Читать книгу Ausias Marc - Ferran Garcia-Oliver - Страница 8

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

llinatge val aitant com és honrat

En l’ascensió fulgurant dels Marc s’han conjuminat les ambicions, la perspicàcia i les aptituds de Pere l’Antic a saber moure’s en les aigües sempre agitades de la cort, amb les energies col·lectives de la societat sencera. El creixement arrossega tots els estaments, al llarg dels primers cinquanta anys del segle XIV, en un clima d’eufòria industrial, mercantil, agrari i constructiu que ja no es repetirà mai més, almenys amb la contundència i la generalització que abracen tots els territoris de la Corona. En aquesta efervescència de llarg abast els Marc salten de l’anonimat fins als nivells més alts de l’escenari social. Una autèntica gesta domèstica. Tanmateix, els temps alegres es vinclen cap a la meitat de la centúria, precedits per puntuals però colpidores fams i caresties. L’anunci esfereïdor de la mutació ve de la mà de la pesta negra, que el 1348 devasta camps i ciutats. El pitjor de tot és que la «glànola», com l’anomenen els contemporanis, fa la impressió d’haver-se convertir en un mal endèmic, de manera que cíclicament ressorgeix i arremet contra poblacions debilitades per dietes irrisòries i escasses. La guerra amb Castella s’afegeix a les desgràcies i, precisament, els efectes desastrosos de les operacions bèl·liques se senten amb dramatisme al País Valencià, sobretot a les comarques al sud del Xúquer, on els Marc valencians han d’arrelar. Les tropes de Pedro el Cruel devasten la Safor, encerclen la vila de Gandia, l’arxiu del qual crema durant el setge, n’hi ha alqueries que es despoblen, els moros trenquen els pactes de vassallatge que els lliga als senyors, els conreus retrocedeixen, els preus i els salaris es disparen. La represa s’allarga durant l’últim terç del segle. El país és jove encara i conserva forces per resistir les adversitats. Però la vida s’ha fet més dura.

La distància entre Barcelona i València és un entrebanc per a la gestió eficaç del senyoriu. Jaume Marc se’n fa cabal així que concentra en les seues mans totes les propietats catalanes i valencianes. Massa diners s’escolen entre les mans dels notaris, procuradors, advocats i col·lectors de les rendes. Fer pagar puntualment el pagès, el llogater, l’arrendatari o el parcer, com també evitar els fraus enginyosos que s’empesquen els uns i els altres, suposa sempre despeses i esforços supletoris de supervisió. Els temps adversos exigeixen una administració rigorosa, controls de les despeses, més severs atesa la progenitura prolífica que sorolla per casa: cinc fills i set filles ha dut al món amb les seues dues esposes Constança Messeguer i Bartomeua. Conscient dels problemes que genera el manteniment d’una administració unitària, Jaume Marc I preveu el mateix repartiment efectuat anys abans pel seu progenitor, Pere l’Antic, mitjançant l’adjudicació de béns i obligacions a cada un dels seus fills: Jaume, el major, hereta les possessions centrals; Pere, que naix cap a 1336 o 1337, accedeix als dominis valencians, mentre que a Berenguer li reserva la carrera eclesiàstica, i així arribarà a ser mestre de Montesa. Abans, l’etapa d’aprenentatge dels dos primers corre paral·lela durant bona part de la joventut, quan s’adscriuen a les companyies de cavallers que combaten la invasió castellana, una experiència punyent i emotiva que ambdós abocaran en les seues respectives obres poètiques.

A pesar que els codis del llinatge perduren, la mort del pare, els matrimonis respectius, les responsabilitats cíviques i els càrrecs polítics són circumstàncies que individualitzen el destí de cada una de les branques de la família. Jaume Marc II ha de plantar cara ben prompte als primer símptomes del malestar agrari que va covant i que un segle més tard, el 1462, esclatarà en forma d’aixecament dels remences. La fidelitat a la corona no varia ni una polzada, com ho palesen els càrrecs d’uixer d’armes, conseller i diputat, des d’on procura, com a cap dels Marc, favors i suports per als altres germans col·locats pel pare fora de l’òrbita pairal: Francesc, el llicenciat en decrets i degà de la seu de València, Lleó, el mercader, i Arnau, el qual sembla que segueix les passes del seu germà Pere i s’instal·la a la vila de Gandia. Al senyor d’Eramprunyà l’aureola, a més, el conreu de les lletres, com ho palesa la creació el 1393 junt amb Lluís d’Averçó del consistori poètic de Barcelona per encàrrec del mateix rei Joan I.

