Читать книгу Apunts del subsol - Fiodor Dostoievski, Fiódor Dostoievski - Страница 11

La primera peça de la reconstrucció del Dostoievski escriptor va ser Memòries de la casa morta, escrita a Sibèria però publicada per entregues a la revista Vrémia el 1862, dos anys després de tornar a Petersburg. «El nostre presidi era en un extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. Si passava que volies mirar a través de les escletxes de la palissada cap al món de Déu, ¿és que potser veies alguna cosa? Només veies un tros de cel i l’alt desnivell de terra, cobert de males herbes, i a banda i banda del terraplè, dia i nit, feien la ronda els sentinelles; tot seguit pensaves que passarien anys sencers i tu encara aniries igualment a mirar per les escletxes de la palissada per veure el mateix terraplè, els mateixos sentinelles i aquell mateix tros de cel, no pas el cel que teníem sota el presidi, sinó l’altre, el llunyà, el cel lliure». Així arrenca el volum, traduït al català per Jaume Creus i publicat per Adesiara el 2011. «La força del llibre es troba en l’exactitud de les descripcions —afirma E. H. Carr—. Dostoievski hi renuncia a fer judicis morals». L’experiència —ara sí, vista des d’una perspectiva que vol transmetre missatges edificants— seria revisitada a través de la ficció: a l’epíleg redemptor de Crim i càstig i a Els germans Karamàzov. També al Diari d’un escriptor. «Totes aquestes obres aborden els anys de presó, no sense una afectació camuflada, com una saludable i vital etapa en la salvació de l’ànima de Dostoievski», explica l’historiador anglès.

Encara durant el llarg exili forçat, quan ja complia la segona part de la condemna com a soldat comú, a Semipalatinsk —al nord-est del Kazakhstan—, l’escriptor va acabar dues novel·les breus més, El somni de l’oncle i Stepàntxikovo i els seus habitants; es va enamorar d’una dona casada, Maria Issàieva, que, un cop vídua, va formar part del triangle amorós que completava el dentista Vergúnov, fins que ella va escollir Fiódor per casar-s’hi. De la lloança del «criminal amb el cor d’or» (Schiller) a Memòries de la casa morta, constatant que hi ha material valuós «sota la crosta de la vulgaritat» —segons escrivia al seu germà Mikhaïl—, Dostoievski va passar en aquestes novel·les posteriors a «descriure el món i els seus mals amb jocositat», en un estil que E. H. Carr qualificava de «desmanegat». Encara fora del milieu literari, aquell jove talent caigut en desgràcia provava de retrobar el camí a batzegades. Tornant a observar la vida de Dostoievski un segle i mig després, el gust de l’escriptor pels girs narratius de les novel·les de Charles Dickens sembla que va influir més en la pròpia peripècia biogràfica de l’autor que en el material literari que produïa durant aquells anys de transició.

Instal·lat, a partir de 1860, novament a Petersburg —s’acosta el moment d’escriptura d’Apunts del subsol— Dostoievski va poder reprendre les publicacions gràcies al grup d’Aleksandr Miliukov, editor de la revista Svétotx, que es va convertir en Vrémia gràcies a una injecció de diners per part de Mikhaïl: la va acabar dirigint fins que va morir el juliol de 1864, carregat de deutes. Va ser en aquesta revista que van veure la llum, sempre per entregues, Humiliats i ofesos (1861) i Memòries de la casa morta (1862). Mentrestant, el «dualisme moral»⁶ de Dostoievski es va anar consolidant: «permissiu amb els pecats de la carn però no amb els de l’esperit», va enganyar la seva dona, quan aquesta ja estava molt malalta, amb una jove narradora, encara universitària, Polina Suslova; en paral·lel, a punt de creuar la frontera invisible dels quaranta anys —edat des de la qual escriu, com ja s’ha comentat, el narrador d’Apunts del subsol—, l’escriptor, cada vegada més lluny del liberalisme, es va apropar a posicions nacionalistes conservadores.

En un dels primers llibres biogràfics sobre l’escriptor, Records sobre Dostoievski (1883), el crític literari Nikolai Stràkhov el descrivia com «un home maliciós, envejós i dissolut», algú que «es va passar la vida en un estat d’excitació nerviosa que feia d’ell un home digne de llàstima, i tot això l’hauria convertit en un personatge ridícul si no fos que era tan llest i pèrfid». Vinculat a aquest desassossec, cal recordar que, almenys des de l’estada a Sibèria, Dostoievski havia patit amb regularitat atacs d’epilèpsia, precedits «d’il·luminacions i d’un estat d’harmonia espiritual», segons explicaria anys després, el 1865.⁷ El caràcter impulsiu el va portar no només a la infidelitat, sinó a l’addicció al joc: durant el viatge per Europa el 1863 amb la jove Polina Suslova, l’escriptor es va endeutar fins a tal punt que va haver de demanar un avançament de drets per una novel·la que tenia al cap i que no escriuria fins al cap de tres anys, El jugador (entremig va publicar dues de les seves obres mestres, Apunts del subsol i Crim i càstig). La història amb Suslova va acabar malament: «Fiódor va matar per primera vegada la meva innocència», escriuria ella el 1864, quan Dostoievski ja havia publicat, en dos lliuraments, Apunts del subsol, a la revista Epokha, el nom amb el qual havia renascut Vrémia, prohibida mesos abans i dirigida per Mikhaïl. Havia començat a treballar en aquesta novel·la breu a finals del 1863. El context personal que envolta la redacció del llibre és força angoixant: Maria Issàieva, la seva dona, agonitzava; Polina, l’amant, l’acabava d’enganyar a França —amb un dentista espanyol que es deia Salvador—; el fillastre malgastava els diners de la família a Petersburg; els problemes amb el joc s’agreujaven; els atacs d’epilèpsia el continuaven visitant periòdicament... i li havia revifat aquella «dolorosa malaltia que no el deixava estar ni dret ni assegut», precisa E. H. Carr: l’escriptor patia un nou episodi de morenes.