Читать книгу Ausias Marc - Ferran Garcia-Oliver - Страница 5

Pròleg

Lo savi pren lo profit de sa cerca

El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar l’any 1998, i que duia per títol En la vida d’Ausiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta m’urgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació d’arxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut l’any 1400 i no el 1397, tal com sempre s’havia suposat. Això no obstant, l’efemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit d’actes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.

Ara, doncs, gràcies a l’interès de Publicacions de la Universitat de València, se’m presentava l’oportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no l’he deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades se’ns permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs –i les nostres pròpies deficiències–, i més després d’haver transcorregut un interval de temps tan curt, i això s’ha d’agrair. L’estructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.

Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. M’he vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d’«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa l’accentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de l’accentuació no oxitònica mancarien de l’únic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut –m’han aparegut– diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit d’una altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.

El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a l’hora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en l’apèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes d’Ausianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar d’Ausias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia –indistintament amb «s» o «z», totes les variants–, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el d’Ausias i no d’Ausiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar l’accent a l’última síl·laba d’Ausiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, l’eufonia, el ritme

intern i el sentit comú aconsellen llegir amb accentuació paroxitònica el vers: «jo sóc aquest que em dic Ausias Marc».

Ara i adés Marc roman gairebé exclusivament dins la xarxa erudita dels historiadors i les historiadores de la literatura. Gràcies a les seues indagacions els poemes marquians s’han més fet intel·ligibles, però els seus estudis a penes han traspassat el receptacle del poema per interrogar-se què hi ha, si és que hi ha res, enllà de la perícia formidable amb què Ausias enfilava decasíl·labs immarcesibles. A parer seu la biografia del cavaller seria prescindible per copsar el sentit dels versos o, a tot estirar, els esdeveniments que ritmen la seua vida serien monjoies que permetrien situar en una perspectiva cronològica els cent vint poemes que li han estat atribuïts. Quan acudeixen a la biografia és per confegir un preliminar i ràpidament oblidat aparador vistós, on llueix tan bé un pare com Pere Marc, el càrrec de falconer que exercí per a Alfons el Magnànim, la rancúnia que el separà del seu cunyat Joan Martorell o l’amistat amb un dama com Teresa d’Íxer. Tot plegat, però, no tindria cap derivació transcendental en el significat dels poemes. Aquesta desconfiança envers l’home contingent –del cavaller que acusa permanentment dificultats per ajustar la seua conducta als paràmetres dominants–, explica la displicència, quan no el desdeny, amb què va ser acollit pels especialistes de la literatura catalana medieval el meu llibre. Els més caritatius li han concedit un subsidiari valor divulgatiu, potser ignorant que, tot i el volgut caràcter d’assaig d’història cultural, o potser per això, estava manufacturat des dels pressupòsits més rigorosos i exigents de la història medieval. Fa la impressió que no consenten ingerències en els seus vedats de recerca.

Recentment Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en l’antologia Per haver d’amor vida, gosen escriure: «Potser caldria agrair a la fortuna que els documents d’arxiu, en la seva eixutesa notarial, no ens donin gaires clarícies sobre la vida privada d’Ausiàs March, més enllà de la rutina dels casaments, dels fills naturals, de les trans- accions econòmiques i d’algun plet judicial. L’escassetat de dades ens prevé de voler veure la biografia en la poesia, o d’explicar la poesia per la biografia». És una llàstima que una afirmació tan desafortunada entele un treball erudit, per altra banda excel·lent. Les operacions historiogràfiques, independentment de la seua naturalesa –literària, cultural, econòmica...– parteixen de l’acumulació de testimonis de tota índole, mai del seu refús. Jo sóc de l’opinió, en canvi, que és una desgràcia absoluta que la documentació senyorial, pública i privada, que van generar Ausias Marc i els seus s’haja perdut per sempre més. Llibres de comptes, inventaris de béns i propietats, la gestió de la justícia, quaderns de despeses, la correspondència..., cisellarien millor el personatge que nia en cada un dels seus versos. El que ha quedat –i, si bé és mira, es molt, després de tanta devastació de fonts històriques al llarg del temps–, és la punta d’un iceberg que quedarà per sempre ocult a la recerca.

Cada nova clarícia sobre Shakespeare, fins i tot el seu presumpte rostre pintat en un quadre que ha dormit segles en la paret d’una casalot anglès, és celebrat per la comunitat literària i cultural amb vol de campanes; per la senzilla raó que voldríem resoldre un enigma que ens burxa alguna cosa més que la simple curiositat. En aquest mateix sentit, la publicació de les cartes inèdites de Rimbaud han posat al descobert intimitats que no poden deixar de commoure en un home que semblava en fugida permanent de tot i de tots. I tanmateix, el 1898, s’adreça a sa mare i la seua germana per dir-los que «alhora que m’excuse per no escriure-us més sovint, aprofite per desitjar-vos un bon any 1890, una bona salut. Continue molt ocupat i em comporte el millor que en sóc capaç mentre m’avorresc molt, molt...». Totes les cultures –que és com dir totes les nacions–, en particular les més grans, es deleixen per «construir» les figures que les dignifiquen, i quan la realitat topa amb el buit documental, la mitificació –literària, musical, cinematogràfica, llegendària– en fa la resta. A certs postulants de la cultura catalana, que ha de batallar dia sí dia també per sobre- viure enmig d’altres més de fortes i devoradores, sembla que els va bé l’exercici de la «deconstrucció». Ausias Marc deu ser una joia massa valuosa com per traure-la de l’estoig del poema.

