Читать книгу Ausias Marc - Ferran Garcia-Oliver - Страница 9

El pelegrí de Jerusalem

son fill e nét són desig e esperança

El testament de Joan Marc apareix com un programa futur d’actuació familiar en previsió que l’empresa per a la qual es prepara, el pelegrinatge als Llocs Sants, se salde amb la seua pròpia mort. És una peça llarga, meticulosa, planificada fins a l’últim detall. Certament és un document de circumstàncies, determinat per un viatge de retorn insegur, però tot el que disposa Joan no obeeix a decisions espontànies, sinó que és fruit de serenes meditacions. Amb el futur no s’hi juga, i menys amb el futur de la família, entesa més que mai com un ens compacte i solidari, i on a cada un dels seus membres correspon llegats i deures, donacions i responsabilitats.

Si els camperols benestants i els artesans poden reservar-se fins a cent o més sous per a una bona fi, i els mercaders tres o quatre vegades més, Joan en consigna set mil, tot una mostra de poder i solvència, que seran administrats i distribuïts per Joan Roís de Corella, alcaid del castell de Gallinera, i Joan de Cabrera, marmessors i cosins seus. D’entrada, elegeix «la sepultura del meu cors en lo monestir de Sent Jerònim, construït o edificat en Cotalba, terme de Palma, ço és, dins l’eclèsia del dit monestir, dins la qual vull que el meu cors sia soterrat e lliurat a eclesiàstica sepultura».

En aquest moment que l’ànima ha de partir a la percaça de la glòria o de la condemna és quan més cal el suport mediador dels monjos, i per això demana «que quant lo meu cors deja ésser lliurat a eclesiàstica sepultura, sia vestit de l’hàbit dels frares del dit monestir de mossèn Sent Jerònim, en lo qual he singular devoció, suplicant e pregant tan afectuosament com pusc los prior, frares e convent del dit monestir que lo dit hàbit me vullen atorgar, e rebre mi en confrare llur e participant en misses, ofertes, oracions e altres sufragis e beneficis del convent dessús dit».

El primogènit de Pere Marc desitja anar-se’n desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous l’alna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons –continua dient–, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».

Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra l’oblit d’un cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran d’elegir un lloc dins l’església per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e d’altres colors de mes armes, ço és, de l’empresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». L’empresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que s’ha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement l’arribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.

Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e d’altres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil d’aur». A més, els marmessors compraran «un drap d’aur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de l’empresa i sis de Marc, «lo qual drap d’aur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort –qüestió que poèticament havia d’obsessionar el seu germanastre Ausias–, ni que siga a frec d’aquest narcisisme d’embolcallar-lo amb un pannum que els pobres ni somiaven.

Les misses són la seguretat per a mossèn Marc que els homes de l’Església dirigiran la força de les seues pregàries per escurçar la seua estada al purgatori, allà on ha de rentar els pecats inevitables. Per a tal propòsit se’n celebraran al cap de vuit dies de la seua mort cinc-centes de rèquiem, del Sant Esperit, de la Verge Maria i dels sants Apòstols per les ànimes d’ell, de sa mare i de tots els cristians, i altres mil misses de rèquiem un mes després, «en aquelles eclèsies o monestirs e per aquells prevere o preveres, frares o religiosos missa cantants, a coneguda dels dits meus marmessors». A aquesta acumulació inversemblant de sufragis s’havien adherit els laics amb el daltabaix de mitjan segle XIV, amb l’horror de les pestes i les morts a balquena. A la multiplicació hiperbòlica dels difunts sembla correspondre la multiplicació aberrant de les mediacions espirituals, indicador diàfan de la fractura profunda del cristianisme i de les pràctiques simbòliques.

Com a obres de caritat destina mil sous «entre catius cristians a reembre de mans d’infels pagans, e pobres vergonyants, e òrfenes poncelles e altres a maridar, e en obres d’espital e en altres almoines e llocs caritatius». Dels set mil sous encara mana «que totes les companyes de casa mia, així hòmens com fembres, macips e macipes, los quals e les quals en lo temps de la mia mort seran en servei meu o de casa mia, sien vestits de drap negre nou de valor o preu de set a huit sous l’alna, e que als hòmens majors sien donades cinc alnes per a gramalla e caperó, o a cota e caperó, e a les fembres majors sien donades altres cinc alnes per a cot, e als altres menors segons llur edat». Finalment, no pot oblidar la seua pròpia parròquia, en manar la celebració «cascuns anys e empertotstemps un aniversari perpetual en l’eclèsia de la dita vila de Gandia per lo rector e preveres» per l’ànima seua, la de sa mare, les dels seus benefactors i encara les de tots els fidels cristians.

