Читать книгу Apunts del subsol - Fiodor Dostoievski, Fiódor Dostoievski - Страница 10

Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski va néixer l’11 de novembre del 1821 a Moscou, el segon de vuit germans. Tal com recorda l’historiador i diplomàtic anglès Edward Hallett Carr a Dostoievski. Lectura crítico-biográfica, assaig del 1931 —traduït al castellà per Arturo Licetti i publicat a Laia el 1972—, el futur escriptor va créixer en un ambient d’aïllament familiar, amb poques relacions socials i amb una devoció religiosa profunda. Segons recorda també el professor i traductor August Vidal a Dostoyevski. El hombre y el artista, a més de «resar diàriament al davant de les icones, l’assistència a les vespres i a la missa dels diumenges», la família no sortia de viatge «sense la benedicció del sacerdot», i en una ocasió, a Darovoie, «va fer una processó al voltant d’un estany acabat de construir per evitar que els peixos que s’hi acabaven d’abocar morissin i perquè ningú els pesqués de forma prematura». Igual que molts altres russos de l’època, un dels passatemps preferits dels germans i la mare era escoltar les llargues sessions de lectura en veu alta per part del pare.

«En una habitació petita, fins i tot el pensament s’empetiteix», afirma Carr en relació amb l’apilotament dels Dostoievski, i aventura que la «profunditat» i «estretor» del camp d’observació de Fiódor podrien haver començat a créixer gràcies a les circumstàncies de la família, amb un pare que passava gran part del dia fora de casa —era metge— i una mare ocupada, segurament fins a nivells difícils de tolerar, per vuit criatures. Fiódor i Mikhaïl van marxar a Petersburg a estudiar enginyeria a l’acadèmia militar, carrera que el primer —l’únic que hi va accedir— acabaria deixant perquè li semblava, segons explicava en una carta, «més avorrida que una patata».

Abans de fer divuit anys, Dostoievski havia perdut primer la mare —el 1837, al mateix temps que moria Puixkin— i dos anys després el pare, que s’havia aïllat en una casa de camp amb les filles després de la mort de l’esposa: tot i l’addicció a l’alcohol i la precària estabilitat mental de l’home, van ser els pagesos que treballaven per a ell els que el van matar. Aquest seria, segons Carr, el moment fundacional d’una biografia que bascula entre desgràcies, heroïcitats i penúries: a «l’assassinat del pare per part dels serfs» cal sumar-hi «l’experiència d’haver estat a punt de ser afusellat, l’exili posterior a Sibèria, els atacs d’epilèpsia, l’addicció al joc, la misèria i els deutes». Per a l’historiador, tots aquests elements «expliquen l’excepcional capacitat d’observació» de l’escriptor.

Caldria sumar-hi, com ell mateix s’encarrega de precisar més endavant, la filiació primerenca de Dostoievski al Romanticisme literari, encara vigent a Rússia a la dècada dels quaranta del segle XIX, a través de les lectures de Walter Scott i de Puixkin, als quals cal afegir Shakespeare, Schiller, Balzac i E. T. A. Hoffmann. Quan, el 1842, tip dels estudis d’enginyeria, va decidir provar sort com a escriptor, es va sentir dir, per part d’un cunyat comerciant: «No et deixis portar pel mal camí, per culpa de Shakespeare, que val menys que una bombolla de sabó». Aquell «jove irresponsable» que era Fiódor es va «enfonsar en la ruïna», en paraules de Carr, «i va seguir el camí de tots aquells que han arribat a ser grans escriptors, esperonats per la pobresa».