Sens dubte que amb la intranscendent felicitació nadalenca de Rimbaud a la família els seus poemes no guanyen ni perden res, però podem entendre millor l’home que els va compondre, que no és poc. Ens habilita un camí, en efecte, per acarar biografia i obra i tractar de veure-hi tant les imatges diàfanes com les deformacions, i encara altres imatges inesperades del qui va escriure precisament «jo és un altre». La poesia de Marc, com la de Rimbaud, no s’explica per la biografia, ni viceversa, però hi ha uns lligams que fan ambdues més entenedores. Tal vegada és en l’amor on hi ha més impostació, més convenció, més ficció de l’amant desesperat, més premisses d’un sistema literari del qual no pot escapar ni el mateix Ausias Marc, un poeta tan rabiosament original com ell. Però aquest cavaller del segle XV parla també de la mort, l’amistat, la lleialtat, els set pecats capitals, la justícia, la violència o els sabers mèdics. I, per bé que sotmès a la longitud implacable del vers amb cesura a la quarta, la sinceritat d’un jo atribolat pels temps que li tocà de viure acaba emergint per entre els filtres de la retòrica convencional. Ningú no gosaria vociferar l’exabrupte –perillós en aquella tardor gòtica de cristianisme triomfant i de ferotgia contra els dissidents– «catòlic só, mas la fe no m’escalfa» per demostrar només l’habilitat amb el decasíl·lab. Hi hem de reconèixer també la confessió d’un home conscient de les seues contradiccions, que tem les penes de l’infern perquè li falta coratge per a l’esmena i que, en posar per escrit les seues deficiències religioses, exorcitza les seues tribulacions més recòndites. Doncs bé, el seu testament no és sinó la confirmació exacta d’aquesta tebiesa catòlica que el desassossegava.

Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor d’acer, de carn e fust» siga tan sols fruit d’una inspiració afortunada. Heus ací un d’aquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes d’una sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta d’una imatge ternària ben arrelada a les mentalitats medievals i d’efectes seductors immediats sobre el lector o l’oient. En tan poques i monosil·làbiques paraules, excepte una, ens fem cabal de la personalitat voluble de qui les va concebre. Una volubilitat que, al capdavall, esbossa els contorns de la conducta i dels sentiments de la immensa majoria del gènere humà. Nosaltres, com Ausias, som en distintes proporcions animals orgullosos, sensuals i insensibles. Odiem, estimem, som incapaços de deixarnos anar pels sentiments de la tendresa o la compassió. L’odi du l’Ausias feudal a la violència ignominiosa; l’estima, a sublimar l’amor com pocs ho han fet mai per mitjà del vers, la insensibilitat, a ignorar el dolor dels altres que, per descomptat, se situaven per sota del seu rang social. Acer, carn, fusta, els tres substantius i les imatges que suggereixen són fascinants, triades de forma conscient per assajar la definició d’un mateix. Ausias pren esment de la seua pròpia inconstància, és a dir, de la seua pròpia imperfecció. Amb el poema tracta d’esmenar-se, de ser millor cavaller, millor amant, millor cristià, millor home. Mai no ho aconsegueix.

Ausias Marc, doncs, es presta també a les maniobres d’anàlisi social i cultural. És clar que convé saber si al final de la seua vida utilitzava rimes femenines, detectar els plagis literaris, esbrinar la tradició manuscrita, examinar la mètrica, comprovar l’ús dels senyals i les formes poètiques o avaluar la importància de la cort reial per a la difusió de l’obra. Però convé situar-lo també en uns temps convulsius com són els de l’Europa de la primera meitat del segle XV, i en una geografia concreta, en particular la que va de València a Gandia i salta fins a Barcelona, d’on era originària la família. Si fa onze anys reclamava el caràcter de «temptativa» l’intent d’establir la biografia del plançó més singular dels Marc, ara no puc més que insistir en els mateixos termes. Massa silencis, una distància de sis segles d’oblits i la realitat de fonts avares i fragmentàries són un mur difícil de superar.

Atès que aquest llibre aspira a tenir un públic lector no circumscrit a l’àmbit de l’especialista, he eliminat l’aparell de notes. Un tria bibliogràfica mostra tots els deutes i manlleus que he pres d’altres autors. Els versos i fragments de poemes utilitzats procedeixen de l’edició de Joan Ferraté, mentre que els documents citats –la grafia dels quals he lleugerament modernitzat– poden consultar-se en les edicions de Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo, malgrat que reclamen una nova publicació amb transcripcions més pulcres i rigoroses. Com a apèndix, jo n’he transcrit uns pocs i n’he afegit alguns de nous. Trobar documents inèdits no és cap mèrit especial: forma part del nostre ofici, però no deixa de ser una sort entropessar amb punts de llum en la fosca. La vida d’Ausias Marc és com aquelles explosions còsmiques del passat, de les quals percebem la traça pels raigs gamma que arriben a la Terra milions d’anys més tard. I a nosaltres ens competeix seguir-ne el rastre.

Beniopa, Pasqua granada, 2009