot revelen la solvència dels Cifre i la preeminència dels Marc, que hi afegeixen el lloc de Verger, les alqueries de la Cremadella i el Real, una casa a Gandia i 10.000 sous en moneda, béns tots ells concedits per mossèn Pere. L’emancipació d’Ausias i la boda de Pere, doncs, formen part d’un mateix pla domèstic que, ideat pel cap de la branca valenciana, requereix la necessària divisió dels béns territorials per salvar la integritat dels dominis centrals de Beniarjó. La fragmentació havia d’afectar la fortuna de la família, en particular la d’Ausias, que mai no podrà atènyer les esplèndides disponibilitats monetàries del seu progenitor. Amb tot, el futur de la família ha quedat ja perfilat en les seus línies primordials.

Quan mossèn Pere Marc es disposa, el 9 de desembre de 1410, a dictar al notari les clàusules testamentàries ja està fet el més important. A Cotalba ha manat erigir una capella i, sobretot, ha traspassat la senyoria sobre Beniarjó a Ausias. És l’última ocasió en què podrà gratificar els qui lleialment l’han servit, repartir uns diners entre la família, inclosos els Marc barcelonins, nomenar Elionor tutora de Peirona i aclarir deutes pendents, com ara el que li reclamaven les «nebodes», filles de la seua germana Bartomeua. Per cancel·lar qualsevol deute, decideix construir-li una tomba en la capella de Sant Marc de València, on també faria traslladar les despulles del seu germà Arnau. Els marmessors donarien compliment al seu desig, com testimonia el rebut del 20 d’octubre de 1414, per un import de 212 sous, que Pere Balaguer –el pedrapiquer que havia aixecat les Torres de Serrans i aquest mateix any remata la decoració del cos superior de la torre del

Miquelet de la catedral de València–, cobra per mans del canvista Gerard Traver per haver obrat aquesta tomba, seguint la voluntat de l’espòs d’Elionor de Ripoll, ratione fabricandi unam tombam et ratione lapidum dicte tombe quam feci et operari ac posui in capella Beati Marchi sedis Valentie, iuxta ordinationem dicti testatoris, ut in suo ultimo testamento continetur, consigna per escrit el notari Andreu Julià.

El que no havia previst era que el seu nét reaccionara contra l’exclusió d’esdevenir el cap del llinatge amb la dràstica resolució d’abandonar el cognom Marc i abraçar el Vilarig matern, ara que també els oncles Bernat, Jofre i Guillem nodreixen la nòmina dels nobles més acostats al duc Alfons el Jove. En arribar la notícia a casa dels Marc, l’avi s’apressa a afegir un codicil al testament per advertir-lo que aquesta actitud no compta amb la seua aprovació: «com a mi sia estat dit que certament mossèn Pere Marc, nét meu, ha dit que, si jo era mort, que es mudaria lo cognom e es diria Vilarig, la qual cosa a mi és estat e és molt greu desplaent». Només acceptaria el canvi si el seu nét accedia a una herència –la dels Vilarig, lògicament– millor que la que li havia fet arran del seu casament amb Constança Cifre: «si ja no ho fa per alguna herència que val·la tant o més com la substitució que jo li faç de mos béns, en tal cas a mi plau que el dit nét meu lleixe lo dit cognom de Marc e prenga altre cognom». I si persistia en la renúncia als Marc tot i una herència de menor entitat, el conjunt dels béns que li havia donat passarien a Ausias o, en el seu defecte, a la branca de l’Eramprunyà. Les coercions del llinatge vencen les vel·leïtats centrífugues dels seus membres. Però no hi ha gaire temps tampoc perquè les desavinences congrien una ruptura definitiva: l’11 de setembre de 1413 ja ha mort Pere el Jove donat que Violant, la mare, figura com la seua hereva universal. Violant ja havia exercit aquesta tasca abans: el 31 de desembre de 1409, pocs mesos després del seu casament amb Constança Cifre, Pere el Jove s’havia allistat en la companyia de Guillem Ramon de Montcada amb l’objectiu de combatre a Sardenya i calia prendre totes les precaucions abans de partir, és a dir, fer el testament i nomenar la mare hereva del seus béns.

Pere Marc, però, mor abans que el seu nét. L’agonia el sorprèn a Balaguer, els dies que Ferran d’Antequera estreny el setge contra Jaume d’Urgell per posar fi definitivament a la seua revolta i a les pretensions al tron de la Corona d’Aragó. Alfons el Jove, en assabentar-se del seu estat, li envia cent florins «graciosament per socors de sa malaltia», com queden consignats en els albarans del seu dispenser. Per descomptat que mossèn Marc, a la seua edat, no s’afegeix a les tropes reials com a guerrer, com potser ho fa el seu nét, sinó que deu anar-hi com a ambaixador del duc de Gandia, en una missió molt delicada si Alfons el Jove hi tramet un home amb més de setanta-cinc anys que ja havia renunciat a la procuradoria general. El 7 de juny de 1413 es produeix el traspàs, i l’agost de l’any següent la família aconsegueix del Trastàmara l’autorització perquè les seues despulles tornen a terres valencianes.

Amb la mort de Pere Marc, precedida un any abans per la d’Alfons el Vell, desapareixen els dos protagonistes principals de la Gandia de l’últim terç del segle XIV i primeries del XV. Tota una època de sublimació cavalleresca, de guerres ferotges i de llices eròtiques, perbocades en les cobles del lleial i eficient procurador general del duc, s’extingeix ben de pressa, a pesar que perdure una mica més fins la mort d’Alfons el Jove el 1424. Quan les responsabilitats comencen a encalçar Ausias, emancipat a tan tendra edat per son pare, el petit món local de Gandia, però també el de tot el país sencer, avança per noves dreceres, lògicament imprevisibles als ulls d’aquell adolescent perspicaç. En qualsevol cas, la infantesa d’Ausias ha durat ben poc: als nou anys ja ha accedit a la societat dels adults.