La naturalesa compacta de la família i el llinatge es palesa a l’hora de projectar les aliances. Joan Marc s’havia casat amb Violant de Vilarig, una família de la noblesa de Gandia al servei també de la casa d’Alfons el Vell. Els 30.000 sous de dot són l’aparador d’una fortuna considerable, que ara en les disposicions testamentàries mana que se li tornen junt amb els preceptius 15.000 sous de creix –la meitat exacta del dot que l’espòs donava a la seua futura muller–, a banda «molts e diverses robes, perles, anells d’aur, joies e altres aparellaments e forniments de cambra» de l’aixovar, i «totes les sues robes de vestir, així nupcials com de festes, com encara les de tots dies e totes altres robes e joies e tots altres aparellaments e ornaments de la sua persona». Fins i tot hi afegeix la meitat dels béns mobles de la casa, pels «molts, e diverses e agradables serveis per aquella a mi feits e prestats en moltes guises e maneres durant lo meu e seu matrimoni, e per ço encara com és a mi estada molt cara e obedient a mos manaments». L’esposa submisa és un valor afegit entre les dames de la noblesa, i Joan no s’està de remunerar la conducta que aproxima Violant als valors positius de Maria i l’allunya de la temuda Eva. Mossèn Pere Marc diposità totes les esperances en aquest enllaç perquè legitimava la condició nobiliària recentment adquirida per la família. La satisfacció desfermà una esplendidesa extraordinària ja que li donà al seu fill 90.000 sous per a ben casar-lo.

La boda de l’hereu universal de Joan, Pere Marc el Jove, concerneix tota la família. No es pot malmenar el que tant ha costat d’aconseguir per una imprudència de joventut, i haver de tancar una aliança en un graó inferior de la jerarquia nobiliària, per honor i riquesa. Joan, doncs, ordena al seu fill que «no ferme matrimoni de si o prenga muller sens consentiment, consell e voluntat dels dejús nomenats, ço és, del dit reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car, e del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita muller mia, e de les dites honrades madona Seguina, besàvia, e de madona Alamanda, àvia maternals d’aquell, e dels honrats en Bernat, en Jofre e en Guillem de Vilarig, frares, oncles de aquell, e dels altres parents d’aquell pus proïsmes en grau de parentesc a aquell, així de part de pare com de part de mare, qui lladoncs viuran o seran vius», sota l’amenaça de perdre l’herència si obrava al seu albir. Pere, no cal dir-ho, tindrà la precaució de casar-se el gener de 1409 amb Constança Cifre seguint escrupolosament la voluntat paterna expressada al testament.

Joan Marc, cavaller responsable, ha de preveure la possibilitat d’un futur desgraciat, i això comprèn la mort del primogènit, la seua descendència il·legítima o el casament sense l’anuència del consell familiar. Si malauradament qualsevol d’aquestes eventualitats s’esdevenien, de seguida s’aplicarien les successions dictades des del testament. Per començar, l’hereu universal de Pere Marc el Jove seria «lo primer fill mascle que la dita muller mia parrà o naixedor comunament a mi e a aquella del prenyat que de present és prenys, vinent a llum e sobrevivent al dit hereu meu», amb el benentès que fóra mascle, que es casara també amb el consen- timent del llinatge i procreara fills legítims, sinó l’herència passaria a «l’altre fill meu qui serà primer e major dels altres fills meus mascles» i amb les mateixes condicions, clàusula que indica la fe de Joan en el retorn del viatge i el desig d’intentar noves concepcions. En cas contrari, havien accedir-hi les dues filles Elionor i Violant, i Aldonça si finalment no prenia els hàbits, ja que la voluntat del pare és casar aquelles dues –per a les quals destina sengles dots de 16.500 i 11.000 sous a càrrec de l’hereu, més les robes i aparellaments de cambra que escolliran Berenguer i Pere Marc– i destinar l’altra al convent, «en aquell orde o monestir que la dita muller mia e les dites honrades madona Seguina, besàvia, e madona Alamanda, àvia maternals, coneixeran e volran», amb tants béns «com a semblants condició e estament d’aquella entrants en orde o en religió és acostumat donar», segons el parer d’aquestes tres dones. Amb tot, Aldonça no professà monja, tal vegada per mort d’una de les germanes, que no pot ser altra que Elionor.

Encara hi ha més hipotètiques successions, perquè podia passar que cap de les tres filles no tingueren brots legítims o moriren abans de contraure matrimoni. És ara quan l’herència tornaria per parts iguals al seu germanastre Jaume, el fill de Pere i Elionor de Ripoll recentment nascut, i al seu cosí germà Guerau de Galba, fill de Blanca Marc, germana de Pere Marc. Llavors –exigeix Joan–, tant Guerau com els seus successors «hagen a pendre sobrenom e cognom de Marc, e s’hagen a nomenar e intitular en tots llurs contractes del sobrenom o cognom de Marc sens altre ajustament o mesclament de sobrenom, e facen e sien tenguts fer lo meu senyal e armes de Marc tot tes sens algun mesclament, departiment o mitja», perquè si obraven d’altra manera ho perdrien tot. Cal preservar el llinatge, la història d’un enaltiment contingut en un cognom, heus ací el realment important i el perquè d’una prolixitat testamentària enutjosa. Per això Pere Marc encara haurà de procrear un altre fill, el nostre Ausias, per substituir Jaume si la mort el sorprenia, com així es produí. I, per fi, l’últim ressort dictat per assegurar la continuïtat familiar: si Guerau i el fill que haurà de concebre Pere Marc tampoc no reunien les condicions per succeir-los, l’herència aniria a raure a mans dels primogènits de mossèn Jaume i Lleó Marc, oncles seus i germans de Pere Marc.