Pere Marc, el pare d’Ausias, efectua el seu particular ascens a l’ombra protectora d’Alfons d’Aragó, més conegut com Alfons el Vell, nét de Jaume II i fill de l’infant Pere de Ribagorça, a qui tan fidelment havia servit el seu pare Jaume Marc I. Alfons és potser l’home més poderós de la Corona d’Aragó i dels més rics després del rei, com revelen els títols que arriba a retenir en les seues mans: senyor de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça, marquès de Villena i, des de 1399, duc de Gandia. De fet, la sort de Pere, pràcticament des de l’adolescència, s’identifica amb la del seu senyor, tres o quatre anys major que ell. Enrolat en la seua host, tots dos cauen presoners dels castellans a la batalla de Nájera el 3 d’abril de 1367. Pere Marc –Pericó, mentre és jove– es paga dels seus diners el rescat, recorrent fins i tot a un préstec, amb l’únic objectiu de negociar i aconseguir l’alliberament del seu senyor i companyó d’armes. L’acord inclou, fins a la satisfacció de la suma fabulosa pactada –150.000 dobles castellanes, uns 2.250.000 sous–, el lliurament dels dos fills d’Alfons el Vell com a hostatges: Alfons, el primogènit, als anglesos, i Pere al comte de Foix. Per dur a bon port el pacte, Pericó, que ha entrat al servei d’Alfons el Vell, posa a prova tots els seus dots de diplomàtic, cosa que l’obliga en un parell d’ocasions a viatjar a Anglaterra, i així inaugura l’itinerari que almenys havia de fressar un altre insigne paisà seu vinculat per aliança a la família: Joanot Martorell.

Tot i la vida consagrada al servei de la casa ducal, Pere Marc no oblida mai els seus propis interessos i els del llinatge. Instal·lat a la vila de Gandia, Pere recull l’herència valenciana i la millora el 20 d’agost de 1376 amb l’adquisició, per 90.000 sous, de Beniarjó, que comprèn les alqueries de Pardines i Vernissa, l’heretat de l’Alfàs i les jovades de Na Maria, i, més tard, amb la compra del lloc del Verger, a la Marina Alta. Els contactes amb la parentela de Catalunya deu renovar-los periòdicament, ara amb els viatges i adés amb una segura correspondència que s’ha perdut. Al palau de Gandia acull temporalment la seua germana Violant, viuda de Bonafont de Vallbrera, a la qual representa el maig de 1389 com a procurador en la venda d’una casa en la parròquia de Sant Nicolau de València.

De tota manera, la primera obligació d’un Marc és assegurar la descendència i no ho tindrà gens fàcil. De Constança, la primera esposa, li sobreviu només Joan, l’únic fill que sabem amb certesa que tingué d’ella, el qual entra de ben jove al servei de la cort senyorial, continuant la tradició iniciada pel seu pare. L’afecte que demostra Alfons el Vell al fill del seu procurador general és materialitza, el 30 d’agost de 1386, en el donatiu de cinc mil sous barcelonesos en ajuda per al seu matrimoni amb Violant de Vilarig, una de les famílies nobiliàries més llustroses de la vila, i sis anys després ostenta com a cavaller l’ofici de majordom del senyor de Gandia i comte de Dénia.

El buit provocat per la sobtada mort de Constança, cap a 1378, Pere l’omple sense tardança amb la signatura d’unes capitulacions matrimonials. La candidata escollida és Elionor, del llinatge dels Ripoll, senyors d’Alcàntera i protagonistes dels afers polítics de la capital, que hi ofereixen 40.000 sous de dot. Quan el notari en confegeix el corresponent document, el 2 de desembre de 1379, Pere passa de la quarantena, mentre que Elionor té menys de vint anys: «com la dita donzella na Leonor –resa un dels punts negociats en la carta dotal– sia menor de vint anys, major emperò de quinze, e per la dita menor edat no puixa fermar los presents capítols e pactes, emperò és convengut e concordat per les dites parts que∙l seu consentiment, e lloament e aprovament faça e preste». Així, doncs, més que en el dot, Pere ha posat els ulls en una donzella jove, a qui dobla en edat, amb la confiança de ràpides maternitats. Però els embarassos o bé es compliquen amb el naixement d’una nena sordamuda, Peirona, o s’atarden en excés. Jaume ha nascut a la darreria de 1395, perquè Joan, el primogènit, en confegir el seu testament el gener de 1396, que proporciona llum sobre la família, concedeix drets de successió, en efecte, «a Jacme Marc, frare meu, fill del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e l’honorable madona Leonor de Ripoll, en present muller sua, qui pocs dies ha és nat».

