Читать книгу Apunts del subsol - Fiodor Dostoievski, Fiódor Dostoievski - Страница 13

Entre els personatges recurrents de les novel·les de Dostoievski, E. H. Carr en destaca dos: «l’home superat per les circumstàncies que acaba perdent el control d’ell mateix» —un bon exemple seria el Raskólnikov de Crim i càstig— i «l’home introvertit i humiliat que vol ofendre els altres». La veu en primera persona d’Apunts del subsol pertany a aquesta segona categoria, ja sigui parlant des de l’aridesa exabruptiva i alhora reflexiva de la primera part o bé des de la narrativitat, llaminera però incòmoda, dels dos últims terços del volum, que porten per títol A propòsit de la neu humida. Allà, el protagonista proposa un viatge cap enrere que cal ubicar durant els anys previs a la detenció de Dostoievski —la segona meitat de la dècada dels quaranta—, en un panorama literari on la novel·la sentimental, practicada pel mateix autor, era encara una tendència en voga. «El protagonista es nega el dret a la simple felicitat humana, és un antiheroi», explica August Vidal poc després de recordar que en el combat que l’autor proposa al volum hi ha el rebuig als postulats de Txernixevski, però també «als ideals de joventut».

El narrador recorda els seus vint-i-quatre anys a partir de la seva insatisfacció laboral, intel·lectual i afectiva. «Ja llavors la meva vida era ombriva, desordenada i solitària fins a la salvatgia», admet al principi. El futur home del subsol amaga, sota la prepotència de sentir-se únic —per aquell excés de consciència que lloarà d’ell mateix—, un sentiment d’inferioritat que s’avança als oficinistes pusil·lànimes de Robert Walser i Franz Kafka. «Odiava els treballadors de l’oficina, per descomptat, del primer a l’últim, i els menyspreava a tots, però alhora era com si els temés —explica—. Em passava que de vegades els veia superiors a mi. Això m’agafava d’una manera sobtada: ara els menyspreava, ara els veia superiors a mi. Un home cultivat i com cal no pot ser vanitós si no té una autoexigència il·limitada i si de tant en tant no es menysprea fins a odiar-se».

En aquest «retrat devastador» del «fals idealisme de la intelligentsia russa occidentalitzada» —exposa Joseph Frank—⁹ s’acaba veient «la buidor humana» del seu protagonista i la «farsa» en què viu. La càrrega de l’autor contra el determinisme que defensava Txernixevski s’acaba girant en contra de l’home del subsol, que dedica l’última meitat de la segona part de la novel·la a rememorar la relació amb una jove prostituta, Liza. És el revers truculent d’una història que Txernixevski narra al seu llibre, en què un jove doctor es decideix a viure amb una prostituta i en té cura durant tot el temps que ella resisteix corsecant-se per culpa d’una tuberculosi. El protagonista d’Apunts del subsol no només no té una conducta admirable, ni tan sols correcta, amb ella, sinó que és moralment més reprovable que la prostituta amb qui manté una relació conflictiva: els insults, les vexacions i la violència esquitxen la part final del volum. El model de «dona perduda», que també inspira el poema de Nikolai Nekràssov que encapçala la segona part de la novel·la («tu d’un turment profund et vas omplir / i, rosegant-te els punys, vas maleir / el vici que et tenia retinguda»), acaba resultant més humà que aquell narrador ressentit i egoista que rememora l’episodi de la joventut que el va condemnar, de llavors ençà, a habitar el subsol. «Encara que Liza sigui una pecadora, comprèn la profunda infelicitat de qui la humilia —opina August Vidal—. Ella és superior al narrador perquè és capaç d’estimar amb un amor sincer, que tot ho purifica».

«Però què et penses? Que vas pel bon camí, oi?», retreu el protagonista a Liza. Ella respon que no es pensa res. «No pensar també és dolent —continua ell—. Obre els ulls, mentre hi siguis a temps. I encara hi ets a temps. Encara ets jove i bonica. Podries enamorar-te, casar-te, ser feliç...». La prostituta el talla: «No totes les casades són felices». «Totes no, és clar. Però igualment estan millor que aquí», afegeix l’home del subsol. Al costat d’ell, qualsevol futur promet ser més negre encara que el del prostíbul. És aquesta una de les sensacions que s’emporta el lector d’aquesta pertorbadora novel·la breu. Al final, el narrador no només es demostra incapaç de fer caure el palau de cristall contra el qual aixeca la veu, sinó que s’enfonsa en la seva vilesa i estultícia. La gran caiguda que narra Dostoievski no és la de la societat, sinó la del jo que explica i protagonitza la història.

JORDI NOPCA

___________

1. E. H. Carr, Dostoievski 1821-1881. Lectura crítico-biográfica (Laia, 1972), p. 37.

2. Se’n pot trobar la traducció catalana, d’Anna Estopà, a Tres relats de Sant Petersburg (Quaderns Crema, 1997), amb el títol L’abric.

3. E. H. Carr, op. cit., p. 32.

4. Ibid., p. 52.

5. E. H. Carr, op. cit., p. 55.

6. E. H. Carr, op. cit., p. 95.

7. E. H. Carr, op. cit., p. 65.

8. Joseph Frank, Lectures on Dostoevsky, p. 88.

9. J. Frank, op. cit., p. 98.