Читать книгу Apunts del subsol - Fiodor Dostoievski, Fiódor Dostoievski - Страница 8

Un home de pell groguenca i mirada torturada, tirat en una cadira com si acabés de precipitar-s’hi des del cel: aquesta va ser la imatge que em va decidir a agafar Apunts del subsol, de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, i emportar-me’l a casa. Creia que havia arribat el moment de descobrir de primera mà l’obra d’un autor a qui col·locava en aquella prestatgeria mental on s’apinyava un grapat d’autors del segle XIX que algun dia pretenia llegir. Encara no havia trobat el moment de fer-ho, però m’acostava als vint anys i l’experiència prèvia amb El cosí Pons de Balzac, molt positiva, em feia intuir que podia atrevir-me amb l’escriptor rus.

A més de la coberta, una temptació irresistible per a un universitari melancòlic i solitari com jo, m’atreia la brevetat del volum, comparada a les novel·les totèmiques de l’autor. Si m’agradava el subsol, passaria a Crim i càstig o Els germans Karamàzov. El vaig començar i la veu magnètica del narrador em va atrapar de seguida, però no perquè m’agradés el que s’hi explicava, sinó perquè el contingut em semblava, a més d’incomprensible, perillós. La primera persona en què s’explicava la història —que no era ben bé una història, sinó un conjunt heterogeni i desordenat de pensaments i insults— em permetia posar-me en la pell d’aquell exfuncionari ressentit que estava carregat de raons contra el món, o que potser només s’hi oposava perquè ho volia. Aquell perquè sí d’un vell —jo el veia així llavors, tot i que tenia només quaranta anys— el relligava amb la meva postadolescència queixosa. Llegir la seva vida era imaginar a quin extrem podia arribar si continuava pel camí de l’agror i la queixa.

Al principi em costava seguir aquella veu. Cap a la meitat se’m feia divertida i tot. A mesura que m’aproximava al final, l’home del subsol se’m transformava en un monstre.

Era l’any 2003. Acabava de començar tercer de Periodisme, convençut que mai no arribaria a treballar ni en un diari ni a la ràdio, i encara menys a la televisió (que em semblava un mitjà de comunicació superficial i abjecte). Feia temps per fugir de la facultat amb el títol simbòlicament aferrat sota el braç: d’allà saltaria a una altra facultat, la de Lletres, per estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Si a la Universitat de Barcelona vaig triar l’optativa anual de llengua i literatura russes va ser, en part, gràcies a aquells Apunts del subsol de Dostoievski que tant m’havien incomodat i que m’havien conduït a altres lectures on la misèria econòmica i moral hi abundava (Ànimes mortes i Tres relats de Sant Petersburg, de Nikolai Gógol; Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin, d’Aleksandr Puixkin; una edició americana de nouvelles d’Anton Txékhov, Peasants and other stories, el primer volum que compraria de la New York Review Books).

Aquells Apunts, traduïts per Miquel Cabal Guarro, són els que ara recupera Angle, revisats a fons gairebé dues dècades després de la primera versió. Des de llavors, Cabal ha publicat una trentena de traduccions del rus al català, entre les quals hi ha Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov; El primer amor, d’Ivan Turguénev; Els nostres, de Serguei Dovlàtov, i dues antologies de l’avantguardista Daniïl Kharms. És un privilegi i una sort poder-hi tornar. Ho serà també rellegir la seva traducció de Crim i càstig, que la col·lecció Bernat Metge Universal publicarà aquesta primavera.