Si Joan Marc precedeix el seu pare en la disposició de les últimes voluntats és perquè aviat ha de posar-se en marxa cap a Jerusalem, amb el bastó de pelegrí. Cal, doncs, prendre totes les precaucions possibles i preparar el futur de les seues tres filles –Elionor, Violant i Aldonça–, del pòstum que porta al seu ventre madona Violant de Vilarig i, sobretot, del primogènit Pere el Jove. La mort havia dallat massa membres de la família i podia tornar a colpejar els plançons més joves. La intuïció de Joan no és gratuïta. En primer lloc, perquè el silenci posterior entorn del seu germanastre Jaume autoritza a pensar en una mort prematura; segonament, perquè el «prenys», anomenat Jofre, no superarà els primers mesos de vida, en tant com el 31 de juliol de 1396 el rector de l’església de Gandia rep de mans de la mare el cos del nadó in comandam ad sepeliendum de presenti in ecclesia dicte ville, fins que es decidirà el lloc definitiu de la sepultura, probablement al convent de Sant Jeroni de Cotalba, i, finalment, perquè Pere el Jove, el seu fill major, morirà en plena joventut sense deixar descendència.

A Joan l’agullona la incertesa de l’avenir familiar, a causa de les visites reiterades de la mort a la casa dels Marc. És ben probable que li haja demanat al seu pare un últim acte de responsabilitat com a cap de la branca valenciana: la concepció d’un altre brot per aferrar encara més el futur. És per això que Joan preveu una altra hipotètica successió en «lo primer fill mascle naixedor del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita honorable madona Leonor de Ripoll, muller sua». Aquell 31 de gener de 1396, mossèn Pere Marc fregava els seixanta anys. El nou engendrament en una edat tan avançada deriva d’una obligació més que d’un desig. Aquest projecte de futur és Ausias Marc.

Mentrestant, l’activitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general d’Alfons el Vell, una font d’ingressos regulars –entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys– i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec d’aquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer d’ambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, s’adrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny l’àmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.

Només la vellesa el doblega. El 31 de març de 1412, Alfons el Jove confegeix el primer balanç positiu del servidor lleial, en el moment de confirmar-li sobre el senyoriu de Beniarjó els mateixos drets i jurisdicció que li va atorgar el seu pare, al qual acabava de succeir al capdavant del ducat: «com vós, mossèn Pere Marc, nostre general procurador, hajats antigament servit al dit senyor duc, de gloriosa memòria nostre pare, seguint aquell en tots los estrenus e bel·licosos feits, e siats estat pres ab lo dit senyor per lo príncep de Gales, escampant de vostra sang e despenent de vostre patrimoni en vostra reemçó». L’any següent, la vespra de Reis, la decisió de plegar ja ha estat presa. No pot més i les poques energies que li resten cal aplicar-les «en lo servei de Déu e lleixar los treballs corporals». És així que compareix de nou davant d’Alfons el Jove, voltat d’un cercle íntim de cavallers «e altres en multitud copiosa», per renunciar a l’ofici de procurador general que ha ostentat «per quaranta anys e plus». El duc aprofita l’avinentesa solemne per lloar-lo públicament, i li reconeix com «nos havets recitat en generalitat los bons, lleials e memorables serveis per vós incessament en los dits temps feits al senyor infant en Pere, nostre avi, al dit senyor duc, nostre pare, de lloable memòria, e a nós». Alfons el Jove, per altra part, accepta la súplica que li fa el vell mossèn Marc, la de tenir «per bé recomanats vós, madona vostra muller, fills e béns vostres e llurs».

Si públicament el balanç de Pere Marc és impecable, des de la perspectiva domèstica el balanç es presenta més aviat agredolç. La filla havia nascut sordamuda; la vellesa li diu que no veurà ferse un home l’Ausias, el jove hereu, ni com atenyerà la cavalleria ni amb qui es casarà, però sobretot havia perdut el primogènit Joan. Un colp dur del qual probablement mai no es va refer.