Читать книгу Ausias Marc - Ferran Garcia-Oliver - Страница 7

L’ascens del llinatge

L’home pel món no munta en gran

valor sens haver béns, bondat, llinatge gran

Aquests dos versos que dicta Ausias Marc són el compendi de la seua pròpia trajectòria familiar. Des de la perspectiva exclusivament literària, la singularitat del poeta és tan exacerbada, amb la ruptura enfront del passat que el precedeix, que sembla una mena de fortuna genètica, compartida amb un coetani i cunyat seu, Joanot Martorell. Però tant l’un com l’altre són producte del que les nissagues respectives van preparar prèviament, al llarg d’un itinerari de lenta ascensió en una societat minada per la competència i les travetes polítiques, no exemptes de violències contra l’adversari. Ausias es troba fins i tot amb avantpassats bregats en les llices poètiques, és a dir, amb una tradició domèstica, unes orientacions educatives, llibres i preceptors.

El segle que el separa del primer membre de la família que trenca l’anonimat dels subalterns, per accedir al primer pla de l’escenari social, descriu l’epopeia d’un èxit, que no és altre que el de l’aproximació progressiva cap al cercle dels dilectes del rei. Són pocs els qui, provenint del no res, ho aconsegueixen. Gairebé tots els qui reïxen és perquè han excel·lit en les armes. La guerra durant tota l’Edat Mitjana és el camí més dreturer cap a l’enno- bliment, també el més perillós. D’altres hi accedeixen des dels graons superiors de l’estament urbà, després d’haver acumulat riqueses immenses com a mercaders incrustats en els circuits internacionals, els que uneixen els quatre cantons de la Mediterrània amb l’interior i nord europeu. I encara hi ha els qui ascendeixen com a servidors de l’Estat. A aquests pertanyen els Marc.

Són temps feliços d’expansió territorial i mercantil de la Corona d’Aragó. La monarquia és al darrere de totes les iniciatives desplegades pel capital mercantil i les aventures militars. I això és possible perquè els diversos nivells de l’administració pública proporcionen una maduresa institucional, que va esborrant a poc a poc els trets rudimentaris i de tosquedat primigenis. L’Estat necessita cada vegada més professionals competents, a part els cortesans i domèstics que integren la casa reial. Tots ells perfilen un nucli d’influència política considerable, disputat per un seguit de famílies que aspiren a formar-ne part. A mesura que pugen graó a graó en el cursus honorum cap al cim, si cal per mitjà de conxorxes i agressions contra els qui s’interposen en el camí, esdevenen més i més rics, per tot el que suposa de possessió d’informacions, prestigi i, en definitiva, poder. El rei els necessita per reforçar els instruments de govern, però aquests professionals de l’administració al seu torn el necessiten per reafirmar el seu enaltiment, perquè la sort d’un llinatge depèn del favor del qui llueix la corona. Tot prové del monarca en última instància, càrrecs, prebendes, feus, senyorius, jurisdiccions i fins les mateixes esposes, perquè les noces dels poderosos sempre tenen una dimensió pública i no poques vegades el rei, i la reina, s’hi han d’immiscir perquè les operacions matrimonials concloguen satisfactòriament.

Béns i capacitat personal successiva dels membres que integren un llinatge durant cent anys propicien, doncs, l’emergència d’un cavaller i un poeta com Ausias Marc. Ell és fruit, primer que res, de la seua pròpia ambició i del seu combat particular amb la vida, però també és el resultat d’una història familiar tocada per la bona fortuna. Amb tot, coneixem més aviat la superfície d’aquest itinerari que no les interioritats. La documentació, com la memòria, és terriblement selectiva, i ha romàs sobretot la més vistent, aquella que marca les fites emblemàtiques de la singladura entre la Barcelona i la Gandia del segle XIV. Podem datar amb exactitud el dia del casament del cap del llinatge, però ignorem la llista de convidats a la boda, el que mengen i com se celebra la festa; és incontrovertible la instrucció dels cadells de la família, però desconeixem de quina manera i per quins mitjans assolien un conjunt de sabers que projecten alguns d’ells cap al virtuosisme poètic; les dones, amb els seus dots, sostenen l’edifici familiar, però deambulen com espectres sense veu. Aquestes i altres mancances són ineludibles per als segles medievals, hi havent pel mig tanta devastació d’arxius i desaparició de dipòsits documentals.

¿Fins on podem, per tant, recular en el temps? A la primeria de l’Edat Moderna, quan la puixança dels Marc era cosa del passat, però la fama literària d’un dels seus s’eixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911

Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, d’identificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor –sis hectàrees i mitja–, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.

En canvi, el Llibre de la baronia adjudica l’origen de l’ascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere l’Antic, i que ara sabem que és fill de l’anterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar l’agricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».

L’ofici de Pere l’Antic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de l’Estat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces d’una infanta, i si cal també s’incorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més d’hora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.

El besavi d’Ausias, Pere l’Antic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió d’una canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança

Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps d’Ausias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de l’administració i les finances estatals, l’inverteix en l’augment del patrimoni immoble, amb adquisicions a l’Horta –Albalat i una alqueria de Torrent–, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu d’Eramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per l’oficial de la cort, com també que la carrera en l’administració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de l’origen ja es pot vincular a unes terres pairals, l’Eramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai l’Eramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.

Així, amb una cura exquisida, Pere l’Antic procedeix a repartir l’herència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una d’elles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a l’empenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que l’obliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i d’agitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de l’infant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A l’altre fill, Berenguer, com a l’oncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics d’oncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.

Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere l’Antic, els Marc ja disposen d’un senyoriu extens, d’una «història» que té principi i d’un patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell d’Eramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, d’on els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a l’èxit.

Ja tan sols falta un títol per reblar l’enaltiment: el de la cavalleria. D’ençà de l’alba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella s’havien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; l’ordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.

I la família l’ateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de l’Antic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra l’accés als béns pairals. L’obtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà d’un compromís arbitral l’estiu de 1351. Jaume, doncs, l’endemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que l’autoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir l’herència familiar. No serà l’única vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar l’últim i definitiu pas.

Tot i que l’adobament com a cavaller li arriba a l’edat provecta de seixanta anys, l’important en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la tramesa dels seus dos fills, Jaume i Pere, per ajudar-lo en la guerra contra Castella: «Vós havets bons fills, e han-nos servit en aquests afers que havem ab lo rei de Castella. E com nós siam certs que a ells plauria pujar en estament d’honor de cavailleria, mas volrien hi muntar per lo grau vostre, ço és, que vós la preséssets primer. E, jassia que vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per l’heretat que havets del castell d’Alaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com d’açò nos farets plaer».

Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria d’un sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després d’agrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de l’infant Pere, i, una vegada rebut el consell d’ambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb l’hàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a l’acte.

La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i d’altres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així l’acte solemne: «Mossèn en Jacme, los nostres predecessors donaren als vostres lo bé e el profit, e nós vos havem donada l’honor, per què, si a Déu plau, nós vos farem bé e gràcia e mercè en son cas e lloc».

El somni del ciutadà, cenyir l’espasa del cavaller, viure de les rendes sense necessitat d’embrutar-se les mans i ser convocat, quantes vegades siguen necessàries, per servir el rei amb el consell o les armes, s’ha fet realitat.