Si la prosa dels anys quaranta en rus era, encara, un «fèrtil caos»,¹ va ser també el moment en què alguns escriptors van poder emprendre el camí de la professionalització. Després de traduir Eugénie Grandet, de Balzac («Miracle! Miracle! És una traducció excepcional!», escrivia al seu germà Mikhaïl), Dostoievski va debutar el 1846 amb Pobra gent. Els primers lectors d’aquella novel·la epistolar van ser Dmitri Grigoróvitx, company de pis de l’escriptor i aspirant també a novel·lista, i el poeta Nikolai Nekràssov. Admirats tots dos pel que acabaven de llegir, comparant el llibre amb el Gógol d’El capot,² van portar el manuscrit al crític literari Nikolai Belinski, que va batejar Pobra gent com la primera novel·la social escrita en rus. «El que buscava Dostoievski en els seus personatges era el cor, i això és el que distingeix la novel·la d’El capot gogolià», sintetitza Vidal a El hombre y el artista. Inflamat per aquell èxit, l’escriptor va arribar a escriure al seu germà Mikhaïl: «Tothom em rep com si fos un prodigi». Dècades després, en un dels textos inclosos al Diari d’un escriptor (1881), l’autor recordava aquella consagració primerenca, als vint-i-cinc anys, com «el moment més admirable» de la seva vida. «Quan hi pensava mentre era a presidi, els meus ànims s’envigorien», afegia.

La detenció per ser considerat còmplice en la conspiració revolucionària de l’abril de 1849 va estroncar una trajectòria que, després d’arrencar amb lloances unànimes, havia continuat amb El doble (1847) i les novel·les breus Les nits blanques i Un cor dèbil (totes dues del 1848). Quan va ser detingut, Dostoievski portava 150 pàgines d’una nova novel·la, Netótxka Nezvànova. «El sentimentalisme d’aquelles primeres novel·les i la influència de Gógol desapareixerien a partir de llavors —continua E. H. Carr—. Els elements fantàstics, en canvi, no».

El jove talent literari havia anat a parar «al primer cercle socialista de Rússia» el 1846, liderat des d’un any abans per un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors, Mikhaïl Petraixevski. August Vidal recorda com aquest «reunia tots els divendres, a casa seva, estudiants, professors, funcionaris i literats per discutir qüestions d’actualitat, com ara l’estat dels serfs de la gleva, la censura o la situació de la dona en la família». Moguts per «l’entusiasme, la ingenuïtat i l’afectació», també «apassionats per les utopies franceses però sense posició política» —segons exposa Carr—, els membres del cercle van acabar impulsant la creació d’una impremta clandestina al pis d’un d’ells, el poeta Serguei Dúrov, per contribuir a difondre els seus missatges crítics amb el règim del tsar Nicolau I. Dostoievski havia passat de la introversió d’infantesa i adolescència al breu episodi de felicitat i orgull a conseqüència de l’enrenou causat per Pobra gent, i va ser llavors que es va consolidar el seu «caràcter difícil i nerviós, que bullia per sota de l’aparença exterior, desmanegada i poc atractiva».³ Els «estats d’extrema eufòria» eren seguits «de períodes d’extrema depressió». Les «explosions de ridícula fanfarroneria» s’encadenaven amb etapes «d’una timidesa insuperable i de desconfiança en si mateix». Aquest Dostoievski pendular és el que va acabar tancat, durant vuit mesos, a l’interior de la fortalesa de Pere i Pau, en condicions d’una incomunicació gairebé total amb el món. Els llargs monòlegs amb si mateix probablement van ser importants a l’hora de confegir, més d’una dècada després, la veu incòmoda i aspra del narrador d’Apunts del subsol.

A Dostoievski se l’acusava d’haver llegit en veu alta una carta de Belinski prohibida, «on satiritzava Gógol per haver-se convertit a l’Església i a la política ortodoxes».⁴ El mateix crític literari que havia ajudat a entronitzar-lo es convertia en el motiu que el podia condemnar a la pena capital. Encara que el tsar va commutar el veredicte —en principi haurien d’haver estat executats vint-i-un dels vint-i-tres acusats—, el tribunal militar va decidir fer un simulacre de l’afusellament dels conspiradors. Dostoievski, juntament amb alguns dels seus companys, van haver de passar per aquest tràngol. «Executar algú per un assassinat és un càstig incomparablement més gran que el crim mateix», faria dir l’escriptor al príncep Mixkin, protagonista de L’idiota (1869) i un dels personatges que admetia apreciar més.

De camí cap al camp de treball siberià d’Omsk, on va passar els següents cinc anys, a quaranta graus sota zero i menys abrigat del que calia, Dostoievski «tenia congelat fins i tot el cor».⁵ És comprensible que, a partir de llavors, l’escriptor bandegés el sentimentalisme de la seva producció literària.