Joan Marc destina també una lleixa particular de 24.000 sous al fill que madona Violant du al ventre per quan complirà vinti-cinc anys. Ara bé, si del part naixia més d’un fill, tant mascles com femelles, haurien de prendre l’hàbit religiós i amb els béns que el mestre de Montesa i Pere Marc considerarien oportuns. En el cas que el pòstum morira abans, sense Violant de Vilarig haver parit cap fill mascle legítim, però l’esposa quedava una altra vegada embarassada, el nou «prenys» rebria els 24.000 sous amb idèntiques condicions. Aquesta reserva suggereix que la partida de Joan no havia de ser imminent o, com deixa entendre una clàusula anterior, que confiava en el regrés.

No solia ser freqüent la confiança dels cavallers en les esposes. Preferien encomanar la direcció de la casa, i per descomptat l’educació dels fills, als homes de la seua mateixa sang. Tanmateix, Joan Marc nomena Violant de Vilarig «dona poderosa, usufructuària e legítima administradora» de tots els béns, però a condició que «viva o visca castament e sens marit» i amb l’obligació, no cal dir-ho, de «proveir e alimentar en totes les llurs necessitats lo dit fill e hereu meu e tots los altres filles e filles meus e seus nats et naixedors, si ab aquella viure, estar e cohabitar volran, entró que aquells sien en matrimoni col·locats e entrats en orde o en religió». Ningú, doncs, no li podrà prendre els fills, llevat del primogènit Pere el Jove, ja que el tutor que li assigna junt amb l’avi Pere Marc «tota vegada e quant que quant aquells plaurà, puixen haver, traure, llevar e pendre aquell de poder de la dita muller mia e mare sua, e aquell puixen fer, nodrir, criar e estar en poder llur o de l’altre d’aquells o lla e en poder de aquella persona o persones que a ells plaurà e serà ben vist faedor».

Segurament això havia succeït amb el mateix Joan Marc, durant algun temps criat en la casa i cort del senyor de Gandia. Convenia formar la joventut nobiliària en ambients propicis per a la instrucció militar i l’aprenentatge d’uns valors i costums propis. Sovint aquesta prompta eixida de la llar es feia a casa de l’oncle –del patruus–, com sembla que s’esdevindrà ara, donat que Joan assigna «en tudor e curador» del primogènit i de la resta dels fills «lo reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car dessús nomenat, suplicant e pregant aquell molt carament aitant com pusc e sé que l’administració de la dita tutela e cura dels dits hereu, e fill, e fills meus e béns llurs li plàcia acceptar e en si rebre. E lo dit hereu meu universal e los altres fills meus mascles e fembres, nats e naixedors, e los béns llurs li plàcia e sia sa mercè tenir en sa protecció e guarda, e que els sia en lloc de pare. E aquells e los béns llurs li plàcia ben tractar, regir e governar, administrar, demanar, mantenir e defendre, segons que jo en ell molt confiu e he gran confiança». Joan Marc ja pot partir tranquil a complir el somni de la seua «empresa», el romiatge perillós al lloc més sagrat del cristianisme. Ha deixat ben nuats els fils del llinatge, l’educació del primogènit, la cobertura per als altres fills, la tasca de la mare i el tutor i la discreta però ferma supervisió de tot a càrrec de Pere Marc. Al cap de dos anys, el 23 de febrer de 1398, arriba a Gandia la notícia «que eren passats sis meses poc més o menys de la mort del dit testador, qui fama vera nuncia havia finits e closos sos dies en la ciutat de Nicòsia del realme de Xipre, anant a la Terra Santa de Jerusalem». El notari acudeix a casa de Joan Marc per publicar el testament en presència dels marmessors, els cavallers Joan Roís de Corella i Joan de Cabrera, i de Violant de Vilarig, l’esposa, la besàvia Seguina, l’àvia Alamanda i Jofre de Vilarig, «acostades persones al dit testador». Pere Marc se n’absenta perquè, «prevengut de greu dolor d’aital novella, no volc ésser a la dita publicació».

Continuava la mort segant arran els fruits dels Marc. I mentrestant quedava pendent la concepció d’un altre baró, tal com Joan li havia demanat al seu pare. Elionor i Pere hagueren d’intensificar la tasca generativa, i a la fi, algun dia de 1400, el plor d’una nova criatura trencava el dol de la casa del carrer Major de Gandia. Ara bé, tot i que el nadó, al qual posen el sorprenent mom d’Ausias, alleugeria les quimeres familiars, difícilment podria reemplaçar el buit deixat pel primogènit de la branca valenciana dels Marc.